Cultura tradicional (balls, festes, etc.)

El monument dedicat a Josep Anselm Clavé fou instal·lat l'any 1979 per la Societat Coral Centre i Energia (actualment és Unió Coral Centre i Energia). En motiu de la seva inauguració van participar trenta corals en els actes programats. La coral El Centre (o Societat Coral Instructiva el Centre) fou fundada el 17 de novembre de 1904 amb el president Francesc Argent i el mestre director Esteve Sendra. Per contra, la Societat Coral La Energia es va fundar al gener del 1916, amb el president Francesc Prades i el mestre director Vilaró. Sabem que totes dues corals es van dissoldre el juliol de 1936, en motiu de la guerra civil. El 5 de desembre de 1947, ambdues societats es fusionaren, passant-se a dir Societat Coral Centre i Energia de la Roca del Vallès. (Font: Diputació de Barcelona)

La Pesta negra del segle XVII afectà també La Roca. Entre el novembre del 1651 i els inicis del 1653 van morir 92 habitants de La Roca, que varen ser enterrats en llocs aïllats prop del lloc de fallida. En aquella època hi havia 165 habitants, entre fidels i soldats espanyols i francesos, el que va suposar una minva del 60% de la població.És per això que els roquerols varen acudir a Sant Sebastià (protector contra la pesta i el patró (no reconegut oficialment) dels homosexuals), a fer vot de celebrar cada any una festa en honor seu si els salvava. Avui en dia doncs, aquesta festa es segueix celebrant amb una missa anual.

Les festes de Sant Antoni se celebren els dies 16 i 17 de gener és la més important de les que se celebren a sa Pobla i la que té un arrelament tradicional més antic (tenim constància de la seva gran devoció des de l’any 1365). Les principals activitats que es desenvolupen durant aquestes festes són de caire un religiós -les Completes- i d’altres que són més lúdiques com menjar, beure, sonar les ximbombes i fer gloses… Però no hi ha dubte que la nit de Sant Antoni és també la festa del foc, que simbolitza el triomf de la llum sobre les tenebres, el solstici d’hivern que marca el punt d’inflexió de recuperació d’hores de sol: “per Sant Antoni un pas de dimoni”. Els dimonis representen les temptacions, l’accés a les coses prohibides, a la bona vida i als plaers pecaminosos. Sant Antoni no feia cas de les males intencions dels dimonis per atractives que semblessin. Responia a les seves seduccions amb oració i disciplines i, per això, sempre triomfava. A la revetlla de Sant Antoni els dimonis surten a ballar pels carrers a contrallum dels foguerons, encesos després de les Completes. Després de les Completes es produeix l’encesa de foguerons i comença la gresca, en la que no hi pot faltar l'espinagada amb col o amb anguiles, ni la sobrassada, llonganisses ni botifarrons, tot acompanyat per un bon vi. El que no pot faltar, però, la nit de Sant Antoni a ben sopat, són les cançons i els sons de les ximbombes. Moltes i variades són les gloses que es canten aquesta nit: algunes tenen una tradició molt antiga i estan molt arrelades i, algunes, fins i tot estan una mica pujades de to, on treuen els temes més actuals de la vida social i política del poble. Sant Antoni és, també, la festa dels animals. No de bades el patró és també conegut com dels ases. Segons Jaume Sastre, aquest dia estava molt malt vist fer matances, als animals no se’ls feia treballar, se’ls donava un menjar extraordinari i si era possible, se’ls deixava a lloure. També se’ls guarnia amb els millors arreus, per ser beneïts i per lluir-los. Font: Festes de Sant Antoni, Ajuntament de Sa Pobla

