Activitat econòmica

Si hi ha alguna cosa que és plenament característica de Breda, és la producció de terrissa. La primera referència documentada d’aquesta activitat és del 1583 (notes escrites d’un oller a Breda), tot i que una nota trobada en un arxiu particular fa pensar que podria ser anterior (1408). Al s. XVIII l’activitat terrissera estava del tot consolidada: el 1705 ja es troba documentació sobre la Confraria dels Ollers mentre que el 1777 el rei Carles III va aprovar el Gremi dels Ollers de Breda. Durant aquesta època els productes bredencs arribaven a bona part de Catalunya i fins i tot a Amèrica (s’embarcaven des del port d’Arenys). Actualment la producció terrissera continua essent molt important, malgrat haver patit un important procés d’industrialització; s’ha abandonat la fabricació de peces tradicionals (olles) -la producció de cassoles, en canvi, ha augmentat-, i ha guanyat pes la comercialització de tota mena de productes relacionats amb la terrissa i la ceràmica, sobretot els que tenen una funció artística i decorativa. Pel que fa a l’activitat industrial, les empreses instal·lades a Breda treballen bàsicament dos sectors: el del metall, amb la fabricació de maquinària molt variada, i el de la fusta, molt important per a l’elaboració i el disseny de mobles. El dia del mercat setmanal és el diumenge.

Bona part de la població és en masies disperses i les activitats agropecuàries desenvolupen un paper important en l’economia de tot el terme municipal. L'agricultura és al sector més planer -s’hi conreen principalment cereals i patates, però també hi ha prats de dall, més aviat cap a la zona septentrional del terme- i els pasturatges afavoreixen la cria de bestiar boví. L’explotació forestal, però, també té un pes important; dels boscos se n’obté fusta de faig i de castanyer i, sobretot, bruc, que ha contribuït en gran manera a l’economia del poble. Durant els darrers anys també s’hi ha desenvolupat la indústria, però hi ha tradicions que no canvien: tots els dissabtes a la zona de Viabrea se celebra el mercat setmanal.

Fins cinquanta anys enrere, els oficis que tenien més força a les terres gualbenques eren, per una banda, els relacionats amb l’agricultura, la cuniculicultura (cria de conills) i la ramaderia bovina (per a la producció de llet; se n’havien arribat a fer fins a 3.465 L diaris). Per una altra banda, el municipi tradicionalment també ha viscut de l’explotació forestal i de l’extracció de marbre i calç de les pedreres encara existents (se’n produïa molta perquè hi havia molts forns); a més, per la seva importància econòmica, cal destacar la presència de la Farga de l’Aram i el Polvorí, a la segona meitat del s. XIX. Sempre s’havien fet carboneres, fins als anys 70, moment en què molts gualbencs van deixar l’agricultura per anar a treballar a les fàbriques de Sant Celoni. També aleshores algunes cases de pagès com can Prat van ser mecanitzades per a la producció de llet, però aquesta activitat va desaparèixer als anys 80. Gualba també va experimentar una expansió industrial, encara que petita, i es va decantar pels sectors de la química, el paper i el plàstic; les indústries es van edificar a la zona més meridional del poble, prop de la via del tren i la carretera comarcal. A principis del s. XX, i com altres pobles de la comarca, el municipi es va consolidar com a centre d’estiueig; encara es conserven grans torres dels estiuejants, que provenien principalment de Barcelona. Darrerament algunes cases antigues del terme s’han arreglat per acollir la gent que segueix venint de fora.

Tot i que el sector agrícola ha anat reculant i és en perill d’extinció, es mantenen els cultius de civada, ordi i alfals. Actualment bona part de la població viu de la indústria i treballa a Sant Celoni. Però on hi ha més gent ocupada és en el sector terciari, dins del poble predominen els serveis destinats als turistes i segons residents i és remarcable el gran nombre d’establiments dedicats a la restauració. Després de la Guerra Civil, Campins es va convertir en un nucli d’estiueig important; hi havia un hostal on s’hi feien cures de salut relacionades, sobretot, amb els problemes respiratoris. Molts dels que hi anaven van acabar quedant-se a Campins perquè es van casar amb gent d’aquí. Actualment són primeres residències les que abans eren segones, i l’àmplia gamma de restaurants que ofereix el poble segueix aportant molts visitants.

