Patrimoni arquitectònic

Sant Martí de Riells és l'actual església parroquial de Riells i Viabrea. Està situada al nucli de Riells del Montseny (a 510 m sobre el nivell del mar), a la part muntanyosa del terme -entre el turó del Morou (1.307 m), el pla de Fogueres (622 m) i el puig del castell de Montsoriu (649 m). Té un campanar d'espadanya que abans ocupava una posició central, però que en la darrera restauració (feta a mitjan s. XX) ha estat desplaçat a una posició lateral. Dues capelles a cada banda de la nau completen aquest edifici d'origen romànic. L’altre centre espiritual és la parròquia de Sant Llop de Viabrea, que és al turó de Sant Llop (a 246 m d'altitud), entre la riera de Sant Llop i la de Riells. Es tracta d’una construcció d’origen romànic que té com a element principal una nau rectangular dels s. X-XI amb un absis; s’hi han fet dues restauracions importants, una al s. XVII i una altra l'any 1982. Una altra part important del patrimoni d’aquestes terres és el pou de glaç de n'Hosta –de cinc metres de diàmetre i més de sis de fondària–, situat darrere el molí de n'Hosta (dins del veïnat de Viabrea); no se’n coneix la datació, però és un dels pous més ben conservats de tot el massís i el que està situat més cap a la plana. A pocs metres del pou, hi ha les restes d'una bassa que s'omplia amb l’aigua de la riera de Riells i que, un cop glaçada, se serrava a trossos i es dipositava al pou; entre els blocs de glaç es posava palla i branques. També són part important del patrimoni d’aquestes terres les masies monumentals disseminades per la muntanya; cal destacar Can Perarnau –pels pilars arrodonits del seu porxo–, Can Goita i Can Joia, a més del molí de Can Marlet.

L’església de sant Vicenç de Gualba va ser consagrada el 1099 i ha conservat l’absis i la façana de l’església romànica que hi havia anteriorment, i també ha preservat uns fragments d’un retaule gòtic. L’edifici va ser restaurat entre els anys 1959 i 1961. A l’altra banda de la riera i a tocar del cementiri hi ha l’ermita de sant Cristòfol, la qual apareix documentada l’any 1328. L’any 1587 es va reconstruir amb motiu del 400è aniversari (1587-1987), i se’n van restaurar tant la teulada com els interiors. Cada 10 de juliol s’hi feia l’aplec de sant Cristòfol, però aquesta tradició ara s’ha perdut. A més d’aquests centres espirituals, són rellevants les torres modernistes de can Pahissa i can Monteys, i els masos antics de can Figueres i el Masferrer.  

L’església de Sant Joan de Campins apareix documentada l’any 1231, però té elements romànics del segle XII, i conserva una pica baptismal romànica que podria ser, com a molt, d’inicis del segle XIII. De l’estructura original conserva la base del campanar i l’antiga porta d’entrada. L’any 1895 va capgirar-se el sentit de l’església, s’obrí una nova façana on abans hi havia el presbiteri i el portal primitiu romànic va ser tapiat. Un altre centre espiritual que els visitants podreu visitar és l’ermita de Sant Guillem (és al sud del poble, al llom d’una serreta), de la qual es té notícia des que es donà llicència, l’any 1488, per captar per poder-la construir o reparar. Prop d’aquesta ermita hi ha la creu de la Missió (nom oficial) o de sant Guillem (nom popular), un monument realitzat als anys vint per seguidors de Gaudí. D’altra banda, a poca distància de la gran bassa que basteix d’aigua el poble hi ha la Rajoleria, una construcció de finals del segle XVIII que serví per remodelar la pairalia de can Pons, que fou habitada per una de les nissagues més antigues de Campins, els Pons, documentats en un pergamí de l’any 1208. Aquesta casa va convertir-se en una torre d’estiueig al segle XX quan Ramon Cortada la va comprar als antics propietaris. I al nord-est del poble i a peu d’un GR, hi ha el mas de can Cullell, al costat del qual Frederic Soler Hubert, conegut popularment com a Serafí Pitarra, hi erigí l’any 1886 un habitatge annex, can Pitarra. Arribant al poble des del sud-oest, abans de passar per la urbanització de les Albes, trobarem els Forns de Ciment, la primera fàbrica de ciment natural de l'estat espanyol que va funcionar a principis del segle XX. El ciment extret es transportava en carros i es baixava pel torrent fins Sant Celoni. En un dia es feien tres viatges amb càrregues de ciment que representaves una producció de 25-30 tones/dia. Segons l'últim contracte, els forns van estar actius fins l'any 1925. El carilló Des del mes de desembre de 2007, el campanar de l’església de Sant Joan llueix un carilló amb dotze campanes que toca per les festivitats i cada dia, just després de les dotze campanades de migdia, fa una melodia que recorda a l’Àngelus.

