Patrimoni arquitectònic

És dels nostres edificis emblemàtics el més antic. Construïy al s.XII pels àrabs. Els almohades pretenien utilitzar el seu punt estratègic per a vigilar l'entrada a la Vall d'Albaida.   De fàcil accés ja que es troba al capdamunt d'un  turó ubicat al costat de la carretera que enllaça Llutxent i Pinet. També s'hi pot arribar a través de l'anomenada ruta cultural que partint del poble puja per la Costa i passant pel convent mitjançant una senda senyalitzada es comunica amb aquest castell. Aquesta majestuosa fortalesa tenia una funcionalitat defensiva. Compta amb una planta triangular amb doble recinte emmurallat amb els angles reforçats per torreons defensius. Al seu interior encara es pot observar la ubicació d'una cisterna que indueix a l'idea de  que es tracta d'una petita unitat de districte rural composada per la fortificació central (el castell) i les alqueries.    Una vegada consolidada la conquista cristiana perd la seua rellevància com a edifici defensiu.  L'abandonament i el pas del temps han configurat el seu deteriorament actual. L'associació Cultural "El Surar" ve solicitant a l'Ajuntament la immediata tala dels pins de l'interior del recinte , doncs estan fent malbé als murs del castell.    L'accés a l'interior de l'edifici sols es pot realitzar a peu. Aquells visitants que el vullguen observar hi poden accedir mitjançant una senda que serpejant arriba cap a ell.  

Salses és esmentat ja en l'antiguitat. El topònim sembla derivar de les aigües salades, riques de magnesi, que brollen de les diverses fonts del terme. El nom de Salses reapareix el 943 amb ocasió de la donació al monestir de la Grassa d'un alou, el 951 una butlla del papa Agapit II confirmà tots aquests béns a la Grassa, a més del dret de pesca. Des de mitjan segle XI apareix una família senyorial que duu el nom de Salses i que formava part de la cort del comte Ramon de Cerdanya. Al s. XI, l'abadia de la Grassa adquirí noves possessions dins el terme de Salses, però, Alfons I de Catalunya-Aragó, havent heretat el comtat de Rosselló i per tant el castell de Salses, va comprar a l'abadia de la Grassa la major part de les seves propietats (1192) i es va preocupar de fundar una població a l'indret de l'antiga vila de Salses i d'atreure-hi nou poblament amb la concessió d'uns privilegis i franqueses (no se n'han conservat els documents). El rei Pere I, fill i successor d'Alfons, va augmentar les franqueses de Salses amb una carta de privilegis (1213) que abolia el dret d'eixorquia, l'impost sobre la venda del vi i d'altres productes, com els grans i la sal. Aleshores la població era administrada per un consell de prohoms, que tenia com a caps tres rectors, sota l'autoritat d'un batlle, representant del rei. Els salsairots tenien a perpetuïtat el dret de péixer els ramats a les pastures reials de les garrigues de Salses, dret que va ser objecte de diverses reglamentacions al llarg del segle XIII. Salses va ser sempre vila reial fins a la fi de l'antic règim. Les restes del castell vell de Salses es poden veure a l'angle nord-est de l'actual fortalesa, en un petit turó a 200 metres de distància. Documentat per primera vegada el 1074, la seva posició estratègica guardava el Pas de Salses. Els fonaments agafats directament a la roca permeten endevinar-ne la planta. El fortí era més o menys quadrat (de 30 a 40 m. de costat) amb torres quadrades. Al centre del recinte es veu una cisterna circular excavada a la roca. Es considera que és un dels castells del Rosselló que té els seus orígens en època romana, malgrat que va ser utilitzat durant tota l'edat mitjana. Aquesta fortificació, que ja havia resistit un setge el 1438, fou arrasada el 1496, després d'un nou setge francès. L'actual Castell de Salses, avui museu d'història de Salses, es troba situat al nord de la vila rossellonesa del mateix nom, al peu de