El mite de la fundació de Catalunya neix d'una llegenda del segle XVI: Lluís el Piatós, rei dels francs (Carles II el Calb, segons la font), hauria demanat a Guifré el Pelós que l'ajudés a lluitar contra els normands. De resultes de l'enfrontament, el comte fou greument ferit. Quan el rei el visità a la tenda on reposava, i en premi a la seva gesta, va pintar amb els seus dits tacats amb la sang de Guifré quatre barres sobre l'escut daurat del Comte de Barcelona i li digué: «aquestes seran les vostres armes, Comte». D'aquesta manera, diu la llegenda, amb el regal d'un escut per al seu llinatge, va néixer l'escut de la casa de Barcelona, que, amb els anys, es convertiria en la bandera catalana.
Aquesta llegenda esdevinguda mite, fou recollida per primera volta en la saga Gesta Comitum Barchinonensium,una crònica escrita en llatí pels monjos del monestir de Ripoll a partir del segle XII. En aquesta crònica s'explica la vida i les gestes dels comtes de Barcelona i dels reis d'Aragó. Aquestes paraules, amb les que s'inicia el relat d'aquesta llegenda, fan pensar que fou fill llegendari del cavaller Guifré d'Arrià (al cim de la vila de Rià s'hi poden visitar les restes del seu castell):
Pels relats dels antics, sabem que en un temps llunyà hi hagué un cavaller de nom Guifré, oriünd de la vila anomenada Arrià, que és en territori del Conflent, tocant al riu Tet, prop del monestir de Sant Miquel de Cuixà.
Guifré és un nom d'origen germànic, «Wigfred», que etimològicament significa: "Pau Victoriosa".
En el seu vessant mític, la llegenda de la fundació de la nació catalana ens suggereix que, cada dia, amb l’entrega plena (representada per la sang vessada al servei del país, de la societat) en base als dons i carismes de cadascú, tots fundem la nació. “Si el gra de blat, caient a terra, no mor, no dóna fruit”.
En tant que mite, entès com l’expressió d’una vivència atemporal (independentment de la data del seu origen) que ens suggereix missatges o comprensions profundes de tipus espiritual, filosòfic, social o nacional transcendents -a diferència d'una llegenda, que simplement narra esdeveniments, sovint amb un fons real, transformats per la tradició-, no és rellevant el seu grau de veracitat històrica, sinó el que transmet al llarg dels temps.
Aquest mite forma també part de l'itinerari troncal del Camí a la Garrotxa i al Ripollès i de l'etapa final del Camí de Vidabona . El viatge iniciàtic cap a la plenitud (la Vidabona) conclou a Ripoll, que representa la tornada a casa, a la societat, al punt de partida, amb el cicle de la plenitud acomplert.
En el vessant històric, la vida del Comte Guifré I de Barcelona té molts aspectes importants de caràcter fundacional del país:
Fou Comte de Barcelona, de Girona, d'Osona, d'Urgell, de Cerdanya i de Conflent. També fou marquès.
Emprengué el repoblament del centre de Catalunya, devastat i quasi despoblat des de la revolta d'Aissó i Guillemó i la incursió d'Abū Marwān el 827. La inicià per la vall de Lord (872 a 878) i la prosseguí pel Ripollès (des del 879), Osona (des del 881) i el Bages (des del 889), fins a deixar establerta la frontera amb els sarraïns al llarg de la partició d'aigües entre la conca del Llobregat i la del Segre.
Va fundar els monestirs de Santa Maria de Ripoll (879) i el de Sant Joan de les Abadesses (consagrat el 887).
Organitzà el comtat d'Osona, testimoniat el 885, i facilità la restauració del bisbat de Vic (886 o 887). En 885-890 afavorí la temptativa d'Esclua d'independitzar de Narbona els bisbats catalans.
Fou el dotzè i darrer comte de Barcelona nomenat pels reis francs, i el primer en donar en herència els seus dominis territorials, iniciant així la Dinastia comtal de Barcelona (Guiffredus primus comes Barchinone), tot i mantenir el jurament de fidelitat als reis de França. Com a fundador de la dinastia comtal de Barcelona, ja des de l'edat mitjana els antics reis d'Aragó i comtes de Barcelona varen glorificar-ne i exaltar-ne la memòria, i el seu llinatge es mantingué per descendència directa de pare a fill durant cinc segles.
El seu origen es considera al castell de Rià (Conflent), tocant al riu Tet, prop del monestir de Sant Miquel de Cuixà, fill de Guifré
El 884 va lluitar, sense èxit, contra el cabdill Ismaïl, que era instal·lat a Saragossa des de el 871. Decidit a foragitar els musulmans de Lleida, el 897 va marxar amb el seu exèrcit català contra el governador Llop Ibn Muhammad I, senyor musulmà de Lleida, però fou derrotat a la batalla de Navès i va morir en la lluita. Fou enterrat al Monestir de Santa Maria de Ripoll per voluntat seva, on es pot visitar el seu sepulcre.
A la seva mort, els seus comtats van ser repartits entre els seus fills. D'aquesta manera es va iniciar la successió hereditària de la dignitat comtal com a primer pas cap a la independència dels comtes catalans respecte de la dinastia franca.
Els fets històrics i la llegenda es barregen en la seva biografia, recollida pels monjos del Monestir de Santa Maria de Ripoll en la saga catalana Gesta Comitum Barchinonensium. Al llarg dels segles i seguint les antigues cròniques medievals dels reis d'Aragó, se n'ha glorificat la memòria servant el seu record i considerant-lo el fundador de Catalunya, perquè ja des del 1380 fou anomenat “Pare de la Pàtria”.
La historia, tanmateix, sembla confirmar que la nostra bandera no es pot remuntar abans del segle XII. La primera mostra de l'existència de l'escut català és en un segell del comte Ramon Berenguer IV de Barcelona, corresponent a un document provençal de l'any 1150.
Guifré el Pelós, fra Joan Garí i Montserrat
Guifré el Pelós (840-897), comte de Barcelona, fundador de la dinastia comtal catalana i mite fundacional de Catalunya, és conegut a nivell popular per la llegenda de les quatre barres de sang que donarien lloc a l’escut català. Però la llegenda també el relaciona, com no podia ser d’una altra manera, amb Montserrat, la muntanya màgica de Catalunya, entorn mític i místic del país. Tot això envoltat de la presència d’un ermità exemplar, les influències malèfiques del diable i exemples de caritat cristiana que conduirien al mite fundacional del monestir de Montserrat. Una bonica història que no és més que una llegenda. Vegeu-la a aquest article de Sapiens.cat
