Cultura tradicional (balls, festes, etc.)

Es conta que sant Pere va venir a predicar la paraula de Crist a terres catalanes, però com que tenia tanta feina, no va poder passar per tots els llocs, entre els quals hi ha la vall d’Àger. Quan ja era porter celestial es va assabentar que en el decurs dels segles en aquesta vall s’hi havia construït una bella col·legiata en honor seu, la qual cosa li va plaure i li va retornar el desig de conèixer aquest lloc. Un bon matí va arribar a les portes del cel un jove i li va demanar permís per entrar al regne, sant Pere li va preguntar d’on venia i quina havia estat la seva vida. El jove, que era estudiant, molt devot, li va dir: - Jo sóc un pobre estudiant, que vinc de la vall d’Àger, i si bé poc he estudiat, sempre a vós us he pregat. Sant Pere, en sentir aquella resposta, va recordar el propòsit de visitar aquesta contrada. Va deixar passar l’estudiant cap al cel i se’n va anar a trobar Nostre Senyor per tal de demanar-li un parell de dies de vacances per recórrer aquesta vall, perquè tota la seva vida ho desitjava i no ho havia complit. Nostre Senyor li concedí els dos dies, però va demanar-li que sobretot no estigués fora ni un minut més dels dos dies. Així, sant Pere va baixar a la terra i va anar seguint la vall d’Àger, i es va entusiasmar tant que va oblidar-se de l’encàrrec  de tornar al cap d’un parell de dies, i així, d’aquí cap allà, quan se’n va adonar havia passat ja una setmana. Quan va tornar al cel, Nostre Senyor el va reptar i no el volia deixar entrar per la seva negligència en el càrrec, però sant Pere diu que li va respondre: - Senyor, si de tothom és ben sabut que Vós vau fer el món en sis dies, que dos els vau esmerçar en fer aquesta bonica vall i que el setè, el dia que vau reposar, hi vau anar a descansar, com voleu que jo no m’entretingués contemplant aquesta obra vostra tan perfecta i tan bella? Nostre Senyor es va sentir afalagat pel reconeixement de la seva obra en aquest raconet del món i no va tenir arguments per replicar el bon sant Pere, el qual va tornar a entrar a la glòria del cel i a ocupar el seu càrrec de porter, després d’haver fet realitat el somni de visitar la vall d’Àger.

Conten que a la Clua de Montsec, hi havia fa molts anys dues noies adretes i guapes com dos sols. Eren tan guapes que la rivalitat es va convertir en l’eix de les seves vides. Lluitaven per tot: per veure quina arribava primer a dur el dinar als homes de casa al tros; per veure quina podia arribar primer a rentar la roba al safareig, per tot... I sobretot, per demostrar que l’una valia més que l’altra. L’enfrontament més fort arribava per la festa major. Era el dia més lluït de l’any i el que més admiradors aplegava a la plaça de la Clua. Per començar la festa, llogaven dos músiques. Quan tocava l’una, només ballaven els partidaris de l’una, i quan tocava l’altra, sortien a la plaça els partidaris de l’altra. Després del ball de tarda, tothom, perquè tothom estava implicat en aquella competició, vigilava quina de les dues mosses tenia més convidats a taula, i feien per manera de no quedar, és clar, enrere ni l’una ni l’altra... Es va acabar quan es va casar la primera...

Fa uns anys un home de la Torre d’Amargós, que havia anat a festa major a Palau de Noguera, se’n tornava tarda enllà cap a casa. Abans de sortir de Palau, els parents li van aconsellar que es quedés, que de la banda de ponent, de Viacamp, venia una nuvolada negra com el carbó i amenaçava de deixar anar una tempesta terrible. L’home, que ja havia pres la decisió de marxar cap a la Torre, va voler emprendre tant si com no el viatge. Quan va passar per Vilamolat, li van tornar a pregar que es quedés, que no fos imprudent, que el mal temps jugava males passades, però l’home va voler continuar  el camí cap a casa, com si res no li hagués de passar... I, efectivament, res no li va passar. Va arribar a casa sa i estalvi, però quan va haver reposat, va treure el cap a la finestra per veure si la tempesta havia canviat de cara amb tanta mala fortuna que va caure un llamp a casa seva i el va matar.

