Patrimoni arquitectònic

  PALAU DE SANTJOANS Situada en el centre de la població, en la Plaça Vella, destaca com a edifici civil nobiliari, el palau de la Casa dels Sanjoans. Va pertànyer a la família de Sant Joan, de qui procedix el nom d'esta casa palatina. Esta casa té el seu origen en el s.XV, encara que la seua estructura actual és del s.XVII. Es tracta d'un palau d'estil aragonés, que es troba molt be conservat externament. Consta de dos altures i la seua façana és de pedra, despuntant un ràfol de fusta. Té una torre quadrada amb coberta a quatre aigües en el vèrtex de la qual apareix la Creu de Malta. En l'interior conserva els escuts heràldics en policromia. En un saló figura un altre escut corresponent a les armes de Sanjoans, personatge natal d'esta població molt recordat per la seua lluita contra els invasors francesos. I en una altra sala, ja en un pis superior i segurament la més destacable, se'ns presenta tot el paviment i les parets replets de ceràmica zoo-mórfica. Destaquen també les escales interiors, que són de fusta treballada. Actualment acull el museu Dinomania amb l'exposició "ANA, un jaçiment viu" que explica en què consisteix el treball d'un paleontòleg, usant com a fil argumental els descobriments fets al jaciment ANA.  

CASA CONSISTORIAL (AJUNTAMENT)   Este edifici de l'Ajuntament, conegut popularment com ‘Casa de la Vila', es troba en la seua estructura igual com era en el seu origen. Es tracta d'un edifici construït entre els segles XV i XVI, localitzat en la Plaça Vella de Cinctorres. El seu conjunt arquitectònic mostra un clar exemple de l'arquitectura del gòtic civil, on es pot contemplar també la presó i un retaule del segle XV, dedicat a Sant Pere i actualment restaurat. Fa alguns anys, quan es realitzaven treballs de restauració en este edifici de l'Ajuntament, van aparéixer formant part de la sostrada unes importants taules del segle XV, que es van utilitzar com a taulers per a aguantar la teulada. Entre les distintes peces trobades, cal destacar el panell amb la figura de Sant Pere, que ha sigut identificat com un possible retrat del Papa Lluna. Este retaule, actualment, es troba en la sala de plens de l'Ajuntament.

Una  de les sortides a la crisi econòmica ocasionada per la malaltia dels tarongers va ser l’emigració, si tenim en compte que els sollerics que van anar enllà no pertanyien al mateix estrat social ni econòmic. La majoria eren homes d’entre 20 i 30 anys i els llocs escollits eren diversos, encara que sempre vora la mar. Hispanoamèrica va ser destí propi de la gent més acomodada, mentre que la gent amb menys recursos sovint va optar per França. En el segon terç del segle XIX s’inicià l’emigració dels sollerics cap a Puerto Rico i França, ja que en ambdós països prèviament s’havien establert lligams de caràcter comercial. L’emigració s’incrementa a la dècada dels 50 i 60 a causa de la crisi dels sector tèxtil cotoner i de la taronja. Les dates del retorn definitiu es situen entre el 1930 i el 1960. El principal motiu per retornar era la malaltia d’un familiar, però també l’enyorança jugava un paper important.

Fou fundada per Antoni Maria Morera i Colom, per a complir un somni que desvetllà una bella imatge de la Mare de Déu exposada en un taller escultòric de prop del seu domicili, a la Barcelona Vella.  El Sr. Morera havia adquirit per al seu esbarjo, uns terrenys fora ciutat, concretament al peu de la Muntanya Pelada. Fou allà on materialitzà el somni. Hi va fer erigir un temple d’11 m de llarg per 5 m d’ample, d’una sola nau.amb volta de mig punt i campanar d’espadanya. L’advocació de “Mare de Déu de la Salut” la va instaurar el mateix Sr. Morera, que també n’escrigué els goigs. Al maig de 1864 s’hi celebrà la primera missa. La festa major és el dia 8 de setembre. A més de les solemnes celebracions religioses, s’hi feien balls, representacions teatrals, concursos, cercaviles i un llarg etcètera. L’advocació atreia molts fidels,  tal com palesaven els nombrosos exvots, desapareguts en ser cremada l’ermita el juliol de 1936. El 8 de setembre de 1939 es reprengué la festa en un temple esfondrat. La restauració s’inicià el 1945, però no es completà fins al 1964. La nova imatge la va dissenyar Francesc Socíes March, que havia promès de fer-la si es restaurava l’ermita. L’execució va anar a càrrec del taller de Josep Campanyà.   El Conjunt de la Salut fou declarat patrimoni arquitectònic l’any 2000, pel seu valor com a testimoni d’aquell barri de cases amb jardí al qual l’ermita-santuari donà el nom. Cap al primer lustre dels anys 2000, el Conjunt de la Salut va desencadenar una campanya popular per a promoure-hi un Museu-Memorial dedicat a Pompeu Fabra. Fabra nasqué molt a prop, en una casa ara desapareguda. Malauradament fa uns pocs mesos fou enderrocada la torre i n’ha desaparegut el jardí, per fer en aquest solar un edifici de vivendes. Així doncs, del Conjunt només en queda la petita ermita de la Salut, a la cantonada dels carrers Escorial i Mare de Déu de la Salut.  

