El paisatge del tram d’El Camí entre Sant Celoni i Vic és molt variat per les grans unitats geogràfiques que travessa i pels paisatges concrets que s’hi observen. Es passen per tres gran unitats geogràfiques, que corresponen a unitats de relleu ben definides: la depressió Prelitoral, la serralada Prelitoral i la plana de Vic.
a) La depressió Prelitoral
La depressió Prelitoral és un sector enfonsat entre la serralada Litoral i la serralada Prelitoral que a nivell de Sant Celoni correspon a una franja entre el Montnegre i el Montseny, en el límit de les comarques del Vallès Oriental i la Selva. És un territori que de lluny pot semblar força planer, però de prop es presenta molt abrupte, amb sots profunds i allargassats transversalment, és a dir, que van del Montseny al Montnegre, que és la direcció que tenen els torrents i rieres principals. El tram mitjà de la Tordera és longitudinal a la depressió, passa ran del Montnegre, i recull les aigües dels diferents torrents i rieres.
Hi dominen els materials argilosos, però també hi ha sorres i conglomerats. No és rar trobar-hi grans blocs de granit que han baixat del Montseny. A Campins hi ha l’únic enclavament amb roques calcàries, que foren explotades a la darreria del segle XIX i principi del XX per a la fabricació de ciment.
El clima és temperat humit, però cal anar en compte les matinades d’hivern, amb presència de boires que humitegen i refreden molt l’ambient. Els boscos naturals serien sobretot rouredes en els vessants dels turons i en alguns replans allunyats del cursos d’aigua. En les planes al·luvials inferiors i vora dels rius es formaria una vegetació densa amb vernedes i salzedes. Els alzinars serien menys extensos del que pot semblar, i normalment formarien boscos mixtos amb roures.
Però aquest paisatge natural ha estat molt transformat. Al llarg del segle XIX, per exemple, hi dominaven els conreus, horta allà on es podia regar, cereals i farratges en les terres més planes i vinya i fruiters en els vessants dels turons. La plaga de la fil·loxera a la darreria del segle XIX i l’atracció de les ciutats properes provocà l’abandó de nombroses terres, que han estat ocupades progressivament per boscos de pins, alzines i roures. La superfície construïda ha anat creixent fins a nivells molt alts les darreres dècades del segle XX.
Actualment hi ha un mosaic de boscos, matollars, conreus i construccions, que val la pena contemplar amb ulls d’observador atent i crític, per tal de descobrir racons plens d’història, pel tipus de bosc, per la proximitat d’un curs d’aigua, per les restes d’un molí o per una masia que ha estat transformada en residència, sense ser ja centre d’explotació agrícola, ramadera i forestal. Cal estar molt atent quan es passa ran la Tordera o es travessa fragments d’alzinar o de pineda de pi pinyer, en especial en el sector entre Sant Celoni i Mosqueroles.
b) La serralada Prelitoral
La serralada Prelitoral és el sistema muntanyós de les Guilleries i el Montseny, i es continua per Sant Llorenç del Munt, Montserrat, muntanyes de Prades, Montsant i els Ports. El Camí passa pel peu del Montseny, entre Mosqueroles i Breda, després travessa la serralada pel damunt la vall de la riera d’Arbúcies, pel cantó del Montseny; aquesta vall separa el Montseny de les Guilleries. Continua vorejant el Montseny i baixa a la població d’Arbúcies; després puja en direcció a Viladrau, es passa per aquesta població i se segueix vorejant el Montseny fins a la riera Major, tot deixant al nord les Guilleries.
El Camí recorre les parts baixes del Montseny, on domina el paisatge forestal, sobretot alzinars i suredes. El paisatge vegetal estaria dominat de manera natural per alzines i roures. Malgrat l’aparença actual de ser gairebé tot bosc, aquest territori ha estat força explotat per a conreu els darrers segles, encara que no tant com en la depressió Prelitoral. El fort pendent dels vessants ho dificultaren, però la tossuderia i la necessitat de les persones al llarg del temps feu canviar el paisatge. S’aprofitaren tots els petits replans per a conreus i els vessants s’esglaonaren en feixes per a plantar-hi oliveres, vinyes, farratges o cereals. I es construïren diverses masies. Ara queda ben poc d’aquesta intensa vida agrícola, ramadera i forestal. I fent El Camí es poden observar molts elements del paisatge natural i de l’empremta que han deixat les persones que al llarg de segles han anat ocupant aquestes zones per a la seva subsistència.
Entre Mosqueroles i Breda es passa al peu del Montseny, una mica enlairat respecte al conjunt de la plana del Vallès, fet que permet observar el relleu i el conjunt del seu paisatge. El Camí passa aproximadament per on el relleu es trencà fa molts milions d’anys i una part s’enfonsà respecte a l’altra. La part enfonsada és la depressió Prelitoral. Però l’enfonsament no es produí de cop, sinó a batzegades i a trossos. Per exemple, el sector on aproximadament ara és Campins fou dels primers en enfonsar-se, de manera que es formà un gran clot. Aquest clot de diversos quilòmetres s’omplí d’aigua i es formà un estany. Al fons d’aquest estany se sedimentaren els materials que ara trobem entorn el poble de Campins, i que foren explotats, com s’ha dit, per a fabricar ciment. Val la pena que visiteu els antics forns on es coïa la marga, que és el nom de la roca calcària que hi ha Campins; poca cosa més resta d’aquesta antiga explotació.
