Activitat econòmica

La indústria és sens dubte el sector econòmic més desenvolupat a Sant Joan. Inicialment es situà al costat del riu Fluvià (per aprofitar-ne l'energia hidràulica), i poc a poc s'anà extenent. Actualment, hi ha indústries tèxtils, càrnies i metal·lúrgiques que conviuen amb el petit comerç del poble. Pel que fa a Begudà (dins el terme municipal de Sant Joan), ha passat de basar-se eminentment en el sector agrícola a transformar el seu paisatge, acollint a la seva plana un número important d'indústries. Pel que fa al terme municipal, es compta amb molt territori rústic, inclòs en la zona protegida del arc Natural de la Zona Volcànica de la Garrotxa, així com l'espai d'Interès natural de l'Alta Garrotxa. Amb nombroses masies arreglades, que es dediquen tant a l'agricultura i ramaderia com al sector turístic (turisme rural, cases de colònies, etc). En els últims anys, el turisme s'ha activat al poble de Sant Joan les Fonts, fruit (entre altres raons) de les millores en els equipaments culturals.

Fins a l'època moderna, l'economia es va basar en l'agricultura i la ramaderia. Entre els segles XVII i XIX es produí un canvi amb la implantació de tallers relacionats amb el treball del ferro mineral, molt abundant a la vall de Ribes. Així doncs hi hagué obradors de clavetaires, fargaires, serralers, etc. Al segle XVII és precisament quan es van instal·lar les primeres fargues. Entre finals del s.XIX i el XX, es produí l'esclat industrial, l'economia a més de la farga i el sector primari es va diversificar amb l'aparició d'indústries relacionades amb l'explotació del guix i del ciment. També es van instal·lar fàbriques tèxtils a prop del riu Freser. A la segona meitat del segle XX, la crisi industrial va propiciar el tancament de la majoria d'empreses, de les quals només resta Comforsa. Cal destacar també l'activitat comercial, agrícola i ramadera, així com el mercat setmanal que és el dimarts a la plaça de la mainada.

L’agricultura es basa en el conreu de farratge i cereals. També hi ha zones destinades a pastures, amb un una major extensió de terrenys forestals. En quant a la ramaderia, es produïren significatius canvis a l’última dècada dels anys noranta del segle passat. Fins aleshores, el subsector del boví era el dominant junt amb l’oví. Actualment predomina la cria d’aviram, el bestiar porcí, el boví i en menor mesura l’oví. Tot i els canvis la ramaderia ha tingut un paper secundari en l’economia ripollesa en el darrer segle. No es pot dir el mateix de l’activitat industrial, que al llarg de la història ha tingut un paper rellevant en la dinamització i creixement de vila, a nivell econòmic, demogràfic i de configuració urbanística. El treball del ferro i la indústria tèxtil han estat els motors econòmics durant molts segles. Però l’absència d’una major diversificació en l’oferta industrial ha comportat greus problemes entre finals del segle passat i primers anys de segle XXI. En quant al sector terciari hom pot trobar una àmplia oferta comercial; alhora, el dissabte al matí se celebra el mercat setmanal, pels carrers del nucli antic, amb tot tipus de productes.

Quan al sector primari, i més concretament l’agricultura, la superfície cultivada és ocupada, principalment, per conreus farratgers i, en menor mesura per cereals i patates. Les explotacions ramaderes (vacum i bestiar porcí) tenen el seu pes específic en l’economia local, realitat que comporta la programació, anualment, de la fira de sant Isidre. El sector industrial, entre la segona meitat del segle XIX i final del segle XX, va tenir en el tèxtil la principal font de riquesa pel municipi, amb l’establiment d’indústries vora el riu Ter que donaren lloc a colònies: Llaudet, Espona i cal Gat. La crisi que ha patit el sector als darrers decennis ha fet que finalitzessin la seva activitat. En l’actualitat, a més del sector primari, es tendeix a la diversitat empresarial i a oferir una oferta d’acord amb els atractius turístics i paisatgístics.

El municipi de Mieres pertany a l'àrea oriental de la Garrotxa, una àrea d'influència de Besalú i i la denominada  baixa Garrotxa. Una zona on les activitats primàries i secundàries i l'aprofitament dels recursos naturals es combinen amb una promoció del turisme no massificat. La proporció de residents que treballen fora del municipi és del 52%, i la de llocs de treball ocupats per no residents és del 35% Si bé el 70% de la superfície és forestal, la font de riquesa principal és la ramaderia i l'agricultura. Els principals cultius són el cereal (blat, ordi i civada). Malgrat que el percentatge de treballadors de l'agricultura és alt respecte a la comarca, hi ha hagut una reducció important en el nombre d'explotacions. El sector porcí predomina clarament, concentrant la meitat de les unitats ramaderes, seguit pel sector boví. El sector secundari és poc rellevant, doncs la majoria d'empreses són petites i de caire familiar. Al municipi també hi ha alguns comerços i empreses de serveis, alguns dedicats a l'hostaleria.

Tradicionalment l'economia de Santa Pau s'ha basat en l'agricultura i la ramaderia, juntament amb les petites empreses familiars. Actualment hi queda una fàbrica tèxtil i les activitats econòmiques han fet un tomb cap al sector terciari; els serveis i el turisme són les principals fonts econòmiques del municipi. També són coneguts i importants els conreus i la comercialització dels fesols de Santa Pau.

