Tot i formar part del territori andorrà des del 1304, el Pas de la Casa és una vila que encara no té cent anys d’història, ja que es va fundar als anys seixanta. A final del segle xix només hi havia una casa, la barraca del pastor Valentí, que era feta de pedra. El pastor hi era durant l’època d’estiu, quan els pagesos hi portaven a pasturar els ramats, i a l’hivern l’indret quedava totalment abandonat. Als anys trenta, amb la construcció de la carretera d’Andorra la Vella al Pas de la Casa, els obrers s’hi van instal·lar en barraques de fusta, i no va ser fins als anys quaranta que s’hi van construir més cabanes de pedra. Normalment eren de dues plantes: a la planta baixa hi havia els animals i a la primera planta hi vivien les persones. L’actual carrer Major va ser el primer lloc on la gent es va anar instal·lant. Els terrenys sobre els quals està edificat el Pas de la Casa pertanyen al Comú d’Encamp i els que s’hi van establir paguen el cens emfitèutic per un període de cent anys. Des d’aleshores la població s’ha anat proveint de subministraments a poc a poc, no hi ha cap cementiri al poble i els habitants fundadors encara recorden com feien llum a unes poques cases a partir d’una turbina i una dinamo.
Passats uns mesos de les eleccions de la Nova Reforma del 1866, el Consell General va aprovar una concessió de balnearis i casinos per la qual, en contrapartida, l’empresa concessionària es comprometia a construir carreteres, que havien de dur molts beneficis al territori andorrà. No obstant això, per dificultats tècniques i poca rendibilitat, la societat que les havia d’emprendre va variar el projecte inicial amb la proposta de construir només un casino als terrenys de la Solana. Aquest canvi d’esdeveniments va generar l’anomenada crisi de les cases de joc del 1868, que va dividir la classe política i la població entre partidaris i detractors del joc; els uns qualificats de més progressistes i els altres, de més conservadors.
Durant la Guerra Civil Espanyola, refugiats catalans i espanyols van travessar la frontera per anar cap a França. Un recorregut que també es va seguir a la inversa durant la Primera i la Segona Guerra Mundial, quan el sol fet de creuar el rierol que surt de l’estany de les Abelletes, l’Arieja, cap a terres andorranes era símbol de felicitat i llibertat. L’any 1942 els soldats nazis van arribar fins al Pas de la Casa. Amb referència a això, popularment es diu que aquesta va ser una de les fronteres que els alemanys van tenir més controlades atès el gran nombre de refugiats que hi passaven, i que els soldats van col·locar un filat de punxes al voltant del riu per dificultar el pas cap a terres no ocupades; un filat que expliquen que encara hi és, tot i que enterrat. També es diu que durant aquesta època el tràfic irregular de mercaderies tenia un pes importanti que la principal ruta era la que anava cap a l’Hospitalet; conten que, com que s’efectuava durant tot l’any, els que sortien del Pas de la Casa havien d’utilitzar, mentre hi havia neu, esquís i pells de foca.
Els intercanvis comercials es van veure perjudicatsen períodes com el comprès entre el setembre del 1953 i el juliol del 1954, durant el qual la frontera va experimentar restriccions importants com a conseqüència de les relacions difícils que es vivien amb les autoritats franceses i que s’havien agreujat, d’una banda, amb els problemes comercials relacionats amb les taxes i, de l’altra, amb la neutralitat que va mantenir Ràdio Andorra (fundada per francesos) durant el conflicte bèl·lic que va enfrontar França i Alemanya.
Més endavant, però, les bones relacions es van restablir, tal com prova la visita que el general Charles de Gaulle va fer al Pas de la Casa com a copríncep d’Andorra l’any 1967.
Tal com s’ha anat veient, la història del Pas de la Casa està íntimament lligada a la història de les pistes d’esquí. Concretament, a les de l’estació Pas de la Casa-Grau Roig, que l’any 2007 va celebrar el cinquantè aniversari. Segons el saber popular, l’any 1952 Francesc Viladomat i Jaume Brugat van muntar una telecorda (similar al teleesquí infantil) que no va funcionar però que va ser el precedent del primer teleesquí que hi va haver a Andorra i que va construir Viladomat el 1957; anava del Pas de la Casa a coll Blanc i de seguida va implicar l’obertura de la primera estació d’esquí andorrana. Va costar prop d’un milió de pessetes d’aleshores i no va resultar ser una construcció gens fàcil, com tampoc el seu funcionament: després de desestimar un motor de camió, van aconseguir fer-lo anar amb un camió que Viladomat utilitzava als hiverns per al teleesquí i als estius per pujar materials i sorra per construir l’hotel Pic Blanc.
A causa de la proximitat entre el Pas de la Casa i l’Estat francès, un dels altres intercanvis que hi ha hagut entre tots dos sentits és el de la mà d’obra, un fet que va augmentar amb la construcció de carreteres, tant en territori andorrà com en francès. Des de temps antics el port d’Envalira, de 7 km de llargada, ha estat una via de comunicació molt freqüentada. Hi passa la carretera general que travessa Andorra des de la Seu d’Urgell i durant força temps va representar l’única opció de pas per entrar i sortir del Principat. L’any 2002, però, es va construir l’alternativa al port amb l’obertura del túnel d’Envalira al trànsit de turismes. Aquest túnel uneix el Pas de la Casa i grau Roig passant per sota el port.