A Sant Esteve de Palautordera hi ha dos castells, el de Montclús i el de Fluvià, si bé aquest darrer no era pròpiament un castell sinó un gran casal. L’origen del castell de Montclús pot remuntar-se com a mínim al segle XI. El castell té dos recintes: el jussà, del qual es conserven restes de la muralla defensiva, del fossat i de la capella original de Santa Margarida, i el sobirà, del qual destaquen els murs imponents de l’edifici principal i una poderosa torre cilíndrica. La distribució interior d’aquest segon recinte s’organitza al voltant d’un pati central, on hi destaca la torre mestra. Aquesta fortalesa va ser una de les més importants del Montseny, ja que gràcies a la seva posició estratègica, dominava l’entrada de la vall de la Tordera. Les primeres notícies del castell de Fluvià daten de l’any 1154. La construcció conté l’església romànica de Sant Cebrià, conservada íntegrament dins del modern edifici del castell. Està conjuntament dedicada a sant Cebrià, un sant oriental, i a santa Justina. Durant unes obres de restauració les imatges romàniques dels sants patrons van ser trobades tapiades en els murs interiors de l’església. Actualment són al Museu Episcopal de Vic. Però el principal centre espiritual de la vila és l’església de Sant Esteve, una de les esglésies documentalment més antigues del Vallès, la qual conserva restes de l’antiga església, del s. XII. En aquest poble també hi trobareu el poblat ibèric de Montclús, que data dels s. II-III a.C. i que va ser abandonat al s. I a.C.. També són interessants els masos de ca l’Auleda (amb finestra coronella gòtica) i can Bonamic (1553); i, prop de la Tordera, alguns antics molins totalment fora d'ús.

Bona part del patrimoni arquitectònic destacat d’aquesta localitat actualment és seu de serveis públics, fet que podreu constatar durant la vostra visita. Allunyada del nucli actual, podreu veure l’antiga parròquia de Sant Martí del Pertegàs (del s. XI i ampliada al XIV) juntament amb la Rectoria Vella (del s. XV), mostra del gòtic civil que acull el Centre de Documentació del Parc del Montnegre i el Corredor i una sala d’exposicions. En ple nucli urbà, trobareu l’antiga capella de Sant Ponç (dels s. XII-XIII), que formava part de l’hospital de leprosos, així com també algunes torres i trossos de l’antiga forca que ara serveixen de paret per a construccions més recents –queda un fragment de muralla a la façana del bar Mai Tanquis i una torre a la plaça dels Estudis–, i les cases benestants del carrer Major i la plaça de la Vila (com el palauet Can Ramis, del s. XVIII). A més, els edificis de la Tèrmica i l’Escorxador, anteriorment dedicats a l’activitat econòmica, són, respectivament, la seu de l’Arxiu Històric i la Biblioteca de Sant Celoni. Aquestes construccions, a més de l’Ajuntament, les va dissenyar l’arquitecte postmodernista Josep Domènech Mansana, el qual va ser nomenat arquitecte municipal l’any 1918. Presideix el centre de la vila la nova església de Sant Martí, que es va començar a construir el 1634 per suplir la petita i llunyana església vella. Acabada l’any 1703, és d’estil barroc, i cal destacar-ne, sobretot, els esgrafiats de la façana (del 1762), únics a Catalunya. També és digne d’ésser esmentat el pont Trencat, que fou l’entrada principal de Sant Celoni durant molt de temps. Tradicionalment, s’ha atribuït l’origen d’aquest pont als romans, ja que és una de les millors maneres de travessar la Tordera pel camí ral successor de la Via Augusta, però les excavacions que s’han fet no poden confirmar-ho ni desmentir-ho. Una de les arcades de la construcció va ser destruïda el 1811 durant la guerra del Francès per impedir el retorn de les tropes napoleòniques, però la reconstrucció arribà amb més d’una centúria de retard. També és interessant la visita dels molins i forns de pega de la Vall d’Olzinelles .

