Gualba

Els jocs dels ous Al s. XIX, el Dissabte Sant de Setmana Santa, quan les caramelles passaven per les cases de pagès rebien una part dels ous que els veïns es jugaven a mode d’aposta (també se’n reservaven per al rector). Els veïns es reunien cada any en una casa de pagès diferent i allà els preparaven el berenar. Aquesta tradició es va perdre durant un temps, però a principis del 1900 va tornar a arrencar des del bar de l'Establiment (cantonada de la plaça de Joan Ragué amb el Passeig Montseny, on actualment hi ha la perruqueria); més endavant es va fer a can Jaumet, després, a l'Hotel i, actualment, el punt de trobada és can Florenci. Els ous que s’han de jugar, normalment a partides del canari, es compren en aquest mateix establiment i a mitja nit els jugadors fan el ressopó amb truites dels mateixos ous que es disputen. En alguna de les taules les partides s'han arribat a allargar fins a punta de dia. L'any 1998 una colla celebrava els vint-i-cinc anys de joc utilitzant la mateixa taula. L'any 1926 un jugador, en Teodor Pascual, en una sola jugada d'una partida de set i mig va guanyar cinquanta dotzenes d’ous, i va marxar cap a casa amb setanta-dues dotzenes.   El calendari de la ceba En Josep Pujol de can Clos de Gualba és una de les persones que manté la tradició de fer l'ancestral calendari de la ceba per saber el temps que farà durant tot l'any.  Per elaborar-lo heu de fer el següent: el primer dia de l’any, agafar una ceba ben grossa, pelar-la bé, tallar-la per la meitat i posar els dotze clavis -que corresponen a les sis capes que formen l’estructura del vegetal abans d’arribar al cor- un al costat de l’altre. Seguidament cal salar-los una mica i deixar-los en un lloc porxat; durant els primers vint-i-quatre dies del mes de gener, haureu de controlar les reaccions que provoquen els fenòmens atmosfèrics sobre la ceba i la sal, i el grau d’humitat i aigua que s’hi acumuli, i això serà l’indicador del temps que farà durant l’any tot just encetat. Aquests clavis representaran, comptant-los d’esquerra a dreta, les primeres quinzenes dels mesos de l’any i, comptant-los de dreta a esquerra, les segones quinzenes. Antigament, els pagesos que feien aquest calendari escollien la ceba més grossa i bonica de les que havien collit a les terres del mateix mas. Ara la ceba es va a comprar al mercat de Sant Celoni el dimecres abans.   Els carros. Fins fa un parell d’anys, era costum que a la nit de cap d’any el jovent anés a les cases de pagès per agafar-ne els carros i dur-los fins a la plaça del poble sense que ningú se n’adonés. La “malifeta” era descoberta l’endemà, a punta de dia, tot i que hi havia veïns que feien guàrdia per foragitar els galifardeus. En una ocasió, un grup arribà fins a Sant Celoni i parà davant de Can Mai Tanquis per fer el toc (anar a beure), però després els joves es van trobar amb què una colla de Palau s’havia endut el seu carro i els va caldre anar fins al poble veí per recuperar-lo. Més endavant, els carros eren remolcadors dels cotxes. És un costum popular a diverses contrades de Catalunya i encara sembla que va més enllà.   Esbarts i gegants. Fa uns anys hi havia l’esbart de Sant Vicenç, que s’encarregava de celebrar la matança del porc i de fer ballar els gegants anomenats Aqualba i Briansó (aquest últim duu el nom de la font montsenyenca on neix la riera de Gualba). Ara, l’esbart jove fa una ballada per festa major.

Els darrers anys s'ha recuperat una activitat que l’Associació de Veïns de Gualba -ara ja desapareguda- va celebrar durant quatre anys, el darrer dissabte de setembre. Actualment es tracte d'una caminada nocturna amb representacions a diferents punts del poble. Però ara fa uns anys, es tractava d'un aplec al gorg Negre en el qual es feia la representació de la llegenda de les bruixes. Conta la llegenda que, antigament, aquest indret era habitat per tota mena de criatures infernals que duien la desgràcia al poble amb les tempestes que provocaven. Després de cada malvestat, totes les bruixes del Montseny es reunien sobre aquest gorg, al Pla de les Bruixes, per fer les seves celebracions. Però els feligresos hi posaren remei anant en processó fins al cim del gorg, on el rector feu asperges i manà plantar-hi una creu.  Altres versions llegendàries expliquen que, després de l’exorcisme, tots els éssers malignes que vivien en aquest lloc van fugir corrents excepte el dimoni petit, que era coix i va ser indultat perquè el rector no va creure que pogués fer cap mal. – Dalt dels roquissars que envolten aquest gorg hi ha dues creus, una substitueix la que uns caçadors van trencar al segle XIX i l’altra va ser col·locada en una forat ja existent. Una història antiga diu que el gorg era coronat per tres creus, però, que se sàpiga, antigament tan sols n’hi havia una.