El Parc Etnològic de Caimari (inaugurat l'any 2002) és un espai de tres mil metres quadrats on s’hi poden visitar els antics oficis que varen  caracteritzar, fins entrat el segle XX, l’activitat econòmica i cultural de la serra de Tramuntana. En aquest parc s’hi exposen una barraca i un forn de carboner, una sitja bastida sobre el rotlo, un forn de calç, una casa de neu, un tancat de bardissa, un coll de tords i un parany de lloses. Una de les activitats més característiques i tradicionals que es desenvoluparen als boscos de la Serra va ser la de l’obtenció de carbó Vegetal, provinent de la cocció de llenya d’alzina, que constituïa la principal font energètica d’aleshores.  La barraca del carboner: El carboner es construïa una barraca que li serviria com a habitatge durant els mesos que de manera permanent faria la cocció de la llenya a la sitja. La seva estructura era molt senzilla, de forma cònica, i feta de parets baixes de pedra i coberta amb troncs i branques sense finestres ni elements arquitectònics. La Sitja: El carboner aprofitava el “descans” dels diumenges per anar construint el rotllo on hi bastiria la sitja. Amb aquesta es designa el munt de troncs de llenya ben col·locada per coure-la i fer-ne carbó. Es troba situada sobre el rotllo, cercle a manera d’era petita, delimitat per la filada, un perímetre de pedres, i empedrat de tal forma que deixa uns canals per on circula un poc d’aire, suficient per coure el carbó, però sense cremar-lo. Damunt les pedres es posa reble (pedreny petit) i dos dits de call vermell (terra roja, molt seca i argilosa, que fa grums i no es filtra per dins les pedres embossant els forats i tapant el pas de l’aire) per afavorir la cocció. La cocció que el carboner vetllava per les nits, durava uns 8 dies. Els paranys de lloses: Entre les diverses arts de caça que tradicionalment s’han emprat a la serra de Tramuntana, i de les més característiques és la de les lloses o lleves. La llosa està formada per una pedra grossa, plana i mòbil anomenada llosa o tiba, i tres pedres més, llargueres, baixes i fixes que envolten la primera formant un petit tancat.  La captura de tords i altres ocells de bec fluix mitjançant aquest sistema va esdevenir un ofici tradicional: el de lloser o parador de lloses. La feina d’aquests homes se situava majoritàriament als olivars i garrigues de les possessions de la serra de Tramuntana durant els mesos d’hivern, en concordança amb el cicle migratori d’aquestes aus. Els colls de tords:  La temporada de la caça de tords a coll o amb filats sol començar per Sant Francesc (5 d’octubre) i acabar a principis de març. El costum d’aquestes aus migratòries de pernoctar als boscos i sortir d’ells, a l’alba, a la recerca d’aliment, amb un vol baix que voreja les branques més altes dels arbres i enfilant les clarianes del bosc és la que permet als caçadors la captura, interceptant-ne el pas. Un coll de tords és el freu o espai estret entre dos arbres per on solen passar els tords a l’albada o a entrada de fosc, i on els caçadors paren els filats per agafar-los. Les cases de neu i els nevaters: Una de les activitats econòmiques tradicionals que es practicaven a terres de muntanya era la lligada a l’ofici de nevater que, fins a la segona dècada, era corrent a Caimari i als pobles propers. Treballaven a les nombroses cases de neu situades a les muntanyes pròximes de la Serra, i especialment del puig de Massanella, on durant un parell de setmanes recollien i omplien els pous amb la neu que, en arribar l’estiu, serviria per fer gelat a Ciutat i als pobles, però que també era emprada amb finalitats terapèutiques. Les condicions climàtiques a la Serra de Tramuntana, amb altituds superiors als mil metres, feren posible l’explotació de la neu al llarg dels segles. La calç i els calciners:  La calç era emprada per la construcció, com a conglomerat dels materials, però també per emblanquinar i sanejar les cases. També té propietats medicinals per enfortir els ossos, o com a desinfectant. L’obtenció de la calç per cocció de la pedra calcària era la tècnica emprada més comú  i que es remunta a cultura d’Anatòlia (6000aC) i la civilització mesopotàmica (2500aC). La millor època per a realitzar la cocció era l’estiu, ja que la humitat és el principal enemic d’una bona fornada.

