Estamariu

El municipi comprèn tota la vall del torrent de les Arenes. Aquest es forma per la unió de les aigües del torrent de Segalers i el de Saltaders. Les aigües d’aquests torrents baixen de la serra de les Mandres i són afluents del Segre. Una de les aigües més famoses del terme, però, són les aigües de la font Sardana, que té el brollador a la carretera C-14 prop de la Quera Nova. En destaquem la roureda mil·lenària de Tremolet, d’on tradicionalment es collien gran quantitat d’aglans per poder alimentar el bestiar durant dels durs mesos d’hivern. Dins el terme municipal, hi trobem muntanyes com la d’Escuder, de 1.225 metres; el Roc del Cucut, de 1.150 metres; i el Roc Roi, de 1.072 metres. A prop d’aquíUn itinerari curt però interessant és el que ens porta al molí d’Estamariu, situat al nord-est del poble. Aquesta ruta ens permet creuar dues vegades el riu de  Bescaran per dos ponts romànics diferents.El Roc Beneïdor, de 1.681 metres d’altura, és un mirador natural amb una vista excepcional de la vall de l’Urgellet

La Fundació Sant Vicenç d’Estamariu va ser creada l’any 2002 amb l’objectiu de restaurar l’església i els seus frescos. Tot va començar quan als anys cinquanta l’església va començar a esfondrar-se i a omplir-se de bardisses i arbres. Tot els intents de restaurar-la van fallar per la manca de recursos. Als anys noranta,Joan Planes, actual director de la fundació, va decidir posar capital propi per restaurar la teulada de l’església, en memòria del seu pare, a qui li hauria agradat veure l’església dempeus. Va ser així com es van descobrir les pintures murals de l’absis. La restauració havia de ser més gran i va ser llavors quan es vaplantejar crear una fundació i buscar recursos aliens per poders uportar les inversions. La fundació també té la missió donar a conèixer l’església, per aquest motiu edita un fulletó i actualment està treballant en l’edició d’un llibre que parlarà exclusivament de les pintures murals.També hi trobem l’associació de Caçadors de Les Colomines.

El mestre d’Estamariu és el nom que es dóna a l’autor del retaule gòtic i del baldaquí de l’església de Sant Vicenç. Es creu que el seu nom era Arnau Pintor, que era de Perpinyà i que va viure a la segona meitat del segle XIV. Se’l documentaria a la Seu d’Urgell entre el 1357 i el 1358. Va fer altres obres al bisbat d’Urgell.Se li atribueixen l’arca funerària de Bernat de Travesseres, conservada a la catedral de Santa Maria d’Urgell; el retaule de Santa Llúcia procedent d’Arcavell, que actualment és al Museu del Prado, a Madrid; el retaule de Vilamur, i un parell de taules que tampoc són a la comarca de l’Alt Urgell. Lluís Racionero, escriptor. En relació amb temes de muntanya, destaquem el seu llibre Cercamón, publicat el 1982 i del qual cada any es fa una representació teatral a Vilamitjana, a la comarca de l’Alt Urgell. En aquest llibre mitifica els paisatges, la geografia i la història en un escenari medieval de l’any 1000.

