Caimari (Selva)

El Parc Etnològic de Caimari (inaugurat l'any 2002) és un espai de tres mil metres quadrats on s’hi poden visitar els antics oficis que varen  caracteritzar, fins entrat el segle XX, l’activitat econòmica i cultural de la serra de Tramuntana. En aquest parc s’hi exposen una barraca i un forn de carboner, una sitja bastida sobre el rotlo, un forn de calç, una casa de neu, un tancat de bardissa, un coll de tords i un parany de lloses. Una de les activitats més característiques i tradicionals que es desenvoluparen als boscos de la Serra va ser la de l’obtenció de carbó Vegetal, provinent de la cocció de llenya d’alzina, que constituïa la principal font energètica d’aleshores.  La barraca del carboner: El carboner es construïa una barraca que li serviria com a habitatge durant els mesos que de manera permanent faria la cocció de la llenya a la sitja. La seva estructura era molt senzilla, de forma cònica, i feta de parets baixes de pedra i coberta amb troncs i branques sense finestres ni elements arquitectònics. La Sitja: El carboner aprofitava el “descans” dels diumenges per anar construint el rotllo on hi bastiria la sitja. Amb aquesta es designa el munt de troncs de llenya ben col·locada per coure-la i fer-ne carbó. Es troba situada sobre el rotllo, cercle a manera d’era petita, delimitat per la filada, un perímetre de pedres, i empedrat de tal forma que deixa uns canals per on circula un poc d’aire, suficient per coure el carbó, però sense cremar-lo. Damunt les pedres es posa reble (pedreny petit) i dos dits de call vermell (terra roja, molt seca i argilosa, que fa grums i no es filtra per dins les pedres embossant els forats i tapant el pas de l’aire) per afavorir la cocció. La cocció que el carboner vetllava per les nits, durava uns 8 dies. Els paranys de lloses: Entre les diverses arts de caça que tradicionalment s’han emprat a la serra de Tramuntana, i de les més característiques és la de les lloses o lleves. La llosa està formada per una pedra grossa, plana i mòbil anomenada llosa o tiba, i tres pedres més, llargueres, baixes i fixes que envolten la primera formant un petit tancat.  La captura de tords i altres ocells de bec fluix mitjançant aquest sistema va esdevenir un ofici tradicional: el de lloser o parador de lloses. La feina d’aquests homes se situava majoritàriament als olivars i garrigues de les possessions de la serra de Tramuntana durant els mesos d’hivern, en concordança amb el cicle migratori d’aquestes aus. Els colls de tords:  La temporada de la caça de tords a coll o amb filats sol començar per Sant Francesc (5 d’octubre) i acabar a principis de març. El costum d’aquestes aus migratòries de pernoctar als boscos i sortir d’ells, a l’alba, a la recerca d’aliment, amb un vol baix que voreja les branques més altes dels arbres i enfilant les clarianes del bosc és la que permet als caçadors la captura, interceptant-ne el pas. Un coll de tords és el freu o espai estret entre dos arbres per on solen passar els tords a l’albada o a entrada de fosc, i on els caçadors paren els filats per agafar-los. Les cases de neu i els nevaters: Una de les activitats econòmiques tradicionals que es practicaven a terres de muntanya era la lligada a l’ofici de nevater que, fins a la segona dècada, era corrent a Caimari i als pobles propers. Treballaven a les nombroses cases de neu situades a les muntanyes pròximes de la Serra, i especialment del puig de Massanella, on durant un parell de setmanes recollien i omplien els pous amb la neu que, en arribar l’estiu, serviria per fer gelat a Ciutat i als pobles, però que també era emprada amb finalitats terapèutiques. Les condicions climàtiques a la Serra de Tramuntana, amb altituds superiors als mil metres, feren posible l’explotació de la neu al llarg dels segles. La calç i els calciners:  La calç era emprada per la construcció, com a conglomerat dels materials, però també per emblanquinar i sanejar les cases. També té propietats medicinals per enfortir els ossos, o com a desinfectant. L’obtenció de la calç per cocció de la pedra calcària era la tècnica emprada més comú  i que es remunta a cultura d’Anatòlia (6000aC) i la civilització mesopotàmica (2500aC). La millor època per a realitzar la cocció era l’estiu, ja que la humitat és el principal enemic d’una bona fornada.

