Castell de Mur

Festa Major de Guàrdia: primer cap de setmana de setembre Aplec del Sant Crist a l’ermita i castell de Mur: primer diumenge de maig

Conjunt del castell i església de Guàrdia Situat a l’extrem d’un serrat, damunt del poble actual, es localitza el castell i l’església de Sant Feliu de Guàrdia. La primera referència documental del castell és de l’any 1012, forma part de la tipologia de castells de frontera i té una funció clarament militar. La construcció, situada en una plataforma allargada de la roca, consta d’una torre, al costat nord, de planta triangular amb dues portes a la façana oest: una, situada al nivell del primer pis, i una altra, construïda posteriorment per a facilitar l’accés a peu pla des del pati. En un segon nivell, s’identifica una finestra oberta a la façana nord. Un altre element arquitectònic important és un mur de tancament situat a la banda est de la plataforma amb cinc obertures que miren a la conca de Tremp. Al mateix serrat, però en direcció nord, es localitza l’església de Sant Feliu de Guàrdia; la tipologia constructiva situa aquest edifici en una cronologia altmedieval, i la seva situació permet relacionar-la clarament amb el castell i l’antic nucli poblacional de Guàrdia. L’edifici, d’una sola nau amb coberta de volta de canó, destaca per la decoració de la façana absidal que consta d’un fris d’arcuacions llombardes. Curiositats del poble Encara es conserva el molí d’oli del poble, amb maquinària moderna, que funciona els mesos d’hivern. També és destacable el safareig, situat als afores del poble, al camí que va a l’ermita de Sant Sebastià.

Segons Madoz, a mitjan segle XIX, en aquestes terres es produïa blat, ordi, seda, llana i vi, el qual era venut a la Vall d’Aran. Hi havia també caça de conills, llebres i perdius. També hi situava un molí fariner, un trull i una fàbrica d’aiguardent. Actualment, la base de l’economia local és l’agricultura. Els principals conreus són els cereals i el farratge, tot i que als vessants assolellats hi ha oliveres i ametllers. Les terres es treballen majoritàriament sota règim directe de propietat. Pel que fa a la ramaderia, predomina el bestiar porcí, tot i que la cria tradicional de bestiar és la del sector oví. D'altra banda, cal destacar la cria de cabrum, de bestiar boví i de conilles. Destaca també el turisme de restauració. En general, però, els serveis depenen totalment de la ciutat de Tremp.  