A Estamariu, les bruixes hi fan el niu. Es creia que aquestes vivien a la cova de les Encantades. Hi ha diferents llegendes sobre l’església de Sant Vicenç. Ja fa anys es deia que l’església, de fet, era un monestir. Ningú ho podia saber, perquè l’església era a terra, però en fer-ne la restauració es va poder comprovar que no. També es deia que hi havia un túnel que anava des de l’església al torrent Tremolet, i que l’utilitzaven els monjos per anar a buscar aigua. La restauració de l’església va poder provar que això tampoc era cert. També es deia que hi havia un tresor enterrat. De fet, el tresor hi era, però no hi estava enterrat. Un pastor, veient les feines de restauració del temple, es va adonar que el tresor era a les parets. Entre aquells fets que no se saben ben bé si són llegenda o realitat, s’hi comptava el que diu que el formador en l’art de la guerra de Jaume I el Conqueridor era d’Estamariu, i que, més concretament, era Lluís d’Estamariu. Lluís Racionero n’escriu un llibre i hi ha documentació històrica que verifica aquest fet. Segons els padrins, hi havia un capellà que feia màgia amb una llum i que, a causa d’aquest fet va matar els dos joves més valents del poble. La màgia consistia a fer creure que els plats caiguessin dels escudellers sense moure’ls. Un veí va anar a denunciar-lo al bisbe i aquest va escriure que si el capellà no parava de fer màgia prendria represàlies. Un bon dia, però, el capellà va dir a la mainada que jugava al carrer que entrés a la rectoria per aprendre la doctrina. Uns quants hi van entrar però d’altres no, i el capellà els va sentenciar: “Els que escapen de la llei de Déu, Déu els donarà el càstig que mereixen.” Al cap de dos mesos els dos joves més valents del poble que no van entrar a l’església van morir. Els veïns del poble van acabar fent fora el capellà. A Roca Corba hi ha una petjada d’ós marcada a la roca. Es diu que, en temps antic, algú hi va trobar un tresor amagat. Un familiar de Cal Matró era molt fumador. Un dia va anar a Andorra a buscar tabac. Quan tornava cap al poble se li van presentar set llops i sort en va tenir, de poder refugiar-se al cortal del pastor de Cal Estebareny a Arcavell. Va resguardar-s’hi fins a les nou del matí i, en sortir-ne, va veure com si pel cortal hagués passat un batalló. D’aquesta manera, però, ell va poder salvar la vida.

Fins fa uns anys hi havia l’obrador d’embotits de Cal Teixidó, famosos arreu per la seva qualitat. Dins de la gastronomia típica de muntanya, a Estamariu destaquen l’escudella, la cansalada i el confitat de porc.

L’església de Santa Cecília, del segle XVII, és l’església parroquial. Tot i que va ser dedicada des d’un principi a la santa, fins al 1997 a l’altar major hi havia la imatge de sant Vicenç. També hi havia, a la paret de l’esquerra la imatge de santa Cecília i, a la de la dreta, una altra del Sagrat Cor. Des del 1997, després d’una remodelació, tots tres comparteixen la paret central de l’altar. Sant Vicenç i Santa Cecília també comparteixen el patronatge del terme. Hi podem trobar, a més, dues marededéus, la del Roser i la dels Dolors, i un Santcrist. El campanar, de planta quadrada i de dos pisos amb finestres, té dues campanes. Des del 1994 funcionen amb un rellotge elèctric. L’església de Sant Vicenç és una església romànica del segle X, principis del XI. De planta basilical, es creu que hauria estat aixecada el 1040. Era un edifici singular pel fet que el seu tipus de planta estava destinada a catedrals i monestirs. Originàriament tenia tres naus. La nau central, que és semicircular, és decorada exteriorment amb un fris d’arcuacions llombardes. La volta de canó original, un cop va ser enfonsada, es va substituir per una coberta de fusta que el 1950 es va ensorrar. Bona part de l’ornamentació interior és al Museu d’Art de Catalunya, on podem trobar el baldaquí i un retaule del segle XIV pintat per Arnau Pintor, l’anomenat mestre d’Estamariu. El que sí que hi podem observar són les pintures romàniques de l’absis, les úniques de tota la comarca de l’Alt Urgell que es troben en el seu emplaçament original. Les pintures es van descobrir el 1993 i després de ser restaurades van tornar a veure la llum el 2007, ja que els frescos originals es van tapar amb una fina capa de calç cap a mitjan segle XIV. A la conca absidal, podem veure un Crist majestàtic del qual només resta la part inferior i el tetramorf, els símbols dels evangelistes al seu entorn. A sota hi ha un fris amb animals i caps de màrtirs que representa el mar de vidre. Estamariu va ser un nucli fortificat. De les antigues muralles, en resta la porta d’entrada al poble. La porta de fusta ha desaparegut, però l’arc de dovelles queda de testimoni. Els més grans del poble encara en recorden una altra, ara ja desapareguda, al costat oest. També hi és present la paret, on es pot observar bé al costat de l’església parroquial. Cal Paufenés és l’única casa que es conserva falcada amb l’antiga muralla. Les mateixes cases del nucli urbà feien de muralla per tancar el poble, les actuals: cal Bastida, cal Sovey, cal Travé, ca l’Escuder i cal Parramon. Això feia que el poble només tingués un carrer, el carrer Major. Hi ha restes de cinc colomars. El que es conserva en millor estat és al camp anomenat de Cal Ramonet. Les creus del terme, fetes de ferro, són la de l’Andorrà, la Blanca, la del Pont, la dels Noguers, la de la Boïga, la Llossana i la Creu Central, que estava situada al mig del cementiri. El 3 de maig era tradicional que tot el poble hi anés a fer una benedicció. De la capella de Santa Cecília, situada dalt de la muntanya, només en queden les bases de les parets. El dia de la missa era típic que la gent del poble pugés un tall de coca i una presa de xocolata per fer més curt el camí. El capellà, però, hi anava amb somera. Les restes del monestir de Pinsent, les podem veure en una balma pròxima a la Quera Vella. Se’n pot encara identificar l’edifici de l’església i una petita sala rectangular. També travessen el riu de Bescaran dos ponts romànics, un dels quals és molt a prop del molí. Aquest molí era un dels més importants de la zona. Els capellans del seminari hi pujaven a moldre les olives. Les pujaven amb carro de bous fins a l’obac i des d’allà al molí amb una somera de càrrega. Hi havia la mina de plom a Tros Pelat, la Corba de les mines de coure i dos forns de calç, un a l’Espinal i l’altre a la Plana del Rabanat. Els forns de calç es construïen on hi hagués aquest material i mates per poder-lo coure. Una vegada era cuit i separat de la pedra, el posaven en basses perquè quedés d’una peça. De carboneres, n’hi havia al roc del Miquelet. Els cortals, edificacions allunyades del nucli urbà, tenien tres recintes. Un a peu pla, on hi havia el bestiar, i a sobre el paller, on es guardava la palla o l’herba. Al costat hi havia la barraca. La quadra permetia al pastor tancar el bestiar i així poder anar al poble. Les Arreposadores són dues roques al camí antic de la Seu d’Urgell a Estamariu. Deuen el nom al fet que la gent hi parava a descansar per agafar forces per poder fer l’última pujada al poble. El safareig del poble era a la plaça de la font; es va utilitzar fins als anys setanta. Va ser un lloc molt popular i utilitzat per les dones del poble. L’aigua venia de la font Vella, que encara es conserva a l’entrada del poble, on també hi ha un cóm.

