Vallgorguina

Vallgorguina organitza cada any, el darrer cap de setmana de novembre, una fira d'importància tradicional: La Fira del Bosc i la Terra. Es tracta de la principal activitat organitzada per la Festa Major de Sant Andreu. "Significa un esdeveniment per la vida del poble ja que de molt, és el moment de l’any on es reuneix més nombre de visitants vinguts d’arreu per a gaudir de la festa, les activitats i la gran varietat de productes artesans d’una qualitat immillorable. El bosc i la terra, que li donen nom, reben l’homenatge d’un poble que té les seves arrels en aquests dos elements. El bosc, el gran protagonista de Vallgorguina, vila embolcallada per l’entorn forestal que li havia donat vida amb unes activitats estretament lligades al món silvícola: bosquerols, llenyataires, carboners, peladors de suro, i tot un seguit d’activitats i oficis que també hi estaven relacionades, com els tapers, els que feien rodells, els feixinaires, els carreters, etc."

La població del terme (vallgorguinencs), fou recessionària fins la segona meitat del segle XIX, a partir d'aquesta data s'encetà un període de lenta davallada (787 h el 1857, 708 el 1900, 614 el 1936), que s'accelerà bruscament entre els anys 1950-1970, en què es passà de 603 a 429 h. Els censos posteriors reflexaren una ràpida recuperació, especialment durant la dècada de 1990 (635 h el 1981, 755 el 1991 i 1 413 el 2001), gràcies a la millora de les comunicacions i al fenomen residencial. L'any 2005 hi havia 1 881 h.L'economia tradicional de Vallgorguina ha estat essencialment agrícola, basada en el conreu de cereals, farratges i vinya; modernament el farratge ocupa una major extensió de terres, seguit dels cereals (blat, ordi, civada), algunes lleguminoses (mongetes seques) i patates, així com conreus de regadiu, de creixent importància, com l'horta o el cultiu de flors i plantes ornamentals. En canvi, la vinya, que havia estat molt important, avui resta molt reduïda. La ramaderia de bestiar boví té força incidència en l'economia del municipi. El bosc de pi i d'alzines sureres és explotat, per la fusta i pel suro.La presència industrial, tradicionalment escassa, s'ha reforçat amb l'implantació d'una empresa de tancaments metàl·lics, per bé que també hi ha representats els sectors alimentari i dels plàstics, ubicats als polígons industrials del Molinot i Eurast. La poca presència industrial obliga gran part de la població activa a traslladar-se diàriament, principalment a Sant Celoni, població de la qual també utilitza els serveis bàsics (educació, sanitat, ect.). El principal sector d'activitat són els serveis, desenvolupats gràcies al l'auge del sector comercial i el turisme, atret per la proximitat a la costa del Maresme, i que ha potenciat la creació d'urbanitzacions. Vallgorguina celebra mercat setmanal tots els diumenges.

