Patrimoni arquitectònic

Conjunt del castell i església de Guàrdia Situat a l’extrem d’un serrat, damunt del poble actual, es localitza el castell i l’església de Sant Feliu de Guàrdia. La primera referència documental del castell és de l’any 1012, forma part de la tipologia de castells de frontera i té una funció clarament militar. La construcció, situada en una plataforma allargada de la roca, consta d’una torre, al costat nord, de planta triangular amb dues portes a la façana oest: una, situada al nivell del primer pis, i una altra, construïda posteriorment per a facilitar l’accés a peu pla des del pati. En un segon nivell, s’identifica una finestra oberta a la façana nord. Un altre element arquitectònic important és un mur de tancament situat a la banda est de la plataforma amb cinc obertures que miren a la conca de Tremp. Al mateix serrat, però en direcció nord, es localitza l’església de Sant Feliu de Guàrdia; la tipologia constructiva situa aquest edifici en una cronologia altmedieval, i la seva situació permet relacionar-la clarament amb el castell i l’antic nucli poblacional de Guàrdia. L’edifici, d’una sola nau amb coberta de volta de canó, destaca per la decoració de la façana absidal que consta d’un fris d’arcuacions llombardes. Curiositats del poble Encara es conserva el molí d’oli del poble, amb maquinària moderna, que funciona els mesos d’hivern. També és destacable el safareig, situat als afores del poble, al camí que va a l’ermita de Sant Sebastià.

ESGLÉSIA DE SANT SALVADOR Església acabada de construir el 1917, quan el poble es va desplaçar del turó cap al pla. Hi ha constància en algunes de les pedres de la seva base, que per a la seva construcció es van aprofitar moltes de les pedres de les restes del castell i l’església vella situades sobre el turó. Decorant i suportant l’ara de l’altar destaquen els capitells de Morulls, que provenen de la vil·la romana de la partida dels Morulls i que potser formaven part d’algun baldaquí que cobria un hipotètic baptisteri. Sant Antoni i la Mare de Déu de Gerb A l’antiga església parroquial, la primera referència documental data de 1082 i també coneguda com a església vella de Sant Salvador o església del Poble Vell, se suposa que antigament acollia el retaule de la Verge i Sant Antoni Abat, gòtic de pedra policromada, que actualment s’exposa al Museu Nacional d’Art de Catalunya (MNAC). NECRÒPOLIS DE LA COLOMINA Va ser descoberta l’any 1965 per Joan Curià quan aplanava uns terrenys agrícoles. S’hi van documentar fins a setze estructures tumulars i l’any 1987 van aparèixer trenta noves estructures, quinze de les quals han estat excavades en els darrers anys. Cada estructura consta d’una urna que conté les restes del difunt incinerat, situada en una petita fossa central sobre la qual es bastia un túmul cobert per un enllosat i coronat per una pedra dreta, l’estela. Les urnes que acollien les cendres del difunt poden situar-se cronològicament entre el 850-650 aC, i pertanyen a la cultura del bronze final. Inici sèquia de MenÀrguens Al s. XVII es van iniciar les obres d’infraestructura civil de les monarquies il·lustrades ibèriques per millorar el reg de la plana de Balaguer. A la gran plana al·luvial de Gerb és on hi ha l’inici de la sèquia de Menàrguens on hi ha un molló commemoratiu amb inscripcions gravades a la caseta de pas sobre la sèquia.