Aquesta llegenda fa referència al temps en què Castellnou va romandre abandonat. Per aquesta contrada hi havia molts carboners. Durant la producció de carbó, que tenien la carbonera encesa nit i dia i havien de vigilar-la, era llavors quan, arribat el punt de la mitjanit, sentien que del castell sortien veus i sorolls embolcallats en el misteri. Cap d’ells s’atrevia a confessar que més que neguit el que tenien era por quan s’havien de quedar al vespre vigilant la pila de carbó. Ja feia dos o tres anys que succeïa el mateix i corria la brama que el castell estava embruixat. Al capvespre aquells carboners s’aplegaven en una cabana per passar-hi la nit i feien volar la imaginació.             - No serà l’esperit de la reina mora d’Alsamora el que vagareja als vespres pel lloc on va trobar la mort sortint del domini del dimoni? –va dir un d’ells, de nom Ataülf.             - De quin esperit estas parlant? –va preguntar un tal Adalbert.             - Que no coneixeu la història de la cruel mort de la bella sarraïna?             - Si la coneguéssim no ens estranyarien les teves paraules –van dir els altres. - Doncs heu de saber que en aquest castell hi vivia una reina mora de bellesa excepcional que estava casada per convenis territorials amb un cabdill que no estimava. En canvi, en el castell proper de Moror hi havia un altre cabdill sarraí que tenia un fill ben plantat que estava bojament enamorat de la reina d’Alsamora, tot i que aquesta estava maridada. Valent-se d’algun filtre d’amor o senzillament del foc que abrasava el cor de la bella senyora d’Alsamora, el galant fill del cabdill de Moror va aconseguir que ella se li lliurés. Un dia que els dos enamorats estaven d’allò més embadalits en el seu idi·li es presentà l’ofès marit disposat a venjar l’afrenta. Van fugir tots dos corrents, el jove va muntar el seu cavall i, amb la reina a la gropa, van emprendre ràpida fugida perseguits d’aprop pel marit. En la seva fugida, la reina, girant el cap va cridar:             - Ara que he trobat el veritable amor mai més seré teva, abans del dimoni! En aquell moment una flamarada sortí de terra i els xuclà mentre tot l’aire s’omplia d’una forta olor de sofre. El dimoni se’ls havia endut.             - Per això –digué l’Ataülf-, els ploriqueigs i les veus que senten per aquests castells són els de la reina mora queixant-se de la seva dissort.             - Llavors, si el dimoni se’ls va endur, com vols que se sentin els gemecs? –preguntà l’Arnau, un altre de la colla. Segurament que els sorolls i les veus són deguts a altres raons –va pensar l’Arnau, que era el més decidit, ell ho esbrinaria. Una nit va amagar-se vora del camí que porta a Castellnou de Montsec, on l’Ataülf assegurava que havia vist en la fosca com unes figures humanes que caminaven. No li calgué esperar gaire; aviat va veure passar unes figures humanes cobertes amb capes en direcció al castell, i feia l’efecte que eren geperuts. A pesar que l’Arnau era valent va notar com les cames li feien figa i quan aquelles figures es van perdre en l’ombra de les parets de Castellnou ell tornà a la cabana on dormien els altres companys carboners.             - Els he vist, els he vist –cridà només en obrir la porta.             - Qui has vist? –feren els altres despertant-se amb un fort ensurt.             - Els esperits que diu l’Ataülf i us he de dir que els esperits volen per l’aire i aquests caminaven per terra.             - Deixa-ho estar i no t’hi acostis més –va dir l’Adalbert -, no juguis amb els esperits ni amb bruixots, deixa’ns viure en pau. Al cap d’uns dies l’Arnau feia llenya per alimentar una carbonera i des del lloc on era contemplava la majestuositat fantasmal de Castellnou, amb el castell i les muralles abraçant-ho tot i com més mirava aquell conjunt més es preguntava a veure quin misteri amagaven aquelles parets entre les quals no hi vivia ningú, que tothom deia que era un poble fantasma amb un castell embruixat. I si aquesta creença hagués estat escampada per fer por a la gent i que no s’hi acostés ningú? –va pensar l’Arnau. A qui beneficiava i per quins interessos ocults calia mantenir la gent allunyada de les persones que al capvespre feien via vers aquelles muralles, vers aquell castell? Prengué una resolució, si a la nit se sentien sorolls i veus no era pas així durant el dia, en què tot estava quiet i silenciós, hi aniria llavors mateix! Agafant fort la destral s’encaminà, amb molta precaució, vers aquell lloc. Arribà a la muralla i va franquejant-la sense sentir ni el més mínim soroll. Primerament, resseguí el camí sense descobrir res de nou fins que al final entrà al castell. El va començar a recórrer tot empunyant, això si, ben fort la destral per si convenia. Cap novetat en cap estança. Ja estava a punt d’emprendre desencisat el retorn quan, en obrir la porta d’una mena de soterrani va descobrir uns saquets apilats en un racó, mentre que a la paret hi havia un ampli ventall d’estris i ferros a més d’una premsa en un racó. N’obrí un i va descobrir que estava ple de moneda. Acabava de desvelar el gran secret del castell. Se n’emplenà les butxaques i va sortir. Calia fer-ho amb llum de dia. Arribà a la cabana i va contar-ho als seus companys. Tots quedaren esverats. Aquell vespre es van amagar tots vora del camí sense fer gens ni mica de soroll, i en ser ben fosc van veure que apareixien pel camí unes figures geperudes que avançaven en direcció a Castellnou. Els van contemplar fins que van desaparèixer en l’ombra de les parets. Van romandre a l’aguait fins que, abans que es fes de dia, van comprovar com tornaven a sortir i desapareixien per on havien vingut, això si, durant tota la nit s’havien sentit sorolls esfereïdors i gemecs que sortien del castell. L’endemà van anar a la vila a donar-ne part a la justícia, explicant tot el que havien vist i ensenyant les monedes que l’Arnau s’havia posat a la butxaca. Aquella mateixa nit, l’autoritat, ajudada per la gent del país, els van posar un parany i quan veieren aparèixer les figures nocturnes van comminar-los a rendir-se ja que estaven envoltats. No van ser necessàries les armes, en sentir-se envoltats es van rendir. Llavors van descobrir que eren homes forts i ben plantats i que la gepa que se’ls intuïa a sota les capes no era altra cosa que un saquet que cada un portava al coll per treure la moneda, a més de donar una imatge fantasmagòrica i de por per si algú els veia. Els falsificadors van ser posats a disposició de la justícia i així s’acabà l’embruixament del castell. Aquesta llegenda es contava per explicar un fet real i històric ocorregut l’any 1428, en què va tenir lloc un judici a dos inculpats d’encunyar moneda falsa a Castellnou de Montsec quan el poble ja era abandonat.

La casa de cal Soldat de Collmorter rep aquest nom perquè durant l’època dels maquis se n’hi va amagar un. Actualment, encara s’hi conserva l’amagatall: un forat en una paret.

