Benassal

Mossèn Joaquim Garcia Girona(1867-1928). La seua obra principal és el poema Seidia, que narra el principi de la conquesta valenciana             protagonitzada per Jaume I, en un intent d’imitar el Canigó de Verdaguer. L’any 1922 l’Ajuntament el va nomenar fill adoptiu i va assignar el seu nom al carrer de l’Hostal.      

  A Benassal trobem un bon ventall d’associacions de tot tipus: cíviques, culturals, musicals, taurines i esportives. Entre les més actives podem esmentar La Fundació Carles Salvador, el Grup de Recuperació de la Memòria  Segle xx, el Club de Muntanya, l’Associació de Dones, l’Associació  Eqüestre la Dula,  la Banda de Música Font d’en Segures, l’Unió Esportiva i un llarg etcètera.També hi ha una publicació local  trimestral:. Aigua Clara, que publica l’associació cultural del mateix nom. Entre els darrers moviments socials, tot i que han perdut força amb el temps perquè van sorgir com a protestes puntuals, podem anomenar la Plataforma contra la Presó d’Albocàsser (2003) i Maestrat Viu (2006), contra les mines de la lloma del Saulonar, la Solana i el Burgal.                                                                                                                                      

El Rivet.Un paratge natural que constitueix una bona mostra de roure valencià, amb dos exemplars considerats arbres monumentals. També hi trobem algunes carrasques i una microreserva amb plantes endèmiques com la Succisa pratensis i la Listera ovata. Hi ha un itinerari marcat i un centre d’interpretació.  Castell de Corbó. S’ubica en un penyal a 1060 m d’altitud, a lnord-oest de la població, just a la dreta del km 10 de la carretera de Vilafranca. Fou declarat Bé d’Interès Cultural el 2002. Es té constància de l’existència del castell des del segle XII ; se sap que esva aixecar sobre un assentament de l’edat del bronze, i va ser ocupat posteriorment per ibers i romans. Al peus del castell va existir un poblat musulmà. Es tracta d’un castell de tipus roquer, amb un sol recinte emmurallat de torres barbacanes bessones de planta quadrada i torre major amb aljub. S’hi pot accedir des del sud a través d’una pendent molt pronunciada, però l’entrada més adient es troba al nord. Segons la llegenda popular, el castell es comunica per sota terra amb la cova situada als peus de la muntanya, on brolla una font.    Escola del Canto. És l’antiga escola de la partida, construïda en la Segona República espanyola, fruit del projecte educatiu del bienni reformista. La mestra o el mestre vivia tota la setmana al costat de l’aula, i li arribaven xiquets i xiquetes dels voltants. S’hi pot arribar seguint un sender local senyalitzat. Rambla amunt trobarem el Batanet, estructura d’una  antiga fàbrica d’adobar. Dalt encara hi ha una mostra de pintura rupestre llevantina, el Racó de Nando.                                                                

Balneari de la Font d’en Segures.És un petit nucli urbà que cobra vida quan aplega l’estiu. Té una gran infraestructura d’apartaments i hotels. El punt central és la font d’on brolla la deu, a 950 m d’altitud: una construcció feta amb blocs de pedra picada i culminada amb una cúpula triangular. La va realitzar l’arquitecte castellonenc Vicent Traver tot just acabar la Guerra Civil espanyola. L'aigua de Benassal és un dels símbols del poble. És un aigua  mineromedicinal lleugera, sense gas, a la qual se li atribueix un gran valor terapèutic, especialment per als problemes de ronyó. Va ser declarada d’utilitat pública el 1928, però les seues propietats medicinals es coneixien des del segle XVIII.                 

FAUNA I FLORA La vegetació de Benassal es caracteritza per la presència de carrascars. Segueixen en importància les rouredes, la més coneguda de les quals és la del Rivet. En menor mesura també hi   turcàs          trobem aurons, grèvols, pins blancs, savines, ginebres, oms, xops, etc. L’estrat arbustiu i herbaci està format per les plantes típiques de la vegetació mediterrània; el més abundant és el coscoll roig i l’argelaga. Podem trobar-hi herbes aromàtiques com l’espígol, el timonet, la saborija, la camamil·la, el clavell de pastor, la botja… Pel que fa a la fauna hi trobem el gripau comú i la granota comú entre els amfibis. El dragó, el fardatxo i la sargantana com a rèptils. Dins dels mamífers l’eriçó, el conill, la llebre, el ratolí de camp comú, el porc senglar, la cabra salvatge i el teixó. I entre les aus podem anomenar el voltor, la moixeta, la perdiu, el (tudó) i    les tórtores.

