Patrimoni arquitectònic

L’església de Santa Cecília, del segle XVII, és l’església parroquial. Tot i que va ser dedicada des d’un principi a la santa, fins al 1997 a l’altar major hi havia la imatge de sant Vicenç. També hi havia, a la paret de l’esquerra la imatge de santa Cecília i, a la de la dreta, una altra del Sagrat Cor. Des del 1997, després d’una remodelació, tots tres comparteixen la paret central de l’altar. Sant Vicenç i Santa Cecília també comparteixen el patronatge del terme. Hi podem trobar, a més, dues marededéus, la del Roser i la dels Dolors, i un Santcrist. El campanar, de planta quadrada i de dos pisos amb finestres, té dues campanes. Des del 1994 funcionen amb un rellotge elèctric. L’església de Sant Vicenç és una església romànica del segle X, principis del XI. De planta basilical, es creu que hauria estat aixecada el 1040. Era un edifici singular pel fet que el seu tipus de planta estava destinada a catedrals i monestirs. Originàriament tenia tres naus. La nau central, que és semicircular, és decorada exteriorment amb un fris d’arcuacions llombardes. La volta de canó original, un cop va ser enfonsada, es va substituir per una coberta de fusta que el 1950 es va ensorrar. Bona part de l’ornamentació interior és al Museu d’Art de Catalunya, on podem trobar el baldaquí i un retaule del segle XIV pintat per Arnau Pintor, l’anomenat mestre d’Estamariu. El que sí que hi podem observar són les pintures romàniques de l’absis, les úniques de tota la comarca de l’Alt Urgell que es troben en el seu emplaçament original. Les pintures es van descobrir el 1993 i després de ser restaurades van tornar a veure la llum el 2007, ja que els frescos originals es van tapar amb una fina capa de calç cap a mitjan segle XIV. A la conca absidal, podem veure un Crist majestàtic del qual només resta la part inferior i el tetramorf, els símbols dels evangelistes al seu entorn. A sota hi ha un fris amb animals i caps de màrtirs que representa el mar de vidre. Estamariu va ser un nucli fortificat. De les antigues muralles, en resta la porta d’entrada al poble. La porta de fusta ha desaparegut, però l’arc de dovelles queda de testimoni. Els més grans del poble encara en recorden una altra, ara ja desapareguda, al costat oest. També hi és present la paret, on es pot observar bé al costat de l’església parroquial. Cal Paufenés és l’única casa que es conserva falcada amb l’antiga muralla. Les mateixes cases del nucli urbà feien de muralla per tancar el poble, les actuals: cal Bastida, cal Sovey, cal Travé, ca l’Escuder i cal Parramon. Això feia que el poble només tingués un carrer, el carrer Major. Hi ha restes de cinc colomars. El que es conserva en millor estat és al camp anomenat de Cal Ramonet. Les creus del terme, fetes de ferro, són la de l’Andorrà, la Blanca, la del Pont, la dels Noguers, la de la Boïga, la Llossana i la Creu Central, que estava situada al mig del cementiri. El 3 de maig era tradicional que tot el poble hi anés a fer una benedicció. De la capella de Santa Cecília, situada dalt de la muntanya, només en queden les bases de les parets. El dia de la missa era típic que la gent del poble pugés un tall de coca i una presa de xocolata per fer més curt el camí. El capellà, però, hi anava amb somera. Les restes del monestir de Pinsent, les podem veure en una balma pròxima a la Quera Vella. Se’n pot encara identificar l’edifici de l’església i una petita sala rectangular. També travessen el riu de Bescaran dos ponts romànics, un dels quals és molt a prop del molí. Aquest molí era un dels més importants de la zona. Els capellans del seminari hi pujaven a moldre les olives. Les pujaven amb carro de bous fins a l’obac i des d’allà al molí amb una somera de càrrega. Hi havia la mina de plom a Tros Pelat, la Corba de les mines de coure i dos forns de calç, un a l’Espinal i l’altre a la Plana del Rabanat. Els forns de calç es construïen on hi hagués aquest material i mates per poder-lo coure. Una vegada era cuit i separat de la pedra, el posaven en basses perquè quedés d’una peça. De carboneres, n’hi havia al roc del Miquelet. Els cortals, edificacions allunyades del nucli urbà, tenien tres recintes. Un a peu pla, on hi havia el bestiar, i a sobre el paller, on es guardava la palla o l’herba. Al costat hi havia la barraca. La quadra permetia al pastor tancar el bestiar i així poder anar al poble. Les Arreposadores són dues roques al camí antic de la Seu d’Urgell a Estamariu. Deuen el nom al fet que la gent hi parava a descansar per agafar forces per poder fer l’última pujada al poble. El safareig del poble era a la plaça de la font; es va utilitzar fins als anys setanta. Va ser un lloc molt popular i utilitzat per les dones del poble. L’aigua venia de la font Vella, que encara es conserva a l’entrada del poble, on també hi ha un cóm.