Els jocs dels ous Al s. XIX, el Dissabte Sant de Setmana Santa, quan les caramelles passaven per les cases de pagès rebien una part dels ous que els veïns es jugaven a mode d’aposta (també se’n reservaven per al rector). Els veïns es reunien cada any en una casa de pagès diferent i allà els preparaven el berenar. Aquesta tradició es va perdre durant un temps, però a principis del 1900 va tornar a arrencar des del bar de l'Establiment (cantonada de la plaça de Joan Ragué amb el Passeig Montseny, on actualment hi ha la perruqueria); més endavant es va fer a can Jaumet, després, a l'Hotel i, actualment, el punt de trobada és can Florenci. Els ous que s’han de jugar, normalment a partides del canari, es compren en aquest mateix establiment i a mitja nit els jugadors fan el ressopó amb truites dels mateixos ous que es disputen. En alguna de les taules les partides s'han arribat a allargar fins a punta de dia. L'any 1998 una colla celebrava els vint-i-cinc anys de joc utilitzant la mateixa taula. L'any 1926 un jugador, en Teodor Pascual, en una sola jugada d'una partida de set i mig va guanyar cinquanta dotzenes d’ous, i va marxar cap a casa amb setanta-dues dotzenes.   El calendari de la ceba En Josep Pujol de can Clos de Gualba és una de les persones que manté la tradició de fer l'ancestral calendari de la ceba per saber el temps que farà durant tot l'any.  Per elaborar-lo heu de fer el següent: el primer dia de l’any, agafar una ceba ben grossa, pelar-la bé, tallar-la per la meitat i posar els dotze clavis -que corresponen a les sis capes que formen l’estructura del vegetal abans d’arribar al cor- un al costat de l’altre. Seguidament cal salar-los una mica i deixar-los en un lloc porxat; durant els primers vint-i-quatre dies del mes de gener, haureu de controlar les reaccions que provoquen els fenòmens atmosfèrics sobre la ceba i la sal, i el grau d’humitat i aigua que s’hi acumuli, i això serà l’indicador del temps que farà durant l’any tot just encetat. Aquests clavis representaran, comptant-los d’esquerra a dreta, les primeres quinzenes dels mesos de l’any i, comptant-los de dreta a esquerra, les segones quinzenes. Antigament, els pagesos que feien aquest calendari escollien la ceba més grossa i bonica de les que havien collit a les terres del mateix mas. Ara la ceba es va a comprar al mercat de Sant Celoni el dimecres abans.   Els carros. Fins fa un parell d’anys, era costum que a la nit de cap d’any el jovent anés a les cases de pagès per agafar-ne els carros i dur-los fins a la plaça del poble sense que ningú se n’adonés. La “malifeta” era descoberta l’endemà, a punta de dia, tot i que hi havia veïns que feien guàrdia per foragitar els galifardeus. En una ocasió, un grup arribà fins a Sant Celoni i parà davant de Can Mai Tanquis per fer el toc (anar a beure), però després els joves es van trobar amb què una colla de Palau s’havia endut el seu carro i els va caldre anar fins al poble veí per recuperar-lo. Més endavant, els carros eren remolcadors dels cotxes. És un costum popular a diverses contrades de Catalunya i encara sembla que va més enllà.   Esbarts i gegants. Fa uns anys hi havia l’esbart de Sant Vicenç, que s’encarregava de celebrar la matança del porc i de fer ballar els gegants anomenats Aqualba i Briansó (aquest últim duu el nom de la font montsenyenca on neix la riera de Gualba). Ara, l’esbart jove fa una ballada per festa major.

La llegenda de la majestatOriginàriament, la majestat era en un convent de monges situat al cim del Bestracà. Un dia les monges van ofendre la majestat, que va decidir marxar del convent. Un matí la van trobar a la porta de l’ermita del Remei, però des d’allà la majestat encara podia veure el convent de Bestracà i va tornar a marxar fins a arribar al riu de Beget. Un traginer de Beget que passava per allíla va trobar i va decidir carregar-la sobre el seu burro i tornar-la a Bestracà. El burro no volia caminar i el traginer li va dir: “Tira o rebenta!”. I el burro va quedar rebentat. Aquest fet va fer pensar al traginer que la majestat no volia marxar de Beget. Des de llavors és a l’església de Sant Cristòfol. La confecció de la majestatUna altra tradició conta que la majestat és obra d’un monjo del convent de Bestracà, el qual, any rere any, carregat de paciència i devoció, va modelar la talla utilitzant la fusta d’un roure.

El santuari de la Mare de Déu d’Arbull està situat a la carena de la serra de Montllobar. L’aplec es recorda des de temps immemorials, i està documentat des del 1868, tot i que no se sap del cert quan es va iniciar. Abans se celebrava el dia 3 de maig, diada de Santes Creus. Els fragments següents són una mostra de la cançó dels pelegrins de l’aplec: Cançó dels pelegrinsAllarguem la nostra passa,un dolmen ens ha sobtat,una bassa riallerai un hortet com un ventall.Part de dins d’aquesta ermitade bell absis arquejat,hi ha la Reina de la terra,la princesa del cel blau.Un pastor la descobriasobre un dolmen, un jorn clar,que fou roca de la Santades d’aquell dia ençà,que la duia a casa sevaquan fou l’hora de plegari al mateix lloc la trobavacada jorn a l’endemà,fins que el poble, pel miraclejustament meravellat,enlairava aquesta ermitaamb cambril damunt l’altar.El sol ja davallapart de muntanya enllà,a la cara de Maria dedues roses hi ha esclatat,i el Ninoi que duu als braços,una brasa d’or colat.Amb adéu ple de recança,ens havem acomiadat.

