Sóller

La parròquia de Sant Bartomeu de Sóller. La primitiva església de Sant Bartomeu ja existia en el segle XIII. El papa Innocenci IV, a la bul·la que posa els béns de la diòcesi i de les esglésies de Mallorca sota la protecció de la Santa Seu (14 d’abril de 1248) ja l’esmenta amb el títol de Sant Bartomeu. Aquesta església ha passat per diverses fases constructives, segons les necessitats de cada moment, s’ha anat ampliant, ha servit de refugi i defensa de la població amb les murades construïdes entre 1565 i 1575; ha servit per atendre les necessitats espirituals de la vila de Sóller i per enterrar els seus morts. Va esser el rector Sebastià Maimó el que es proposà donar al temple l’aspecte actual. El dia 24 d’agost de 1904 es posà la primera pedra de les obres d’engrandiment de la parròquia que també representaven la construcció d’una façana nova. Ara tenim en la nostra església no només un monument històrico-artístic o un BIC (Bé d’ Interès Cultural), sinó també un dels símbols d’identitat de la nostra ciutat de Sóller. La remodelació urbana de Sóller (1904-1914). A principi del segle XX l’Ajuntament de Sóller va promoure la reforma de la plaça de la Constitució. Es tractava d’ampliar-la i remodelar-la amb el cobriment del torrent que hi transcorria per aixecar, en aquell lloc, la nova Casa Consistorial. En aquest mateix moment, i per iniciativa de l’Església, es va abordar la resolució del problema de la façana del temple parroquial i, a la vegada, la nova ordinació de l’espai que la rodejava. Els arquitectes mallorquins Joan Rubió, Francesc Roca i Guillem Reynés, varen participar en diferents moments en la consecució d’aquest pla que presentem aquí per la importància que va tenir per la fesomia definitiva del nucli urbà de la ciutat. També es justificava la necessitat de realitzar la reforma per a modernitzar la població amb arguments de caràcter higiènic i circulatori, molt de moda en aquella època. A Sóller, igual que a Palma, es concentra el nombre més gran d'edificis marcats per l'empremta del modernisme. Al llarg d’aquest passeig el viatger tindrà l'oportunitat de descobrir la nova estètica que va envair façanes i interiors introduint la nota colorista a la ciutat. Un art total articulat sota una vocació ornamental, la font d'inspiració de la qual n’és la natura en totes les seves formes, que va afectar no sols l'arquitectura sinó també l'escultura, la pintura i les arts aplicades. El passeig que a continuació us proposem us traslladarà a una època en què Sóller respirava nous aires arribats d'ultramar, plasmats en la nova arquitectura urbana, la indústria o la moda: Estació del Ferrocarril Can Penya Can Isabel Cas Fideuer Can Ledesma Sa Bleda Can Bell Esguard Can Baltasar Ca S’Americà Can Cambuix Can Prunera Can Massana Ca la Nena Església parroquial de Sant Bartomeu – Banc de Sóller Can Moratal Can Llinás Gran Hotel Can Querol Can Canals Can Cremat Can Mateu Frontera La Parròquia de Sant Ramon de Penyafort del Port de Sóller. Quan s’establí al Port de Sóller la base naval de l’Armada espanyola (Sa Base), l’antiga església de Sant Ramon de Penyafort i el monestir de Santa Caterina d’Alexandria varen quedar dins la zona militaritzada. Per aquest motiu es va fer necessària la construcció d’una nova església. Donya Antònia Castelló Siquier, viuda de Josep Montis Allende-Salazar, va fer donació d’un terreny de la possessió d’Es Port al lloc conegut com s’Arenal del Port o el Pla del Port, situat darrera de la finca de Cas Siquier. Aquest solar feia 26 metres d’ample per 33 metres de llarg, i va ser el lloc on es va construir la nova església del Port que avui coneixem.  

Una  de les sortides a la crisi econòmica ocasionada per la malaltia dels tarongers va ser l’emigració, si tenim en compte que els sollerics que van anar enllà no pertanyien al mateix estrat social ni econòmic. La majoria eren homes d’entre 20 i 30 anys i els llocs escollits eren diversos, encara que sempre vora la mar. Hispanoamèrica va ser destí propi de la gent més acomodada, mentre que la gent amb menys recursos sovint va optar per França. En el segon terç del segle XIX s’inicià l’emigració dels sollerics cap a Puerto Rico i França, ja que en ambdós països prèviament s’havien establert lligams de caràcter comercial. L’emigració s’incrementa a la dècada dels 50 i 60 a causa de la crisi dels sector tèxtil cotoner i de la taronja. Les dates del retorn definitiu es situen entre el 1930 i el 1960. El principal motiu per retornar era la malaltia d’un familiar, però també l’enyorança jugava un paper important.