És una capella romànica, del segle XI-XII, d'una sola nau amb absis semicircular a llevant, coberta parcialment amb voltes per aresta de factura tardana, i ampliada al segle XIV amb una capella lateral.La porta s'obre a la façana nord, on hi ha un petit clos que correspon al cementiri. Estava dedicada a Sant Salvador i Santa Anna. A l'actualitat és un edifici amb el sostre parcialment ensorrat i que es troba en molt mal estat.

La singularitat d’aquesta construcció destaca primerament per la galeria porxada que dóna a un petit pati, des del qual s’accedeix a l’església. L’edifici romànic utilitza un absis rectangular que reprodueix models tipològics més antics.A prop hi ha el castell de Montllobar, al qual s’accedeix des del coll que duu el mateix nom per una pista forestal d’uns 900 m. Des del segle XII la història del castell de Montllobar està directament lligada a la Baronia d’Eroles.

El Mas de Sant Hilari o Cal Ros, és d'origen antic i probablement fruit de la continuïtat d'una zona d'assentament romà. La masia, documentada des del s.XIII, consta d'una façana de construcció posterior orientada a llevant en lloc d'estar-ho a migdia, com és tradicional, amb la portalada d'entrada adovellada amb arc escarser. De les altres façanes, de parets de pedra sense arrebossar, destaquen diverses finestres de pedra de petites dimensions que correspondrien als primers temps del mas. L'espai més destacat i ben conservat és la cuina, amb llar de foc i menjador.

La nostra botiga, Ceràmiques Terraforta, està ubicada en una antiga casa del segle XVI de Breda anomenada Can Siset Sisó.  Can Siset Sisó és una casa que forma part del grup d’edificis protegits del nucli històric de Breda que són Bé Cultural d’Interès Local (BCIL). Actualment, es tracta de l’edifici civil més antic i ben conservat a  la vila i que inclou elements arquitectònics de característiques molt singulars. Hi destaquen la porta principal adovellada d’arc rebaixat damunt la qual hi ha un escut de pedra amb la data de fundació: 1543. També són notables les finestres gòtiques d’arc conopial amb decoració lobulada i amb relleus figuratius a les impostes. A banda dels detalls externs de façana, tota la casa conserva la morfologia pròpia dels primers habitatges de terrissaires que començaren a alçar-se a Breda i que, ara com ara, es pot visitar lliurement en horari comercial. Conté una cuina amb llar de foc, una pallissa on es guardava la llenya, un premsa de pedra per moldre galena, un forn de llenya per a coure terrissa i diverses estances que s’anaren condicionant a l’activitat artesanal. Els sostres i els embigats són de fusta i algun de canya, les parets són de pedra o bé d’adob o maó i el sòl dels baixos és de rajola de tova.  Sens dubte, l’element més singular d’aquest immoble és el forn de flama directa que es conserva a l’interior. Es tracta d’una tipologia coneguda als centres terrissaires de la conca mediterrània com a forn morú. Està constituït per dos cossos: la part inferior, la foganya, on es cremava el combustible de llenya i la part superior o cambra del forn on s’hi coïen els objectes d’argila com les olles o les cassoles. Les parets són gruixudes, preparades per resistir i conservar l’escalfor del xoc tèrmic de les dotze hores de foc continuat que durava la cuita de la terrissa fins arribar gairebé als 1000ºC.  Els forns moruns eren un element distintiu de l’arquitectura bredenca, nombrosament distribuïts per tot el poble. Breda era un dels indrets on, pel desenvolupament extraordinari que assolí l’ofici de terrissaire, es bastiren un nombre important d’aquestes edificacions. Actualment, però, en resten molt pocs exemplars a tot arreu. El progrés industrial dels darrers vint anys ha anat accelerant indiscriminadament l’enderroc d’aquests forns. El de can Siset Sisó és un d’aquests escassos vestigis que encara es conserven a Breda i que bé mereix visitar-lo per la seva originalitat.