Un fet sorprenent en aquest sector, al peu del Montseny, és l’abundància d’oliveres, molt rares o absents a Sant Celoni i a Palautordera. La raó de la seva presència és que en aquesta franja foren molt plantades, a causa de què el clima és més suau a l’hivern, amb glaçades més escasses. Les nits a Sant Celoni, per exemple, són més fredes molts dies, quan hi ha una inversió tèrmica, que és manifesta amb les boires de fons de vall. A Mosqueroles i a Campins hi hagué diversos trulls, o molins d’oli, que ara són totalment història. Una observació atenta us farà notar també que gairebé totes les oliveres tenen la mateixa mida i edat, i que no n’hi de grosses, com passa al sud de Catalunya. Gairebé totes les oliveres fores afectades per les intenses glaçades del febrer de 1956; les actuals són brots o es plantaren a partir d’aquesta data.
Hi trobareu moltes suredes, un bosc que ha estat molt afavorit per tal d’obtenir-ne la seva escorça, el suro. I no és rar poder observar alineacions de sureres, cosa que testimonia que foren plantades fa un segle, o més. També hi ha pinedes, sobretot pinedes de pi pinyer, que també han estat plantades i afavorides per a aprofitaments forestals; en aquest cas per al tronc i les pinyes.
Un altre arbre plantat és el castanyer, que forma denses i contínues arbredes, anomenades perxades, en els obacs, sobretot des del turó de Montsoriu i fins més enllà de Viladrau. Les perxades són tallades a mata rasa cada quinze o vint anys i són aprofitades per a fusta i bastons; se’n fan rodells, bótes i mobles. Hi ha indrets, sobretot a l’entorn de Viladrau, on els castanyers es deixen créixer i es fan arbres grossos i amb troncs molt gruixuts. Aquests castanyers són per a la producció de castanyes. No és rar observar obacs amb castanyers i solells amb alzines o sureres. Els darrers anys els castanyers han estat afectats per diverses plagues, i alguns han mort.
Sureres i castanyers foren plantats fa temps, però durant la segona meitat del segle XX moltes feixes abandonades han estat plantades de diverses espècies de coníferes, com el pinastre i el pi insigne. En els indrets més frescals de la muntanya mitjana del Montseny s’ha plantat molt l’avet de Douglas, també l’avet roig, alguns cedres, el pi roig i altres coníferes també exòtiques. En algunes feixes els avets han estat plantats per a fins ornamentals, en especial com a arbre de Nadal.
En els indrets frescals de la part baixa del Montseny hi domina l’alzina; hi ha alzinars extensos entre Montsoriu, Arbúcies i Viladrau. En els vessants més humits, si no han estat plantats de castanyers, hi trobareu roures, molt abundants a l’entorn de Viladrau.
En el fons de les valls, sobretot si hi ha aigua corrent tot l’any, hi sol haver un bosc de ribera esplendorós, on domina el vern, el gatell, els freixes i altres arbres caducifolis; sota els arbres sovint s’omple de falgueres, que ofereixen un aspecte selvàtic de gran bellesa. No us ho perdeu, sobretot si a prop hi ha un salt d’aigua.
Tot resseguint El Camí gaudiu d’aquesta varietat de paisatges vegetals, però no oblideu d’observar les restes d’antigues masies i altres empremtes que hi ha deixat la presència humana.
c) La plana de Vic
El paisatge de la plana de Vic contrasta molt amb el del Montseny. La plana de Vic és la terra del turons aplanats, d’extensos conreus, de grans masies i de rouredes.
Passat el Masvidal i la riera Major us enlairareu per uns turons planers i de seguida veureu un canvi de rocam i de paisatge. Les roques primer són vermelloses i més aviat dures; són conglomerats i gresos que separen el Montseny de la plana de Vic. Un cop deixats aquests materials rogencs, trepitjareu un rocam grisenc, format per sorres fines, i força compactes. Quan us endinseu cap al centre de la plana de Vic, les roques són d’un gris blavenc, s’esmicolen i es desfan molt fàcilment; són les margues de Vic, les causants dels terrers o relleus molt aixaragallats.
En tota la plana de Vic pot observar-se l’estructura de les capes geològiques. Al llarg del recorregut d’El Camí es pot veure la successió de les capes, sovint d’una gran bellesa i espectacularitat, a més de l’interès científic.
El paisatge vegetal és dominat pel roure martinenc, però bona part d’aquest territori ha estat transformat en conreu, i només resten fragments de rouredes en els vessants obacs dels turons. Cap a l’extrem de la Plana, on hi ha els conglomerats rogencs, la terra és més difícil de cultivar; hi predominen les rouredes i les pinedes de pi roig, aquestes molt extenses en els vessants montsenyencs propers a la plana de Vic.
És interessant fixar-se en el predomini de roures en la plana de Vic i detectar que en alguns vessants més propers al Montseny i, per tant, en altitud més elevada, hi ha alzinars. És a l’inrevés de la tendència normal, que és que les alzines siguin en cotes inferiors als roures. En canvi, a la plana de Vic les rouredes es troben sota els alzinars.
És una inversió dels nivells o estatges de vegetació, a causa de dos factors. L’un és l’existència de la inversió tèrmica, molt més intensa de la que hi ha al Vallès. Al fons de la plana poden formar-se boires que a vegades són persistents durant dies; aleshores hi fa molt fred. L’altre factor és la presència de les margues, que és una roca que es desfà fàcilment i que conté molta argila; els sòls que es formen són argilosos i amb una capacitat de retenció d’aigua important, fet que permet suavitzar la sequera estiuenca per a les plantes. Aquest fet afavoreix els roures.
Text redactat per: Josep M. Panareda Any: 2008
