Llutxent

     És l’exemple típic de l'arquitectura senyorial d'aquella època. Un profund estudi  revela la seua funció desenvolupada com a seu del  cap de la BARONIA,  integrada per Llutxent, Quatretonda, Benicolet i Pinet.  La Baronia fou creada pel Rei En Jaume a l’ organitzar i repartir els  territoris conquerits. El rei la donà a un dels seus fills. Posteriorment passà a la família siciliana dels Pròxita que van fixar la seua residència ací, construïren la fortificació i mantingueren el senyoriu més de 200 anys. Amb l'esdevenir del temps hi arriben els períodes de pau el castell perd el caràcter defensiu i es reconvertit en residència més confortable és aleshores quan pren el tarannà de Palau.    En 1487, els Pròixita vengueren el senyoriu i les seues terres a Pere Maza de Linaza.  Després de diversos problemes successoris i hereditaris passa a mans dels  marquesos de Dos Aigües, que el mantindran fins l’extinció del règim senyorial en Espanya en la primera meitat del segle XIX.        En 1864 un veí de Llutxent, va comprar al que era en aquell  temps marqués de Dos Aigües el castell-palau en estat ja ruïnós. El va parcel.lar i el vengué a diverses famílies que l’han conservat fins a l'any 1994 en que fou adquirit per l'Ajuntament de Llutxent.    L’edifici construït pels Pròxita entre els segles XIII i XIV s’alçà per damunt d’un altre preexisten àrab, com revela la utilització del seu sistema de mesures. És d’estil gòtic tardà valencià amb diverses modificacions que han canviat el seu aspecte original.   El castell de planta quadrangular, amb una torre en cada cantó s'organitza al voltant d’un pati central quadrat al que accedeix per un arc de mig punt . Des del pati i per una esvelta escala s’arriba a la planta noble on les darreres cates realitzades estan descobrint pintures i elements de l' artesonat que confirmen un passat més esplendorós . Concretament representen les lluites entre cavallers cristians i musulmans durant l'época medieval, estarien datades al  voltant del segle XIV. La seua rellevància ha fet que la Conselleria de Cultura i la Coput prenga part en la restauració dels frescos. En la planta baixa van estar ubicades les dependències i complements necessaris per mantenir l’economia agrícola de l’època.    L'any 1999 el poble decideix declarar l'any del Palau Castell. Aquest fet coincideix amb un procés de restauració de les seues dependències i en la ment de tots està un futur exitós i funcional per a l'edifici que fou morada de l'insigne poeta Gilabert de Pròixita.   La seua visita està inclosa en la Ruta dels Castells de la Frontera on participa amb altres monuments de la nostra comunitat.

Convent del Corpus Christi. Excepcional edificació construïda a l'any 1422 pels dominics que plasmaren en la que fou primera Universitat valenciana (Estudi General en Arts i Teologia) els seu concepte de bellesa austera i funcional.  El convent és un complex conjunt d'edificacions que venen a ser el resultats de diferents ampliacions exigides pel desenvolupament conventual  i cultural del mateix i responen a les tendències constructives de l'època.   El bloc principal gira al voltant del claustre quadrat amb arcs de mig punt      La part més antiga és el refectori, sobre el qual es troben les cel.les dels religiosos. En la part occidental s'obri la sala capitular. Annexes es troben les dependències dedicades a allotjament dels novicis, sepultures, graners, celler.... Si a l'interior ens puguem contagiar de la calma i espiritualitat del seus primers propietaris  es prescriptiu nomenar  la placidesa que es respira als voltants. Allí una garrofera centenària ( de les més antigues de la Comunitat Valenciana) munta guàrdia perenne. Actualment és propietat de la Diputació i es troba en fase de restauració.         Com que la seua funcionalitat encara està per decidir, des d'ací reivindiquem un futur que tinga en compte el seu origen com a primera universitat valenciana.  El paratge que l'envolta i l'esperit dels dominics, que encara pareix existir, condicionen enormement aquest suggeriment.   Basílica del Corpus Christi. És menuda,  incrustada en l'edifici del convent, que convida al recolliment espiritual del visitant. Fou construïda, a l'igual que el convent amb  una línia d'austeritat que caracteritza a l'Ordre. Els materials de construcció foren els que oferí el terreny: calç, argila, arena i pedra. Ens asseguren que és el primer temple en tot el país que rep la denominació de basílica.  Està dedicada al Corpus Christie, és d'estil gòtic mediterrani. Compta amb un cos principal i dues capelles obertes als dos trams centrals que presenten estils diferents.   En les festes de S. Maties i S. Domènec pren un protagonisme especial i és visitada per moltes persones.  

 (6) L’ermita de la Mare de Deu de la Consolació és un element més del nostre patrimoni que val la pena visitar. Per accedir a ella proposem a tot/a visitant/a que s'hi arribe a través d'un tram empedrat que per la seua pendent ací anomenem la Costa.  Es tracta de l'antiga via de comunicació que utilitzaven els dominics propietaris del Convent per anar al poble. És un encantador camí de dimensions reduïdes.           L'ermita en si és un edifici bastit a les acaballes del S. XVIII en front d'una de les creus alçades al 1335 (Aparicio de la Creu) en un replà de l'abans esmentada Costa al  Mont Sant. El conjunt de l'edificació és un rectangle. En la façana un porta permet accedir a una acollidora església de planta de creu amb amplis braços. La seua decoració mitjançant taulells és molt interessant ja que il.lustra el portentós fet del miracle contextualitzat en la història. 