les Corberes. Domina el camí que comunica Catalunya amb Occitània. Construït entre 1497 i 1503, el Fort de Salses és un dels més importants d’Europa. El seu constructor s’inspirà alhora de la tradició dels castells de Castella i de la modernitat de l’artilleria. La tradició s’expressa en el pla quadrangular de 110m x 84m de costat, repartit en tres espais concèntrics. El primer, és un vast pati comú, el segon és un reducte i el tercer és la torre mestra. La modernitat arquitectònica es tradueix per l’enfonsament en el sòl i l’ús dels baluards capaços de contestar a la tecnologia de l’artilleria en 1500. La construcció del nou castell fou ordenada per Ferran el Catòlic per tal de reforçar la frontera de Catalunya amb França. La nova construcció representà la destrucció de la vila medieval i de l'antiga església de Sant Esteve de Salses. Les obres s'acabaren el 1505, però durant el regnat de Carles V, que esdevingué un dels punts claus en els constants enfrontaments militars amb França, fou dotat de noves i importants defenses. Durant la guerra dels Trenta Anys, el 1639 la guarnició castellana es rendí a l'exèrcit de Lluís XIII. L'any següent el lloctinent de Catalunya, comte de Santa Coloma, aconseguí la rendició de la guarnició francesa que comandava el governador Espenan. Els francesos assetjaren novament el castell i el 1642 aconseguiren, amb la capitulació de les forces castellanes, de retenir definitivament sota llur control aquesta fortalesa. Amb el tractat dels Pirineus, que n'allunyà la frontera francoespanyola 50 km, perdé gran part de la seva importància militar. Tanmateix, el mariscal Vauban, que inicialment el volia destruir per la seva posició al peu de la muntanya, el conservà i millorà. Serví de presó, en particular de dues còmplices de la famosa marquesa de Brinvilliers. Posteriorment, esdevingué polvorí i, durant la guerra civil espanyola de 1936-39, fou utilitzat com a refugi.

La masia de can Pradell de la Serra és construïda al costat d’una plana, arran del camí que de la carretera de Vallgorguina va al Corredor. L’edifici tal com és avui dia va ser construït entre els anys 1842-1850, dates que figuren en diversos llocs de la casa, quan hi vivia en Josep Pradell i Cuch home molt emprenedor, ja que a més de les ampliacions de la masia, també va fer construir el pont d’en Pradell, va reformar i arreglar l’església de Santa Eulàlia de Tapioles i el dolmen de la Pedra Gentil. Aquesta masia ja la trobem documentada a l’any 1012, en el llibre: Notes Històriques del Bisbat de Barcelona de Mn. Mas. Llavors era coneguda amb el nom de Paradell. Després ja surt en els censos dels anys, 1362, 1497, 1515 1553 etc.com a can Pradell de la Serra. En aquesta casa hi havia vivenda pels amos i pels masovers a més de les diferents quadres pel bestiar el celler etc. Tot aquest conjunt queda tancat per dues grans portes, una cada costat de la masia, i una lliça, la qual aguanta les terres del gran patí que hi ha davant de la casa. El conjunt té forma de L, i és orientat de cara a migdia, el sud. A la casa dels amos hi havia pintures a les parets i sostres, amb representacions de l’entorn de can Pradell i en altres sales fets i ciutats del món, aquesta decoració era clarament barroca. A la sala principal servia com a zona de lectura i oci ja que hi havia una biblioteca molt complerta. També cal destacar la galeria que va ser feta en temps de l’ampliació per en Josep Pradell, on hi havia la habitació principal dels amos, que tenia tres finestres. Aquesta casa era una de les més importants del poble, havia tinguts una extensió molt gran de terres i boscos que cuidaven el masover i uns deu o dotze mossos que l’amo tenia contractats per les feines de la casa i bosc. En aquest moments, està en procés de restauració, que se’n cuiden els masovers que hi ha actualment i que també s’encarreguen del restaurant.

