Activitat econòmica

El Parc Astronòmic Montsec (PAM) és una iniciativa del Govern de Catalunya mitjançant el Consorci del Montsec, per tal d'aprofitar les aptituds i potencialitats de la zona del Montsec per a la realització de recerca, formació i divulgació de la ciència, en especial de l'Astronomia. El PAM, aprofita unes característiques úniques, que fan del Montsec, el lloc més adequat de Catalunya per a la instal·lació d'uns centres amb les particularitats de l'Observatori Astronòmic del Montsec (OAdM) i del Centre d'Observació de l'Univers (COU). Per tal de poder aprofitar el màxim una instal·lació astronòmica, cal que es compleixin unes condicions de l'entorn, que n'afavoreixin el seu rendiment i explotació. En particular, cal avaluar la qualitat de les imatges que s'hi poden obtenir (estudi de l'estabilitat de la imatge o seeing), les condicions meteorològiques del lloc i l'afectació de la contaminació lumínica de l'emplaçament. Diversos estudis científics han corroborat la idoneïtat del lloc, i es va concloure que el Montsec era un indret únic a Catalunya per a la instal·lació d'equipament astronòmic professional i per a un centre de docència i divulgació de l'astronomia, com és el Parc Astronòmic Montsec. En particular, la baixa pluviometria (inferior a 500 mm/any), humitat moderada i un percentatge elevat de nits serenes, el feien un emplaçament adient. Les proves de qualitat d'imatges van demostrar que la seva alçada damunt del nivell del mar i la seva notable distància a la costa mediterrània, permetien tenir una estabilitat adequada. Finalment, els estudis de contaminació lumínica van qualificar el cel de l'emplaçament del Parc Astronòmic Montsec com un cel lliure de contaminació lumínica i aquest fet li va valdre la qualificació de punt de referència en la protecció del cel per la Llei 6/2001 del Parlament de Catalunya, la coneguda com a “Llei de la Contaminació Lumínica”.

El Parc Etnològic de Caimari (inaugurat l'any 2002) és un espai de tres mil metres quadrats on s’hi poden visitar els antics oficis que varen  caracteritzar, fins entrat el segle XX, l’activitat econòmica i cultural de la serra de Tramuntana. En aquest parc s’hi exposen una barraca i un forn de carboner, una sitja bastida sobre el rotlo, un forn de calç, una casa de neu, un tancat de bardissa, un coll de tords i un parany de lloses. Una de les activitats més característiques i tradicionals que es desenvoluparen als boscos de la Serra va ser la de l’obtenció de carbó Vegetal, provinent de la cocció de llenya d’alzina, que constituïa la principal font energètica d’aleshores.  La barraca del carboner: El carboner es construïa una barraca que li serviria com a habitatge durant els mesos que de manera permanent faria la cocció de la llenya a la sitja. La seva estructura era molt senzilla, de forma cònica, i feta de parets baixes de pedra i coberta amb troncs i branques sense finestres ni elements arquitectònics. La Sitja: El carboner aprofitava el “descans” dels diumenges per anar construint el rotllo on hi bastiria la sitja. Amb aquesta es designa el munt de troncs de llenya ben col·locada per coure-la i fer-ne carbó. Es troba situada sobre el rotllo, cercle a manera d’era petita, delimitat per la filada, un perímetre de pedres, i empedrat de tal forma que deixa uns canals per on circula un poc d’aire, suficient per coure el carbó, però sense cremar-lo. Damunt les pedres es posa reble (pedreny petit) i dos dits de call vermell (terra roja, molt seca i argilosa, que fa grums i no es filtra per dins les pedres embossant els forats i tapant el pas de l’aire) per afavorir la cocció. La cocció que el carboner vetllava per les nits, durava uns 8 dies. Els paranys de lloses: Entre les diverses arts de caça que tradicionalment s’han emprat a la serra de Tramuntana, i de les més característiques és la de les lloses o lleves. La llosa està formada per una pedra grossa, plana i mòbil anomenada llosa o tiba, i tres pedres més, llargueres, baixes i fixes que envolten la primera formant un petit tancat.  La captura de tords i altres ocells de bec fluix mitjançant aquest sistema va esdevenir un ofici tradicional: el de lloser o parador de lloses. La feina d’aquests homes se situava majoritàriament als olivars i garrigues de les possessions de la serra de Tramuntana durant els mesos d’hivern, en concordança amb el cicle migratori d’aquestes aus. Els colls de tords:  La temporada de la caça de tords a coll o amb filats sol començar per Sant Francesc (5 d’octubre) i acabar a principis de març. El costum d’aquestes aus migratòries de pernoctar als boscos i sortir d’ells, a l’alba, a la recerca d’aliment, amb un vol baix que voreja les branques més altes dels arbres i enfilant les clarianes del bosc és la que permet als caçadors la captura, interceptant-ne el pas. Un coll de tords és el freu o espai estret entre dos arbres per on solen passar els tords a l’albada o a entrada de fosc, i on els caçadors paren els filats per agafar-los. Les cases de neu i els nevaters: Una de les activitats econòmiques tradicionals que es practicaven a terres de muntanya era la lligada a l’ofici de nevater que, fins a la segona dècada, era corrent a Caimari i als pobles propers. Treballaven a les nombroses cases de neu situades a les muntanyes pròximes de la Serra, i especialment del puig de Massanella, on durant un parell de setmanes recollien i omplien els pous amb la neu que, en arribar l’estiu, serviria per fer gelat a Ciutat i als pobles, però que també era emprada amb finalitats terapèutiques. Les condicions climàtiques a la Serra de Tramuntana, amb altituds superiors als mil metres, feren posible l’explotació de la neu al llarg dels segles. La calç i els calciners:  La calç era emprada per la construcció, com a conglomerat dels materials, però també per emblanquinar i sanejar les cases. També té propietats medicinals per enfortir els ossos, o com a desinfectant. L’obtenció de la calç per cocció de la pedra calcària era la tècnica emprada més comú  i que es remunta a cultura d’Anatòlia (6000aC) i la civilització mesopotàmica (2500aC). La millor època per a realitzar la cocció era l’estiu, ja que la humitat és el principal enemic d’una bona fornada.