Basílica de Santa Maria de Valldeflors L’antiga col·legiata, avui basílica de Santa Maria de Valldeflors, és ja esmentada en l’acta de consagració de Santa Maria de la Seu d’Urgell al segle IX. Aquest temple romànic fou reedificat al segle XVII i és una església d’una sola nau amb nou capelles. La patrona del temple és la Mare de Déu de Valldeflors i la talla que es pot admirar al retaule major és una obra del segle XIV d’estil gòtico-renaixentista. El nom de Valldeflors li ve donat per una llegenda d’origen remot que explica que la primitiva imatge va ser trobada en florir al vall, on va ser amagada per protegir-la d’una ràtzia sarraïna. El patró de Tremp és Sant Bonifaci de Tars i té la seva capella al lateral dret de la basílica, tocant a l’altar major. El retaule és l’únic que es va salvar de la destrucció produïda durant la Guerra Civil, data del 1642 i és una obra d’estil renaixentista. La talla és d’estil barroc i representa el sant amb l’espasa i la palma del martiri. A la capella de Sant Josep Manyanet destaca el medalló amb la Sagrada Família, obra de Josep Llimona, concebut per a la cripta del temple de la Sagrada Família de Barcelona. Al marc que envolta l’escena es poden veure unes decoracions i unes grafies característiques de l’obra de Gaudí. L’orgue, tot i conservar elements barrocs, fou ampliat a inicis del segle XX gràcies al mecenatge de l’enginyer canadenc Fred S. Pearson. Les Torres de l’antiga muralla Fins a les darreries del segle XIX, Tremp va ser una ciutat tancada per muralles, relligades per 6 torres de defensa, de les quals actualment en resten 3: la de Mingo (prop de l’entrada de Capdevila), la de la Sagristia (propera a l’absis de l’església) i la dels Padres (al costat del portal de Soldevila). Al peu de la muralla i per tal de reforçar les mesures de defensa, hi havia un fossat, el vall, del qual pren el nom l’actual passeig que porta fins a la plaça de la Creu. Aquest fossat és ocupat avui per les terrasses de les cases del nucli urbà. La rehabilitada torre dels Padres s’ha integrat al centre de cultura Josep Manyanet, l’antic col·legi Sant Josep, avui seu del Museu de Ciències Naturals del Pallars. El portal de Soldevila enllaçava amb l’antiga carretera de Lleida i Artesa de Segre, que discorria per l’actual rambla del Dr. Pearson, popularment coneguda com el Passeig. Aquest espai i els carrers que l’envolten constitueixen un exemple del nou urbanisme, fruit de l’expansió urbana posterior a l’enderrocament de les muralles, plasmat en l’anomenat Pla Moore (1927), inspirat en el model d’eixample en illes. Antic hospital dels pobres Fundat per Jaume Fiella el 1521, actualment allotja els Jutjats de Primera Instància. És un edifici del segle XVI amb reminiscències gòtiques apreciables, fonamentalment a l’antiga capella. Al llarg de la seva història ha rebut diferents usos: hospital per a les persones sense recursos, l’Hospital dels Pobres, escola pública, presó i magatzem municipal. L’edifici es troba enclavat al bell mig del barri antic. És d’origen incert: per bé que algunes teories el remunten a l’època romana, les més versemblants serien les que situen el seu origen a l’època medieval. Pont de Sant Jaume Pont d’origen romànic remodelat a començaments del segle XVIII, va ser construït per comunicar la població amb l’antic convent de Sant Jaume, ja que quedaven separats pel barranc de les Gesseres o Adoberies, dit així pel diversos tallers que antigament hi havia instal·lats i que aprofitaven les aigües per adobar pell. Font de Dalt o de Capdevila (o de Juli) Els orígens d’aquesta font es remunten a l’any 1173, en la donació perpètua que els comtes de Pallars van fer de les aigües del terme de Talarn a l’església de Tremp i a tota la seva comunitat. El 1931 es va reubicar la font al lloc on es troba actualment. El cos de la font, bastant similar a l’anterior, la formen tres canons de raig continu, un abeurador situat a la dreta i dues piques amb dos canons que era on s’hi rentaven les verdures. La distribució de l’aigua de la font de Capdevila va esdevenir el primer servei d’abastament a domicili pels portals de Sant Roc, de Soldevila i de Peressall i a raó de 30 pessetes l’any per ploma d’aigua, encara que era limitat (1 m3 diari). Carrers i places Els carrers i les cases del nucli antic reflecteixen l’organització econòmica i social de la societat tradicional. En els més estrets i tortuosos, que porten el nom de les activitats que s’hi practicaven (mercadal, del forn...), s’hi poden veure les cases unifamiliars d’aquestes classes menestrals i comerciants. La placeta de l’església es coneixia com a plaça de les Carnisseries perquè al seu voltant s’hi trobaven aquestes dependències. Encara avui, com un senyal d’aquest passat menestral i comerciant, la plaça de Francesc Pujol, popularment coneguda per plaça de la Verdura, és un espai de comercialització dels productes agrícoles locals. En canvi, altres carrers, com el de Soldevila, reflecteixen una societat senyorial, amb cases nobles presidides per amples portalades. Casa Feliu, al costat mateix de la portalada de la Basílica, és l’exemple més representatiu d’aquesta classe benestant local, amb una interessant galeria vidriada a la part posterior. L’actual seu del Consell Comarcal és la Casa Sullà, patrimoni conservat de l’herència dels senyors Sullà, el darrer llinatge nobiliari trempolí. Des dels temps més antics, la plaça de la Creu (on hi ha una creu de terme gòtica) ha esdevingut el centre neuràlgic de la població. Acull l’edifici de l’Ajuntament i el de la Basílica, a més d’haver estat el lloc tradicional de pas i parada dels carruatges i vehicles en els trajectes de Lleida als Pirineus. La plaça del Peiró està situada sobre el turó més elevat de la població i, segons algunes opinions, va ser l’emplaçament originari de Tremp, ja que era l’espai de fora les muralles on hi havia les dependències agrícoles dels trempolins, els corrals i les eres, algunes de les quals avui en dia encara persisteixen.

