La fàbrica de ceràmica artística Pujol i Bausis, “La Rajoleta”, és sens dubte un punt ineludible per a qualsevol visitant d’Esplugues. S’hi organitzen visites els diumenges, durant el recorregut de les quals es poden veure els forns soterrats i els impressionants forns d’ampolla. La Rajoleta va subministrar de ceràmica gran part de la producció arquitectònica modernista i noucentista catalana, i s’hi van coure peces per a Domènech i Montaner, Antoni Gaudí, Gaietà Buïgas, Puig i Cadafalch, etc. El catàleg de la fàbrica conté dissenys del gran mosaïcista Lluís Bru, el ceramista Joan Baptista Alòs –pare d’Angelina Alòs– i d’altres figures remarcables del modernisme català com Adrià Gual, Domènech i Montaner, etc. A més de rajoles, s’hi fabricaven motllures, sòcols, escopidores d’aigua, florons i cantoneres. La tradició industrial ceramista i de maons, teules i rajoles ha deixat altres mostres d’arquitectura industrial, com la fàbrica La Baronda, ara convertida en un centre d’activitats culturals i empresarials. Malauradament, la major part de les bòbiles, un dels signes més emblemàtics de la industrialització a Esplugues, han desaparegut per les expropiacions i la pressió urbanística. A les diferents barriades de la ciutat trobareu diverses cases i torres senyorials, com ara Can Tinturé -que allotja un agradable jardí i el primer museu monogràfic del país dedicat a la rajola de mostra; la Casa Massip, a Finestrelles, i la Casa Llavinés, al Centre. Can Brillas mereix una menció a part per la seva popularitat. En origen fou una masia, però el 1924 Josep Brillas i Socies va reconvertir-ne el celler en el centre de producció del famós xampany Marguery. L’ajuntament va adquirir-la el 1973 com a casal de cultura, funció que encara compleix. La Torre dels Lleons s’anomena així pels dos lleons de pedra a banda i banda de l’escalinata, i és l’edifici amb els vestigis més antics de la ciutat: s’hi conserven dues làpides romanes rellevants. La trobareu al costat del que va ser la Via Augusta romana i més tard el camí ral medieval. Per les restes d’una paret trobades a l’interior és altament probable que en aquest punt hi hagués hagut una vil·la romana. Damunt les restes, la família Picalquers hi aixecaria el seu castell i, més endavant, el seu hostal. L’estructura actual és del XVI, tot i que ha patit diversos canvis i reformes. En obrir-se la carretera reial el segle XVIII, els Picalquers van obrir el nou hostal a la nova via. Més endavant l’edifici tindria multitud d’usos, fins que l’any 1940 va ser adquirit per fer-hi la Casa de la Vila.
Cal no oblidar que, on avui veiem nusos de comunicació i infrastructures de tota mena, va respirar una vila que va viure de l’agricultura fins ben entrat el segle XX. La pressió urbanística ha fet desaparèixer els camps, però sobreviuen alguns masos esplèndids que ens recorden un passat subordinat al temps i la collita. La majoria els trobareu al turonet de la Sagrera, on es va erigir l’església parroquial i el primer nucli habitat d’Esplugues. En destaquem Can Cortada, avui encara propietat dels descendents de Rafael d’Amat de Cortada, baró de Maldà (Barcelona, 1746-1819). El Baró de Maldà va dedicar-se a escriure durant tota la seva vida el Calaix de sastre, una crònica de seixanta volums sobre els costums i la societat de Barcelona i rodalies a cavall dels segles XVIII i XIX. Aquesta miscel·lània conté multitud de referències sobre Esplugues. Gràcies a ell se sap que l’amo de Can Ramoneda, un mas del carrer Església, era “el pagès més ric d’Esplugues. [...] Durant diverses centúries fou la casa del poble que collia més cereals de tota mena, més vi i de la millor