Parc del Montnegre i el Corredor - Punt d'informació Parc Natural Montnegre i el Corredor Punt d'Informació Turística El dolmen de Pedra Gentil Construcció megalítica formada per 7 lloses clavades verticalment al damunt de les quals es troba la pedra de coberta. Actualment, desconeixem quin era l'aspecte original del dolmen de Pedra Gentil. Gràcies a la documentació escrita, sabem que l'any 1855 va ser restaurat pel senyor Josep Pradell, propietari de la finca on es troba ubicat. Església de Sant Andreu de Vallgorguina L'església és d'una nau amb l'absis quadrat. La coberta de volta de llunetes i cornisa seguida, està sostinguda per grans matxons exteriors que alhora la divideixen amb quatre trams. La façana de perfil sinuós motllurat, està arrebossada i emblanquinada. A la porta principal, s'hi accedeix per una escalinata de dos trams, és d'arc rebaixat, a sobre aquest arc hi ha una fornícula amb la imatge de sant Andreu, al capdamunt hi ha un gran òcul i en el coronament un petit ull de bou. El campanar situat a la banda de migdia, és de dos cossos, el primer és de planta quadrada, té dues finestres i un rellotge, sobre el qual arrenca el segon cos, que passa a ser octavat, aquest té quatre buits per a les campanes. Sobre aquest segon cos hi ha un acabament amb balustres. A l'interior a més de l'altar del sant Patró, hi ha sis capelles laterals amb les imatges d'època moderna. Masia de can Vilar Descripció de la masia: Masia de carener paral·lel i coberta a dues vessants de teula àrab, adossada pel costat de ponent a una torre de planta quadrada d'època medieval. La casa consta de planta baixa i pis, s'hi accedeix per una porta adovellada d'arc de mig punt, sobre la porta hi ha una espitllera i la finestra gòtica que correspon a la sala, que és d'arc conopial amb l'interior lobulat. Les altres obertures són senzilles de forma rectangular emmarcades amb bandes pintades grogues. Cal assenyalar que la façana està arrebossada i pintada, que conserva un rellotge de sol de bona factura i restes d'una pedra clau encastada a la finestra de la planta baixa amb la data "1562" i una roseta sexifolia. L'estructura interna de la casa respon a la tipologia habitual de les masies del segle XVI. A la part posterior de l'edifici hi ha un gran cos annexa amb grans arcades de mig punt que serveix de magatzem. Segle: XVI. Masia de can Pradell de la Serra Masia de carener paral·lel formada per tres grans edificis al voltant de dos patis, tancada per un barri amb dues portes d'accés. La façana conserva la decoració esgrafiada de motius geomètrics que emmarca les obertures rectangulars de tota la casa. L'entrada al patí principal es fa per la banda est a través d'una porta d'arc de mig punt estriada, a la pedra clau hi diu "1843". La casa dels senyors és un edifici de planta, pis i golfes amb teulada de dues vessants de teula àrab, a la planta baixa hi havia el menjador, una gran cuina, la saleta i l'escala d'accés a les habitacions principals. Perpendicularment a aquest edifici en surt un altre constituït per planta baixa i pis, on hi havia hagut una capella dedicada a Mare de Deu del Roser, una galeria arcada al primer pis i una gran habitació amb decoracions de tipus barroc. Completen aquest primer pati la masoveria, unes quadres i unes cors on hi diu "1847". Al pati petit s'hi arriba bé des del patí gran o bé des de l'exterior pel costat de ponent a través d'una porta de llinda plana on hi diu " JOSEP PRADELL de la SERRA 1847 ", en aquest recinte només hi ha quadres, cors i galliners. Les estances principals de la casa estan decorades amb temes diversos, en el menjador les pintures són dedicades als descobridors d'Amèrica (Colon, Pizarro, Magallanes, etc....) amb la data de "1850"; en els dormitoris hi ha escenes de can Pradell i visions de ciutats del món ( Sant Petersburg, El Caire, Betlem, etc.); hi ha d'altres habitacions que només tenen decoracions vegetals o angelets. Església de Santa Eulàlia de Tapioles El conjunt arquitectònic de Santa Eulàlia de Tapioles està format per l'església, el cementiri i una casa. L'església actual és el resultat de les diverses reformes que ha sofert l'edifici al llarg dels segles. La part més antiga que es conserva és l'absis que probablement data del segle XII. La nau és de planta rectangular amb coberta de volta reforçada per quatre arcs torals de totxo. Presenta diferents moments constructius: el més antic correspondria al terç de la volta d'arc apuntat; el segon a la resta de la volta d'arc de mig punt, i l'últim als arc torals i la cripta. El campanar, de planta quadrada, està adossat al mur de ponent de l'església. Segurament juntament amb el cementiri va ser bastit en la darrera reforma de l'edifici, a mitjans del segle XIX. Actualment la casa que estava adossada al mur de migdia de l'església està en runes. Es tractava d'un edifici senzill amb teulada a dos vents i obertures fetes de totxo. Només es conserva part de les quadres. Es tenen notícies de que en l'any 1860 s'anomenava l'edifici com "la casa de l'ermita de Santa Eulàlia".