Vallgorguina organitza cada any, el darrer cap de setmana de novembre, una fira d'importància tradicional: La Fira del Bosc i la Terra. Es tracta de la principal activitat organitzada per la Festa Major de Sant Andreu. "Significa un esdeveniment per la vida del poble ja que de molt, és el moment de l’any on es reuneix més nombre de visitants vinguts d’arreu per a gaudir de la festa, les activitats i la gran varietat de productes artesans d’una qualitat immillorable. El bosc i la terra, que li donen nom, reben l’homenatge d’un poble que té les seves arrels en aquests dos elements. El bosc, el gran protagonista de Vallgorguina, vila embolcallada per l’entorn forestal que li havia donat vida amb unes activitats estretament lligades al món silvícola: bosquerols, llenyataires, carboners, peladors de suro, i tot un seguit d’activitats i oficis que també hi estaven relacionades, com els tapers, els que feien rodells, els feixinaires, els carreters, etc."

Barcelona té dues festes majors, que se celebren els dies de les dues copatrones. La que va ser única patrona fins el 1687, santa Eulàlia, apadrina en temps moderns la festa major d’hivern (12 de febrer). Per la seva banda, la Mercè (24 de setembre) va esdevenir copatrona el 1687 després que molts barcelonins li atribuïssin la protecció de la ciutat d’una plaga de llagostes, però no va ser mereixedora de festa major fins el 1871, passats tres anys de la ratificació papal com a patrona. Santa Eulàlia és pròdiga en esdeveniments festius tradicionals: durant la Passejada de les Laies, totes les gegantes de la ciutat vella es reuneixen a la plaça de Sant Josep Oriol per homenatjar la màrtir a la Baixada de Santa Eulàlia d’on, tot dansant el ball de la santa, arriben a la plaça de Sant Jaume. S’organitza també el Seguici de santa Eulàlia, una trobada de tots els gegants de Ciutat Vella que s’escau el diumenge més proper al 12 de febrer. Se celebra el tradicional correfoc barceloní, en què participen la Mulassa, el Drac de Ciutat Vella, la Víbria de Barcelona, la Tarasca, l’Arpella del barri Gòtic i el Dofí del Casc Antic, entre d’altres, i es fa la Passejada cívica, una cercavila nocturna enllumenada per torxes en la qual un escriptor, historiador o periodista va comentant episodis històrics des de la plaça del Pedró del Raval, passant pel Gòtic i la Ribera, fins a la basílica de Santa Maria del Mar. Cal no oblidar que durant aquestes festes molts edificis d’interès com l’Ajuntament, Ca l’Ardiaca i la Casa dels Entremesos, obren les seves portes als visitants, i que es pot accedir de franc a la majoria de museus de Barcelona. Dels gairebé 500 actes festius que es preparen per la Mercè, els més populars són els concerts del cicle Barcelona Acció Musical (BAM); els de la Mercè Arts de Carrer (MAC); la festa al cel, que inclou una trobada d’avions acrobàtics, globus i ultralleugers; la festa del foc, en què s’inclouen el Correfoc i el Piromusical, i els relatius a la cultura tradicional i popular catalana: els Castellers de Barcelona, els Diables, l’Àliga i els Gegants de la Ciutat, els trabucaires i els bastoners de diferents barris participen als diferents actes de cultura popular com el Toc d’Inici, la Matinada de Grallers, la Galejada de Trabucaires, el Matí Bastoner, la Cavalcada, el Seguici d’Autoritats, la Diada Castellera, etc.

Aquí teniu l'artícle sobre els darrers carboners d'Esporles aportat per n'Antoni Bauçà i que es va publicar a la revista Sportulis a la tardor del 2008. DARRERS CARBONERS D'ESPORLES  (Clicau l'enllaç per descarregar l'article)