Primerament, aquesta població basava la seva activitat econòmica en l’agricultura i el conreu de cereals, patates, vinya, oliveres, pomeres, farratges i pastures pel bestiar; aquests dos últims conreus van motivar l’aparició d’emprius principalment a la vall de Santa Fe. Més endavant s’introduí la ramaderia amb els ramats d’ovelles (que encara avui es fan anar), el bestiar boví per a la producció de llet i el porcí –que era la font principal d’alimentació del mas juntament amb l’aviram i l’hort-. L’aprofitament del bosc també va desenvolupar un gran paper dins l’economia amb l’obtenció -en primer terme- de fusta, llenya i carbó vegetal i -en un segon terme- la recol·lecció de pinyes, l’obtenció de costals o feixines de llenya per als forns de pa o les bòbiles i la fabricació de pipes de bruc. Pel que fa al sector industrial, a Fogars de Montclús tan sols hi ha funcionat una indústria (des de finals del s. XX fins fa poc), la Metilena; va tenir diferents usos: com a indústria tèxtil de catifes, com a destil·leria de fusta (d’on pren el nom), com a productora de caixes fúnebres i, finalment, com a indústria de tints. Tot el terme, però sobretot la Costa del Montseny, va ser un reclam per a persones que necessitaven un bon clima per fer cures de salut relacionades, principalment, amb la tuberculosi. Actualment, amb la davallada del primer sector i la inexistència del segon dins el terme, l’activitat del municipi s’ha decantat cap al turisme; s’ha creat una oferta variada de serveis que inclou -entre d’altres- escoles de natura, cases de colònies, turisme rural i oferta de productes agraris i artesanals autòctons.

A Sant Esteve de Palautordera hi ha un clar predomini de la construcció i els seus derivats i el comerç; tot i així, no s’hi fa cap mercat setmanal. Anteriorment la ramaderia hi desenvolupava un paper força important, hi havia una gran producció de llet, però ara tan sols hi queden dues cases de pagès. El sector agrari ha perdut pes perquè no es produeix el relleu de les generacions joves, i se n’ha beneficiat el sector serveis transformant i destinant al turisme rural cases com can Marc, can Vila o el castell de Fluvià. Sant Esteve de Palautordera és un poble amb poc territori i el fet de tenir l’autopista ben a prop propicia que els seus habitants vagin a treballar fora.

Les principals explotacions agràries del terme municipal estan vinculades a l’horticultura i a la producció de farratges per a les granges de bestiar boví. Per altra banda, la indústria es concentra a la vall de la Tordera (als polígons de can Balmes i can Bernades-Subirà) amb empreses dedicades, entre d’altres especialitats, a l’electrònica i a les tècniques d’adob de la pell. Dins del sector serveis, el comerç desenvolupa un paper molt important a la vila i és potenciat des de l’Ajuntament amb mesures que han estat premiades per la Diputació. També és de destacar el mercat setmanal, que es fa el dissabte.

Antigament aquest municipi estava molt lligat al món rural i forestal. Una de les principals activitats d’explotació forestal al massís era l’obtenció del suro i fins als anys seixanta a Sant Celoni hi havia magatzems d’aquest material. Però la davallada de la indústria surera, a partir del 1914, va afavorir el creixement de la tèxtil i, més tard, de la química, que actualment és un dels motors econòmics del municipi i possibilita una de les taxes d’atur més baixes de la zona. Segons l’Idescat, el sector més important és el de serveis; això es pot atribuir –deixant a banda el comerç i el potencial turístic de la zona- al fet que segurament molts celonins treballen en llocs d’ocupació generats per la química -com ara l’administració i la comptabilitat- o desenvolupen aquest sector a la ciutat comtal. Per altra banda, el mercat setmanal dels dimecres segueix aplegant gent vinguda de fins a trenta quilòmetres de tota la rodalia.

Avui dia, Morellàs té una economia basada en el sector serveis, més concretament amb el turisme i la restauració, entre d'altres. Encara es manté l'explotació del bosc (principalment a través de la pela del suro) i l'activitat ramadera hi és present (explotacions de vaques, vedells i ovelles), això sí, hi té un pes força secundari. Bona part dels treballadors del municipi tenen la feina a Perpinyà, Ceret i el Voló. Val a dir que l'explotació forestal del suro i la indústria surera resultant, amb una dedicació especial a l'elaboració de taps de suro, va ser important fins als anys 1970. El suro de Morellàs i Les Illes ha estat reconegut per la seva abundància i qualitat.

L'agricultura i la ramaderia són la base tradicional de l'economia. A les valls es conrea ordi i farratge principalment, i als sectors muntanyosos hi ha extensions de bosc d'alzines. La cria de bestiar porcí i l'avicultura són la base ramadera, complementada per l'oví i el boví. La indústria hi ha tingut poc desenvolupament; hi destaca una empresa de fabricació de productes de formigó, guix i ciment. El turisme rural troba allotjament en residències cases de pagès al mateix municipi. Destaquen les instal·lacions del Pitch & Putt Golf Garrotxa.