La ruta: del conjunt de Mur a la Clua, passant per Moror, Alzina, Sant Esteve de la Sarga, la Fabregada, Alsamora i el congost de Mont-rebei.   1.MUR. Si aneu a Mur el dia del seu aplec, tindreu l’oportunitat de contemplar l’interior tant del castell com de la canònica. La fortalesa de Mur és un dels millors exemples d’arquitectura militar que hom pot trobar en el nostre país, La seva superfície està assentada sobre una gran penya rocallosa que contribueix a ressaltar la seva figura triangular. A la paret de migdia del recinte destaca la seva espectacular torre circular, d’uns setze metres d’altura. La canònica de Santa Maria, situada a pocs metres del castell, va ser declarada Monument Nacional  l’any 1920. Restaurada recentment, val la pena que la visiteu amb una mica de temps, especialment el seu claustre, on podreu contemplar una magnífica reproducció de les pintures murals romàniques que, des del segle XII havien envellit l’altar de l’església. Com tantes altres obres d’art de la muntanya, les pintures de Mur també van volat lluny d’aquestes contrades. A principis del segle XX van ser adquirides pel Museum of Fine Arts de Boston, que les va traslladar als Estats Units.   2. MOROR-ALZINA (7 quilòmetres) Heu de sortir de Mur per la pista asfaltada que mena al poble de Guàrdia de Noguera. No obstant això, un parell de quilòmetres abans d’arribar-hi, heu de desviar-vos a mà dreta pel trencall perfectament senyalitzat que mena als anomenats pobles de la Feixa. A Moror encara és possible de veure algun fragment del seu antic recinte fortificat, amb una torre cantonera. Des de Moror, amb una caminada inferior a una hora, podeu visitar l’antic assentament de Sant Martí. Després de cruar el barranc del Bosc, arribareu a l’indret, conegut avui com a Sant Martí de les Tometes, a causa que s’hi pot contemplar una de les necròpolis altmedievals més ben conservades del nostre país. A quatre quilòmetres d’aquest enclavament s’aixeca el poble d’Alzina. Estratègicament situat sobre una penya, Alzina acull un molí d’oli de tracció animal, un dels pocs que es conserven en condicions en aquesta zona del Montsec.   3.SANT ESTEVE DE LA SARGA I LA FABREGADA Sant Esteve és el poble que dóna nom al municipi. Tot i que als anys seixanta del segle XX era habitat per una setantena de persones, avui només hi queda una casa oberta de manera permanent. El nucli de Sant Esteve, com en general tots els pobles de la Feixa, és un exemple dramàtic del despoblament de les comarques de la muntanya, especialment visible en aquesta part del Montsec. Un quilòmetres  escàs després d’haver deixat enrere Sant Esteve, arribareu a l’església de la Mare de Déu de la Fabregada, un edificació del segle XII que, el darrer diumenge de maig, acull un aplec que acostuma a reunir força gent originària d’aquesta zona. A uns centenars de metres a l’oest de l’ermita, amagat per la vegetació, pot visitar-se l’antic poblat altmedieval de la Fabregada.   4.ALSAMORA Poc més de dos quilòmetres separen la Fabregada del poble d’Alsamora. No deixeu de visitar l’espectacular torre circular que senyoreja sobre el llogarret. Resta visible del que havia estat el castell d’Alsamora, aquesta torre, d’una quinzena de metres d’altura, s’eleva orgullosa sobre la vall de la Noguera Ribagorçana. En sortir d’aquest poble s’acaba l’asfalt de la pista, per la qual cosa, els cinc quilòmetres que us resten fins a les portes del congost els haureu de fer amb precaució.   4.CONGOST DE MONT-REBEI L’arribada a l’estret està perfectament senyalitzada. Després de deixar el vehicle, haureu d’aproximar-vos a peu fins a la seva entrada, tot superant l’espectacular pont de ferro penjat que en facilita l’accés. El congost de Mont-Rebei, que no és recomanable per a les persones amb problemes de vertigen és un dels indrets naturals més bonics del Pallars Jussà. Aquest espai no ha estat mai obert al trànsit rodat. Dels dos camins que el travessen, l’un, construït als anys vint per la Mancomunitat de Catalunya, resta bona part de l’any sota les aigües del pantà de Canelles. L’altre, obert l’any 1982, s’eleva vertiginosament per la roca.  El paisatge en aquest indret és espectacular. A més, els aficionats a l’espeleologia podeu visitar la cova Colomera, situada al bell mig del Congost.   5. LA CLUA. Heu de tornar fins al desviament que us ha dut fins a l’estret i seguir la pista en direcció al Pont de Montanyana durant uns centenars de metres. Poteriorment, una cruïlla perfectament senyalitzada us farà desviar a mà dreta i, en cosa de tres quilòmetres, us menarà fins al llogarret de la Clua. La panoràmica és excel·lent, i la tranquilitat absoluta. La visita a l’església de Santa Maria, parcialment restaurada, posa punt i final a la ruta. No obstant, si us queden temps i ganes, sempre podeu enfilar la pista i dirigir-vos fins als pobles de la Torre d’Amargós i , sobretot, Castellnou del Montsec. A l’extrem nord d’aquesta vila destaca l’imponent casal dels Portolà, on una placa s’encarrega de recordar-nos que entre aquelles parets robustes va néixer, l’any 1718, “Gaspar de Portolà i Rovira, descobridor de Califòrnia”.   Jordi Creus        