Fets històrics rellevants Amb la conquesta cristiana, Deià va ser adjudicada al Comte de Roselló i integrada com part de Valldemossa. Aquest fet es recull en els documents del repartiment que feren el Rei en Jaume I i els nobles que prengueren part en l'empresa, i és reproduït en les "Notes per a la Història de Deià”. Deià es va separar de Valldemossa l’any 1583 degut als enfrontaments entre el Batle de Valldemossa i l’Abat del Monestir de San Bernat de la Real a Palma, cap del císter a Mallorca, es va iniciar el 8 d'agost de 1526 quan els de Valldemosa (Batle i Jurats) varen comunicar al Gobernador de l'Illa que els habitants de Deià havien construït una església en un turó proper i que el Bisbe els hi havia enviat un sacerdot. Afegeixen també que, moguts per aquestes concessions en el plà espiritual, a més Deià sol•licità la separació administrativa i judicial de Valldemosa. Els valldemossins volien que es denegués. Així s'inicia un llarg pleit (57 anys). La duració d'aquest procés s'explica en part per motius econòmics: les grans propietats del Municipi de Valldemossa corresponien a ciutadans de la Capital. Per aquest motiu Valldemosa no podria subsistir ni recaptar suficients imposts. Avui, una placa a l'exterior de l’església reconeix als que varen aconseguir que avui Deià sigui un poble.Cal contar que al paratge de Sa Foradada, península de la Serra, es produí una coneguda batalla: el 1582, cent cinquanta corsaris nord-africans foren derrotats per només cinquanta cristians sota les ordres de Mateu Sanglada. A conseqüència d'aquesta i altres nombroses incursions, es decidí construir un sistema de torres de defensa, com la Torre de Sa Pedrissa (Son Marroig), per protegir les costes i que es troba baixant cap a sa Cala de Deià i agafant es camí des Pi de sa Pedrissa.

La vila té el seu orígen en el Monestir de Sant Pere i en el mercat concedit per Ramon Berenguer III l'any 1118. Dins del Monestir, l'església parroquial de Santa Maria va ser substituïda per l'actual edifici gòtic el s.XIV.   Camprodon esdevingué vila reial i cap de la vegueria de Camprodon fins l'any 1252, i va estar sota la jurisdicció de l'abat, però del 1286 fins el 1301, va pertànyer al vescomte de Castellnou.   Lluís XI de França saquejà i incendià Camprodon el 1470 durant la guerra contra Joan II. També fou saquejada durant la guerra dels Segadors (1654-1658). I altre cop fou presa pels francesos (el duc de Noailles) l'any 1689 en les guerres de Carles II contra Lluís XIV. Al ser reconquerida pel duc de Vilafermosa, aquest va fer volar el castell que havien malmès els francesos. També durant la Guerra Gran, el 1794, el general francés Dagobert, la prengué i la incendià. També, Camprodon va patir molt, a la primera i a la tercera guerra Carlina, durant el s. XIX.   Ja en el segle XX, Camprodon va iniciar una notable recuperació econòmica i social, derivant en una major estabilitat, malgrat recesos com la Guerra Civil, i també gràcies, en part, a l'onada de immigració, la vila ha cercat la indústria i l'agricultura com a font de riquesa.   La primera colònia estiuenca de Camprodon es va centrar al passeig de la Font Nova, al final del qual avui en dia hi podem trobar un bust del Dr.Robert, alcalde de Barcelona i pioner de la colònia estiuejant de l’època. Més tard, el passeig de Maristany es va convertir en el nou centre d’estiueig. Per un breu període de temps, una de les mansions que s’hi van construir va esdevenir la seu del Govern de la República i residència del seu president, el Dr. Negrín.  