És dels nostres edificis emblemàtics el més antic. Construïy al s.XII pels àrabs. Els almohades pretenien utilitzar el seu punt estratègic per a vigilar l'entrada a la Vall d'Albaida.   De fàcil accés ja que es troba al capdamunt d'un  turó ubicat al costat de la carretera que enllaça Llutxent i Pinet. També s'hi pot arribar a través de l'anomenada ruta cultural que partint del poble puja per la Costa i passant pel convent mitjançant una senda senyalitzada es comunica amb aquest castell. Aquesta majestuosa fortalesa tenia una funcionalitat defensiva. Compta amb una planta triangular amb doble recinte emmurallat amb els angles reforçats per torreons defensius. Al seu interior encara es pot observar la ubicació d'una cisterna que indueix a l'idea de  que es tracta d'una petita unitat de districte rural composada per la fortificació central (el castell) i les alqueries.    Una vegada consolidada la conquista cristiana perd la seua rellevància com a edifici defensiu.  L'abandonament i el pas del temps han configurat el seu deteriorament actual. L'associació Cultural "El Surar" ve solicitant a l'Ajuntament la immediata tala dels pins de l'interior del recinte , doncs estan fent malbé als murs del castell.    L'accés a l'interior de l'edifici sols es pot realitzar a peu. Aquells visitants que el vullguen observar hi poden accedir mitjançant una senda que serpejant arriba cap a ell.  

És un d'eixos paratges natural que convida al seu passeig pausat. Compta amb una singular riquesa botànica que ni tant sols els incendis han aconseguit minvar. Es especialment recomanable la seua visita en una plàcida vesprada estiuenca. Un bosc de sureres ubicat al  nord, a uns 600 metres d'alçada compartint terme amb Pinet. Són uns arbres eminentment silícols que creixen sobre en un insòlit lloc del País Valencià sobre un terreny d'argiles descalcificades. Allí s'hi troba una microreserva floral que corrobora el seu valor botànic.  És la formació boscosa més completa de tot el terme, allí les sureres es barregen (en les zones més ombrívoles) amb els galers i amb els pins procedents de repoblacions. Després del cremat del 94 s'ha repoblat amb més sureres A l'estrat arbustiu  on fa més frescor hi trobem falagueres i arbocers. Però en punts més àrids és el coscoll i l'argelaga les regines del sól.       L'orografia esquerpa d'aquest esplèndid lloc es veu beneficiada per un índex pluviomètric superior al de la resta de terme. Pluges que proporcionen aigua al punt més emblemàtic de la partida: la basseta del Surar.    És un bell indret que a penes a sofert l'acció humana i que presenta un encant natural que fascina a tothom que el contempla.       L'associació cultural de Llutxent pren el seu nom d'aquest bell indret declarat paratge natural municipal.

A les darreries del mes d'abril Llutxent celebra les seues festes majors dedicades a la diversió i a honorar a la Santa Faç (molt venerada al poble), al Santíssim Crist del Conhort i a la Verge de la Divina Aurora. Són uns dies dedicats a l'alegria que fomenten la convivència.            La Germocril és l'agrupació que possibilita la tradicional festa de moros i cristians. Entrades, ambaixades, dianes.. els cristians sobris i elegants, a la fi vencedors; els moros barrocs i recarregats, amb músiques rítmiques i sempre perdedors.  Al llarg de l'any  hi tenen lloc d'altres festes amb fortes arrels:            Sant Maties. La festa dels Corporals. El dia 24 de febrer és un punt de referència obligat per als devots i devotes de les Sagrades Formes.            Sant Domènec. Tradicional porrat que s'ubica en el Mont Sant el 4 d'agost de cada any.            Mare de Deu de la Consolació. El 8 de setembre en l'escenari de l'ermita.            

La nostra és una gastronomia d'ingredients típics mediterranis amb poques complicacions i d'arrels fonamentades en l'eterna llei de la necessitat . Així les coques de dacsa, bollos, farinetes i miques tenen el seu origen en les penúries de la postguerra. Com a localitat típicament valenciana abunden els plats arrossaires: com la paella, la cassola al forn o l' arròs  caldós amb fesols i naps.    És la farina  un altre dels seus components bàsics. Són tradicionals  les coquetes de Sant Maties o les coques de tomaca i pebre de Sant Domènec.  La utilització  de les espècies es fa palesa en l'elaboració de molts menjars ( safrà als arrossos, canyella als dolços i les pilotes..) però sobretot plantes aromàtiques autòctones com la pebrella, romer, timó etc.   Notòria és l'abundància dels vegetals, crus o cuits, i la utilització de l' excel.lent  oli d'oliva. La rebosteria llutxentina utilitza l'ametla en molts dolços nadalencs com els pastissets d'ametla, rosegons, cristines....D'altres dolços típics són les coques de llanda , la fabiola, el bescuit, els pastissets d'aiguardent i sagí i com no les mones de Pasqua. En qualsevol dels nostres forns poden donar bon compte de tots ells.