El mas Vilar era una antiga "domus" i el primer cavaller que es coneix com a tal, és Bartomeu Vilar vers l'any 1458. Encara que la primera referència documental del nom Vilar de la qual es té constància és d'un cens de 1362 en que hi surt esmentat "en Vilar", en el de 1380 "ítem en Vilar", En el fogatge de 1497 es parla "d'en Vilar" i en el de 1553 de la "viuda Vilar". En el Nomenclàtor de la Província de Barcelona de 1860 surt "can Vilar com a casa important." Veure més informació Situació: Per arribar-hi s'ha d'agafar el camí que hi ha al final del carrer de Mataró. Hi ha una excursió senyalitzada "Can Vilar i el sot de can Montasell", el fulletó el podeu trobar al poble a l'oficina del Parc Natural del Montnegre i el Corredor.

Una de les masies documentades i més antigues de Vallgorguina és “Can Plana”, abans anomenada “Can Plana del Turó” que potser per la seva situació geogràfica o bé, com ja es va fer palès en un escrit de La Vall, núm. 55 del mes d’abril de 1986, de Ricard Pascual i Jaume Mora, tal com segueix: “És una de les masies més velles de Vallgorguina. Està situada al Sud de la població, a dalt d’un turó i s’hi arriba per un camí, que hi mena de dret, que surt del final de la Carretera Vella, en el seu extrem Est. En alguns mapes actuals figura com “CAN PLANA DE DALT”, però el seu nom veritable és “CAN PLANA DEL TURÓ”. Fins fa poc més d’un segle, els membres de la família que la posseí signaven amb aquest cognom, com pot trobar-se en incomptables ocasions, com per exemple, en els documents signats per Marià (escrivia Mariano) del Turó, que fou batlle de Vallgorguina. L’edifici és de tres cossos, amb el carener perpendicular a la façana. Té la porta en arc adovellat i finestres quadrangulars amb l’empit, als brancals i el dintell de pedra. A la dovella de clau de la porta apareix gravada la data de 1.611, la qual a jutjar per l’estil arquitectònic, senzill i sever, podria molt ben ser de la construcció de la casa. Una placa ovalada de fusta enganxada a la porta presenta la inscripció ANY 1.870, és la data d’una reconstrucció deguda a un incendi. L’any 1.923 o 24 els seus estadants es muden a la casa situada a la sortida del poble, en direcció a Coll Sacreu. Aquesta casa era coneguda per Can Fèlix. La família Plana la comprà i l’amplià fins a donar-li l’aspecte actual i naturalment s’anomena des d’aleshores Can Plana. En ella es conserva una gran quantitat de documents escrits d’ençà l’any 1.132, dels quals molts són pergamins en llatí i català antic. Majorment són capítols matrimonials i testaments que s’han conservat a través dels temps, de generació en generació, fent possible extreure dels mateixos, dades de gran importància a l’hora d’estudiar la història del nostre poble, com podrien ser els noms de la gent d’aquell temps o costums i tradicions d’aleshores. De Can Plana, doncs, se’n té constància escrita des de més de vuit-cents anys i sempre ha sigut de la mateixa família.”

