La Roca del Vallès

El terreny on està situat el jaciment de Can Cabanyes està format per una sèrie de camps de conreus que es troben a tocar l'ermita de Sant Bartomeu de Cabanyes. Els primers indicis del jaciment foren el material ceràmic trobat per J. Estrada a la zona. Segons l'autor apareixien de manera esporàdica i en superfície fragments de tègula, ceràmica grollera de cuina reduïda i algun fragment de dòlia, encara que no es va documentar cap estructura. Cal esmentar que posteriorment, més a migdia, ver els 1992 es realitzar una prospecció on es varen documentar restes ceràmics ibèriques i estructures de paret seca. D'aquesta manera hom planteja la possibilitat de que aquest jaciment romà suposi una perduració d'aquell ibèric, documentat al sud de l'ermita de Sant Bartomeu o, en canvi, que es tracti d'un establiment de nova planta d'època romana. En qualsevol dels casos aquestes hipòtesis es poden justificar mitjançant l'evidència de material constructiu, emmagatzematge i d'us comú diari (tègula, dòlia, ceràmica grollera de cuina), encara que la falta d'una excavació sistemàtica i de material més rellevant, no fan possible ser més precís en l'acotació cronològica.

Es tracta d'un bloc de granit que ha estat buidat artificialment. Es desconeix l'existència de restes arqueològiques o d'estructures relacionades amb aquest jaciment. Talment la Roca Foradada, se la relaciona amb el període megalític, perquè apareix en contextos d'aquesta fase. Podria tractar-se d'una cambra sepulcral. És coneguda també amb la denominació de "Pedra del Marxant".

La Pedra de l'Escorpí es a prop de la casa del mateix nom i del camí que mena a Sant Bartomeu de Cabanyes. Es tracta d'un jaciment arqueològic del qual es coneixen poques dades ja que no apareix esmentat en cap referència bibliogràfica científica. Aparentment, es tractaria d'una petita cavitat natural entre boles de granit que podria haver estat utilitzada amb finalitats sepulcrals durant la prehistòria recent (neolític final o primera de les edats dels metalls). (Font: Diputació de Barcelona)

Es tracta d'un petit monument megalític de característiques similars al de Céllecs. Es tractaria doncs d'una galeria catalana petita. Conserva part de l'estructura de la cambra sepulcral formada per cinc lloses i el bloc de coberta. Mesura 1,50 m per 1,06 m. No s'hi observen restes del corredor ni de l'estructura del túmul que hauria cobert el monument. La cambra apareix lleugerament inclinada vers un lateral. S'esmenta per primera vegada a l'Anuari de l'Institut d'estudis Catalans dels anys 1913-14, la referència d'un dolmen "cerca de La Roca". Més tard, Bosch Gimpera, a la "Prehistòria Catalana" el cita com a dubtós i l'anomena de "Cansolà". Amb aquestes referències el Sr Josep Estrada el va buscar i identificar amb el nom de can Planes. (Font: Diputació de Barcelona)

Gran masia d'època moderna formada per un edifici principal amb quatre ampliacions posteriors adossades i un pati tancat. A la façana principal s’hi poden observar un campanar d’espadanya i un rellotge de sol policromat en molt mal estat. Es tracta d’una gran construcció, que mostra la riquesa de la família que hi habitava, com es pot suposar dels elements constructius: assecadors o espitlleres com de les altres construccions que s’hi poden trobar: un trull enrunat, una bassa i una piscina d'edificació recent. L'edifici sembla ser del segle XVII-XVIII, però la tercera planta sembla que va ser ampliada a final del segle XIX o principi del segle XX. Prop d'aquest indret hi podem trobar dues fonts: la font de Can Planes i la font de la Mansa, una font natural que es troba ubicada dins de la ruta prehistòrica de La Roca, a prop de Can Ronces. La font, d'aigua no tractada, té el nom de la zona on es troba, que ve donat per la seva tranquil·litat i calma.

Aquesta casa es troba a la mateixa plaça que s’obra davant de l’ajuntament, antics jardins de la casa, darrera de la glorieta amb el mateix nom. És una obra de finals del segle XIX adscrita al corrent noucentista, tot i que el cognom Torrents apareix ja mencionat dins del municipi de la Roca en el fogatge de l'any 1553. Forma part doncs, d’un seguit de cases de finals del segle XIX i principis del segle XX, de línies modernistes i noucentistes, adaptats al moviment d'estiueig i de segona residència sorgit a l'època.