Diu la llegenda que en temps antics el castell era ocupat pels moros i que els exèrcits cristians havien intentat diverses vegades de conquerir-lo en un atac de sorpresa, però com que aquella muntanya és gairebé pelada de vegetació, eren descoberts immediatament pels defensors. Després de molt cavil·lar, se’ls va ocórrer finalment un enginy per tal de poder-s’hi atansar, sense que des de dalt els descobrissin. L’exèrcit cristià es revestí de branques i ramatge i, dissimulats així, els soldats van anar avançant muntanya amunt. La filla petita del castellà moro, una bordegota de pocs anys, els va veure pujar de la finestra estant i ho anà a explicar al seu pare. —Papa, com és que les mates avui caminen? —li preguntà amb inquietud infantil. Tanmateix, aquell dia feia un vendaval de mil dimonis i les parets i les finestres del castell, exposades a tots els vents, gemegaven per tots els costats. —No tinguis por, filleta, que els arbres no caminen mai. És el vent de port que els sacseie –li contestà amorosament el pare. Els cristians, emboscats pel fullatge i protegits pels bramuls del vent, van poder arribar fins al peu de la muralla, sense ser descoberts pels guardians. I, gràcies a aquest estratagema, aconseguiren, poc després, apoderar-se d’aquesta estratègica fortalesa.

Hi ha una llegenda que diu així: «Quan els homes de Palau havien acabat d’edificar l’església, van adonar-se que entre dues pedres, a terra, hi sortia un raig de llum. La gent, intrigada per aquell raig de llum, va començar a pensar què podia ser allò i un savi que passava per allí els digué: “Aquest raig de llum que veieu és el reflex de l’or que hi ha sota l’església. Si enderroqueu l’església, tindreu una gran riquesa”. I així van fer-ho, van destruir fins als fonaments tot el que acabaven de construir, però d’or no en van trobar, només van trobar-hi un cargol». És per això que als habitants de Palau de Noguera se’ls anomenen caragols, caragolés o caragoleros. També hi ha qui afirma que aquest malnom ve de l’ofici de fer de caragolaires.

Quan es va crear:          La Colla dels Tres Tombs d'Esplugues es va crear a finals de 1996, es va  donar a conèixer públicament l'u de març de 1997 a la presentació de la I Festa dels Tres Tombs, que es va celebrar el 2 de març de 1997.   Arran de que:          L'interès d'uns quants amics, en voler recuperar per Esplugues, la tradicional festa dels Tres Tombs, que des de l'any 1959 no es realitzava.   Quants socis:          Actualment hi ha uns 120 socis   Quins reptes – objectius:          El principal és la celebració cada any de la Festa dels Tres Tombs a Esplugues, com més lluïda i popular millor, normalment acostuma a ser el segon cap de setmana de març.   Quines activitats realitzeu:          Sopar i ball pels socis i amics per sant Antoni Abat.          Concurs anual de cartells per promocionar la festa dels Tres Tombs.          Publicació d'una revista anual amb diversos articles i el programa de la festa dels Tres Tombs.          Esmorzar popular de germanor el dia de la festa dels Tres Tombs.          Concurs i exposició de fotografies de la festa dels Tres Tombs.          Arranjar i mantenir en bon estat el patrimoni i els carros de la colla.          Participar amb els carros, a les festes de Tres Tombs d'altres poblacions.          Participar anualment a la trobada nacional de Tres Tombs de Catalunya.          Participar a la festa major d'Esplugues, per un recorregut, amb ponis.          Participar a la festa major d'Esplugues, amb unes tartanes que fan el circuit des del Pou d'en Fèlix a la Mallola, on hi ha les atraccions.          Participar a la cavalcada de reis, amb una carrossa de carbò.          Participar a la fira d'entitats d'Esplugues.    