El primer document de l’existència de l’església de Vidabona és de l’any 890, i fixa el lliurament de primícies i delmes (dècimes parts) de la comunitat de Vidabona a la comunitat de Sant Pere de Ripoll (com el monestir, fundada per Guifré I, el Pelós l’any 879). Ja aleshores, hi havia domini jeràrquic entre comunitats. La seva comunitat popular cristiana (parròquia) rural era integrada pels masos de Vidabona, l’Adroguer, el Boix de Vidabona, la Solaneta i Camp Roig. L'edifici romànic, del segle XII, s'esfondrà l’any 1969 per les esquerdes al sostre causades per un llamp. Té adosada una edificació que feia de rectoria o habitatge de l’ermità, a la qual s’accedia també pel cor, bastit el segle XVIII. El Santuari està emplaçat en l’interior del vèrtex de l’angle recte format per la Serra Cavallera (O-E), que la protegeix de tramuntanes, i per la Serra de Vidabona (N-S), que la protegeix de ponentades. Està en la bisectriu que arrenca del vèrtex, el Taga, i resta així arrecerada del mestral, el vent dominant del nord-oest. Fou sufragània de St. Martí d’Ogassa, i de Saltor des del 1592. Tingué un quant temps d'independència al s. XVII, quan s'accentuà el seu caràcter de santuari marià, però aviat retornà a la seva subjecció a Saltor. L'antiga imatge de fusta d’àlber policromada (Tallers de Vic, vers 1190-1220), ara al Museu Episcopal de Vic, era advocada contra la pesta, les tempestes i per alliberar els captius, raó per la qual l'església conservava cadenes d'antics presoners com a ex-vots. Una mica més avall del Santuari, hi resten les parets de l’antic mas de Vidabona. En el Camí de Vidabona (Sant Joan de les Abadesses – Ogassa – Ripoll), camí iniciàtic cap a la plenitud del poble, Vidabona simbolitza la plenitud en base a mites de Lluís M. Xirinacs (Dietari final) i Ramon Llull (Llibre d'Amic e Amat) al llarg de 4 etapes vinculades a elements geogràfics: 1) l'ascètica: Pla de cal Pegot, lloc on va ofrenar la vida en Xirinacs, símbol de l’alliberament de les dependències, 2) la mística: Serra de St. Amand, mite de l’Amic (Ramon Llull) i el Taga, mite de la mare creadora de l’Univers segons Xirinacs, l’Amat (de Llull), 3) la crida: Sant Martí d’Ogassa, la resposta a les demandes, la vocació i 4) l’acció compromesa amb el món: Sta. Maria de Vidabona, mite de la plenitud individual i nacional, la Terra promesa catalana. El Camí de Núria i Montgrony es pot fer des de Ripoll o enllaçant des del Camí de Vidabona a Sant Julià de Saltor des de l’antic santuari de Santa Maria de Vidabona. El Camí puja al Santuari de Núria, mite ancesral de la fertilitat (els fruits a la vida) passant per Bruguera, Ribes de Freser i Queralbs, i es pot continuar en dues etapes més fins a Montgrony, mite ancestral de l’alletament (l’aliment pels fruits vitals). D’aquesta manera, qui vulgui fer aquest camí complet en sentit iniciàtic, en 7 etapes pot enllaçar el Camí de Vidabona (la cerca i entrega a la pròpia vocació per assolir la plenitud individual i nacional), amb el Camí de Núria (la fertilitat pels fruits vocacionals) i acabar al Santuari de Montgrony (l’alletament o nodriment dels fruits vitals).