Capella de Sant Miquel Riunoguès Sant Miquel de Riunoguès és una església preromànica, excepcionalment ben conservada i molt característica entre les construccions religioses dels segles IX i X. Es compon d’una única nau acabada amb absis rectangular. El sostre està cobert de grans blocs de color gris, una característica única tant en el Vallespir com en el Rosselló. Alberga importants obres: "El banc de Justícia", en particular, i un retaule molt curiós de Sant Miquel del 1739. L'església és esmentada tres vegades al segle X, és un edifici catalogat com a monument històric des el 14 de febrer 1989. Església St. Étienne Dedicada a Sant Esteve, l’església de Morellàs està datada per primer cop el 1147, en un text que fa referència al seu cementiri. És un edifici d’origen romà que fou reconstruït quasi completament al segle XVII. L’església alberga un important mobiliari: retaules del Crist i de Sant Francesc (segle XVII), de la Trinitat (segle XVIII), un púlpit (segle XVIII), una còmoda (segle XVIII), una «cadireta» (segle XVIII) així com estàtues del Criste del segle XVII i de dos Verges amb el Nen dels segles XIII y XVIII. Posseeix també una pintura de Sant Miquel del segle XVII totalment reformada. Dolmen de Siureda Aquest dolmen, de càmera quadrada, envoltat per les restes d’un túmul, data de l'Edat de Bronze. Els homes que el van aixecar van triar un lloc particularment assolellat i des d’on es té una bella vista sobre la plana del Rosselló. És testimoni d’un assentament humà en l'època del Calcolític (fi de l'era megalítica dels Pirineus en el tercer mil·lenni, AC). El dolmen es troba a 3 km de Morellàs en una cresta. Siureda significa, en català, un bosc de sureres (plantacions forestals de sureres). L'actualització de les excavacions data dolmen duta a terme per la prehistòria del grup i Aspres Vallespir entre 1986 i 1988. Torre del Bell Ull La Torre del Bell Ull es troba a 308 metres d’altitud. Avui en dia està en ruïnes i només en queda la base de forma circular. Es tractava d’una torre de vigilància de l’Edat mitjana, que oferia una vista de 360º, incorporada al sistema defensiu de la plana de Rosselló. Museu del Suro (o la història del suro) Fundat per antics treballadors del suro del poble, aquest museu, únic a França, mostra el que era, encara no fa cinquanta anys, l'activitat principal del poble. Situat en els seus inicis en una casa antiga del centre, va ser traslladat a les actuals instal·lacions, una antiga bodega del segle XIX, que alberguen, a més a més, l'oficina de turisme i una sala d'exposicions. El museu explica la recorregut que fa el suro fins arribar a el “tap” o els altres usos del suro. S’hi pot trobar una col·lecció única a Europa de les eines i màquines que els antics treballadors solien utilitzar per obtenir l’escorça de les alzines sureres i produir taps de suro. Hi ha també el tap de suro més gran del món. Frescos romànics de Sant Martí de Fenollar Situat a prop de la Via Domicià antiga, just abans de creuar els Pirineus, Sant Martí de Fenollar és una petita església d’arquitectura preromànica, esmentada per primera vegada en un text de 844, com a possessió de l'abadia d'Arles. Originalment estava coberta de fusta, que va ser reemplaçada, més tard, per una volta de pedra i decorada per importants frescos, a la primera meitat del segle XII. Aquestes pintures de les parets expliquen la història de l'Encarnació (Anunciació, Nativitat, Anunciació als pastors, Adoració dels Mags) i, per sobre, la visió de la Majestas Domini, inspirat en l'Apocalipsi, Crist envoltat dels Tetramorfa rep l'homenatge dels vint-i-quatre ancians. Es consideren els frescos romànics més importants del Rosselló, propers, en l'estil de les produccions de la Aquitània i Llenguadoc-sud, i diferent de l’estil italico-bizantí, il·lustrat per pintors de Taüll (Ribagorça). Per la seva paleta de colors limitada i el seu poder d'expressió és una obra singular, que va impressionar molt als artistes moderns i, sobretot Picasso i Braque durant la seva visita el 1910. Edifici catalogat des 1 agost 1967.

