Canillo

Les coques marquen una de les tradicions culinàries de Canillo. Elaborades a l’hivern per les padrines, n’hi ha de diversos tipus: la de canal, la massegada (feta sense aigua) i la de vellut, entre d’altres. Aquestes coques no es comercialitzen i per no perdre aquest patrimoni tan deliciós. El Comú organitza cursos anualment.

Un dels punts clau a l’hora de parlar dels moviments socials a Canillo és l’agermanament que hi ha establert entre aquesta població i el poble francès d’Arès, d’una banda, i la ciutat xinesa de Zhangjiajie, de l’altra. Per a més informació:www.ares-tourisme.com Ja estrictament sobre aquí, una de les associacions canillenques més destacades és l’Associació de la Gent Gran de Canillo, formada el 2 de febrer de 2004, dia de la Candelera. Actualment són prop de noranta socis que es troben en una sala del Comú per compartir el temps tot jugant, llegint i utilitzant ordinadors. Cada any organitzen un viatge i també participen en els concursos de pessebres organitzats pel Comú de Canillo i Cultura Catalana. En diverses ocasions han guanyat el primer premi. També són part important del teixit associatiu de la zona l’Associació Aina de l’Església de Canillo i l’Associació del Concurs de Gossos d’Atura de Canillo.

Miquel Ramells, el Mestre de Canillo, és un dels canillencs més destacats; va viure durant el s. xvi i entre els retaules que va pintar destaquen el de Sant Joan de Caselles i el de Sant Miquel de Prats. Mossèn Ramon, filòleg català, ha estat sempre molt implicat en l’educació i la seva tasca com a professor durant 40 anys i 35 en el lleure, sempre seguint el lema “la millor inversió no és en borsa, és en infants”. L’any 1976 va fundar la casa de colònies AINA (Any Internacional del Nen a Andorra), que era a casa seva fins que el 1979 es va construir l’edifici actual. Funciona com a alberg durant els mesos d’esquí per autofinançar-se i la resta de l’any és obra social amb infants de famílies treballadores; cada any hi passen més de 10.000 joves i ell els dóna a conèixer la natura i el romànic de la zona. Des de 1974 escriu a la premsa reflexions sobre la vida quotidiana, posant l’accent en l’educació. Ha resseguit tots el pics fets per mossèn Cinto Verdaguer i ha escrit un llibre que tracta del pas del poeta pels camins d’Andorra. Per a més informació: El meu mossèn Cinto, de Ramon Rossell. Jaume Rossa és un dels savis de Canillo, un pou de saviesa popular de les contrades. Des que es va jubilar es dedica a la seva passió, la talla de fusta, i la imatge de Meritxell que actualment és a l’altar del santuari és obra seva. Pep del Gep té un autèntic museu a casa seva. Des de fa anys es dedica a fer construccions en miniatura d’esglésies de totes les parròquies i utilitza els mateixos materials amb què estan construïdes les esglésies autèntiques: la mateixa pedra i la mateixa pissarra. Altres canillencs rellevants són Lluïsa Casas, pintora, i Anton González, escultor.

Trobem documentat per primer cop el nom d’aquesta població i parròquia l’any 839 en l’acta de consagració de la catedral de la Seu d’Urgell. Des d’aleshores, han quedat registrats tota mena de fets que d’una manera o una altra han incidit en la vida dels seus habitants. En citem alguns dels més rellevants.    Entre 1562 i 1598, el regne de França va viure una guerra en què es van enfrontar catòlics contra calvinistes (hugonots); les idees d’aquest darrer bàndol van tenir molta influència en alguns punts del Llenguadoc i les seves tropes van entrar a Andorra i en van saquejar algunes esglésies, com és el cas de la de Sant Serni de Canillo. Durant el s. xix aquest territori va tornar a estar esquitxat per un conflicte entre dos bàndols. Aleshores la societat andorrana estava dividida entre els partidaris de França i els partidaris de la Mitra, més oberts al progrés els uns i més reticents als canvis els altres. Les tensions entre els dos bàndols va desembocar en un conflicte armat que va tenir com a excusa les eleccions celebrades a Canillo l’any 1885; els partidaris de França van resultar-ne els vencedors. Per a més informació: Nova aproximació a la història d’Andorra, Jordi Guillamet Anton Va ser a fins a final d’aquest s. xix, quan van deixar de ser explotats, que els meners de la coma de Ransol, situats a uns 2.800 m d’altitud i dins la parròquia de Canillo, van desenvolupar un paper clau per a l’economia d’aquest país, ja que proveïen de ferro les antigues fargues andorranes. Una d’aquestes fargues estava ubicada a l’Aldosa de Canillo i era propietat de Miquel Adellach.  L’espanyol Francisco de Zamora va ser un dels primers viatgers que va escriure impressions sobre Andorra; concretament va ser l’any 1788, data en què va pujar al pic de Casamanya i als estanys de Juclar. Un testimoni posterior però igualment rellevant va ser el de mossèn Jacint Verdaguer, qui el 5 de setembre de 1883 va travessar la ribera d’Incles per fer el pic de la coma de Varilles i es va acomiadar d’Andorra a Fontargent. “A les set del matí partírem de Soldeu amb lo senyor vicari, Francisco Albós, de Bescaran. Baixàrem fins a trobar la riera d'Incles, que des del Valira va en línia recta al port de Fontargent. És verament hermosa. Com la vall és ampleta, la cinta d'argent de les aigües té un verd i ample prat a cada banda, de cap a cap de la ribera. L'atravessàrem a biaix, anant a enfilarnos a l'altra banda pel bosc d'Entor. Guanyàrem la serra i anàrem seguint-la fins al Puig de la Cometa, que és de gairebé tanta altura com Casamanya i de molta més vista.”