De la cultura àrab gairebé no queden vestigis, síquis i depòsits d’aigua que més envant situarem; encara que sí en trobem de la talaiòtica. Molts d’aquests indrets es torben dins antigues possessions privades i no es poden visitar però es divisen les seves restes des de el Puig de sa Moneda. Fou l’arqueóleg nordamericà William Waldren qui els trobà durant la dècada dels anys cinquanta del segle passat i avui es segueixen les tasques arqueològiques sota la direcció dels Sr. D. Guillem Rosselló Bordoy. El període talaiótic es situa entre els anys 1400 i 123 aC i el talaiot és una construcció ciclòpia de tipologia variada i dedicada a usos diversos. Als voltants de l'any 1000 aC apareixen els poblats, grans conjunts que poden englobar diversos talaiots i moltes estances. Datats entorn a l'any 800 aC trobem els primers objectes de ferro i ceràmica púnica, la qual cosa indica una relació amb les cultures mediterrànies avançades més properes. Restes arqueològiques. Agafant la carretera que duu cap a Banyalbufar, a la dreta, girant cap a un recinte urbanístic, pugem al Puig de sa Moneda. Aquest puig està obert al públic i és on es troba un dels miradors fet per l’Arxiduc Lluís Salvador d’Àustria, una torre d’estil neoàreb que no es conserva en molt bones condicions. Des de aquí, donant l’esquena a la mar, a l’esquerra es divisa es poblat talayòtic de Son Oleza i Son Ferrandell: quatre talayots, un d’ells conserva la seva estructura gràcies a la força del dintell de l’entrada. Agafant el camí cap al Port de Valldemossa, a la carretera de Valldemossa a Banyalbufar i girant a la dreta, Son Mas. Les cases de la possessió, a la dreta, amb la seva torre de defensa del 1500, es conserven en molt bon estat i són un marevallos exemple arquitectònic. Abans d’arribar a les cases es troben les restes del santuari talayòtic dins un camp d’oliveres des d’on es pot gaudir de les vistes de la taula de sacrificis, actualment en restauració. Son Matge, en canvi, està situat a la carretera que va de Palma a Valldemossa, on actualment hi ha un penyal que forma una cova, just començant sa pujada a l’esquerra, devora el torrent. A aquest indret es localitzaba el lloc d’enterrament, s’hi han trobat restes antropomòrfics i objectes de culte com collars, anells, agafadors de cabells, espases, recipients amb restes de menjar i escultures, la famosa Dama de Son Matge, una petita estàtua femenina de pedra que a l’actualitat es troba al Muesu de Mallorca, Ciutat.        El casc urbà de Valldemossa es divideix en la part antiga i la moderna; l’antiga està formada per la Cartoixa i Alt Son Lliure on es troba l’Església d’arrels romàniques de Sant Bartomeu, abans Santa Maria de Valldemossa. Però comencem pel que és considera la part més important del poble: La Cartoixa. Fou Martí l’Humà qui cedí les terres de Valldemossa als monjos cartoixos. Així doncs, entorn a a l’any 1399 els cartoixos s’instal·laren a Valldemossa i construïren de la pedra del Penyal de l’Obra, del camí de Sa Comuna, el seu monestir. A l’actualitat es conserven pocs vestigis de la primera etapa de construcció: l’emparedat; un dintell de pedra del carreró que baixa des de l’església de la Cartoixa a l’entrada del palau del rei Sanxo; l’estructura d’entrada a l’apotecaria dels monjos, situat a l’actual plaça Rubén Dario i on hi tenie el seu hort de plantes medicinals i part del mur de la façana del Carrer Jovellanos, davant del número 11. La segona etapa constructiva es donà durant el segle XVIII. Es començà a construir l’església, encara en construcció, destacant el campanari recobert de rajoles blaves. L’any 1835 amb la desamortització de Mendizábal els cartoixos foren trets del poble i les cel·les són des de llavors ençà deu, unes de domini privat i altres de l’Ajuntament, són les que alberguen el Museu Municipal, la biblioteca Cervantina o dependències. La cel·la és una estructura espacial de dos pisos amb jardí i vistes meravellosas. Cal remarcar que