Can Sol fou construït l'any 1920 per l'arquitecte Lluís Planas i Calvet, autor de diverses obres modernistes a la comarca i representant del corrent més ornamental i exuberant pel que fa a la decoració. Tot i això, l’edifici té un caire més noucentista. Can Sol va ser encàrrec del Sr. Pinyol, però no la va poder acabar per falta de diners. Entre el 1920 i 1923 la va comprar la senyora Agustina, dona de Joan Sol, i va fer construir tot el recinte. Durant la guerra civil, part de l’edifici (on hi ha el jutjat de pau) fou ocupat pel Comitè, l'Ajuntament i un grup de guàrdies d'assalt. Després de la guerra, dues mestres de la Roca hi visqueren i, més tard, la família Gavarró ocupà l'edifici on hi ha actualment la Policia Municipal. Un cop mort el senyor Sol, el seu hereu vengué la propietat a Jaume Vallhonesta. Posteriorment, Francesc Mestres i Andreu, ex alcalde de la Roca, la comprà i convertí en Casa de la Vila.

El monument dedicat a Josep Anselm Clavé fou instal·lat l'any 1979 per la Societat Coral Centre i Energia (actualment és Unió Coral Centre i Energia). En motiu de la seva inauguració van participar trenta corals en els actes programats. La coral El Centre (o Societat Coral Instructiva el Centre) fou fundada el 17 de novembre de 1904 amb el president Francesc Argent i el mestre director Esteve Sendra. Per contra, la Societat Coral La Energia es va fundar al gener del 1916, amb el president Francesc Prades i el mestre director Vilaró. Sabem que totes dues corals es van dissoldre el juliol de 1936, en motiu de la guerra civil. El 5 de desembre de 1947, ambdues societats es fusionaren, passant-se a dir Societat Coral Centre i Energia de la Roca del Vallès. (Font: Diputació de Barcelona)

La formació del nucli antic ve determinada tant pel castell de la Roca, documentat des del segle XI, com per la construcció de l'església parroquial de sant Sadurní, fundada al segle X i engrandida i renovada a mitjans del segle XVI. La gran transformació del nucli ve determinada per la venda del castell per part del rei Martí I al sr. Ramon Torrelles l'any 1405. El nou propietari va obtenir un permís reial que permeté celebrar un mercat setmanal tots els dimecres. Aquest fet va fer incrementar molt el cens de la població, donat que molta gent dedicada a oficis diversos s'instal·laren al municipi, al marge que també es crearen tres hostals per allotjar viatgers. Sembla força probable pensar que a l'entorn d'aquest mercat s'anaren construint els edificis que a la llarga conformaren el carrer Major, el de Dalt i les primeres construccions del carrer de l'Església, així com el carrer Taloner. (Font: Diputació de Barcelona)

Edifici d'una sola nau capçada a llevant per un absis poligonal i amb dues capelles laterals per banda. Tots els arcs es recolzen als murs laterals de la nau mitjançant mènsules decorades amb àngels i personatges amb cartel·les. Les claus de volta també estan decorades. L'absis està cobert amb una volta de creueria i a la clau hi figura la imatge de Sant Sadurní. Les mènsules que sostenen els arcs presenten imatges dels evangelistes a les dues capelles més pròximes a l'altar. Als peus del temple hi ha el cor. Sota el cor, i oberta al mur de tramuntana, hi ha una petita capella utilitzada anteriorment com a baptisteri. La façana presenta un portal gòtic d'arc apuntat format per una successió d'arquivoltes en gradació, sostingudes per fines columnetes i decorades amb capitells figurats. L'arquivolta exterior està profusament decorada amb motius florals i vegetals. El timpà és apetxinat i presenta una imatge de sant Sadurní. La llinda del portal presenta l'escut de Barcelona, en clara referència al carreratge. A l'extrem sud-oest del temple destaca el campanar, de planta quadrada i rematat per una espadanya. El coronament és emmerletat. A l'altre extrem de l'edifici hi ha un campanar de torre amb rellotge. Tant la nau com l'absis estan reforçats amb contraforts de suport coronats amb gàrgoles. Pel que fa als elements artístics destacables del temple destaca el retaule de l'altar major, de l'any 1620 i obra d'Antoni Comas, la pintura dels sants Donat i Fausta, del 1771 i situada a l'altar de Nostra Senyora de Gràcia, que està inclòs dins del retaule de la primera capella lateral del mur de migdia del temple. Una altra de les peces destacables és la pica baptismal del segle XVI profusament decorada i un carreu de pedra gravat, procedent del castell. La imatge de sant Sadurní de la portalada és obra de l'artista vigatà Jordi Pallàs. L'església la va fundar l'abadessa Emma de sant Joan de les Abadesses l'any 932. Sembla ser que del primitiu edifici romànic només se'n conserva un pany de parament integrat al mur de tramuntana interior del temple. El temple ha patit diverses i continues renovacions i  reconstruccions, fins a tenir l’aparença actual. Durant la guerra de Successió, el temple serví com a caserna de les tropes de Felip V.