Personatges

Francesc Bonafé Barceló: Botànic, poeta, folclorista i capellà (Biniamar, 1908-1994). La seva tasca com a botànic destaca per la publicació de la Flora de Mallorca (1977-1980), que arreplega en quatre volums la riquesa botànica de l’illa. Com a poeta i escriptor, ha publicat Vols d’orenetes (1981). En l’àmbit del folklore, ha recollit mostres de la poesia popular mallorquina i d’altres caires de la cultura nadiua, que li han servit per a redactar un Diccionari mallorquí de dialectologia, etnologia, folklore, onomàstica i toponímia (1989). Ha rebut diversos premis de poesia, i els premis Ciutat de Palma de ciències (1970) i Alzina, del Grup d’Ornitologia Balear (1989) pel seu treball com a naturalista Jaume Lladó i Ferragut: Historiador (Selva 1886 – Palma 1975) Cursà els estudis de filosofia i lletres, secció d’història, a les universitats de Barcelona i València. Va esser nomenat cronista oficial de Selva (1937) i exercí d’arxiver de l’Ajuntament de Palma. Ordenà i publicà els catàlegs dels arxius municipals i parroquials de nombrosos pobles de Mallorca, a més dels arxius de cúries dels templers i hospitalers (1944), els de la Universitat Literària i els de l’Estudi General Lul·lià (1946) i els llibres i documents del Col·legi de la Mercaderia i del Consolat de Mar (1955). És autor de nombros articles, i membre de la Real Academia de la Historia (1959) i va rebre l’Encomanda d’Alfons X el Savi (1971). L’Ajuntament de Selva, li dedicà un carrer i creà un premi d’investigació amb el seu nom. A ses Salines hi ha una plaça que du el seu nom.

Eduard Fornells Marco és un dels andorrans més universals. Nascut a Barcelona al segle xix, es va iniciar com a gravador i cisellador en metalls i va iniciar a París una producció de flascons de perfums que va ser molt innovadora. També va crear les boles de billar For (les primeres sintètiques) homologades per la major part de federacions internacionals. En aquest mateix segle trobem Guillem d’Areny-Plandolit, home vinculat a la indústria del ferro i un dels propietaris més importants de les fargues andorranes. Va exercir de síndic general de les Valls d’Andorra l’any 1866. Un altre andorrà que va tenir un paper clau dins la política de la seva època, encarnant el sector més progressista, va ser Bonaventura Armengol, conegut com el mestre de l’Orelleta. Era mestre de professió i va ser el primer bibliotecari de la Biblioteca Nacional d’Andorra. Continuant en el mateix àmbit, Juli Minoves i Triquell és un polític, diplomàtic i escriptor andorrà. L’any 2007 va crear l’Orde de Carlemany, l’única condecoració civil que atorga el Govern andorrà. Per una forta implicació amb el catalanisme, es van establir a Andorra exiliats polítics com ara Josep Fontbernat i Verdaguer, músic, polític i escriptor. De la seva participació als fets de Prats de Molló (1926), més endavant en publicaria un llibre: La batalla de Prats de Molló. D’altra banda, Rossend Marsol, conegut com a Sícoris, va arribar a Andorra l’any 1953 i es va convertir en un dels pioners del periodisme al Principat. Esteve Albert i Corp, també és un altre dels exiliats en terres andorranes. Membre actiu de la resistència catalanista, va continuar desenvolupant les seves facetes com a poeta, autor teatral, historiador i promotor cultural. Manel Anglada i Ferran destaca per les seves investigacions i divulgacions en l’àmbit de la toponímia, la llengua i l’arqueologia andorranes (1998). Anglada va fundar el Centre de la Cultura Catalana a Andorra i en va cedir gran part dels documents a l’Arxiu Nacional d’Andorra. L’editorial Andorra va ser fundada a fi nals del anys seixanta pel dinamitzador cultural Bartomeu Rebés. Després d’una primera etapa en què es van publicar un bon nombre d’escriptors catalans exiliats, a partir de l’any 1978 l’editorial es va especialitzar en obres sobre Andorra i els Pirineus. De l’àmbit de les lletres cal mencionar també Claude Benet, autor del llibre Guies, fugitius i espies, on explica el funcionament de les xarxes d’evasió a Andorra en el període de la Segona Guerra Mundial i segueix la traça d’alguns fugitius. Joan Peruga Guerrero, escriptor novel·lista i un dels representants d’Andorra a laFira del Llibre de Frankfurt (2007), va escriure com a col·laborador per al Diari d’Andorra i també va ser membre del comitè director de l’Institut d’Estudis Andorrans. I Teresa Colom, poetessa contemporània natural de la Seu d’Urgell que, d’ençà de l’any 2001, ha publicat títols com ara Com mesos de juny, Elegies del final conegut i on tot és vidre. També dins del món de les arts, destaquem Sergi Mas, escultor, pintor i autor d’una sèrie de gravats de la Casa de la Vall i de llibres com ara El Moble a Andorra i Les Valls desitjades; interessat en els objectes d’art popular, recull peces de fusta fetes per pastors, terrissa andorrana, eines i altres  objectes artesanals.