davall les cel·les s’ha trobat un passadís que recorre subterràniament tota la cartoixa. Els actuals jardins de La Cartoixa on trobem el bust escultòric en bronze de l’ Arxiduc Lluís Salvador d’Àustria i el del pintor Santiago Russinyol, autor de Mallorca. L’Illa de la Calma, fou durant el segle XIX la finca dels Bonsoms els quals gaudiren de la propietat dels jardins i de sis cel·les. Dins els jardins veiem una casa, actualment l’ Ajuntament, que era l’antiga casa del chofer del Sr. Isidre Bonsoms i Sicart. Darrera els Jardins de Sa Cartoixa es situa Son Mossenya, antigament anomenat Son Tomàs, finca privada aferrada a la part nord de La Cartoixa i on hi han passat temporades personalitats il·lustres com Santiago Russinyol, Antoni Maura o Jorge Luis Borges. Ens trobem al camí de Sa Comuna. Seguint el camí, més envant, a la dreta, es Molí des Vent de Son Tomàs, que fou del padrí de Sa Beateta Catalina Tomàs, l'única santa valldemossina que visqué durant el segle XVI; a continuació passem l’aqueducte de Son Mossenya del segle XIV que duia aigua als cartoixos des de la Font de na Llambies. Aquest camí montanyós és el que ens duu a Esporles i per on es toba l’antic pou de neu de Valldemossa, la qual es conservava entre fulles de càrritx; el cementiri dels Apestats que durant el segle XVII foren tres a Valldemossa (els altres dos són a Sa Beurada de Son Gual i a Son Calafat); i el penyal de l’Obra darrera del qual es situa un altre molí de vent amb una petita capelleta dedicada a la Beateta.   Tornant al centre del poble, a la ja mencionada plaça Rubén Dario trobem l’entrada al palau del Rei Sanxo de principis del segle XIV i on encara es conserva a la porta un meravellós relleu de Sant Bru. El palau és actualment de domini privat i ja no conserva vestigis de la seva construcció original. A més i mirant la façana del palau cap a l’esquerra veiem una torre de defensa, construccions molt comunes durant el segle XVI en front de la defensa pels continus atacs dels àrabs. A Son Marroig i a Son Gual, finques latifundistes, també es conserven torres de defensa. Cal remarcar que a l’actual Miranda, mirador de la Cartoixa era l’antiga entrada de Palma al monestir i lloc on esperaven les dones i la gent a la que no sa li permetia l’entrada. També és coneguda com la porta de l’Infern. Des de la Miranda es pot gaudir de les vistes del poble: baixant el cap, les antigues terres de cultiu dels monjos amb cinc basses d’aigua; a la dreta, la vinya de moscatell; pujant la vista cap a la dreta, les muntanyes de na Fàtima i Sa Bombarda, que formen l’escut del poble. Una altre plaça cèntrica, al costat de La Cartoixa, és la de Ramon Llull on hi havia a l’època dels cartoixos un aquedute que duia aigua de sa Font de na Mas i on s’unia amb la de na Llambies al mateix monestir. Encara ara es distribueix l’aigua de les fonts naturals al poble; si un es fixa bé, hi ha unes escales de pedra volades a la plaça que donen a un dipòsit, cada veïnat té una clau amb la que tapa o  obri el forat de distribució que li correspón i segons un horaris establerts, aquesta aigua serveix per regar la terra. A més, pujant pel carrer Chopin, tot recta i a l’esquerra pel carrer Rei Sanxo, localitzem la creu de pedra del segle XV de la qual cal destacar la seva iconografia, i en front el bebedor o la font de les rentadores amb aigua de na Mas. Al mateix carrer Chopin es situaba l’antiga tafona d’oli, de la qual no es conserven restes. Passejant pel carrer Vell, al nº1 trobem la casa de Cas Sabater Coix, casa típica del segle XVI amb escut religiós al dintell de la porta. Al carrer de la Rosa nº 35 trobem la posada dels senyors de Can Ferrandell, nobles del poble, del 1611. Pujant pel mateix carrer, un altre punt de distribució d’aigua (en front del nº 16) que comparteixen els veïnats valldemossins. Al costat, cases de Son Roqueta, antigament Son Mas, amb escut de 1590 i dos caps en relleu als costats de la façana; aquestes cases són les