La vila d’Estamariu apareix documentada en l’Acta de Consagració de la Catedral de Santa Maria d’Urgell el 893. El 918 és documentada la via que va a Estamariu i també hi ha documentació del segle x sobre l’enfrontament d’aquesta vila amb el terme del castell de Carcolze. El 1017 al testament de la vescomtessa Sança consta que dóna l’alou d’Estamariu al seu espòs, el vescomte Guillem. El 1141 al testament de Pere, vescomte de l’Alt Urgell i primer vescomte de Castellbò. Estamariu és citat entre les pertinences del vescomtat de Castellbò, al qual restà vinculat definitivament. La posició estratègica del terme d’Estamariu, que controla el pas de l’Urgellet cap a la Cerdanya i és envoltat de possessions episcopals,el va convertir en una de les places més fortes del vescomtat, tal com n’és testimoni l’església de Sant Vicenç. Encara no s’ha pogut ubicar el lloc exacte on hi havia el castell. El poble quedava envoltat per quatre creus: la creu Blanca, la creu de l’Andorrà, la creu dels Noguers i la creu de la Boïga. L’única que encara es conserva és la creu Blanca. Sant Vicenç havia estat l’església parroquial fins a mitjan segle XVIII, quan va ser substituïda per la de Santa Cecília, situada al mig del poble. Tot i així, l’església, que era on hi havia i encara hi ha el cementiri, va ser un lloc de culte on se celebraven els oficis dels difunts fins a l’esfondrament de la coberta de fusta, el 1950. Tenia tres naus, però la gent del poble recorda que la nau del migdia i el seu absis ja no s’utilitzaven. La majoria de cases d’Estamariu tenien ramat per a la carn i la llana, motiu pel qual un dels oficis més importants era el de pastor. La vida del pastor era molt difícil, ja que no podia abandonar el ramat perquè corria el risc de ser atacat per llops o óssos. Això feia que en algunes èpoques de l’any els pastors dormissin amb el ramat. Per aquest motiu, tenien unes barraques ja construïdes que duien entre dos com si fossin una llitera. Prop del poble trobem la cova del Baser Llarg, en la qual s’amagaven els republicans durant la Guerra Civil. També s’hi amagaven els joves del poble que no volien anar a la guerra. Durant el dia s’hi amagaven i a la nit, feien més d’una hora i mitja de camí per veure les seves famílies. A la vegada també hi trobem els nius de metralladores que formaven part de la Línia P. Als anys quaranta, el general Franco va fer construir als Pirineus tota una línia de búnquers per defensar el territori espanyol de possibles atacs de les tropes alemanyes, aliades i, fins i tot d’incursions dels maquis. Els estrategs del projecte havien previst també la possibilitat que les tropes invasores ataquessin l’Estat espanyol per la frontera andorrana. Amb aquest projecte, anomenat Línia P (Línia Pirineus o Gutiérrez), es volia blindar el territori amb 10.000 búnquers des del Port de la Selva fins a Hendaia. Dels 10.000 assentaments previstos només se’n va construir la meitat. Un cop acabada la Guerra Civil, els carrabiners es van hostatjar en una barraca al Cortal Rot, i deien als pastors que els pugessin la llet. La carretera que actualment va a la Rabassa va ser feta fins al lloc conegut com la Pardina per la gent del poble. La resta fins a la frontera va ser construïda per l’exèrcit espanyol. Mentre es construïa la carretera, els soldats feien maniobres a les basses de Pardadalt, on el capità es va fer construir una petita edificació de totxos. L’Estat espanyol volia que la carretera per anar a Bescaran passés per Estamariu, però al final es va construir per davant del poble, per l’altre costat de la muntanya. L’Estat va aprofitar l’ocasió per fer-hi, més tard, un viver de pins conegut com el vivero. Actualment forma part del bosc. Com a dada d’interès sobre la davallada de població de l’Alt Pirineu, a la fi del segle XVI es van registrar a Estamariu 30 focs. El 1860 es va arribar al màxim nombre d’habitants: 486. A partir d’aquí la població va començar a minvar.