Església de Santa Maria N’és l’església parroquial del poble i d’ella en depèn el santuari de Montalegre. Aquí es van conservar les despulles dels comtes d’Urgell, tretes dels sepulcres que hi havia a Bellpuig de les Avellanes fins al 1906 i a l’any 1967 van ser retornades al monestir de les Avellanes. És un edifici d’una sola nau, amb capelles laterals i transsepte, arcs de mig punt i torals; essent tots els espais coberts per voltes de canó. El campanar, de torre, és emplaçat al costat de la capçalera i és format per dos cossos de secció octogonal. La porta primitiva de l’església es troba a ponent i es va inutilitzar al segle XVIII per ficar-hi l’actual altar, obrint-ne l’actual situada al costat sud que és formada per un arc de mig punt adovellat.

Ermita de Sant Miquel És una ermita romànica, antiga parroquial del poble, que actualment està perfectament restaurada, situada sota del castell de Tartareu. Va ser construïda entre la segona meitat del s. XII i principis del XIII, de planta rectangular, una sola nau i absis semicircular, presenta una capella a cada banda lateral just abans de la capçalera. L’actual ermita de Sant Miquel és hereva d’un altre temple anterior, les restes del qual es troben vora la seva capçalera, que va estar en funcionament des del segle XI fins que fou construït el nou edifici religiós. Aquesta construcció s’ha identificat amb l’església del castell de Tartareu, la qual apareix documentada per primer cop l’any 1083 (primera època de conquesta feudal). Un cop bastida la nova església amb bona part dels materials procedents del nucli primitiu, l’àrea en què s’emplaçava l’edifici religiós fou ocupada pel cementiri. Església parroquial És la parroquial de Tartareu, dedicada a l’Assumpció. Fou construïda durant el segle XVIII (1744). És una església d’una sola nau dividida en quatre trams, marcats per contraforts de pilastres adossats entre els quals hi ha emplaçades les capelles laterals; els arcs són de mig punt i sostenen una coberta de volta de canó. El domini temporal i espiritual del lloc pertanyia al monestir de Bellpuig de les Avellanes. Castell de Tartareu D’origen àrab, va ser conquerit per Ermengol IV d’Urgell entre el 1076 i el 1078. Ocupa la part més alta del turó que domina el nucli urbà, controlant el pas del riu Farfanya per un ramal de la hipotètica via romana i medieval que unia Balaguer amb Àger, passant per Os de Balaguer, i també el ramal que anava cap a la Noguera Ribagorçana pel pas del Llop fins a Tragó de Noguera. El castell està perfectament adaptat a les característiques topogràfiques del terreny.

