Cultura tradicional (balls, festes, etc.)

    La fundació de la vila.Diu la llegenda que abans d’emplaçar la vila al lloc on és ara es va contemplar fer-ho al mas de Brusca i al mas de Sant Pere; però ambdós llocs foren refusats, l’un per poca aigua i l’altre per massa ombrívol. La carta de poblament, però, no en diu res i només indica el lloc actual.

LA ROMERIA DE SANT CRISTÒFOL El dilluns de Pasqua Granada se celebra la romeria a l’ermita de Sant Cristòfol, tradicionalment per demanar-li al sant la pluja que els camps necessiten (et pluviam de coelis). A la Font d’en Segures  es fa l´única aturada del camí. El cap de setmana d’abans els majorals de sant Cristòfol i de sant Roc organitzen unes festes centrades en els bous i el ball. Una de les tradicions d’aquesta festa era l’enfarinada: les xiques fadrines del poble eren les    encarregades de pastar la prima que es reparteix a la romeria (una coca de farina blanca, llevat i llavoretes d’anís). En eixir del forn duien les butxaques plenes de farina i buscaven els jóvens del poble per tirar-los-la damunt.

LA FESTA DE LA TEA      L’acte principal del Carnestoltes és la Festa de la Tea, recuperada l’any 1989. És una de les festes organitzades pels quintos i les dames del poble. Un dels actes més tradicionals és l’ Entrada de la  Tea, que rememora l’arribada dels traginers que se n’havien anat a   vendre manufactures tèxtils i tornaven carregats de tea (fusta de pirècua utilitzada per il·luminar els carrers).   El traginer, abillat amb el vestit típic i cobert amb un barret negre d’ala ampla encapçala la rècua.  Va acompanyat dels majoralets que recitaran les lloes. De la primera se n’encarrega el majoralet primer, que parla sobre l’alegria de la festa i el seu origen popular:    I tindrem la panxa plena,    i estarem assossegats      com el pare Carnistoltes  quan està en el cel dels gats.  A continuació arriba la lloa del majoralet segon, que repassa la situació social i econòmica en clau d’humor:  Lo millor serà casar-me,  si a mon pare vingués bé,  de buscar-me una fadrina  i allargar-me uns pocs diners.  I la darrera parada té lloc a la plaça, on s’encén la tea que il·luminarà el ball pla. El traginer diu la darrera lloa per recordar situacions antigues i contar les aventures del viatge, també en clau d’humor:  Estic bé i no passo pena.  Pel menjar no me marejo  que porto la bota plena  i ademés pa i abadejo.  Estos matxos tots són meus  no dec res, tot ho he pagat:  entre matxos i aparells  val una barbaritat.                                  .                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                          

La llegenda explica que l’antiga imatge del sant Crist havia estat esculpida per Nicodem i adorada a Beirut. Segles després, va ser llençada al mar pels musulmans i va travessar el Mediterrani fins a l’Ebre, des d’on va pujar a contracorrent pel Segre fins aturar-se a Balaguer. Cap dels prohoms de la ciutat va aconseguir treure la imatge del riu, excepte la mare abadessa de les monges clarisses, que la va pujar al santuari, lloc on es venera, encara actualment.

Diu la llegenda que la imatge de la Mare de Déu del Castell era venerada per la gent de Sant Llorenç de Montgai després que un pastor l’hagués trobada mentre pasturava el seu ramat. La va recollir del paratge on la va trobar i va dur-la a casa, però tres cops que la va dur, tres cops que li va desaparèixer del sarró, fins que van decidir anar-la a buscar processionalment i entronitzar-la a l’església, que des d’aquell moment va passar a anomenar-se “de la Mare de Déu del Castell”. Llavors, el senyor feudal, va casar-se amb una donzella a qui quintuplicava els anys, però la noia no es trobava pas a gust al costat del cavaller i es va enamorar del jove patge del senyor. Això no va passar desapercebut pel senyor, al qual l’enveja va corsecar el cor i va decidir de prendre terrible venjança: un dia va organitzar una cacera en la qual només va poder matar una peça i va manar al cuiner que cuinés aquell tall trossejat. A l’hora de sopar ell va manifestar estar desganat, però va exhortar la seva esposa a provar la menja. Ella va contestar que tampoc tenia gana, però ell la va obligar a menjar-ne. La jove només va poder fer un mos, però el cruel cavaller ja en va tenir prou per espetar-li la pregunta de si havia trobat bona aquella menja, per afegir a continuació que el que havia menjat era carn del patge estimat, al qual havia matat. La dama, horroritzada, va anar a demanar ajut i clemència a la Mare de Déu, a la capella del castell, i després de molt plorar, la dama va refer-se i en aquell moment va trobar-se amb el seu patge estimat, més eixerit i gallard que mai. Tenia, però, un clotet a la galta, puix que li mancava el bocinet de carn que ella, sense saber-ho, se li havia menjat. Alhora que el patge ressuscitava, el cavaller moria.