Les Fonts S’ha trobat el nom d’una quarentena de fonts escampades per tota la vall, però algunes estan perdudes. Destaquen pel seu cabal i la situació la font de Sant Nicolau, al costat del camí que puja al santuari de Rocacorba, arranjada pel Centre Excursionista de Banyoles i lloc de parada obligada per a mirar la vall, l'ermita i els grans castanyers que l'acompanyem; i les fonts Nova, de la Coma i de can Sagnari, a la part alta de la vall. La Gorga del Diable En les corbes que descriu el riu Ser al seu pas entre els termes de Sant Martí de Campmajor i Briolf, després d'haver rebut les aigües del Ritort i d'algunes rieres, el seu corrent es torna cada vegada més assossegat fins que quasi es para en els embassaments o gorgues que es van succeint al llarg de la vall. Una d'elles l'anomenen "la gorga del Diable". Allà el riu assoleix una amplada de vint metres. A la dreta, seguint la direcció de les aigües, la riba forma una petita platja vorejant la muntanya, però al marge esquerre s'aixeca un immens penya-segat composat de tremendes masses d’argila. Cap a la seva meitat, en el punt on assoleix la seva major amplada, una grossa muralla la creua perpendicularment de l'una i a l'altra vora, partint-la en dues parts. Aquest mur no surt a la superfície, sinó que queda submergit a tres braces per sota el nivell de les tranquil·les aigües. El constitueixen blocs d’argila de formes regulars, i semblen els carreus d'un baluard ciclopi. Església de Sant Miquel de Campmajor Temple d'origen romànic modificat posteriorment de tres naus i tres absis decorats amb arcuacions llombardes i lesenes. Església de Sant Vicenç de Falgons Temple romànic modificat i ampliat el segle XVIII. Església de Sant Martí - Santa Quitèria de Campmajor Temple romànic documentat des del segle IX. Església de Sant Feliu de Ventajol Temple romànic del segle X. Església de Sant Esteve de Brió Temple romànic amb modificacions posteriors. Capella de Sant Nazarí Temple amb un absis romànic del segle XI Santuari de Santa Maria del Collell El Santuari pertany al terme municipal de Sant Ferriol però es troba al límit entre aquest municipi i Sant Miquel de Campmajor. Els Molins A l'època medieval i modern es van aprofitar al màxim els rius i rierols per construir-hi molins fariners i drapers. Actualment hi ha encara tres molins fariners força ben conservats d'origen indocumentat, i les restes de dos més. Els Castells El castell més destacat és el de Falgons, situat al peu de la carretera i abans d'arribar a l'església. La seva planta és quasi quadrada, amb sengles torres de reforç que surten dels angles i pati central. Damunt la porta de l'entrada, hi l'escut dels Cartellà. I en una de les torres, la primera que es troba venint de Sant Miquel, consta la inscripció "Se reedifica 1634". Dominant la confluència del riu Ser amb la riera de Sant Miquel es troba el castell de Roca, que té l'aspecte d'un mas una mica fortificat. Consta de tres construccions adossades l'una amb latra. La més vella pot ser la torre situada a l'esquerra de la façana principal. Al costat de l'església de Sant Esteve de Briolf hi ha la torre de Briolf o Brió, notable edifici romànic. Té una planta quadrada, amb una amplada interior de 4,1 m i un gruix dels murs d'un metre. L'alçada actual és d'uns 8 metres repartits entre la planta baixa i un primer pis. La part superior de l'edifici inicial i la cobertura primerenca s'han perdut.