A la plaça Major del poble d’Oix hi ha l’església parroquial de Sant Llorenç, d’època medieval. La primera referència documental és de l’any 937. Al capdamunt del carrer Major hi ha la font-oratori de Sant Agustí, del final del segle xix. A la fornícula hi havia les imatges de la Sagrada Família, però van ser destruïdes durant la Guerra Civil. Un cop acabat el conflicte, s’hi va posar una imatge de Sant Agustí. D’altra banda, Oix ha estat històricament lligat als senyors del Castell d’Oix, que antigament vivien al castell de Bestrecà. El 1462 hi residia Berenguer de Barutell, que hi tenia pres un remença, subjectat amb cadenes. Havent estat assabentats del fet, uns companys del remença el van alliberar i van posar al seu lloc el senyor de Baturell, el qual, a causa d’aquest esdeveniment, es va fer edificar una fortalesa en unes terres que tenia a la plana: l’actual Castell d’Oix. És un edifici del segle xv, construït damunt una antiga fortalesa militar. No gaire lluny del castell hi ha el pont romànic, que es creu que el va fer construir el senyor del castell perquè un dia que havia d’anar a exercir el dret de cuixa no va poder creuar la riera i, enutjat, va fer edificar aquest pas. A més a més, també podem esmentar les ermites romàniques de Santa Maria d’Escales, Sant Miquel d’Hortmoier, Sant Martí de Talaixà, Sant Miquel de Pera i Santa Bàrbara de Pruneres. A prop també hi ha Sant Martí de Toralles.   Els roures del reiEls Roures del Rei estan situats a la Vall d’Hortmoier. Són uns roures monumentals, centenaris i catalogats. Tenen unes marques especials, ja que els propietaris tenien l’obligació de lliurar-los gratuïtament a la marina reial per a la construcció de vaixells, a causa dels constants confl ictes bèl·lics. Actualment se’n conserven dos, ja que un de tercer va caure, no fa gaires anys, a causa d’unes ventades. Aquest fet, tanmateix, va ajudar a calcular-ne l’edat, que és d’entre 450 i 500 anys.

De Montagut cal destacar el pont trencat, situat sota el viaducte del Fluvià, a la carretera A-26. Formava part de la via principal de comunicació que unia l’Empordà amb la Cerdanya. L’any 1281 aquest pas era conegut com el pont de Golors i el 1442, com el pont de Montagut. El 1641 un fort aiguat va destruir un arc. Trenta anys després els cònsols de Montagut van demanar ajuda econòmica al consell d’Olot per poder-lo arranjar, però la resposta va ser negativa. D’aquí que popularment s’acabés anomenant pont trencat. En el recorregut també podem parar atenció, en primer lloc, a l’església parroquial de Sant Pere de Montagut, situada al nucli antic. Conserva la planta romànica original del segle xii, tot i les reformes posteriors (les més importants són dels segles xvii i xviii). El 1536 l’artista renaixentista Pere Mates va fer un retaule per a l’altar major que actualment es conserva al Museu d’Art de Girona. A la primavera de 2006 se’n va col·locar una rèplica amb fotografies. En segon lloc, podem visitar l’església de la Mare de Déu del Cós, situada dins les restes de l’antic castell de Montagut, les referències del qual remunten a l’any 940. L’església romànica de Sant Eudald de Jou havia estat l’església parroquial del veïnat, amb el mateix nom fins al 1592, quan va ser agregada a la parroquial de Sant Pere de Montagut.

El poble de Castellfollit de la Roca és d’origen medieval. El nucli antic està format per carrers estrets i cases construïdes principalment amb pedra volcànica. En un costat de la cinglera hi ha l’església de Sant Salvador, del segle xiii. Destruïda durant la Guerra Civil, actualment està restaurada i fa la funció de museu i sala d’actes. Molt a prop hi ha la plaça-mirador Josep Pla, en els terrenys on hi havia hagut l’antic cementiri, que ofereix una bona panoràmica de la vall dels dos rius que conflueixen en el poble. D’altra banda, a la carretera d’Olot a Girona hi ha la Torre del Rellotge, formada per un rellotge, una imatge de Sant Roc en una fornícula i una font dedicada al sant, a la part inferior. Es tractava d’una promesa electoral i es va començar a construir el 13 de juny de 1924, tot i que en la fornícula del sant hi ha la data de 1885, que fa referència a l’epidèmia de còlera que patí la població aquell any. A més, si travessem el Barri de Fluvià, que pertany al municipi de Montagut i Oix, hi ha diverses passarel·les i la Rossolada, un camí envoltat d’horts separats per parets de pedra seca, que ens dirigeix a l’antiga entrada del barri vell del poble de Castellfollit.