Un dels personatges més importants de Serinyà fou el metge de Serinyà, Josep M. Corominas, descobridor de les coves prehistòriques. El poble el va fer fill adoptiu el 1979 i li ha dedicat una plaça al costat del riu Serinyadell.

LLUÍS ROURA (Pintor) Neix el 5 de desembre a la Casota, una casa de pagès a tocar la carretera de Falgons. De petit li agradava tocar el flabiol, l'harmònica, cantar i llegir poesia. El Mossèn Joan Prat li parlava de pintors com Van Gogh, Monet i Cézanne. Als 15 anys comença a anar en bicicleta a l'Escola Municipal d'Arts i Oficis de Banyoles, que dirigeix Joan de Palau. El 1960 ja guanya el primer premi de dibuix lliure a Banyoles i pinat el primer quadre a l'oli, dedicat a casa seva. Gràcies a la insistència del seu cunyat Ramon Turon, el 1963 pot anar a la Llotja de Barcelona, on treu el número 1 cada any i la beca corresponent. De l'any 1965 al 1975 participa en molts concursos i guanya 70 primers premis. El 1974 fa la primer exposició individual a Madrid i el 1975 a Barcelona. Des del 1985 exposa diverses vegades a Caracas, a més de Ginebra, Basilea, Miami, Viena i Sant Petersburg. L'any 1975 s'estableix a Banyoles, el 78 a Vilabertran i el 92 a l'Escala, des d'on pinta l'Empordà amb tots els seus matisos i colors, però amb una vivesa que el fan únic. Fruit del seu viatge a Terra Santa i de la fota impressió que li causà, està duent a terme un important projecte de pintura mural a l'església de la Sagrada Família de Banyoles que vindrà a culminar la seva brillant trajectòria pictòrica.

Arnau Mir de Tost (1000?-1072)Cabdill indiscutible de l’expansió del comtat d’Urgell per terres de la frontera sota dominació àrab. Ha estat sens dubte la figura més rellevant de la història d’Àger, va posar les bases de totes les seves institucions i va convertir la vila en capital del seu senyoriu, que posteriorment esdevindrà amb els seus successors capital del vescomtat d’Urgell. Arnau Mir de Tost va esdevenir senyor i custodi de tota la frontera cristiana des de mig Segre fins gairebé Benavar-ri, establint aliances feudals amb el comte del Pallars Jussà, els reis d’Aragó i els comtes de Barcelona, quan va conquerir el castell i la vila d’Àger. També va ser fundador de la canònica de Sant Pere i el promotor del conjunt romànic del castell i la col·legiata d’Àger. Arsenda d’Àger (?-1068)Dama noble, sensible i culta, filla i muller de cavaller, casada amb Arnau Mir de Tost. El testament d’Arsenda, dictat el 1068 i guardat a l’arxiu capitular de Lleida, és una font important d’informació per a comprendre la vida quotidiana a l’edat mitjana, permetent-nos intuir la mentalitat i els sentiments d’una dona del segle xi. Gaspar de Portolà (1717-1786)Castellnou, Àger, Balaguer, Os de Balaguer i Arties (Vall d’Aran) s’han disputat durant anys ser el lloc de naixement d’aquest il·lustre personatge, explorador i militar. Però ara se sap que a Os de Balaguer, consta l’acta de baptisme de Gaspar de Portolà i per tant es considera nascut a Os de Balaguer. A Àger van adquirir els drets de castellania que sustentarien l’important casal a Sant Martí del segle xvii. A la casa dels Portolà a Àger es pot apreciar el picador de la porta en forma de P. Joan Castell (1802- 1891)Militar agerí que va lluitar valentament a les tres guerres carlines. A la primera, va ser governador de la plaça quan a la vila d’Àger es va ubicar la Junta Correligional Carlina, des del 1833 fins al 1839. Llavors va ser ascendit a tinent general i cap de les Forces Carlines a Catalunya pel seu valor. Va ser condecorat per Carles vii amb la Gran Creu Vermella al Mèrit Militar i nomenat amb el títol de marquès de Balaguer. Malgrat tot, mai va renunciar a la seva vida humil i de pobresa. La Guillemota d’ÀgerÉs un personatge en què es confonen història i mite. La seva llegenda és encara molt viva a la vall d’Àger i és l’única dona a qui es dedica un carrer a la vila. A finals del segle xv, el comte Hug Roger iii del Pallars, abanderat de la causa independentista i constitucional, feia la guerra als representants del rei Joan ii, els comtes de Cardona. Per manca d’efectius va deixar les campanyes militars en mans d’un mercenari bandoler gascó anomenat Macot que va assetjar la vila d’Àger, La dama va tramar amb astúcia el seu alliberament, mantenint el bandoler enfeinat i facilitant a les tropes reials la seva captura i immediata mort al peu de l’ermita de Pedra. Com a agraïment, el poble d’Àger li va concedir unes terres de franquesa, encara avui vigents, que va llaurar tota sola, fins a la seva mort.