qualitat”. Segurament, una de les masies més antiga d’Esplugues és Can Pi (s. XIV), la segona més rica del poble segons el baró. Al voltant de l’església de Santa Magdalena va formar-se el primer nucli històric del poble. Va ser consagrada com a parròquia del poble l’any 1103, però és segur que devia existir com a ermita molts anys abans. No en queden vestigis de l’època medieval, ja que l’actual edifici és de la segona meitat del XIX. La peça més antiga conservada és una imatge de la Mare de Déu de Gràcia, de l’època en què l’església va patir una reforma en profunditat (segle XVI). El cronista Maldà ens la descriu tal com la veia el 1770: “Té una bonica nau central coberta amb voltes de punta d’ametlla i clau, de planta rectangular [...] el campanar és quadrat amb cinquanta graons per pujar-hi, quatre finestrals i dues bones campanes”. Molts altres masos són al bonic carrer de Monsterrat, sortint de la Sagrera. El butlletí d’informació El Pou del Vernís, editada pel Grup d’Estudis d’Esplugues, s’hi refereix de la següent manera: “si prenem aquest carrer des del Pont d’Esplugues, tot seguint la lògica numeral del carrer, i enfilem amb valor la pujada en direcció a l’església de Santa Magdalena, podem admirar un dels paratges més bells i típics de l’Esplugues tradicional, on encara es troben masies que ens parlen de molta història viscuda i s’ubiquen prop de la plaça de l’Església”. Allà hi trobareu Can Cargol, residència actual de l’escultor Xavier Corberó, i Can Bialet. Una de les masies més emblemàtiques de la ciutat dóna nom al barri de Can Clota. La torre i la bassa amb galeria d’arcs de mig punt en són elements definitoris.
Sens dubte, una de les joies d’Esplugues és el claustre del convent de Santa Maria de Montsió, del s. XIV. Des d’aquell segle fins el 1888 el convent tenia l’emplaçament allà on avui hi ha el carrer Montsió de Barcelona, a prop dels Quatre Gats de Domènech i Montaner. El 1888 les monges dominiques van traslladar-se a la Rambla de Catalunya cantonada Rosselló -avui hi trobareu la parròquia de Sant Ramon de Penyafort-, però finalment van acabar instal·lant-se a Esplugues entre 1947 i 1948, on van fer reconstruir-ne el claustre peça per peça. El trasllat del convent va implicar la modificació de Can Casanoves, que anteriorment havia estat reformada en estil modernista, i la construcció de noves dependències.
Esplugues ha mitigat la pèrdua del seu espai rústic amb el territori verd de la muntanya de Sant Pere Màrtir i dos parcs dintre la ciutat: el Parc de Can Vidalet i el Parc dels Torrents. El primer el formen els jardins, un llac i una part edificada. El nom del segon parc ens recorda que Esplugues ha estat condicionada per aquests cursos estacionals d’aigua descendents de Collserola que han arribat a delimitar barris sencers. El parc està vertebrat pels torrents d’en Farré, de la Clota i d’Esplugues, i constitueix un autèntic pulmó verd des del qual entendre la història, el desenvolupament i el creixement de la ciutat. Hi trobareu Can Fàbregas, altrament anomenada Ca n’Hospital, amb el seu jardí i molí. Ja a tocar de l’Hospitalet de Llobregat, durant el s. XIX es van construir dos aqüeductes per salvar, precisament, el desnivell produït per dos d’aquests torrents, el d’en Farré i el d’en Clota.
Esplugues és una ciutat rica en patrimoni artístic a l’aire lliure. Molts artistes locals tenen escultures i estàtues a carrers, places i parcs de la ciutat. En destaquem Maternitat, Alba i Nu de dona, de l’escultora Eulàlia Fàbregas, i Samurai i el grup escultòric Família –aquest últim emplaçat als jardins de Can Tinturé– de l’escultor de renom internacional Xavier Corberó.