L’economia tradicional fins a la primera meitat del segle XIX es basava en la producció de blat, llegums, patates, vi i una mica d’oli i en la cria de bestiar de llana, boví i porcí. També es vivia de la caça de perdius, conills i llebres i de la pesca de truites. L’activitat ramadera ha constituït la base econòmica del terme. En l’actualitat hi ha dos productors que subministren la llet a la cooperativa de la comarca, quatre productors de carn de boví i vedella i, dos ramaders de carn de cavall associats amb el cavall pirinenc català. L’elaboració d’embotits de sabors exquisits és una altra de les activitats econòmiques. Dins el sector turístic hi ha establiments de gran prestigi.

Estamariu té un xotis anomenat "El xotis de la ratera". Aquest tracta dels senyors que explotaven la gent del poble. El xotis de la ratera Per a qui vulgui seguir-lo, pot seguir molt bé el compàs. Quan sentiu tocar missa lo primer que heu de pensar és que obren la ratera, que a dintre trampa hi ha. La noia que vol casar-s’hi, això ha de tenir present: que ha de pagar el dret de cuixa a aquella mala gent. Paga, paga Josepet, o sinó te n’unglaran. Passaràs pel purgatori que ja mai més te’n trauran. Però el Josepet que n’anava prou lleuger s ense fer-li gens de por s’ha rigut d’aquella gent que en volia l’encasassió. Ara ve el dia de Pasqua, fins el cor ens fan tremolar envoltant parets i portes fins que els ous han fet baixar. De divuit a centes lliures haver-hi com hem de pagar a aquestos cares negres que no fan sinó ratar. N’han plantat uns madoganys se’n serveixen per fer por, costen deu “millons” de duros per explotar la nació. Segons planten la bandera i segons lo vent d’on ve aquí la giren i la decanten pel costat que els hi cau bé.