Ripoll

El mite de la fundació de Catalunya neix d'una llegenda del segle XVI: Lluís el Piatós, rei dels francs (Carles II el Calb, segons la font), hauria demanat a Guifré el Pelós que l'ajudés a lluitar contra els normands. De resultes de l'enfrontament, el comte fou greument ferit. Quan el rei el visità a la tenda on reposava, i en premi a la seva gesta, va pintar amb els seus dits tacats amb la sang de Guifré quatre barres sobre l'escut daurat del Comte de Barcelona i li digué: «aquestes seran les vostres armes, Comte». D'aquesta manera, diu la llegenda, amb el regal d'un escut per al seu llinatge, va néixer l'escut de la casa de Barcelona, que, amb els anys, es convertiria en la bandera catalana. Aquesta llegenda esdevinguda mite, fou recollida per primera volta en la saga Gesta Comitum Barchinonensium,una crònica escrita en llatí pels monjos del monestir de Ripoll a partir del segle XII. En aquesta crònica s'explica la vida i les gestes dels comtes de Barcelona i dels reis d'Aragó. Aquestes paraules, amb les que s'inicia el relat d'aquesta llegenda, fan pensar que fou fill llegendari del cavaller Guifré d'Arrià (al cim de la vila de Rià s'hi poden visitar les restes del seu castell): Pels relats dels antics, sabem que en un temps llunyà hi hagué un cavaller de nom Guifré, oriünd de la vila anomenada Arrià, que és en territori del Conflent, tocant al riu Tet, prop del monestir de Sant Miquel de Cuixà. Guifré és un nom d'origen germànic, «Wigfred», que etimològicament significa: "Pau Victoriosa". En el seu vessant mític, la llegenda de la fundació de la nació catalana ens suggereix que, cada dia, amb l’entrega plena (representada per la sang vessada al servei del país, de la societat) en base als dons i carismes de cadascú, tots fundem la nació. “Si el gra de blat, caient a terra, no mor, no dóna fruit”. En tant que mite, entès com l’expressió d’una vivència atemporal (independentment de la data del seu origen) que ens suggereix missatges o comprensions profundes de tipus espiritual, filosòfic, social o nacional transcendents -a diferència d'una llegenda, que simplement narra esdeveniments, sovint amb un fons real, transformats per la tradició-, no és rellevant el seu grau de veracitat històrica, sinó el que transmet al llarg dels temps. Aquest mite forma també part de l'itinerari troncal del Camí a la Garrotxa i al Ripollès i de l'etapa final del Camí de Vidabona . El viatge iniciàtic cap a la plenitud (la Vidabona) conclou a Ripoll, que representa la tornada a casa, a la societat, al punt de partida, amb el cicle de la plenitud acomplert. En el vessant històric, la vida del Comte Guifré I de Barcelona té molts aspectes importants de caràcter fundacional del país: Fou Comte de Barcelona, de Girona, d'Osona, d'Urgell, de Cerdanya i de Conflent. També fou marquès. Emprengué el repoblament del centre de Catalunya, devastat i quasi despoblat des de la revolta d'Aissó i Guillemó i la incursió d'Abū Marwān el 827. La inicià per la vall de Lord (872 a 878) i la prosseguí pel Ripollès (des del 879), Osona (des del 881) i el Bages (des del 889), fins a deixar establerta la frontera amb els sarraïns al llarg de la partició d'aigües entre la conca del Llobregat i la del Segre. Va fundar els monestirs de Santa Maria de Ripoll (879) i el de Sant Joan de les Abadesses (consagrat el 887). Organitzà el comtat d'Osona, testimoniat el 885, i facilità la restauració del bisbat de Vic (886 o 887). En 885-890 afavorí la temptativa d'Esclua d'independitzar de Narbona els bisbats catalans. Fou el dotzè i darrer comte de Barcelona nomenat pels reis francs, i el primer en donar en herència els seus dominis territorials, iniciant així la Dinastia comtal de Barcelona (Guiffredus primus comes Barchinone), tot i mantenir el jurament de fidelitat als reis de França. Com a fundador de la dinastia comtal de Barcelona, ja des de l'edat mitjana els antics reis d'Aragó i comtes de Barcelona varen glorificar-ne i exaltar-ne la memòria, i el seu llinatge es mantingué per descendència directa de pare a fill durant cinc segles. El seu origen es considera