El municipi de Sant Joan les Fonts té un important llegat medieval. Primer de tot citarem el monestir benedictí de Sant Joan les Fonts, consagrat el 1117. Durant l’època medieval, i sota el domini de l’abadia de Sant Víctor de Marsella, n’ocupava les estances una comunitat de monjos. Al segle xv depenia del Monestir de Sant Pere de Besalú i des de finals del segle xv fins al xix es trobava sota el domini del monestir de Sant Pere de Camprodon. L’església del conjunt, l’únic que se’n conserva, va ser declarada monument nacional l’any 1981. Des del 2006 a l’interior es pot observar una rèplica de la majestat, una talla de fusta policromada del segle xii, l’original de la qual és al Museu d’Art de Girona. També trobem el Castell de Juvinyà, format per dues fases constructives: la torre del segle xii i la resta de casa del segle xiv. És un dels millors exemples conservats d’arquitectura civil d’època medieval a la Garrotxa. També conegut com a casa forta Estada de Juvinyà, va ser la residència de la família de cavallers que dóna nom a l’edifici. Segons les restes arqueològiques, sabem que al segle xiii en el lloc de la casa forta hi havia un molí fariner que es va cremar en un incendi. L’últim descendent de la família de cavallers va ser Gueraua de Juvinyà. A partir del segle xv, el castell va passar a mans de diferents famílies de pagesos, que van mantenir el nom originari, fins que l’edifici fou adquirit per l’ajuntament de Sant Joan les Fonts l’any 1982. El castell, declarat monument nacional l’any 1972, està totalment restaurat i acull el primer centre d’interpretació del territori de la comarca de la Garrotxa, un espai on es pot adquirir informació general sobre el fenomen volcànic, l’aprofitament hidràulic i l’època medieval. Al segon pis del castell hi ha una sala d’exposicions temporals on durant tot l’any s’ofereix una programació d’exposicions d’interès comarcal. A més, hi ha el pont medieval, la primera referència del qual és del segle xiii, tot i que el que es conserva és una reconstrucció del xv. D’altra banda, en el municipi també podem visitar el conjunt format pel castell i l’església de Mont-Ros, actualment en ruïnes. També hi ha la torre de Canadell, una fortificació bastida durant les guerres carlines dins el terme del mas Canadell i situada a l’extrem de la serra de Vivers, i el pont de Cossei, un pont d’origen romànic situat sobre el riu Turonell, un afluent del Fluvià, i a prop de l’església de Santa Eulàlia de Begudà. Aquesta església romànica del segle xii està situada a l’interior del nucli de Begudà, enmig d’un conjunt de cases pairals.

El municipi és ric en edificis religiosos, la majoria d’estil romànic. L’església de Sant Llorenç, bastida a tocar del primitiu camí ral que unia Campdevànol i Gombrèn, és dels segles xi-xii. D’aquesta construcció només perviu el campanar de dos pisos i una part dels murs. L’aspecte que ofereix actualment l’edifici és fruit de les obres de restauració recents. De la Vella, edificació del segle xii, únicament són visibles la part baixa de les parets, cosa que s’explica per l’explosió provocada que va partir en acabar la Guerra Civil. Es conta que el pintor Picasso, camí de Gòsol, va veure les pintures murals de l’església, avui inexistents, i li van servir d’inspiració per pintar Les senyoretes del carrer d’Avinyó. D’època romànica també és l’església de Sant Quintí de Puigrodon, del segle xii; situada a la part sud-occidental del terme municipal, destaca per tenir l’absis orientat vers el nord. Però l’edifici que té una major significació per als veïns és l’església de Sant Pere d’Auïra. El motiu és que, després d’un llarg període d’abandonament, va ser restaurada mercès a la decidida participació dels campdevanolencs. A més, el caminant pot apropar-se a d’altres construccions religioses erigides el segle xvii: l’església de Sant Martí d’Armàncies, l’ermita de Sant Grau i l’església de Sant Cristòfol, a tocar del cementiri de la població. Dos ponts criden l’atenció: el de la Cabreta, sobre el riu Freser, que formava part del camí ral que portava de Ripoll a la Cerdanya i que fa de partió dels municipis de Ribes de Freser i Campdevànol, i l’anomenat pont Vell, que destaca pel pendent que serveix per salvar el desnivell que hi ha entre la carretera N-152 i el nucli urbà. El moviment modernista és present a la població en l’edifici de l’hospital municipal. Quant a patrimoni arquitectònic industrial destaquem la fàbrica del Martinet; les colònies industrials Molinou, Pernau i Herand, i el canal que creua el poble de nord a sud.