La població disposa des del 1985 de l’església de Sant Pere; no obstant això, abans ja s’hi feia missa i fins i tot, si calia, es posava una taula damunt la neu. També cal destacar el Centre Esportiu i Sociocultural del Pas de la Casa, un exemple de l’arquitectura contemporània a Andorra. És una instal·lació sòbria i d’estructura futurista que resulta peculiar no només pel seu volum i ubicació (a més de 2.000 m d’altitud), sinó també per la gran quantitat i diversitat de serveis que s’hi ofereixen: s’hi pot trobar des d’una piscina fins a una biblioteca i funciona tant com a punt de reunió per als habitants del poble com perquè hi facin estada centres esportius d’elit.

     És l’exemple típic de l'arquitectura senyorial d'aquella època. Un profund estudi  revela la seua funció desenvolupada com a seu del  cap de la BARONIA,  integrada per Llutxent, Quatretonda, Benicolet i Pinet.  La Baronia fou creada pel Rei En Jaume a l’ organitzar i repartir els  territoris conquerits. El rei la donà a un dels seus fills. Posteriorment passà a la família siciliana dels Pròxita que van fixar la seua residència ací, construïren la fortificació i mantingueren el senyoriu més de 200 anys. Amb l'esdevenir del temps hi arriben els períodes de pau el castell perd el caràcter defensiu i es reconvertit en residència més confortable és aleshores quan pren el tarannà de Palau.    En 1487, els Pròixita vengueren el senyoriu i les seues terres a Pere Maza de Linaza.  Després de diversos problemes successoris i hereditaris passa a mans dels  marquesos de Dos Aigües, que el mantindran fins l’extinció del règim senyorial en Espanya en la primera meitat del segle XIX.        En 1864 un veí de Llutxent, va comprar al que era en aquell  temps marqués de Dos Aigües el castell-palau en estat ja ruïnós. El va parcel.lar i el vengué a diverses famílies que l’han conservat fins a l'any 1994 en que fou adquirit per l'Ajuntament de Llutxent.    L’edifici construït pels Pròxita entre els segles XIII i XIV s’alçà per damunt d’un altre preexisten àrab, com revela la utilització del seu sistema de mesures. És d’estil gòtic tardà valencià amb diverses modificacions que han canviat el seu aspecte original.   El castell de planta quadrangular, amb una torre en cada cantó s'organitza al voltant d’un pati central quadrat al que accedeix per un arc de mig punt . Des del pati i per una esvelta escala s’arriba a la planta noble on les darreres cates realitzades estan descobrint pintures i elements de l' artesonat que confirmen un passat més esplendorós . Concretament representen les lluites entre cavallers cristians i musulmans durant l'época medieval, estarien datades al  voltant del segle XIV. La seua rellevància ha fet que la Conselleria de Cultura i la Coput prenga part en la restauració dels frescos. En la planta baixa van estar ubicades les dependències i complements necessaris per mantenir l’economia agrícola de l’època.    L'any 1999 el poble decideix declarar l'any del Palau Castell. Aquest fet coincideix amb un procés de restauració de les seues dependències i en la ment de tots està un futur exitós i funcional per a l'edifici que fou morada de l'insigne poeta Gilabert de Pròixita.   La seua visita està inclosa en la Ruta dels Castells de la Frontera on participa amb altres monuments de la nostra comunitat.