al castell de Rià (Conflent), tocant al riu Tet, prop del monestir de Sant Miquel de Cuixà, fill de Guifré El 884 va lluitar, sense èxit, contra el cabdill Ismaïl, que era instal·lat a Saragossa des de el 871. Decidit a foragitar els musulmans de Lleida, el 897 va marxar amb el seu exèrcit català contra el governador Llop Ibn Muhammad I, senyor musulmà de Lleida, però fou derrotat a la batalla de Navès i va morir en la lluita. Fou enterrat al Monestir de Santa Maria de Ripoll per voluntat seva, on es pot visitar el seu sepulcre. A la seva mort, els seus comtats van ser repartits entre els seus fills. D'aquesta manera es va iniciar la successió hereditària de la dignitat comtal com a primer pas cap a la independència dels comtes catalans respecte de la dinastia franca. Els fets històrics i la llegenda es barregen en la seva biografia, recollida pels monjos del Monestir de Santa Maria de Ripoll en la saga catalana Gesta Comitum Barchinonensium. Al llarg dels segles i seguint les antigues cròniques medievals dels reis d'Aragó, se n'ha glorificat la memòria servant el seu record i considerant-lo el fundador de Catalunya, perquè ja des del 1380 fou anomenat “Pare de la Pàtria”. La historia, tanmateix, sembla confirmar que la nostra bandera no es pot remuntar abans del segle XII. La primera mostra de l'existència de l'escut català és en un segell del comte Ramon Berenguer IV de Barcelona, corresponent a un document provençal de l'any 1150.   Guifré el Pelós, fra Joan Garí i Montserrat Guifré el Pelós (840-897), comte de Barcelona, fundador de la dinastia comtal catalana i mite fundacional de Catalunya, és conegut a nivell popular per la llegenda de les quatre barres de sang que donarien lloc a l’escut català. Però la llegenda també el relaciona, com no podia ser d’una altra manera, amb Montserrat, la muntanya màgica de Catalunya, entorn mític i místic del país. Tot això envoltat de la presència d’un ermità exemplar, les influències malèfiques del diable i exemples de caritat cristiana que conduirien al mite fundacional del monestir de Montserrat. Una bonica història que no és més que una llegenda. Vegeu-la a aquest article de Sapiens.cat

El Camí de Vidabona (Sant Joan de les Abadesses – Ogassa – Ripoll) és singular pel seu caràcter iniciàtic, ja que simbolitza el camí cap a la plenitud en base a mites de Lluís M. Xirinacs i Ramon Llull al llarg de 4 etapes vinculades a elements geogràfics: 1) l'ascètica: partint de Sant Joan de les Abadesses (Sant Joan, l'obridor de camins) i del mite del Comte Arnau (les cadenes de les dependències mundanes), pugem fins les mines d'Ogassa (les profunditats interiors) i fins el Pla de cal Pegot, lloc on va ofrenar la vida en Xirinacs, símbol del subjecte lliure. 2) la mística: Serra de St. Amand,  mite de l’Amic (Ramon Llull) i el Taga, mite de la mare creadora de l’Univers segons Xirinacs, l’Amat (de Llull), 3) la crida: Sant Martí d’Ogassa, la resposta a les demandes, la vocació 4) l’acció compromesa amb el món: Sta. Maria de Vidabona, mite de la plenitud  individual i nacional, la Terra promesa catalana, arribant a Ripoll (el retorn al món) on trobem el sepulcre de Guifré el Pelós (mite de la fundació de la nació catalana: des de l'entrega, cada dia fundem nació). El Camí de Vidabona es pot enllaçar amb el Camí de Núria i Montgrony, que es pot fer des de Ripoll o venint del Camí de Vidabona, enllaçant amb Sant Julià de Saltor des de l’antic santuari de Santa Maria de Vidabona. Puja al Santuari de Núria, mite ancesral de la fertilitat (els fruits a la vida) passant per Bruguera, Ribes de Freser i Queralbs, i es pot continuar en dues etapes més fins al Santuari de Montgrony, mite ancestral de l’alletament (l’aliment pels fruits vitals). D’aquesta manera, qui vulgui fer aquest camí complet en sentit iniciàtic, en 7 etapes pot enllaçar el Camí de Vidabona (la descoberta i entrega a la pròpia vocació per assolir la plenitud individual i nacional), amb el Camí de Núria (la fertilitat pels fruits vocacionals) i acabar al Santuari de Montgrony (l’alletament o nodriment dels fruits vitals).