Santuari de Sant Ferriol El santuari de Sant Ferriol ha donat nom, des de 1922, a un extens municipi, de paisatge feréstec i densos boscos, on resten dempeus vells casalots i capelles d'origen romànic. Sant Ferriol fou obra dels seus devots, i entre ells no hi havia poderosos que escripturessin els seus donatius, sinó pagesos i artesans, de Besalú i de la rodalia, que hi deixaven petites almoines. El santuari no es troba en gaire bon estat, però el conjunt -edificat pels volts del s. XVIII en un estil gòtic tardà- té encara un aspecte bastant imponent. Davant del santuari hi ha un entorn molt agradable que dóna pas a una excel·lent panoràmica de l'Alta Garrotxa. Santuari de Santa Maria del Collell L'indret era propietat, ja al segle XI, del monestir de Sant Pere de Besalú, que hi fundà un priorat benedictí, esmentat el 1158. Al priorat, dedicat a Santa Maria, es venerava des del segle XII una talla mariana, romànica, amb el Fill a la falda, amb vestits postissos des del segle XVI. Des del 1405 els benedictins abandonaren el priorat i el culte fou confiat a sacerdots seculars. Al llarg del segle XV, però, el santuari caigué en greu estat d'abandonament fins que el 1483 un pagès del Torn, Miquel Noguer, tingué una visió de la Mare de Déu en la qual aquesta li ordenava de donar nova vida al santuari. Aquest fet miraculós atragué la devoció, que s'estengué ràpidament a totes les comarques veïnes i els mateixos sobirans (Ferran el Catòlic el visità el 1493) el protegiren. L'església fou ampliada i al segle XVII hi havia ja moltes sales, hostal i infermeria. Es crearen nombroses confraries i els aplecs més concorreguts eren els del 8 de desembre, el del 25 de març (traslladat després al 8 de setembre) i l'aplec del Ninou, el primer dia de gener, que encara se celebra. Desamortitzats els seus béns el 1836, tornà a caure en estat d'abandonament fins que el bisbe de Girona instal·là en el vell edifici un seminari diocesà, inaugurat el 1852. Ja al segle XX l'arquitecte Josep Renom dirigí les obres d'ampliació de l'edifici i de construcció d'una nova església, iniciada el 1912. Durant la guerra civil serví de presó política (el gener de 1939 hi foren afusellats diversos presoners). El 1953 fou coronada canònicament la Mare de Déu del Collell, patrona de la clerecia gironina. El santuari esdevingué després seu d'un centre d'ensenyament on, un cop tancat, s'ha conevrtit en un alberg de joventut. L'antiga església, molt de temps abandonada, va ser restaurada al culte. A l'octubre s'hi celebra la festa de l'Aparició. El Santuari pertany al terme municipal de Sant Ferriol però es troba al límit entre aquest municipi i Sant Miquel de Campmajor. Església parroquial de Santa Maria de Fares L'alou de Faris és esmentat ja el 966, que fou donat pel comte Sunifred al seu germà Miró (futur bisbe i comte) i l'església consta des del 977, que fou cedida com a sufragània a la canònica de Santa Maria de Besalú (el primitiu edifici romànic ha estat modificat posteriorment). Ermita de Sant Fruitós L'antiga parròquia rural de Sant Fruitós d'Ossinyà es troba al vessant esquerre de la vall del Junyell, a llevant de la serra del Mor, i dins el terme municipal de Sant Ferriol, a la comarca de la Garrotxa. L'església de "Sancti Fructuosi de Ursiniano" és documentada per primera vegada l'any 977, tot i que l'edifici actual té l'origen al segle XII i reformes al XVII-XVIII. Es tracta d'un edifici romànic d'una sola nau amb un absis semicircular a llevant. El campanar d'espadanya, ara tapiat, és situat damunt el mur de ponent. Posteriorment fou modificat tot donant-li forma quadrada. L'any 1996 i donat l'estat d'abandó i de ruïna que presenta l'edifici amb la coberta i la volta de la nau ja esfondrades, es va plantejar una seriosa intervenció. Sant Miquel de la Miana L'antiga església parroquial de Sant Miquel de la Miana és un edifici d'origen romànic d'una nau, absis