Convent del Corpus Christi. Excepcional edificació construïda a l'any 1422 pels dominics que plasmaren en la que fou primera Universitat valenciana (Estudi General en Arts i Teologia) els seu concepte de bellesa austera i funcional.  El convent és un complex conjunt d'edificacions que venen a ser el resultats de diferents ampliacions exigides pel desenvolupament conventual  i cultural del mateix i responen a les tendències constructives de l'època.   El bloc principal gira al voltant del claustre quadrat amb arcs de mig punt      La part més antiga és el refectori, sobre el qual es troben les cel.les dels religiosos. En la part occidental s'obri la sala capitular. Annexes es troben les dependències dedicades a allotjament dels novicis, sepultures, graners, celler.... Si a l'interior ens puguem contagiar de la calma i espiritualitat del seus primers propietaris  es prescriptiu nomenar  la placidesa que es respira als voltants. Allí una garrofera centenària ( de les més antigues de la Comunitat Valenciana) munta guàrdia perenne. Actualment és propietat de la Diputació i es troba en fase de restauració.         Com que la seua funcionalitat encara està per decidir, des d'ací reivindiquem un futur que tinga en compte el seu origen com a primera universitat valenciana.  El paratge que l'envolta i l'esperit dels dominics, que encara pareix existir, condicionen enormement aquest suggeriment.   Basílica del Corpus Christi. És menuda,  incrustada en l'edifici del convent, que convida al recolliment espiritual del visitant. Fou construïda, a l'igual que el convent amb  una línia d'austeritat que caracteritza a l'Ordre. Els materials de construcció foren els que oferí el terreny: calç, argila, arena i pedra. Ens asseguren que és el primer temple en tot el país que rep la denominació de basílica.  Està dedicada al Corpus Christie, és d'estil gòtic mediterrani. Compta amb un cos principal i dues capelles obertes als dos trams centrals que presenten estils diferents.   En les festes de S. Maties i S. Domènec pren un protagonisme especial i és visitada per moltes persones.  

 (6) L’ermita de la Mare de Deu de la Consolació és un element més del nostre patrimoni que val la pena visitar. Per accedir a ella proposem a tot/a visitant/a que s'hi arribe a través d'un tram empedrat que per la seua pendent ací anomenem la Costa.  Es tracta de l'antiga via de comunicació que utilitzaven els dominics propietaris del Convent per anar al poble. És un encantador camí de dimensions reduïdes.           L'ermita en si és un edifici bastit a les acaballes del S. XVIII en front d'una de les creus alçades al 1335 (Aparicio de la Creu) en un replà de l'abans esmentada Costa al  Mont Sant. El conjunt de l'edificació és un rectangle. En la façana un porta permet accedir a una acollidora església de planta de creu amb amplis braços. La seua decoració mitjançant taulells és molt interessant ja que il.lustra el portentós fet del miracle contextualitzat en la història. 

El Castell és de l`etapa medieval del segle X. El Castell (Kastrum) data de l`any 1037.Està situat a Calafell . Abans es deia (kastrum). El Castell és molt gran per això te moltes parts . En un extrem del turó,un clos de troncs protegia una cisterna per l`aigua i un conjunt de sitges per emmagatzemar aliments. A l`altre extrem, a l`indret on actualment  es troba l`església romànica,hi havia una edificació ,segurament també amb funció religiosa. Construïda amb fusta i fang .El castell va passant a mans de diferents families nobles. Després d`uns anys d’abandonament, a partir de l`any 1982 ,es va impulsar la seva excavació arqueològica i restauració per poder ser obert públic.