Joaquín Ibáñez-Cuevas i de Valonga, baró d’Eroles (Talarn, 1785 – Daimiel, 1825), personatge peculiar, fill de la vila de Talarn, va ser militar i polític i una figura transcendental en la restauració de l’absolutisme de Ferran VII. Durant la guerra de la Independència es va allistar voluntari contra els francesos i va caure presoner. Va ser traslladat a França, però va fugir, va tornar a la lluita i va arribar a ser mariscal de camp i segon cap de l’exèrcit de Catalunya, famós políticament pel “Manifiesto del Barón de Eroles”. Es va batre contra l’exèrcit liberal i va fugir a França, on va preparar l’entrada a Espanya dels Cent Mil Fills de Sant Lluís, va comandar l’avantguarda dels voluntaris espanyols i va ser nomenat capità general de Catalunya per Ferran VII, l’any 1824. Després va marxar a Madrid, on va morir l’any següent.

Miquel Ramells, el Mestre de Canillo, és un dels canillencs més destacats; va viure durant el s. xvi i entre els retaules que va pintar destaquen el de Sant Joan de Caselles i el de Sant Miquel de Prats. Mossèn Ramon, filòleg català, ha estat sempre molt implicat en l’educació i la seva tasca com a professor durant 40 anys i 35 en el lleure, sempre seguint el lema “la millor inversió no és en borsa, és en infants”. L’any 1976 va fundar la casa de colònies AINA (Any Internacional del Nen a Andorra), que era a casa seva fins que el 1979 es va construir l’edifici actual. Funciona com a alberg durant els mesos d’esquí per autofinançar-se i la resta de l’any és obra social amb infants de famílies treballadores; cada any hi passen més de 10.000 joves i ell els dóna a conèixer la natura i el romànic de la zona. Des de 1974 escriu a la premsa reflexions sobre la vida quotidiana, posant l’accent en l’educació. Ha resseguit tots el pics fets per mossèn Cinto Verdaguer i ha escrit un llibre que tracta del pas del poeta pels camins d’Andorra. Per a més informació: El meu mossèn Cinto, de Ramon Rossell. Jaume Rossa és un dels savis de Canillo, un pou de saviesa popular de les contrades. Des que es va jubilar es dedica a la seva passió, la talla de fusta, i la imatge de Meritxell que actualment és a l’altar del santuari és obra seva. Pep del Gep té un autèntic museu a casa seva. Des de fa anys es dedica a fer construccions en miniatura d’esglésies de totes les parròquies i utilitza els mateixos materials amb què estan construïdes les esglésies autèntiques: la mateixa pedra i la mateixa pissarra. Altres canillencs rellevants són Lluïsa Casas, pintora, i Anton González, escultor.

Escrit de l'Assemblea de Toluges convocada pel bisbe Oliba, en nom del bisbe d’Elna, absent per pelegrinatge, en què declara la Pau i Treva de Déu (1027). Es posa en plaça una llei per protegir al poble i en contra de la barbàrie: "L’any de l’encarnació del Senyor XXVII després de mil, el XVII de les calendes 5 de juny, Oliba, bisbe de Vic, substituïnt6 Berenguer, bisbe d’Elna, (...) s’ha reunit amb els sacerdots i amb la multitud dels fidels, homes i dones, al comtat de Rosselló, al Prat de Toluges. Aquest bisbe ha declarat, conjuntament amb tot el clergat i el poble fidel, que cap habitant dins tot el comtat de Rosselló o el bisbat d’Elna, no havia d’atacar cap enemic seu, de la novena8 hora del dissabte fins a l’hora prima9 del dilluns (...); ni que ningú gosaria atacar una església o les cases situades a l’entorn dins un espai de trenta passes (...). Que si algú ha fet això, o si ho fa d’ara endavant i no demana perdó (...), serà excomunicat i fora de la santa Església catòlica i de tota la comunitat de fidels." Adaptat segons un extracte traduït del llatí per Pere Ponsich (Catalunya Romànica, volum XIV).

El cim més emblemàtic és el Taga (2.039 m), cim que fou visitat el 1880 per l’escriptor Santiago Rusiñol. També va fer llargues estades a Sant Martí d’Ogassa l’artista contemporani Perejaume. El 6 d’agost de 2007, dia que feia 75 anys, en Lluís Maria Xirinacs va venir a morir en un bell indret d’Ogassa, al Pla de cal Pegot, segons tenia planificat des de feia anys, en un acte d’ofrena espiritual i sense prendre res, per la qual cosa el forense va certificar “mort natural”.