A mitjans del segle passat (s. XX), el carboneig va ser l’activitat amb major repercussió social, econòmica i natural de la Comuna de Bunyola. Al passejar per la zona d’alzinars es veuen de 10 a 12 sitges consecutives associades a un forn de calç, les quals estaven destinades a produir el carbó vegetal. Aquest era el combustible que s’emprava perquè el petroli i els sistemes energètics derivats com l’electricitat, encara no s’havien posat en marxa. El rotlle de sitja es tracta d’una superfície planera de planta circular empedrat a la seva perifèria. Al centre de la base s’hi posaven els troncs més gruixuts i regulars fins que s’obtenia una forma cònica. Al final s’hi posaven branques primes recobertes de sorra, amb un forat a la part superior que anava de dalt a baix, anomenat ull de sitja. La cocció de la sitja es feia entre 9 i 10 dies, per donar lloc a la selecció de carbó. El carboner llogava a l’amo o propietari de la possessió una part del bosc –anomenada ranxo- i allà s’hi construïa la barraca on havia de viure el carboner uns mesos. La feina d’un carboner es desenvolupava des de Sant Josep (19 de març) a Sant Mateu (21 de setembre) perquè així podia aprofitar els mesos de major bonança, i evitar les dures condicions de vida de viure el fred en contacte amb la natura. Durant els mesos de feina, el carboner, per produir el carbó vegetal de màxima qualitat, havia de dedicar-se permanentment a la sitja per la combustió controlada perquè aquesta fos de la màxima qualitat. Dels beneficis obtinguts de la venta del carbó al propietari del ranxo, s’havia de descomptar el camí d’accés a la sitja, la fabricació de la barraca i la feina de recollir la llenya. Des d’un punt de vista natural, la feina del carboner permetia  mantenir un ecosistema actiu, ja que només es talaven els arbres malformats, vells o parasitats, i els arbres més petits podien desenvolupar-se. A més, el ranxo s’alternaven amb períodes de set anys, que permetia la regeneració forestal. Un altra avantatge del carboneig era que es netejava el bosc evitant que el combustible vegetal s’acumulés. Font: "La Comuna de Bunyola", Ajuntament de Bunyola Font: "Sitges i carboners" Escola Pius XX  