MUR, UN APLEC ANCESTRAL Els nostres sants de cada dia   Temps era temps, a començaments d’estiu, la vall de Boí estava afectada per la sequera més forta que es recordava. Els seus habitants, nerviosos per les conseqüències dramàtiques de la manca d’aigua, ja havien pujat en processó fins a l’ermita de Sant Quirc per a fer les habituals rogatives. Però no hi havia manera que els núvols tenyissin el cel. Desesperades, les dones de Taüll van dirigir-se de nou a la capella i van treure el sant a l’exterior, per tal d’ensenyar-li quina llàstima feien de veure els camps del seu terme. Després, enlloc de posar-lo de nou al seu altar, el van ficar dins d’una pica amb dos dits d’aigua, al costat d’un parell de ciris encesos en senyal de respecte. A mitjanit, tot i que ningú va aconseguir escoltar cap tro, començà  a ploure a bots i a barrals a la vall. L’endemà, tal com explica l’escriptor Pep Coll, “els veïns més matiners van veure que no havia caigut ni un sol gra de pedra, que els marges dels prats estaven sencers i que havia fet més d’un pam de saó”. Aquesta llegenda, que amb diverses matisacions es repeteix a diversos indrets de la muntanya ens pot donar una idea de la particular relació que ancestralment han tingut bona part dels habitants dels Pirineus amb la religió. Una relació marcada per les reminiscències de les cultures que vivien en aquell territori abans de l’arribada dels romans. Per això, durant centúries, els creients s’han adreçat directament als seus propis sants locals –especialitzats en solucionar un ventall amplíssim de problemes–, no pas al Déu omnipresent de la cristiandat. Per als veïns de Claret o Escart, per exemple, qui es preocupava de la salut de les dones embarassades del poble eren Santa Elena i la Mare de Déu de la Roca, respectivament, de la mateixa manera que Sant Llíser lluitava contra la sequera al terme d’Araós o Sant Salvador del Bosc era el millor especialista a l’hora de guarir les trencadures dels ossos al Montsec. Lluny del monoteïsme oficial, talment semblava com si els antics déus pagans de la zona únicament haguessin canviat de nom. Això s’explica perquè la religió cristiana fou un fenomen urbà que posteriorment, a poc a poc, anà penetrant a les zones més remotes. Bona part del Pirineu, a causa del seu isolament ancestral, quedà al marge durant segles de l’imparable avanç de la cristianització. I quan aquesta arribà, es produí una barreja que donà com a conseqüència una relació força pragmàtica amb els sants nouvinguts. En paraules de Pep Coll, aquesta relació es basava en “jo et dono oracions i diners a canvi que tu em facis el favor que et demano. Atès que la imatge no enraona i el devot bé té prou feina a casa seva, el tracte aviat queda enllestit”.   Les banderes del terme Les figures d’aquests sants o mares de Déu habitualment han estat situades en ermites edificades al capdamunt dels turons, els llocs des d’on millor podia controlar-se el territori. I aquest indrets eren els escollit pels habitants dels pobles veïns per anar a fer les seves demandes. Així, romiatges i pelegrinacions,  en què mai faltava el cant dels goigs, situaren aquests espais al centre de la vida de la comunitat. La darrera pregària multitudinària per demanar aigua celebrada a la zona pallaresa del Montsec tingué lloc al anys cinquanta del segle XX a la canònica de Santa Maria de Mur, l’indret on encara avui s’hi celebra un dels aplecs més importants de tota la muntanya. Des de fa dècades, la trobada de Mur ha  sabut combinar  els actes més tradicionals de caràcter estrictament religiós amb altres de lúdics i festius, com el dinar de germanor, el ball amenitzat per un acordionista i, fins i tot, el tradicional joc del “catxo”, amb premis de torrons i cava per als guanyadors. Fins no fa massa temps aquest aplec se celebrava el dia 7 de maig,  per tal de coincidir amb l’època en què es començava a segar l’herba dels camps.  Aquella jornada, els habitants dels pobles de la rodalia –inclosos dins del Pabordat, un tipus d’organització eclessiàstica ancestral– tenien festa. De bon matí formaven processons encapçalades per creus i banderes dels seus termes que arribaven a Mur seguint un ordre preestablert i, segons l’historiador Francesc Carreras Candi, “observant cert cerimonial establert pel costum. Los parroquians de Mur sortien sortirn processionalment de la seva església a rebre cada poblet retornant junts al temple hont eren entonats diferents cants religiosos”. Actualment, les coses han canviat substancialment, ja que els temps moderns han desplaçat l’antic calendari agrari i ramader que regia a la zona. A més, alguns dels pobles de la zona han estat abandonats, mentre la resta han vist minvar dràsticament la seva població. Per tot això, l’aplec ha hagut de ser traslladat al primer diumenge de maig.  La jornada comença amb la trobada de banderes dels pobles de l’antic Pabordat –algunes d’elles antigues i d’altres de reproduïdes recentment– i continua amb una missa i la tradicional benedicció del terme. Després del joc del “catxo” té lloc el dinar. Un ball amenitzat per un acordionista tanca una jornada que esdevé una gran ocasió per reunir els habitants de l’antic pabordat; els pocs que encara hi viuen i aquells als quals la fortuna els ha dut lluny d’aquestes contrades.