La masia de can Pradell de la Serra és construïda al costat d’una plana, arran del camí que de la carretera de Vallgorguina va al Corredor. L’edifici tal com és avui dia va ser construït entre els anys 1842-1850, dates que figuren en diversos llocs de la casa, quan hi vivia en Josep Pradell i Cuch home molt emprenedor, ja que a més de les ampliacions de la masia, també va fer construir el pont d’en Pradell, va reformar i arreglar l’església de Santa Eulàlia de Tapioles i el dolmen de la Pedra Gentil. Aquesta masia ja la trobem documentada a l’any 1012, en el llibre: Notes Històriques del Bisbat de Barcelona de Mn. Mas. Llavors era coneguda amb el nom de Paradell. Després ja surt en els censos dels anys, 1362, 1497, 1515 1553 etc.com a can Pradell de la Serra. En aquesta casa hi havia vivenda pels amos i pels masovers a més de les diferents quadres pel bestiar el celler etc. Tot aquest conjunt queda tancat per dues grans portes, una cada costat de la masia, i una lliça, la qual aguanta les terres del gran patí que hi ha davant de la casa. El conjunt té forma de L, i és orientat de cara a migdia, el sud. A la casa dels amos hi havia pintures a les parets i sostres, amb representacions de l’entorn de can Pradell i en altres sales fets i ciutats del món, aquesta decoració era clarament barroca. A la sala principal servia com a zona de lectura i oci ja que hi havia una biblioteca molt complerta. També cal destacar la galeria que va ser feta en temps de l’ampliació per en Josep Pradell, on hi havia la habitació principal dels amos, que tenia tres finestres. Aquesta casa era una de les més importants del poble, havia tinguts una extensió molt gran de terres i boscos que cuidaven el masover i uns deu o dotze mossos que l’amo tenia contractats per les feines de la casa i bosc. En aquest moments, està en procés de restauració, que se’n cuiden els masovers que hi ha actualment i que també s’encarreguen del restaurant.

Aquesta font està situada a la propietat de Can Plana, a l’indret conegut amb el nom de Polletons. S’hi té accés pel camí que de can Plana i Can Nonell de la Serra, que enllaça amb el camí que de Collsacreu va a la casa Nova de Pibernat. És un naixement d’aigua natural, envoltat d’uns grossos castanyes, situat a sota el camí abans descrit i per tan una mica difícil de trobar si no es coneix. Com a referència trobarem un camí de desenbosc que surt del principal i la font és a sota mateix. L’aigua es recollida per un galet de ferro, que s’aguanta en una petita paret de pedres i abocada a uns 30 centímetres de terra. Es troba a una alçada de 398 metres sobre el nivell del mar i està orientada al nord. L’any 1983 s’hi va fer una petita paret i s’hi va col·locar unes rajoles amb el nom de la font, avui mig trencades. A la banda de sobre la font, hi ha una plantació de pins joves, i abans era plantat de vells castanyers que servien per a recollir les castanyes en la seva època. Anys enrera aquestes terres havien estat pineda i també vinya. El nom del Polletons, el trobem escrit també en la forma Pinyetons i en el localisme Poietons.

L'Associació Cultural Vallgorguina, és una Entitat que va ser fundada l'any 1981, amb la finalitat d'aprofundir en la recerca de la història del nostre poble i recuperar les nostres tradicions. Des del 1981 i sense faltar cap mes hem tret al carrer la revista La Vall, amb l'esforç que això comporta, però creiem que és una de les fites més importants que està duen a terme l'Associació. El setembre de l'any 1985, va ser creat el Premi de poesia Mn. Narcís Saguer, i més endavant es va ampliar en l'apartat de història. Aquest Premi, té un Jurat de personalitats importants dins les lletres i la història de Catalunya. També l'any 1985, per la Festa Major de la Mercè varen ser inaugurats els Gegants de Vallgorguina, en Bernat I l'Elionor, que representen els Senyors de Montclús, fets per gent de l'Associació i del nostre poble. Al llarg d'aquests anys s'han format uns arxius de fotografia i documentació importants, Es va restaurar el dolmen de la Pedra Gentil, es va catalogar les masies del nostre terme i s'està dibuixant indrets peculiars del nostre poble. Organitzem conferències, excursions, fem exposicions i diferents actes culturals, que poden ser d’interès pels vallgorguinencs. Podríem anomenar moltes coses més però seria massa llarg i ens faríem pesats. Pensen que la millor manera que podríeu contribuir a fer gran l'Associació és fer-vos-en socis. Per 25€ a l'any, rebreu mensualment la revista La Vall a casa vostra i tal com hem dit ens ajudareu a mantenir vives les tradicions i costums de Vallgorguina.