UN TERME DE FONTS I BARRANCS La xarxa hidrogràfica es caracteritza per la manca de recursos d’aigua permanents, i està formada per una sèrie de rambles,torrenteres i barrancs com la rambla Carbonera, el riu de Montlleó,el riu Sec, el riu dels Arbres, el barranc de la Font i el de la Vila, que recullen les aigües de la pluja i les recondueixen cap a les rambles.El terme està ple de fonts comunes i bassis d’obra –abans fets detroncs de ginebre o de xop– destinats a abeurar cavalleries i raberes. Molt a prop de la font d’en Segures, que dóna renom alpoble, es troba la font del Rivet, al costat de la piscina municipal. La font d’Orseta està a la partida de la Torre Monfort, i la font dels Hortassos als afores del poble, carretera de Vilafranca. Encara n’hi ha d’altres: la font del Mas de Monterde, la font de Sant Roc, la font del Bassi de l’Algar, la font medicinal de l’Ombria que naix al Tosserol de Foies de Dalt, i els Pous als mateix indret. Més a l’est trobem la font comuna de les Llometes i del Canto.

          Teresa Pascual(1914-1995). És una pintora que passava els estius al poble. Va col·laborar amb Carles Salvador, entre d’altres, amb la col·lecció de dibuixos de Festes de Benassal. Els fills han cregut que  el millor lloc on podia quedar la seua obra era Benassal, i per això l’any 1999 van crear el Museu Teresa Pascual, tot i que actualment està tancat al públic.

LA ROMERIA DE SANT CRISTÒFOL El dilluns de Pasqua Granada se celebra la romeria a l’ermita de Sant Cristòfol, tradicionalment per demanar-li al sant la pluja que els camps necessiten (et pluviam de coelis). A la Font d’en Segures  es fa l´única aturada del camí. El cap de setmana d’abans els majorals de sant Cristòfol i de sant Roc organitzen unes festes centrades en els bous i el ball. Una de les tradicions d’aquesta festa era l’enfarinada: les xiques fadrines del poble eren les    encarregades de pastar la prima que es reparteix a la romeria (una coca de farina blanca, llevat i llavoretes d’anís). En eixir del forn duien les butxaques plenes de farina i buscaven els jóvens del poble per tirar-los-la damunt.

LA FESTA DE LA TEA      L’acte principal del Carnestoltes és la Festa de la Tea, recuperada l’any 1989. És una de les festes organitzades pels quintos i les dames del poble. Un dels actes més tradicionals és l’ Entrada de la  Tea, que rememora l’arribada dels traginers que se n’havien anat a   vendre manufactures tèxtils i tornaven carregats de tea (fusta de pirècua utilitzada per il·luminar els carrers).   El traginer, abillat amb el vestit típic i cobert amb un barret negre d’ala ampla encapçala la rècua.  Va acompanyat dels majoralets que recitaran les lloes. De la primera se n’encarrega el majoralet primer, que parla sobre l’alegria de la festa i el seu origen popular:    I tindrem la panxa plena,    i estarem assossegats      com el pare Carnistoltes  quan està en el cel dels gats.  A continuació arriba la lloa del majoralet segon, que repassa la situació social i econòmica en clau d’humor:  Lo millor serà casar-me,  si a mon pare vingués bé,  de buscar-me una fadrina  i allargar-me uns pocs diners.  I la darrera parada té lloc a la plaça, on s’encén la tea que il·luminarà el ball pla. El traginer diu la darrera lloa per recordar situacions antigues i contar les aventures del viatge, també en clau d’humor:  Estic bé i no passo pena.  Pel menjar no me marejo  que porto la bota plena  i ademés pa i abadejo.  Estos matxos tots són meus  no dec res, tot ho he pagat:  entre matxos i aparells  val una barbaritat.                                  .                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                          

El Museu Arqueològic de l’Alt Maestrat, creat el 1987, exposa  una mostra significativa del passat de la zona mitjançant les troballes arqueològiques. Les restes més antigues que s’hi exhibeixen corresponen al període postpaelolític o epipaleolític (8000-5500 aC). Altres peces són del neolític, de l’edat del coure i del bronze, de l’edat de ferro i de l’època islàmica (segles IX al XIII).