de l’antiga possessió que incloïa sa Font de na Mas. Aquesta font és encara la més dotada de Valldemossa i es troba molt a prop de s’Escola Nova i de l’ antiga possessió de Son Gual, propietat del que fou capità (o batlle) del poble de la família Gual Desmur. Cal tenir en compte que cada possessió tenia la seva representació al poble, es a dir la posada que s’utilitzava com a punt de distribució i venta dels productes de la finca. Es per això que els noms de les possessions o finques es repeteix al casc urbà. Els vestigis àrabs es troben situats a la bifurcació entre el carrer Uetam i el de la Rosa, a una endinsada, l’investigador Nicolau Canyellas Serrano ha trobat restes de l’antiga bassa que distribuïa l’aigua dins del poble. Cal tenir en compte que l’èpca àreb fou gaire bé anulada de l’història de les illes amb la Conquesta dels cristians. Davall d’aquest aljub s’han trobat síquis de la font de na Mas. Més avall, la plaça de la Constitució on es troba l’edifici de l’antic Ajuntament, avui biblioteca, i seguint la costa, l’església de Sant Bartomeu. Ens endinsam a l’antic casc urbà d’Alt Son Lliure pel que s’entrava des del camí de Ses Roques Llises pel que s’entrava des de Palma.  A més, al carrer de sa Rectoria és on nasqué la Beateta: l’escultura de Santa Catalina nina fou feta per l’escultor Horacio de Eguía; i al número 3, la Caseta de la Beata que convertida en capelleta conté un reliquiari de la seva carn ja que és on va nèixer. Al final d’aquest carrer es conserva una façana amb pintures vermelles (òxid de ferro), quatre escenes pageses datades al segle XVII. Girant a l’esquerra ens trobem amb la plaça de Na Búger on es troba la font amb el mateix nom; i baixant pel carrer de la Constitució ens endinsem al que fou el nucli urbà de Valldemossa, les antigues cases d’Alt Son Lliure, a prop del fossaret de l’església de Sant Bartomeu. Les cases formen petits llogarets o grups distribuïts per carrerons, cal remarcar que les plantes i flors que es pengen actualment a les façanes és una costum contemporània. Deixant Alt Son Lliure pel Camí de ses Roques Llises, hi ha una font amb aigua d’una vena de na Mas. Aquesta font està dedicada a la Beateta perquè fou un dels llocs on Sant Antoni se li aparegué. A més, les cases d’Alt Son Lliure, foren les de la família de Catalina Homar, amiga de l’Arxiduc Lluís Salvador d’Àustria. Les teules pintades són també part del patrimoni cultural de Valldemossa des del segle XVII.  Motius geomètrics, antropològics i religiosos de òxid de ferro al carrer de la Plaça número 3, a la Plaça Gallard (on durant el segle XVI estava ple de moreres perquè els cucs fessin seda).

L’església romànica va ser consagrada el 8 de febrer de l'any 1024 per l'abat Oliba, desprès que el senyor del Castell de Pena, Joan Oriol, manés refer el temple ja existent (consagrat a finals del segle X pel bisbe de Vic, Arnulf). El 1073, el clergue Bernat Joan, descendent dels Oriol, va donar el temple al monestir de Sant Joan de les Abadesses. El 1708 s'hi va afegir un petit oratori dedicat a la Mare de Déu de la Bonanova. El temple és format per una sola nau coberta amb volta de canó, capçada a l'est per un absis semicircular. A la nau se li van afegir capelles laterals, així com una sagristia adossada en el mur sud. S'hi venera la imatge de la Mare de Déu del Puig de França, una preciosa talla gòtica de fusta d’alabastre del segle XIV del Taller de Sant Joan de les Abadesses que actualment pot contemplar-se en el Museu Episcopal de Vic (igual com la talla de Sant Martí). A l’església n’hi ha una reproducció exacta de l’any 1981. És advocada per alleugerir els dolors, per tenir un feliç part, per asserenar les tempestes i protegir de la pesta, la guerra i la fam. Diu la tradició que, en portar-la de França, en arribar aquí l’expedició no va poder avançar més. El seu aplec se celebra el segon diumenge de juliol, amb Sardanes, ofici, ball de tarda i costellada popular. Sant Martí, que