El mas Vilar era una antiga "domus" i el primer cavaller que es coneix com a tal, és Bartomeu Vilar vers l'any 1458. Encara que la primera referència documental del nom Vilar de la qual es té constància és d'un cens de 1362 en que hi surt esmentat "en Vilar", en el de 1380 "ítem en Vilar", En el fogatge de 1497 es parla "d'en Vilar" i en el de 1553 de la "viuda Vilar". En el Nomenclàtor de la Província de Barcelona de 1860 surt "can Vilar com a casa important." Veure més informació Situació: Per arribar-hi s'ha d'agafar el camí que hi ha al final del carrer de Mataró. Hi ha una excursió senyalitzada "Can Vilar i el sot de can Montasell", el fulletó el podeu trobar al poble a l'oficina del Parc Natural del Montnegre i el Corredor.

Una de les masies documentades i més antigues de Vallgorguina és “Can Plana”, abans anomenada “Can Plana del Turó” que potser per la seva situació geogràfica o bé, com ja es va fer palès en un escrit de La Vall, núm. 55 del mes d’abril de 1986, de Ricard Pascual i Jaume Mora, tal com segueix: “És una de les masies més velles de Vallgorguina. Està situada al Sud de la població, a dalt d’un turó i s’hi arriba per un camí, que hi mena de dret, que surt del final de la Carretera Vella, en el seu extrem Est. En alguns mapes actuals figura com “CAN PLANA DE DALT”, però el seu nom veritable és “CAN PLANA DEL TURÓ”. Fins fa poc més d’un segle, els membres de la família que la posseí signaven amb aquest cognom, com pot trobar-se en incomptables ocasions, com per exemple, en els documents signats per Marià (escrivia Mariano) del Turó, que fou batlle de Vallgorguina. L’edifici és de tres cossos, amb el carener perpendicular a la façana. Té la porta en arc adovellat i finestres quadrangulars amb l’empit, als brancals i el dintell de pedra. A la dovella de clau de la porta apareix gravada la data de 1.611, la qual a jutjar per l’estil arquitectònic, senzill i sever, podria molt ben ser de la construcció de la casa. Una placa ovalada de fusta enganxada a la porta presenta la inscripció ANY 1.870, és la data d’una reconstrucció deguda a un incendi. L’any 1.923 o 24 els seus estadants es muden a la casa situada a la sortida del poble, en direcció a Coll Sacreu. Aquesta casa era coneguda per Can Fèlix. La família Plana la comprà i l’amplià fins a donar-li l’aspecte actual i naturalment s’anomena des d’aleshores Can Plana. En ella es conserva una gran quantitat de documents escrits d’ençà l’any 1.132, dels quals molts són pergamins en llatí i català antic. Majorment són capítols matrimonials i testaments que s’han conservat a través dels temps, de generació en generació, fent possible extreure dels mateixos, dades de gran importància a l’hora d’estudiar la història del nostre poble, com podrien ser els noms de la gent d’aquell temps o costums i tradicions d’aleshores. De Can Plana, doncs, se’n té constància escrita des de més de vuit-cents anys i sempre ha sigut de la mateixa família.”