Hi havia una vegada, ja fa molts anys, un príncep tàrtar que va arribar a l'indret on avui és Tartareu. El príncep havia estat desterrat del seu país i va arribar acompanyat de tot el seu seguici. Arribat a Tartareu, va quedar meravellat per la situació del turó que actualment presideix el poble i per la frondositat dels boscos d'alzines que s’estenien als seus peus. Eren boscos ben carregats de caça, on no era estrany veure porcs senglars i llops ferotges. El príncep va decidir quedar-se i va fer construir el castell al lloc on avui encara podem trobar-ne restes; d'altra banda, els qui l'acompanyaven van anar bastint les seves cases a recer del castell del senyor. I així va néixer Tartareu, que conserva en el nom la mostra de l'origen tàrtar del seu creador.

Vicent Pau Serra i Fortuño (Almassora, 15-01-1944) és mestre, poeta, etnògraf , una de les personalitats destacades de les últimes dècades en el món de la cultura vinculada a les festes de Castelló i una de les poques que continua en actiu en aquest àmbit.             Durant la seua vida Vicent Pau Serra i Fortuño ha col·laborat, fent aportacions importants, en tots els estaments del món de la festa castellonenca. Presentem un balanç de la seua trajectòria:   FESTES DE LA MAGDALENA               Ha estat des de jove col·laborador dels llibrets de gaiata i dels llibres de la festa (Festividades, Castelló Festa Plena, ......)              Durant els anys setanta va ser un dels artífexs de la revitalització de la gaiata 10. El Toll, de la qual va ser president de la comissió.              Va ser assessor de la Junta de Festes en l’any en que va ser president En Clemente Agost.              Autor del text del PREGÓ INFANTIL de les festes de la Magdalena que es canta des de 1993.             Autor dels goigs que es canten en l’ermita de la Magdalena el dia de la romeria i dels de l’ermita de Sant Roc de Canet.             Autor del textos de les auques  del Pregó i de la Romeria  Va ser autor en dues ocasions del guió de la imposició de bandes a la regina i madrines de les festes de la Magdalena, de l’encesa de gaiates i mantenidor en l’acte de proclamació de Na Violant d’Hongria i les seues dames de companya.  Membre des de la seua fundació de la Colla El Pixaví, i figura destacada en la implicació de l’entitat en les festes de la Magdalena, i especialment en la participació en la Romeria de les Canyes i en la pujada al campanar del dilluns de la Magdalena.   FESTES DE CARRER              Escriptor de goigs i cobles per a ermites i advocacions religioses. Vicent Pau Serra és el màxim especialista valencià en la literatura popular dels goigs, manifestació de la cultura popular de gran interès per a les festes de les comarques castellonenques. La seua labor investigadora ha estat molt destacada sobre la història dels goigs dedicats a la Mare de Déu de Lledó.             Sens dubte, Vicent Pau Serra és l’escriptor que més goigs valencians ha escrit en tota la història. Per a les festes i celebracions de la ciutat de Castelló ha escrit els següents goigs dedicats a:   -         Santa Maria Magdalena -         Sant Roc de Canet -         Sant Fèlix de Cantalici -         Sant Jaume de Fadrell -         Sant Roc de la Donació -         Sant Roc de la Donació 10 aniversari -         El Crist de la Sang -         La Pietat de la Confraria de la Sang -         La Mare de Déu de Pasqua -         Cinc goigs dedicats a la Mare de Déu del Lledó -         Sant Antoni del Mercadet de Sant Antoni -         Sant Joanet del Riu Sec   Va ser majoral de les festes de Sant Félix, del Raval de Sant Fèlix de Castelló i en l’any 2004 clavari d’aquesta festa.   ALTRES FESTES I ACTIVITATS                Membre de l’Agrupació Folklòrica El Millars, de Castelló ha col·laborat en la divulgació de les nostres danses mitjançant el guió de les diferents actuacions i espectacles.             Igualment , junt als membres del Millars va ser encarregat de la recerca i catalogació de les peces d’indumentària tradicional i dels instruments populars que van formar el fons del Museu Etnogràfic de la Diputació.              Juntament amb L’Agrupació Folklòrica el Millars i en especial amb l’Associació de Dansants del Corpus de Castelló, va ser responsable, en estreta col·laboració amb els diferents regidors de festes/cultura, de la recuperació dels elements materials de les danses del Corpus (nanos, gegants i cavallets) , així com de la recuperació d’aquestes danses.               Confrare de la Confraria de la Sang de Castelló, és portador des de fa 25 anys de la imatge del Sant Sepulcre   EL MON DE LA POESIA   PREMI DE POESIA CIUTAT DE CASTELLÓ             Al llarg de molts anys ha format part del jurat del Premi de Poesia Ciutat de Castelló.             En aquest certamen literari ha guanyat: - Tres Flors Naturals (els anys 1973, 1984 i 2001)             - La Rosa d’Or (1972) i dos Roses de Plata (1971 i 1975)   CERTAMEN LITERARI DE LA MARE DE DÉU DEL LLEDÓ              Col·laborador del Certamen Literari de la Mare de Déu del Lledó i de les serenates a la Verge en el mes de Maig.             -  Guanyador de cinc Flors Naturals (1985, 1988, 1993, 1995, 1999)             -  Guanyador de cinc premis de goigs (1988, 1992, 1995, 1997, 1999)             -  Premi de prosa (2009) per una investigació sobre els goigs de Lledó.                    Va participar junt amb Miquel Peris en les Serenates a la Verge del Lledó en 1972,73,74,75,76) i va ser l’autor del guió poètic de la Serenata en l’any 1984   ALTRES PREMIS DE POESIA                         Premi de poesia Miquel Peris Segarra, 2010, per Arrels d’arena                    Premi de poesia ALCAP 1992, per El temps de l’àpat                    Premi de poesia ALCAP 2009, per Del temps i l’esperança     PUBLICACIONS  Vicent Serra és a més un escriptor que ha publicat els següents llibres, relacionats també amb el món de la festa i de la cultura castellonenca               - 1983.- La dolçaina. Escola de Tales. Diputació de Castelló             - 1987.- El dolçainer de Tales. Diputació de Castelló             - 1988.- Bestiari per a infants.-Festa per la llengua             - 1992.- El temps de l’àpat.- Alcap             - 1993.- Castelló en temps d’Isabel Ferrer, en col·laboració amb altres autors             - 1995.- Malnoms i dites. Ajuntament de Castelló.             - 1995.- Treballs dins l’obra col·lectiva Festa. Història de les festes de Castelló                         - Cicle festiu anual de la ciutat de Castelló                         - Les danses del Pregó                         - Història del Pregó infantil                         - La literatura magdalenera             - 2007.- La música en els jocs populars (junt a altres autors) Ajuntament de Castelló             - 2009.- Del temps i l’esperança.-Alcap                 En resum, podem dir que la singularitat de la trajectòria en el món de la festa de Vicent Pau Serra i Fortuño és haver-ne exercit totes les funcions, de manera destacada. No hi ha cap president de gaiata que, a més, haja guanyat tres flors naturals del Certamen Literari de la Magdalena, cinc del Certamen de Lledó, que siga historiador de les festes de la Magdalena, estudiós de la seua literatura popular, i que, com a remat, haja tingut el sentit de servei a la cultura del seu poble mitjançant la composició del Pregó Infantil. Vicent Pau Serra, a més, sempre ha fet propostes i aclariments sobre el món de la festa castellonenca. El seus articles sobre les denominacions madrina de gaiata, comissió de sector, president de comissió o sobre el Magdalena Vitol, publicats durant anys en la revista Festividades  han servit per aclarir dubtes i redreçar errades. Actualment el perfil de destacat home de festa i home de cultura es correspon a una personalitat com la Vicent Pau Serra i Fortuño.   En reconeixement a la seua tasca L’Ajuntament de Castelló li ha concedit en l’any 2012 el màxim guardó: la MEDALLA DE FESTES,  per la seua dedicació a la investigació, divulgació i participació activa en tot el que la cultura popular del nostre poble abarca.