i volta de canó, amb una porta amb triple arquivolta i, al davant, un porxo posterior, ara caigut. El campanar, de torre, és posterior. Inicialment l'església depengué de la de Sant Julià del Mont (antic priorat del terme de Santa Pau), però al segle XV la parroquialitat es traslladà a la Miana, d'on depengué des d'aleshores Sant Julià. Sobre la parròquia de la Miana resten pedres d'una antiga fortalesa, documentada el 1268, que correspon al castell de la Miana. Sant Silvestre del mor Es tracta d’un edifici del segle XII, reformat en època barroca, de nau única i absis semicircular, amb dues finestres i campanar de cadireta de dos ulls. L’ermita queda al costat d’una casa o Masia anomenada Can Cargol. St Andreu del Torn L'església parroquial de Sant Andreu del Torn, molt modificada al llarg del segle XVIII (la llinda d'entrada és datada del 1737), descansa sobre l'edifici romànic preexistent (l'absis rectangular d'una primitiva església preromànica resta incorporat com a sagristia). Té la façana barroca i el campanar de torre quadrat i conserva una pica baptismal romànica en forma de copa. És esmentada el 977, any en què el comte Miró II de Besalú (i bisbe de Girona) la donà al monestir de Sant Pere de Besalú.  El municipi també compta amb diversos oratoris des d´on es pot gaudir d’una magnífica vista de la comarca.

Església de Sant Miquel Església parroquial de la qual en destaca la magnífica façana barroca, el cos de tres naus i un campanar de planta quadrada que a mitja alçada esdevé poligonal; i és on té lloc el popular concurs de campaners. Es diu que la vila d’Os està joiosa perquè va veure acabat el seu magnífic temple, cosa que va succeir els primers dies de setembre del 1769, i que es va fer amb el curt espai d’un any, cosa realment difícil tenint en compte la sumptuositat del temple. La Font Vella Antic rentador i font d’aigua de la població d’Os de Balaguer. L’escultor Leandre Cristòfol, fill de la vila, en va fer un baix relleu que es troba al museu de Lleida. Actualment en ruïnes, es conserva un mur de pedra i quatre pilars ceràmics amb arestes de bigues de fusta que formaven la coberta, i les piques dels rentadors. S’hi accedeix a través de l’avinguda Leandre Cristòfol, a l’encreuament amb el carrer de la Font Vella –al capbaix d’aquesta hi trobem una parcel·la amb les restes de la font Vella. Cova dels Vilars Va ser descoberta per Josep M. Borràs Viu, l’any 1973. S’hi troben pintures rupestres que representen un total de vint-i-nou figures i símbols que van ser fetes, possiblement, durant l’edat de bronze (1800-650 aC). Es conserva la base d’una murada o tanca en pedra seca poc o gens desbastada, d’amplada important, i al seu interior, petites estructures d’aterrassament i restes de construccions en pedra; s’hi han trobat restes de materials ceràmics fets a mà. Hi podem arribar a peu seguint un camí senyalitzat. El Castell Situat al cim d’un turó, damunt del poble d’Os de Balaguer, des d’on es controlava la part alta del riu Farfanya. Actualment i des de 1990 és propietat de l’Ajuntament i es troba en fase de restauració. El castell, de grans proporcions, amb els basaments primitius corresponents a una fortalesa sarraïna (d’origen àrab, ja documentat l’any 1036) del segle IX utilitzada per a la defensa de la frontera amb els carolingis, va ser conquerit pel vescomte Guerau Ponç II de Cabrera el 1116, va passar a formar part del comtat d’Urgell, i a mitjan s. XVI era propietat de la família Siscar fins a la desamortització del s. XIX. Destaquen una torre cilíndrica del segle XIII, un fragment de muralla i algun portal adovellat. Actualment està molt desfigurat, sense que es pugui concretar la seva estructura primitiva, tot i que conserva, encara, part del recinte emmurallat de la fase andalusina: provist de torres semicirculars de franqueig, amb una tècnica constructiva d’encofrat, emprant, emperò, pedra i argamassa.