El nom de Berga podria procedir del mot cèltic bhergh (“cim”, "altura", “lloc enlairat”), tot i que hi ha qui també l’identifica amb la verga de fer cistells (“vímet prim tret de la sarga o sarguera”), una hipòtesi que, d’altra banda, sembla poc versemblant. Després que l’any 879 Guifré el Pilós expulsés els àrabs de la plana de Vic (envaïda el 713), s’inicià la repoblació en les ruïnes d’una explotació romana o visigòtica anomenada Berga (mot pronunciat amb la e oberta), documentada d’abans del 516 i restaurada el 718. Aquesta denominació es recull en un document de l’any 915 que correspon a una compra de terres que es trobaven “in castrum de Taradello, in terminio de villa Berga”. Per altra banda, la primera menció de Santa Eugènia és en un document del 917, en el qual figura que Riquilda va vendre als esposos Gerard i Madresenda un tros de terreny dins el terme del castell de Taradell “in aiacencia (“terme, demarcació”) Sancta Eugenia”. La unió dels dos topònims es va produir al s. XI –era habitual l’expressió “in parrochia Sancte Eugenie de Berga”-, però un segle més tard encara s’acostumaven a trobar per separat. El 17 de febrer de 1937 el Consistori de Santa Eugènia de Berga va acordar canviar la designació  del municipi per la de Berga del Castell; el nom original va ser restaurat en finalitzar.

Dins el sector primari, la ramaderia destaca molt més que l’agricultura gràcies a la cria de bestiar porcí, que és l’activitat econòmica amb més pes a la comarca. Pel que fa al sector secundari val a dir que Taradell tradicionalment sempre ha estat molt relacionat amb el tèxtil; ja abans de l’any 1616 s’hi va constituir un gremi de paraires i teixidors i al llarg del s. XVIII va ser un dels tres pobles amb més producció de la comarca. Per altra banda, els molins també van ajudar a fer rodar l’economia de la zona; actualment encara hi ha dins el terme cinc molins fariners –com el dels Capellans, Esquís o Ral-, però cap és en funcionament. Avui dia, el panorama industrial de la vila s’ha diversificat molt, queda alguna petita resta del tèxtil, però la indústria metal·lúrgica i l’alimentària (estretament relacionada amb la producció porcina) també són representatives. Pel que fa al sector terciari, les activitats comercials augmenten cada dimecres amb la presència del mercat setmanal. D’altra banda cal destacar el fet que, per la seva privilegiada ubicació i bon clima, Taradell sempre ha estat un centre d'estiueig tradicional per la gent de Barcelona i, sobretot, de Vic, que mica en mica ha anat convertint en primeres les segones residències que hi tenien. Això ha provocat una crescuda força notable de la població del municipi durant els darrers anys, cosa que ha possibilitat que Taradell sigui un dels set municipis osonencs que superen els cinc mil habitants.

Tradicionalment Viladrau ha basat la seva activitat econòmica en les feines eminentment forestals: recol·lecció de llenya, obtenció de carbó vegetal i fabricació de rodells i bótes amb la fusta, excavació de pous de neu, etc. Però totes aquestes activitats eren complementades amb la cria de bestiar (xais, sobretot) i el conreu d’horts -per a la subsistència familiar- i farratges -per al bestiar-.  A principis del s. XX Viladrau es va posar de moda entre la gent benestant de Barcelona com a poble d’estiueig. El clima, el paisatge i la qualitat de les seves aigües, van fer possible l’establiment d’una colònia d’estiuejants que van aportar un ressorgiment econòmic que ha sabut mantenir-se fins als nostres dies. Actualment, Viladrau es potencia com a un lloc privilegiat on estiuejants i visitants gaudeixen d’un territori on es conjuminen natura, cultura i tradició al bell mig del Parc Natural del Montseny.

Tradicionalment, l’explotació forestal ha estat una de les activitats econòmiques més importants del municipi; l’any 1600 ja es parlava de l’aprofitament de pins i avets d’Arbúcies i Viladrau per fer naus i galeres a les drassanes de Barcelona, i aquesta prosperitat econòmica va generar un notable creixement demogràfic. Però al s. XVIII l’expansió econòmica va ser encara més gran amb la incorporació d’una farga de coure que exportava làmines a Amèrica i l’aparició de teixidors d’estamenya i burell. A finals del s. XIX la indústria arbucienca estava basada en tres sectors: carrosseria, torneria i tèxtil. La torneria va estar molt vinculada a la indústria tèxtil vallesana fins als anys setanta, ja que fabricava bitlles, llançadors i rodets per al fil. Amb el temps, però, la indústria carrossera és la que es va acabar imposant. Aquest sector exemplifica molt bé el fet que en aquesta vila la industrialització va ser iniciada per obrers especialitzats que procedien de classes artesanes. Els primers empresaris carrossers primer havien estat constructors de carros i el personal que es va anar incorporant als seus tallers -que més endavant es convertirien en fàbriques- el formaven carreters, fusters i ebanistes que elaboraven el carrossat (l’estructura bàsica del cotxe), perolers -futurs planxistes-, guarnicioners –futurs tapissers-, pintors, electricistes, etc. Fins a mitjan s. XX, la major part de la població arbucienca treballava en activitats agroforestals, però va ser sobretot a partir de la segona meitat d’aquest segle que Arbúcies es va anar convertint en una vila industrial i de serveis. Al sector carrosser –que havia anat substituint gradualment l’ús de la fusta pel del ferro (més endavant seria el torn de les fibres plàstiques)- s’hi va afegir la indústria de l'aigua embotellada –que experimentà un fort progrés- i l'antiga indústria tèxtil va ser suplantada per una indústria moderna de confecció. Actualment, Arbúcies és un centre laboral primordial dins la zona del Montseny i les Guilleries, compta amb una taxa d’atur molt baixa (del 4% l’any 2007) i un sector turístic en plena renovació i creixement. Els temps han anat canviant, però d’ençà de finals del s. XVIII la plaça de la Vila i els carrers adjacents continuen acollint el mercat setmanal, que es fa els diumenges.