Caimari ofereix diferents edificis i paratges d'interés arquitectònic, històric i paisatgístic.   ESGLÉSIA VELLA DE CAIMARI (Oratori Sant Jaume): Petit oratori del segle XVIII, situat vora Son Albertí, el qual realitzà les funcions d’església fins que es va construir el temple modern. Actualment l’edifici es destina a usos culturals. SON ALBERTÍ: És l’antiga possessió, situada devora l’església vella de Caimari, que fou el nucli a l’entorn del qual es desenvolupà el poble. ESGLÉSIA PARROQUIAL DE LA IMMACULADA CONCEPCIÓ DE CAIMARI: L’església parroquial de Caimari és un edifici construït al final del segle XIX (concretament entre 1877 i 1891). Es caracteritza per la senzillesa i l’austeritat, així com per alguns trets neoclàssics. SES ROTES DE CAIMARI: Es tracta d’antigues terres comunals que formaven part de la comuna de Caimari i que, entre 1837 i 1853, foren establides a particulars que dugueren a terme l’ingent tasca de marjar aquests costers, possiblement un dels més coneguts de Mallorca. PARC ETNOLÒGIC DE CAIMARI: El parc etnològic de Caimari es va inaugurar el 16 de novembre de l’any 2002, en el marc de la cinquena edició de la Fira de s’Oliva i des d’aleshores roman en constant ampliació. A l’actualitat, dins els 3000 m2 que ocupa el recinte del parc, s’hi poden trobar reconstruccions d’elements vinculats a l’explotació de les muntanyes properes. Així hi podem veure un rotle de sitja amb la seva barraca de carboner, un forn de pa, una casa de neu, un forn de calç, un tancat de bardissa, un coll de tords i un parany de lloses. COMUNA DE CAIMARI: La comuna de Caimari té una extensió de 753 i està caracteritzada per la seva irregularitat. La major part de la superfície està coberta per ullastrar amb pins i, en menys extensió, per l’alzinar. Es important assenyalar que la comuna de Caimari és recorreguda pel camí vell de Lluc, antiquíssima ruta de pelegrinatge, que cada any veu passar milers de devots i senderistes. POU MAJOR DE CAIMARI: Es tracta d’un dels millors exemples de pous comuns de tota la comarca i data del segle XV. El pou té forma de sínia i les seves dimensions quasi arriben als 4 m de llargada per 1’65 m d’amplada, amb una profunditat de 5 m. SES FIGUEROLES: Finca pública localitzada al nord del municipi de Selva que té referències datades a l’any 1291. Es tracta d’una petita possessió de muntanya on es localitzen les cases –de gran rusticitat i sobrietat- diverses fonts i camins de muntanya, conjunts marjats, les ruïnes de les cases de sa Rota i l’única casa de neu del terme de Selva, avui completament enrunada. CASES DE NEU DE SES FIGUEROLES: Es tracta de l’única casa (datada al segle XII) que es conserva a la comarca del Raiguer, juntament amb les restes del puig des Suro (Mancor). CAMÍ VELL DE LLUC: Entre Caimari i el Santuari de Lluc (Escorca). Es tracta d’una ruta de muntanya que inclou trams de camins d’èpoques molt diferents. El tram més antic és sa costa Llarga, fragment del primitiu camí de ferradura amb un empedrat de gran qualitat amb interessants ratlletes. Font: Web de l'Ajuntament de Selva

Fira Dijous Bo: 13 de novembre Fira de s'Oliva: 15 i 16 de novembre. Fira per promoure la producció tradicional de l'oli i l'oliva Festa Major Festa de la Immaculada: 15 d'agost Mercat setmanal Dia: cada dilluns, de les 08:00 a les 13:00 hores Lloc: Plaça Major de Caimari Venda de fruita i verdura, llegums, flors i plantes, roba i calçat, etc

Calimari al ubicar-se als peus de Serra de Trumantana, fan d'ell un idíl·lic paratge de muntanyes poblades d’oliveres, alzinars i pinedes. Les terres baixes hi predominen cultius de secà, ametllers, garrofers, figueres i cereals. Són les activitats agrícoles les que han estat durant segles la base de l’economia local. Cultius com l’olivera i l’horticultura, que varen proliferar gràcies als sistemes de reg construïts pels àrabs, es combinaven amb l’extracció fustera i la producció de carbó vegetal. Caimari, compta així, amb una llarga tradició olivarera. Des del segle XVI, la producció d’oli esdevingué fins a dia d'avui la principal font de riquesa de totes les possessions de la serra, la qual fou objecte d’un intens comerç internacional. A l'actualitat Caimari compta amb la Fira de s’Oliva la qual, des de 1998, té lloc cada tercer diumenge de novembre. En aquesta fira els camaiarencs poden participar en activitats culturals, comercials i festives que tenen per objectiu el de promocionar la tradicional producció d'oli i olives. D'altra banda, al llarg de la seva història, Caimari ha donat lloc a diferents oficis que es poden visitar al Parc Etnològic, que es va inaugurar l'any 2002. En ell s'hi poden contemplar les activitats més característiques i tradicionals de la serra, com la obtenció del carbó, la caça amb paranys de lloses i amb colls de tords, l’emmagatzematge de neu amb les cases de neu, i la producció de calç amb forns.