L’any 1083 el poble de Gualba va ser donat a Sant Cugat, i així consta a les butlles de confirmació de domini del monestir dels anys 1098 i 1120. Així ho reconegué també el vescomte de Cabrera, amo del castell de Montsoriu, l’any 1382, malgrat que eren molts els que consideraven que la demarcació s’incloïa als termes del seu castell. En part, però, el monestir de Sant Cugat va infeudar alguna jurisdicció a la família noble cognomenada Gualba, que residí al palau del Montnegre entre els anys 1300 i 1600 i disposà d’una senyoria dispersa que abraçava terres de la Batllòria, Gualba i el Montnegre. A principis del s. XIV, els Guaba hi volgueren fer una torre o fortificació, però el vescomte de Cabrera els ho prohibí. – Dinsel terme municipal de Gualba, just al punt que limita amb Riells, hi ha una zona anomenada les Carnisseries; el nom li ve de la guerra del Francès, època en què hi hagué una gran matança.   Un apunt. El nucli tradicional de Gualba es va anar articulant entorn del carrer de dalt, el qual comunicava amb el carrer de baix, el camí ral. Amb els anys, a la zona de baix  també s’hi va anar establint població i aquest fet ha propiciat que moltes vegades s’hagi fet una distinció entre Gualba de dalt i Gualba de baix, com si es tractés de dos pobles diferents. Però de Gualba només n’hi ha i n’hi ha hagut una.   Anècdota. Durant la Guerra Civil en Tarradellas, president del Comitè d’Indústria de Guerra, es va instal·lar a la torre de can Pahissa amb la finalitat de construir la indústria de Guerra núm. 13 a Gualba. Aquesta indústria, però, no es va arribar a fer mai.

Foc de Sant Joan: per la Revetlla de Sant Joan, 23 de juny El joc dels ous: dissabte sant de Setmana Santa Els Carros: nit de cap d’any

L’església de sant Vicenç de Gualba va ser consagrada el 1099 i ha conservat l’absis i la façana de l’església romànica que hi havia anteriorment, i també ha preservat uns fragments d’un retaule gòtic. L’edifici va ser restaurat entre els anys 1959 i 1961. A l’altra banda de la riera i a tocar del cementiri hi ha l’ermita de sant Cristòfol, la qual apareix documentada l’any 1328. L’any 1587 es va reconstruir amb motiu del 400è aniversari (1587-1987), i se’n van restaurar tant la teulada com els interiors. Cada 10 de juliol s’hi feia l’aplec de sant Cristòfol, però aquesta tradició ara s’ha perdut. A més d’aquests centres espirituals, són rellevants les torres modernistes de can Pahissa i can Monteys, i els masos antics de can Figueres i el Masferrer.  

Fins cinquanta anys enrere, els oficis que tenien més força a les terres gualbenques eren, per una banda, els relacionats amb l’agricultura, la cuniculicultura (cria de conills) i la ramaderia bovina (per a la producció de llet; se n’havien arribat a fer fins a 3.465 L diaris). Per una altra banda, el municipi tradicionalment també ha viscut de l’explotació forestal i de l’extracció de marbre i calç de les pedreres encara existents (se’n produïa molta perquè hi havia molts forns); a més, per la seva importància econòmica, cal destacar la presència de la Farga de l’Aram i el Polvorí, a la segona meitat del s. XIX. Sempre s’havien fet carboneres, fins als anys 70, moment en què molts gualbencs van deixar l’agricultura per anar a treballar a les fàbriques de Sant Celoni. També aleshores algunes cases de pagès com can Prat van ser mecanitzades per a la producció de llet, però aquesta activitat va desaparèixer als anys 80. Gualba també va experimentar una expansió industrial, encara que petita, i es va decantar pels sectors de la química, el paper i el plàstic; les indústries es van edificar a la zona més meridional del poble, prop de la via del tren i la carretera comarcal. A principis del s. XX, i com altres pobles de la comarca, el municipi es va consolidar com a centre d’estiueig; encara es conserven grans torres dels estiuejants, que provenien principalment de Barcelona. Darrerament algunes cases antigues del terme s’han arreglat per acollir la gent que segueix venint de fora.