L’edifici més important és, pel significat històric i arquitectònic, el monestir de Santa Maria. Del cenobi benedictí, al qual des del 1835 no hi ha comunitat de monjos, perviuen tres edificis: l’església, el claustre i l’edifici del noviciat (que és l’actual ajuntament). De l’interior de l’església cal destacar la portada romànica, la qual, construïda al segle xii, és un dels monuments romànics més destacats del món. L’obra proposa una autèntica plasmació iconogràfica de la Bíblia, tallada en pedra, on es combinen representacions d’escenes històriques i al·legòriques inspirades en els llibres sagrats. També és destacable la presència a l’església de tombes de comtes: a més de la del fundador de Catalunya, Guifré el Pelós, hi ha el monument funerari de Ramon Berenguer III, projectat per Francesc Rogent i Pedrosa i amb un relleu de l’escultor Josep Llimona. Del mateix Rogent hi ha un cenotafi en honor del comte Ramon Berenguer IV. També hi tenen la tomba Bernat I de Besalú o Bernat Tallaferro, germà de l’abat Oliba, i Radulf, fill de Guifré. Altres elements artístics que cal veure són la rèplica de l’estendard dissenyat per l’arquitecte Josep Puig i Cadafalch; d’aquest mateix arquitecte, la placa de la Unió Catalanista (1898) que hi ha a l’atri de la basílica; el mosaic de Santa Maria, confeccionat als tallers del Vaticà segons una pintura d’Enric Serra; la capella dedicada a Sant Eudald, patró de Ripoll, amb pintures murals d’Eduard Llorens Masdéu i projectada per Francesc Rogent, i la porta d’accés a la sagristia, construïda segons l’arquitecte modernista Joan Rubió, deixeble d’Antoni Gaudí. El claustre, de dos pisos, es troba disposat entorn d’un pati de forma trapezoïdal. Es va començar a construir a finals del segle xii i no es va acabar fins a principis del segle xvi. Va ser refet durant la restauració realitzada a finals del segle xix. L’estàtua del 27 de maig que hi ha a la plaça de l’ajuntament es va erigir segons un projecte de l’arquitecte Ildefons Bonells, en record dels ripollesos que van defensar la vila de les escomeses carlines el 1839. A més del monestir, al municipi hi ha altres construccions religioses. L’església de Sant Pere, erigida a la plaça de l’abat Oliba, presenta testimonis romànics i gòtics. Destaca, a la part posterior, un fragment de la muralla que envoltava la vila i sobre la qual s’aixeca el campanar. De la façana principal destaca un rellotge de sol del 1929, on es pot llegir un vers del poeta Horaci: “Volat irreparabile tempus”. A més de marcar les hores, també assenyala els signes de l’horòscop. L’ermita de Sant Bartomeu, d’època preromànica, va ser ampliada al segle xii. Durant molts segles va servir de llatzeret i, en temps d’epidèmies, els transeünts procedents de llocs sospitosos hi eren enviats en període d’observació abans d’admetre’ls a la vila. L’ermita de Sant Antoni de Morers, erigida el 1740, avui es troba en estat ruïnós. L’ermita de Santa Maria del Catllar, derruïda, va ser consagrada el 1040 per l’abat Oliba sobre les ruïnes d’un antic castell. La Mare de Déu del Catllar era invocada per la ceguesa, la coixesa, les trencadures, els endimoniats, els herniats i fins i tot els parts. La vila també presenta edificis de l’època modernista que mereixen ser visitats. De l’arquitecte Joan Rubió, hi ha la casa Bonada i la capella de Sant Miquel de la Roqueta. També se li atribueix la casa Siqués, coneguda popularment com la casa del Barco a causa de la semblança de la façana principal amb un vaixell. A la plaça Gran hi ha la casa Alòs o del marquès de Dou, que és obra de l’arquitecte Josep M. Pericas. A la torre del xamfrà de la casa hi ha escenificacions d’un ós tant als esgrafiats com al parallamps. L’establiment d’una fàbrica i botiga de fideus a la planta baixa va fer que la casa fos coneguda com a cal Fideuer. A la mateixa plaça cal veure la casa Soldevila o casa del Raïm. D’autoria desconeguda, criden l’atenció el treball de fosa de les baranes dels balcons i els brots de raïm que coronen la façana. A la carretera de Ribes trobem la casa Buixó, també del mateix període. L’oferta arquitectònica es completa amb edificis i elements de diverses èpoques. La casa Solanell té l’origen en el segle xvii. Si entreu al casal de Taurinyà, hi veureu un arc de mig punt rebaixat sobre pilastres amb figures esculpides, una de les quals representa una misteriosa sirena. Al carreró que enfila cap al pont del Raval, damunt una porta tapiada hi ha representat un toro. La casa Muntades és un edifici d’estil neoclàssic construït l’any 1868. El fortí de l’Estrella és un edifici originàriament militar que tenia la finalitat de defensar Ripoll dels atacs de l’exèrcit carlí. Cal destacar les espitlleres que hi ha en tres de les façanes, a través de les quals els defensors refusaren els atacs. De la muralla que tancava Ripoll, se’n poden veure fragments al riu Freser i a la façana posterior de l’església de Sant Pere.

L’agricultura es basa en el conreu de farratge i cereals. També hi ha zones destinades a pastures, amb un una major extensió de terrenys forestals. En quant a la ramaderia, es produïren significatius canvis a l’última dècada dels anys noranta del segle passat. Fins aleshores, el subsector del boví era el dominant junt amb l’oví. Actualment predomina la cria d’aviram, el bestiar porcí, el boví i en menor mesura l’oví. Tot i els canvis la ramaderia ha tingut un paper secundari en l’economia ripollesa en el darrer segle. No es pot dir el mateix de l’activitat industrial, que al llarg de la història ha tingut un paper rellevant en la dinamització i creixement de vila, a nivell econòmic, demogràfic i de configuració urbanística. El treball del ferro i la indústria tèxtil han estat els motors econòmics durant molts segles. Però l’absència d’una major diversificació en l’oferta industrial ha comportat greus problemes entre finals del segle passat i primers anys de segle XXI. En quant al sector terciari hom pot trobar una àmplia oferta comercial; alhora, el dissabte al matí se celebra el mercat setmanal, pels carrers del nucli antic, amb tot tipus de productes.