Dels primer homes que poblaren la terra, aquells que només tenien eines de pedra i vivien de la caça i de la recol·lecció de fruits espontanis, per ara, no en tenim cap testimoni a la vall de Vallgorguina ni als turons que l’envolten. La primera presència humana la detectem quan la civilització havia assolit ja el coneixement, mal que fos rudimentari de la metal·lúrgia, l’agricultura i la ramaderia. El jaciment del Rosar, la Pedra gravada del Pla de Forcs i especialment el dolmen de La Pedra Gentil donen testimoni fefaent que entre els anys 2000 i 1000 abans de Crist les parts altes de la vall, poc o molt, eren habitades. Segles després, cap a l’any 600, també abans de Crist, trobem un nucli de poblament al Puig Castell, és allò que se’n diu un poblat Ibèric, una gent que treballen la terra però, com l’excavació ha revelat, també explotaven el coure dels filons que es troben per les nostres muntanyes. Hi romangueren, tal vegada amb intermitències, fins el segle I abans de l’era. Dels set o vuit cents anys durant els quals a Catalunya es desenvolupa la cultura romana, la qual entre altres coses originà la nostra llengua, no en trobem ni el més petit vestigi, ni tampoc de l’ocupació àrab, si bé aquesta durà relativament pocs anys. Cal esperar que el país sigui reconquerit per trobar la primera notícia escrita sobre Vallgorguina i aleshores ens assabentem que l’any 878 pertanyia a la Catedral de Barcelona. A partir d’aquí la història del nostre poble és la història dels senyors que el dominaren. Pràcticament no coneixem altre cosa que els seus noms. Des de l’any 986, sabem que era propietat del Monestir de Sant Cugat del Vallès, situació que es perllongà almenys fins al 1023. Vint o vint-i-cinc anys després, la vall cau sota el poder de l’ordre dels Hospitalers, que feia poc que eren amos de Sant Celoni i tenien una de les cases més importants de Catalunya. Quasi immediatament, Vallgorguina junt amb altres terres és infeudada (en llenguatge actual: donada en arrendament) als barons de Montclús els quals la mantingueren sota el seu poder fins l’any 1277 en que vengueren els seus drets als vescomtes de Cabrera. Es pot dir que sempre més fins a l’actualitat Vallgorguina ha restat vinculada a aquesta casa. Per acabar-ho d’arrodonir, els Cabrera l’any 1403 compraren la propietat als Hospitalers i des d’aleshores foren amos de ple dret. Des de molts anys abans, la família dels Cabrera tenien una estreta relació amb els Blanes, als quals els venia de nou d’haver estat senyors de la vila del mateix nom. Cap a l’any 1600, gràcies a una herència per línia femenina, els Blanes esdevenen comptes de Centelles i durant el segle següent trobem que actuen com a senyors de Vallgorguina, probablement conseqüència d’una infeudació que no tenim gaire documentada. No hem pogut esbrinar quan de temps els comptes de Centelles feren de senyors del nostre poble, però sembla que el seu domini fou força llarg. Amb tot, els veritables propietaris sempre foren els Cabrera, o més ben dit els seus hereus perquè la família s’havia extingit. Ja al segle XVII, les heretats i el títol dels Carera pertanyen a un Montcada compte d’Aitona, després foren d’un noble castellà que es deia Fernàndez d’Heredia, que era compte de Fuentes, i per fi, al segle passat, tot plegat va anar a raure sota el poder del duc de Solferino. Ara bé, cal aclarir que el poble tal com el veiem avui, es força modern. Fins a finals del segle XVIII o començament del XIX, no va començar a formar-se el nou nucli al llarg de la carretera. La data més reculada pertany a una casa del carrer de Mataró nº 19, que va ser enderrocada per substituir-la per un habitatge modern; era coneguda com a can Rafalet i hi havia inscrit l’any 1767. A la carretera Vella, al nº 80 existeix cal Ferreret on hi ha l’any 1772 i en aquesta mateixa Carretera, al nº 38 es troba cal Torrat, on s’hi veu l’any 1792. També a l’actual carrer Montseny hi ha la casa que havia estat coneguda amb el nom de Cal Xic on hi ha l’any 1786. Abans, Vallgorguina es composava d’unes quantes cases de pagès disperses a certa altura, mai al fons de la vall que era plena d’estanys i gorgs i per tant intransitable. L’assecament natural o tal vegada ajudat per alguna obra de drenatge permeté la construcció de la carretera i el lloc on és ara el poble es convertí en un punt de parada. El fet que el segle passat hi haguessin tres hostals i dos ferrers demostren que homes i bèsties hi circulaven en gran nombre. Més ençà, l’explotació del bosc, la vinya i una mica d’agricultura donaren vida al nostre poble fins als temps actuals en que aquestes activitats han perdut pes per deixar pas a la complexa vida moderna.