Una de les activitats econòmiques més importants a Alaró ha estat, i d'alguna manera ho continua essent (malgrat la crisi), la indústria de la sabata, que en els seus moments d'esplendor va arribar a mantenir en actiu més de 30 fàbriques i 2.000 persones. També foren importants les mines de lignit, avui tancades, i que en la seva última fase pertanyien a G.E.S.A. Pel que fa a l'agricultura, s'ha d'indicar que l'extensió del municipi és bàsicament forestal, (pins, alzines,... ). Per cultius i sempre per extensió, els més importants són (per aquest ordre): oliveres, ametllers, garrofers i figueres. S'hauria d'afegir també que l'agricultura és predominantment de secà. La ramaderia és també important a Alaró; destaca també per aquest ordre: ramat oví, porcí, i cabrum. A tot això s'hauria d'afegir la presència d'una granja d'aus de corral destinada a la producció d'ous per vendre.

La dedicació secular a agricultura és la clau del paisatge i de la vida d’Ariany tots els colors i les formes que s’hi poden trobar (sermenters llaurats, segats, verds, cases de la vila i de fora vila, pous, molins,...) li reten homenatge fins i tot en aquests temps en que el camp esdevé més un record que no una realitat.

A l’actualitat l’economia del poble està lligada al turisme, essent la majoria d’activitats les destinades a ús de hotel i residencial turístic, acompanyades de l’oferta complementaria (restaurants y bars).  Estellencs tradicionalment ha estat vinculat només al sector agrari, que actualment està lligat l’agricultura d’autoconsum per la conservació del paisatge tradicional. Pel que fa a la ramaderia, la major part de caps de bestiar és oví, seguit de lluny per la ramaderia caprina i l’aviram.  Al municipi d’Estellencs l’activitat industrial és casi nul.la. És l’activitat constructiva la base del sector secundari, tant a nivell de nombres d’empreses com de població activa. L’Agenda Local destaca la producció de vi i oli.    

La situació geogràfica de sa Pobla, a mig camí entre l'interior i la costa (9 km.), permet l'economia i les seves gents comparteixin elements del passat, de la seva tradició -ben viva-, amb aspectes de la modernitat més actual. Així, de la tradicional dedicació a l'agricultura ha passat a una diversificació més gran de l'activitat econòmica, més atenta al sector comercial, industrial i de serveis, i amb una clara intenció de projectar-se cap al món del turisme.  

Petra es un poble rural de gran activitat agrícola i ramadera fins un passat molt recent, que queda testimoniada pels molins que encara hi ha, per les possessions com Son Mieres, Son Santandreu, Els Cabanells Vells i Ses Cabanasses i per els oficis artesanals dedicats a la fabricació i manteniment de maquinària agrícola tradicional. L'altre activitat principal del poble ha estat l'extracció de marès i de material de construcció. És també un endavament important de vies de comunicació amb altres pobles del Pla i de llevant de l'illa, i això n'ha facilitat les relacions sòcio-econòmiques amb aquestes comarques.

Maria de la salut, és un poble agrícola on destaquen els conreus herbacis extensius i la ramaderia ovina; així com els alls, els melons, les sindries i les tomàtigues (que en molts cops se segueixen produint en secà); i en zones marginals, els ametllers. Tradicionalment han existit, i existeixen encara, menestrals de la fusta i del ferro. No obstant, en els darrers anys han proliferat diferents empreses dedicades a la construcció, ja sigui materials de construcció (principalment bloquets i altres prefabricats) com obra pública i civil.  Destaquen com altres oficis habituals, en nombre els de mestres i professors.      

S’anomena com a “el poble de Mallorca més dedicat a l’agricultura” i els seus productes són el blat, de fama i qualitat reconegudes, i els alls. Al costat de l’agricultura, la ramaderia també hi és present i els productes que se’n deriven, sobretot els embotits de porc, són elaborats a la manera tradicional. Últimament s’està avançant per recuperar i potenciar la raça del porc negre, característic de Mallorca. A finals del segle XX hi destaca la construcció i els oficis complementaris, com fusters, llanterners, electricistes, etc. Tot això complementat amb una considerable oferta del sector serveis (bars i restaurants) i de comerços