dóna nom a dues de les esglésies d’Ogassa, va viure al segle IV i va ser bisbe de la ciutat francesa de Tours. Sembla que havia nascut a l'actual Hongria, fill d'un oficial de l'exèrcit romà. Va ingressar a l'exèrcit fins que es va convertir al cristianisme. Va fundar l’any 360 el que es pot considerar primer monestir d'Occident, el de Ligugé. Més tard en fundà d’altres. Va fer nombrosos viatges de predicació per la Gàl·lia central i occidental, sobretot en zones rurals, que el van fer molt popular. Per això, l'any 371 va ser elegit bisbe de Tours per aclamació popular. Es va fer cèlebre per la seva santedat i els seus miracles. Morí a Candes l'any 397, on havia anat per a conciliar-ne els clergues que tenien un conflicte. La seva festivitat se celebra l’11 de novembre a l’església veïna de Sant Martí de Surroca, dia del seu enterrament a Tours,. Martí fou el primer sant nomenat sense haver estat màrtir. Ha estat considerat el patró de l’orde de cavalleria. El costum de clavar una ferradura a la porta del temple la vuitada de la festa de Sant Martí, havia estat molt estès i prové de l'antiga creença que el sant protegia el bestiar i els seus propietaris de tot tipus de mals, com també als forjadors i manyans. Quan els exèrcits francesos van ajudar als catalans en la Reconquesta contra els sarraïns, els soldats francs (grans devots de Sant Martí, patró de França) erigien una capella en agraïment a sant Martí dalt de cada turó reconquerit. Aquesta devoció es va estendre per Catalunya i per això encara avui més d’una trentena de viles el tenen per patró. Llegenda de l’Estiuet i de l’Arc de Sant Martí: Un dia gèlid de novembre del 337, anant a lluitar a Amiens, es va trobar amb un captaire tremolant de fred i mig mort de gana a la porta de la ciutat d’Amiens. Martí va donar-li la meitat dels queviures que duia i una part de la seva capa, que va tallar amb la seva espasa. La llegenda explica que el cel es va obrir, el Sol va brillar esplendorós i es va formar un gran Arc de Sant Martí que va fondre la neu i enretirar el fred. Per aquest motiu hom coneix l’interludi de bonança que cada any té lloc a mitjans de novembre amb el nom d’Estiuet de Sant Martí. A la nit següent, Crist se li apareix vestit amb la mitja capa i dient als àngels: "Aquí hi ha Martí, el soldat romà que no està batejat: ell m'ha vestit". En desvetllar-se, Martí va trobar que la capa estava sencera i va decidir de batejar-se La capa miraculosa es va conservar com a relíquia i va formar part del tresor dels reis merovingis dels francs, que la portaven a les seves campanyes militars com a amulet. El prevere encarregat de la custòdia de la relíquia (una "cappella" o capa curta) era el "cappellanus“, terme que va donar origen a "capella“ com a lloc d'oració (per l'oratori on es conservava) i a "capellà", primer com a sacerdot militar i després, com a sacerdot i religiós en general. La llegenda de Sant Martí i les oques: Martí no volia ser bisbe, ja que, humil, no volia tenir cap mena d'honor. Havia sentit que els ciutadans de Tours volien fer-lo bisbe i venien a cercar-lo; per evitar-ho, es va amagar, però les oques que hi havia van començar a palpar i van descobrir-lo. Sant Martí és un testimoniatge d’escolta i d’entrega humil a la seva vocació al servei dels altres. Fou un home solidari i molt estimat per la gent del poble. Per aquesta raó, a diferència d’avui, fou un bisbe nomenat per aclamació popular. Diuen els goig de Sant Martí: “Patró nostre Sant Martí, model en nostre camí.”La llegenda de la capa, míticament, suggereix que quan hom es lliura als altres, l’univers sencer s’hi fa còmplice: surt el sol, el cel s’obre i es vesteix de gala amb l’Arc de Sant Martí. La llegenda de les oques, en el seu sentit mític, evoca la humilitat de servir els altres sense rebre honors, així com la impossibilitat d’amagar-se del destí (vocació) al que cadascú és cridat, amb la llibertat de respondre afirmativament o no a aquesta crida.