Fou fundada per Antoni Maria Morera i Colom, per a complir un somni que desvetllà una bella imatge de la Mare de Déu exposada en un taller escultòric de prop del seu domicili, a la Barcelona Vella.  El Sr. Morera havia adquirit per al seu esbarjo, uns terrenys fora ciutat, concretament al peu de la Muntanya Pelada. Fou allà on materialitzà el somni. Hi va fer erigir un temple d’11 m de llarg per 5 m d’ample, d’una sola nau.amb volta de mig punt i campanar d’espadanya. L’advocació de “Mare de Déu de la Salut” la va instaurar el mateix Sr. Morera, que també n’escrigué els goigs. Al maig de 1864 s’hi celebrà la primera missa. La festa major és el dia 8 de setembre. A més de les solemnes celebracions religioses, s’hi feien balls, representacions teatrals, concursos, cercaviles i un llarg etcètera. L’advocació atreia molts fidels,  tal com palesaven els nombrosos exvots, desapareguts en ser cremada l’ermita el juliol de 1936. El 8 de setembre de 1939 es reprengué la festa en un temple esfondrat. La restauració s’inicià el 1945, però no es completà fins al 1964. La nova imatge la va dissenyar Francesc Socíes March, que havia promès de fer-la si es restaurava l’ermita. L’execució va anar a càrrec del taller de Josep Campanyà.   El Conjunt de la Salut fou declarat patrimoni arquitectònic l’any 2000, pel seu valor com a testimoni d’aquell barri de cases amb jardí al qual l’ermita-santuari donà el nom. Cap al primer lustre dels anys 2000, el Conjunt de la Salut va desencadenar una campanya popular per a promoure-hi un Museu-Memorial dedicat a Pompeu Fabra. Fabra nasqué molt a prop, en una casa ara desapareguda. Malauradament fa uns pocs mesos fou enderrocada la torre i n’ha desaparegut el jardí, per fer en aquest solar un edifici de vivendes. Així doncs, del Conjunt només en queda la petita ermita de la Salut, a la cantonada dels carrers Escorial i Mare de Déu de la Salut.  

Corre l’any 1897, als baixos de casa Aimà del carrer de Caputxins (ara Major de Sarrià 147) s’hi acaba d’instal·lar  l’Acadèmia Josefina, institució fundada pel rector de la parròquia de Sant Vicenç de Sarrià i és aquí, en aquestes parets, on l’any següent, el 1898, fa la seva primera representació amb la comèdia “El Mestre de Minyons” . Els mossens de la parròquia representen el paper dels grans i el dels petits, els nens que fan o acaben de fer  la Primera Comunió. L’Acadèmia Josefina continua les seves representacions amb molt d’èxit i decideix traslladar-se a can Soler, al carrer de la Concepció 12 (ara carrer de Graus).  En un dels seus tres patis, el pati de baix, s’hi construeix un teatre. L’Acadèmia Josefina encara ocuparà dos locals més: el primer al carrer d’Ivorra i finalment, el 1905, el del carrer de Catalunya (ara Major de Sarrià 117) La família Mumbrú, que n’és la propietària, cedeix el local. Al pati hi ha el corral del senyor Vallet que es reforma i es converteix en un teatre l’any 1905. En una fotografia de l’època es veu el vestíbul en forma octogonal.  Seria una de les construccions del corral adaptades? Potser el colomar o el gabial dels ocells? L’any 1907, l’Acadèmia  Josefina es transforma en Institut de Sant Josep i, amb aquest nom, representarà al seu teatre l’obra més significativa de l’entitat: L’Estel de Natzaret que ja ha complert més de 100 anys de representacions. A les primeries del segle XX, l’Institut de Sant Josep exerceix com a teatre amb força èxit. A Barcelona, la gran ciutat propera a Sarrià, s’ha inaugurat fa pocs anys el Palau de la Música Catalana i, seduïts per l’Orfeó Català,  apareixen  l’Orfeó de Gràcia, l’Orfeó de Sants , molts orfeons  i  també…l’Orfeó  Sarrianenc. L’Orfeó s’acull als locals de l’Institut de Sant Josep.  