DANSES POPULARS Com a moltes poblacions de la zona, el ball més estès en determinades èpoques ha estat el ball pla. A Vilafranca esdevé el protagonista en les Festes de Sant Cristòfol, de Sant Roc i de la Mare de Déu del Llosar. A la plaça del poble, els xics amb mocador roig i les xiques amb mantó al coll, rodegen la font i els músics, i dansen els cinc passos que componen el ball.

Segons conta aquesta llegenda, el castell de Torrall s’havia aixecat al terme d’Àger, prop de la cova dita encara de Torrall, on s’hi van fer forts els cristians en temps de la invasió agarena. Entre el castell i la cova es van refugiar les dones, la mainada i els vells que no podien prendre part en la lluita, mentre que els homes joves i valents es van estendre pel país per guerrejar amb la moraima. Sabedors els sarraïns que els del castell no eren gent forta, el van assetjar pensant retre’l per la fam. Els dies passaven i els pobres assetjats acabaven els queviures. Llavors se’ls va acudir alimentar tan bé com van poder la darrera vaca que els quedava i, ben grassa i rodona, la van estimbar un dia muntanya avall perquè anés a parar al campament sarraí. Quan els musulmans van veure aquella bèstia tan grassa van creure que els assetjats devien disposar encara de moltes provisions, amb la qual cosa van decidir aixecar el setge. I així van salvar-se els refugiats, que ja estaven a les últimes.

Els enderrocs del que fou el majestuós castell d’Àger encara els podeu veure avui si hi pugeu. Diu la llegenda que la dama d’aquest castell era la més bella i gallarda, a més de gentil i simpàtica, que mai ulls humans haguessin pogut veure. Aquesta bella dama va aixecar molts sentiments d’amor i matrimoni, però només un va ser l’escollit. Un dels que també se’n va agradar fou l’ermità de Pedra, el qual es va enamorar perdudament de la dama, però tot i que li va manifestar el seu sentiment, la jove senyora va optar per un gallard jove. Arribada l’hora de contraure matrimoni l’ermità va dir-li si almenys li permetria de casar-la, a la qual cosa contestà afirmativament la senyora del castell d’Àger. L’ermità va emmetzinar les Sagrades Formes amb què havien de combregar els nuvis, i també la seva. D’aquesta manera van morir tots tres.