Diu la llegenda que en temps antics el castell era ocupat pels moros i que els exèrcits cristians havien intentat diverses vegades de conquerir-lo en un atac de sorpresa, però com que aquella muntanya és gairebé pelada de vegetació, eren descoberts immediatament pels defensors. Després de molt cavil·lar, se’ls va ocórrer finalment un enginy per tal de poder-s’hi atansar, sense que des de dalt els descobrissin. L’exèrcit cristià es revestí de branques i ramatge i, dissimulats així, els soldats van anar avançant muntanya amunt.
La filla petita del castellà moro, una bordegota de pocs anys, els va veure pujar de la finestra estant i ho anà a explicar al seu pare.
—Papa, com és que les mates avui caminen? —li preguntà amb inquietud infantil.
Tanmateix, aquell dia feia un vendaval de mil dimonis i les parets i les finestres del castell, exposades a tots els vents, gemegaven per tots els costats.
—No tinguis por, filleta, que els arbres no caminen mai. És el vent de port que els sacseie –li contestà amorosament el pare.
Els cristians, emboscats pel fullatge i protegits pels bramuls del vent, van poder arribar fins al peu de la muralla, sense ser descoberts pels guardians. I, gràcies a aquest estratagema, aconseguiren, poc després, apoderar-se d’aquesta estratègica fortalesa.