El 7 d’octubre de 1917, diada del Roser, l’Orfeó actua en la benedicció i lliurament de la bandera catalana que onejarà a la façana principal de la Casa de la Vila, és el primer acte important de l’Orfeó. El 1919,  l’Institut de Sant Josep es converteix en Orfeó Sarrianenc i serà anomenat pels veïns de Sarrià: l’Orfeó. Tot i la intensa activitat musical d’aquesta institució, s’hi continua representant l’emblemàtic  Estel de Natzaret i moltes altres obres de teatre, però en condicions tan precàries que el 1927 s’enderroca l’antic teatre i comença la construcció d’un teatre nou. El mestre d’obres de Sarrià Jacint Torner s’encarrega de les obres i per aquells dies, el seu fill Josep Torner treballa en la construcció del teatre Romea.  La comunicació i l’intercanvi d’idees entre pare i fill fan que el nou teatre segueixi les normes constructives del Romea de Barcelona.  A més , es col·loca l’emblema de l’Orfeó sobre la porta principal del teatre i la figura femenina que hi apareix és el perfil de la dona de Josep Torner i nora  del mestre d’obres, constructor del nou teatre.  A la façana també hi figura la inscripció Orfeó Sarrianenc. Aquestes lletres desapareixeran durant la guerra del 1936.  Segons el Butlletí de l’Orfeó Sarrianenc nº 21 del mes d’abril de 1921, l’Orfeó es compon de 139 socis de nombre, 68 socis coristes, 68 socis protectors i uns 160 aspirants, a més dels 50 socis de la secció de futbol i naturalment, de la junta directiva. Els socis de l’entitat col·laboren en les obres de neteja , moviment de terres etc. A Sarrià hi ha un gran afecte per l’Orfeó. Aquest  és el renaixement d’un nou teatre, construït  als locals de l’antiga Acadèmia Josefina,  i serà, encara avui al segle XXI, el teatre de la nostra petita història. S’acosten temps gloriosos, però no tot seran flors i violes al llarg dels propers anys. Així és com, en ple segle XX i concretament durant els seus “feliços anys 20”, la creixent activitat del teatre a Sarrià ha fet desaparèixer l’antic  teatre d’aquell  pati-corral i, després de l’enderroc, ha aparegut un nou teatre d’estil italià, a imitació del teatre Romea. L‘escenari té escotillons, teló de tres pisos, teló tallafocs metàl·lic amb una embocadura un metre més petita que la del Romea. A la platea hi ha cadires. La construcció de la sala, de l’escenari i del cafetí  costa 64.216,05 pessetes. Les representacions de L’Estel de Natzaret requereixen  un constant canvi  de  decorats i cal la inclusió de les noves tècniques de l’època , som al 1927. Una construcció d’aquest nivell mostra la importància que té el teatre a Sarrià. De fet, entre 1917 i 1936, any en què comença la Guerra Civil, l’Orfeó està en contínua activitat, tant musical com escènica. Però aquesta època de plenitud i llibertat s’ennuvolarà aviat. La Guerra suposa l’aturada total de les activitats de l’Orfeó.  Tres anys de guerra i després... Perill al teatre. Som a l’any 1939. Han passat tres anys de guerra i d’inactivitat total al teatre de l’Orfeó. El nou règim, a través de l’entitat Educación y Descanso, intenta confiscar el local i el patrimoni de l’Orfeó, però la intervenció dels sarrianencs davant el governador de Barcelona atura l’espoliació. Són uns anys de prohibicions constants  que fan que les representacions es redueixin a sarsueles, i, per acabar-ho de complicar, la família Mumbrú que havia cedit el local i els terrenys del teatre, decideix vendre’l. Un tercer problema cau sobre el teatre de la nostra història,  encara no s’ha pagat el total de les obres del nou teatre que es van fer el 1927 ! El Cine Spring del passeig de la Bonanova s’interessa per la compra del terreny.  