El Monestir de Sant Pere   El Monestir de Sant Pere fou construït a mitjan segle X per Guifred II de Besalú, nét de Pilós. Està construït sobre una planta de creu llatina. La nau està coberta amb volta apuntalada i reforçada per tres arcs i amb l'absis central s'alça el cimbori octogonal on descansa la torre campanar de planta quadrada. La seva ornamentació de mènsules i cornises i la distribució quadrangular dels absis fan possible considerar l'església una contrucció més pròpia de l'ordre del Cister que de l'ordre benedictí.   Casa de la Vila És la casa consistorial, es caracteritza per la seva excepcional façana, una bona mostra del gòtic civil català. Per la seva singularitat va ser reproduïda en el "Poble Espanyol" de Barcelona.   Rocabruna A Rocabruna, trobem Sant Feliu de Rocabruna, església d'una sola nau rectangular s. X. Sant Llorenç de Rocabruna, capella de l'antic Castell de Rocabruna, actualment en runes. Castell de Rocabruna, situat dalt d'un turó , malgrat el seu estat ruïnós encara es poden apreciar bona part dels murs que dividien les dependències   El Pont Nou La seva construcció es remonta al segle XII, a la porta de la seva entrada existeixes dues dates gravades a la pedra, que fan referència als segles XVI i XVII. Es troba al centre urbà i era de pas obligat de camí a la Cerdanya.   L'Església de Santa Maria És l'església parroquial. Té una nau de grans dimensions acabada amb un absis angular i flanquejat per altars laterals. Posteriorment i adosada a la seva part posterior, s'hi va construir la capella dels Dolors, on es troba la preciosa Pietat de l'escultor Amadeu (1745-1821). En una de les capelles laterals es conserva una magnífica urna - bust reliquiari de plata amb les restes de Sant Patllari. Davant seu es podt admirar una exposició permanent d'orfebreria religiosa de les parròquies de la Vall de Camprodon (del segle XV al XX).   El Romànic al terme de Camprodon Monestir de St. Pere; Pont Nou de Camprodon; Sta. Maria de Bolós; St. Bartomeu del Sitjar; Castell de Creixenturri; Torre Cavallera; St. Miquel de Cavallera; St. Cristòfor de Beget; St. Valentí de Salarça; Castell de Rocabruna; St. Llorenç de Rocabruna; St. Feliu de Rocabruna; St. Andreu de Bestraçà; Castell de Bestraçà; St. Julià de Bestraçà. FontsAls afores de Camprodon hi ha un bon nombre de fonts. La Mare de la Font és la més propera al nucli urbà. Gravats en una pedra hi ha uns versos que mossèn Cinto Verdaguer va dedicar a Camprodon. ¿Per qué t’amaguesCamprodon fresquívolvioleta del bosch en taribera?¿En ton sojorn d’eternaprimaveraNo vols que senten tessuaus olors?[...] Poncelles, ja us veurànquan siua fl ors.Canigó. Estrofa del cant IV.

El castell se situa a 1072 m sobre el nivell de la mar, dalt d’una mola impressionant de roca calcària, i està format per tres  recintes de murades concèntrics. Durant el recorregut pe l’interior del castell podem visitar el Palau de Governador, on es conserven les primeres restes trobades, ceràmiques del neolític, entre elles una àmfora completa del 4000 aC. També podemapreciar algunes restes d’època musulmana, murades i torrasses medievals i modificacions de les guerres carlines, sobre tot les dutes a terme per Von Radhen, l’enginyer militar del general Cabrera.      

La construcció de l’aqüeducte va ser autoritzada per Jaume II el 1318. Se’n conserven dos trams exteriors, el de la Pedrera i el de Santa Llúcia. El segon és el més pròxim al centre urbà, i està adossat a l’antiga leproseria de Sant llàtzer.  

L’església arxiprestal de Santa Maria la Major, construïda   entre 1265 i 1343, està considerada com la joia del gòtic  valencià. Les dues portes d’entrada, la dels Apòstols i la de les  Verges, es troben a la mateixa façana. Posseeix un cor excepcional, aïllat sobre quatre columnes, fet per Pere Segarra (1425) i decorat per Giuseppe Belli. Lescala d’accés al cor, de  construcció arriscada i més tardana, s’enrosca sobre una de les columnes. Està totalment decorada i representa l’arbre genealògic de Crist. Les figures conserven part de la policromia original. L’orgue barroc, de 1717-1720, té uns 4000 tubs i està  considerat el més important del País Valencià.