Conjunt monumental de Sant Pere: Col·legiata i castell És un recinte fortificat d'estil romànic neogòtic promogut per Arnau Mir de Tost el segle XI, en el context de la reconquesta de la vall d'Àger i a l'entorn dels quals sorgí la vila. Es va aixecar sobre les ruïnes de l’antic castell romà i posteriorment àrab, avui són el punt més alt de la vila. Entre el 1034 i 1047 es va construir el castell-palau i la insigne església de la col·legiata que es va confinar a una comunitat de canonges. Al segle XIV es va començar el claustre, del qual fou promotor el comte Pere d'Urgell, i es va finalitzar al segle XV. De l'antiga esplendor de Sant Pere en queden ornaments i pintures murals repartits entre el Museu Diocesà de Lleida, el Museu Nacional d'Art de Catalunya i els Estats Units. Església de Sant Vicenç És l’actual parròquia de la vila, d'estil romànic, gòtic i neoclàssic, fruit de tres ampliacions. És un edifici d’una sola nau en origen, que es remunta al segle XI, i que posteriorment es va adossar al mur nord el temple de Sant Salvador del mateix segle. El campanar data del segle XIII i a cavall del XVIII i XIV, es va construir la nau sud-oest d'estil neoclàssic. Al seu interior s’hi guarda el sarcòfag romà del segle III procedent de la col·legiata de Sant Pere, la Mare de Déu de Colobor i un magnífic òrgan d'estil barroc. Via romana La via romana d'Àger és coneguda com el camí antic de Balaguer. Fins fa ben poc se'n conservava el tram que anava des del lloc disseminat de Vilamajor fins a Sant Martí d'Àger. Actualment se'n conserven uns 2,5 quilòmetres d'enllosat, amb una amplada mitjana de 4,5 metres, entre la vila d'Àger i el port d'Àger, datats del s. II i per on transcorre l’itinerari del Camí. Muralla de la vila Del s. XI, són els dos recintes de muralla que envolten el poble, el sobirà, que protegeix l’antic castell d’Àger i la col·legiata de Sant Pere, i el jussà, que envolta la vila antiga. Pintures murals de la Capella del Calvari La capella del Calvari és una capella barroca construïda el 1769 amb motiu de l’impuls devocional de la Setmana Santa i promoguda per la col·legiata de Sant Pere. Les pintures murals són d’estil popular rural i d’artista desconegut, se situen en el mur presbiteral, els cambrils i el primer tram de la nau i la seva temàtica gira entorn a la passió de Crist. La seva importància rau en l’escassetat de les pintures d’aquest estil i època, així com en el bon estat de conservació que presenten. Santuari de la Mare de Déu de Colobor Data del s. XVI-XVII i se situa a la zona del despoblat de Colobor, al vessant meridional del Montsec d'Ares, on hi ha la cova de l'Eixida. Al 1048, Arnau Mir de Tost hi va bastir el castell de Colobor, que es va despoblar ja al 1325. Actualment hi ha una torre que domina tota la vall d’Àger. L'antiga església del lloc és un santuari dedicat a la Mare de Déu de Colobor, que va ser reedificat al segle XVIII; i el 1964 es bastí un refugi al costat del santuari. Dels aplecs tradicionals era molt destacada la processó de Pasqua, que sortia cada any de la col·legiata d'Àger. Ermita de la Mare de Déu de Pedra En aquest indret, antigament hi havia el castell de Pedra, esmentat el 1041, tot i que el 1348 el lloc ja era despoblat. L'església del castell, bastida sota una balma, va ser reconstruïda al segle XVIII i convertida en santuari de la Mare de Déu de Pedra, on s’hi va venerar fins al 1936 una imatge gòtica de la Mare de Déu. El 1944 l'església i la imatge van ser reconstruïdes. Darrera el santuari hi ha restes del primitiu temple romànic, cobert amb volta de canó sobre arcs torals, datat del s. XI. Ermita de Santa Elena És considerada el lloc de benedicció del terme, datada del s. XV.