Llavors, l’ecònom de la parròquia de Sarrià  amb la col·laboració d’un grup de veïns inicien gestions i aconsegueixen pagar el deute. A partir del novembre de 1943, l’Orfeó s’anomenarà Centro Parroquial de San Vicente de Sarrià. Van passant els anys i som a mitjan segle XX, concretament l’any 1951. L’estimació pel seu teatre i l’afició dels veïns de Sarrià pels espectacles teatrals els empeny a crear l’Esbart Sarrià, un esbart dansaire que donarà bon nivell als espectacles que s’hi fan i que, a més, organitzarà les seves pròpies representacions. Més endavant, l’Esbart Dansaire de Sarrià, canviarà el seu nom pel de Ballet Folklòric  Sarrià / Esbart Sarrià. Tot això té lloc al teatre de la nostra petita història que anem descobrint de mica en mica i ja som a les acaballes del segle XX, l’any 1984, quan s’enderroca l’emblemàtic  Cine Spring del passeig de la Bonanova.  El teatre compra les butaques del cine i les canvia per les velles. Aquestes butaques són les que hi ha a l’actualitat. L’any 1986, s’eliminen les llotges del prosceni i el fossar de l’orquestra per donar més espai a l’escenari.  Aquest fet però, fa que els espectacles no puguin tenir la música en directe. Al ja llarg currículum del teatre, s’hi afegeixen, l’any 1986, la Bambolina Negra, grup de teatre amateur que combina la comèdia i la tragèdia amb dansa, música i cançons en directe. I també,  Elenc Teatral JV Foix, creat l’any 1987, un grup que vol representar obres que destaquin per la seva qualitat artística i que alhora propiciïn l’aprenentatge interpretatiu dels actors. S’acaba un altre segle. Ja som al segle XXI.  L’any 2001, una veïna denuncia sorolls i el jutge precinta el teatre. Immediatament, usuaris i veïns es mobilitzen i el rector de la parròquia de Sarrià es presenta per declarar i aconseguir la reobertura. Amb aquest mateix propòsit, algunes escenes de l’Estel de Natzaret es  representen davant de l’ajuntament. Finalment, el 22 de desembre del mateix any, s’aconsegueix que el teatre torni a obrir les portes i, seguint la llarguíssima tradició, s’hi torna a representar l’Estel de Natzaret. Tot preparant el centenari de l’Estel de Natzaret, es recupera el fossar de l’orquestra, s’instal·la un servei sanitari accessible per a persones disminuïdes, mànegues anti-incendi i es substitueixen quatre portes normals per quatre portes d’emergència. L’any 2007 es celebren els 100 anys de l’Estel de Natzaret. S’edita un llibre ben documentat i es penja una gran pancarta a la torre de la parròquia, a més,  torna l’orquestra en directe en les representacions.  Aquest centenari mostra la importància i la tradició a Sarrià d’aquell teatre que va néixer l’any 1907. En el llibre Històries il·lustrades de Sarrià, pàgina 83, diu: ” 1997 – El teatre s’ha fet vell, però conserva una estructura global de gran qualitat. Cal reformar-lo!” Aquest mateix any 2007, la Nova Junta Directiva es proposa fer un estudi integral de l’estat del teatre i un pla de reforma per fases: Projecte Teatre 2010. A l’abril del 2008 la Junta Directiva presenta un primer informe sobre les reformes necessàries. Durant el 2009 es realitza un estudi tècnic aprofundit de l’estat i de les necessitats del teatre, per un grup d’estudiants de l’Escola Tècnica Superior d’Arquitectes en el marc del seu projecte final de carrera i dirigits pel Dr. Arquitecte Sr. Fernando Ramos. El 2009 s’encarrega el projecte a l’esmentat Dr. arquitecte Sr. Fernando Ramos. El pre-projecte es va presenta públicament el 21 de desembre del 2009. El 2010, es constitueix una comissió per a la reforma del teatre, per informar els veïns de Sarrià, es fa el projecte base i una exposició itinerant per donar a conèixer el projecte a tothom. I fins aquí, la petita història de la descoberta d’un teatre que ni tan sols mostra la seva façana al carrer, però que té una indubtable qualitat arquitectònica, cultural i tradicional a Sarrià. Molts el coneixen i l’estimen, molts més el coneixeran i l’estimaran. Tot és qüestió d’ajudar-lo perquè no desaparegui i puguem continuar nous capítols d’aquesta història.