Història

A rel de l'expulsió dels moriscos l'any 1609, extenses zones del regne de València i especialment les zones muntanyoses d'Alacant, quedaren pràcticament despoblades. Així, per exemple, la vall de Tàrbena, que comptava l'any 1602 amb 64 focs o cases va veure perduda tota la seva població.  Els seus senyors feudals, encapçalats pel senyor d'Olocau a València, que era virrei de Mallorca, i amb la intenció de no perdre les seves rendes promogueren ràpidament la repoblació d'aquestes zones. Diverses comarques valencianes varen ser colonitzades principalment, o fins i tot exclusivament, amb pagesos mallorquins, empesos per l'angoixosa situació que patien a Mallorca, ofegats pels deutes i agreujada per successives collites molt dolentes, els quals acceptaren immediatament l'oportunitat que representava la promesa de terra a bastament per millorar les seves condicions de vida.  La zona on els mallorquins varen ésser el principal grup repoblador i en alguna ocasió, com ja hem dit, pràcticament l'únic ocupa una àmplia extensió de les comarques valencianes meridionals de la Marina Alta (Tàrbena, l'Atzúvia, Castells, Lorxa, la Vall d'Alaguar, la Vall d'Ebo, la Vall de Gallinera, Xaló), comarques d'accidentada orografia que afavorí un cert aïllament de la seva població i mantenir-la relativament homogènia fins a l'època contemporània.  Una conseqüència d'aquest repoblament és el gran nombre de cognoms mallorquins que han passat a ser "típics" d'una part del sud valencià. Una altra, molt evident especialment a la Marina Alta, són les influències lingüístiques, que donen una fesomia molt particular al seu parlar. Per exemple, el lèxic d'aquestes comarques compta amb paraules com acurçar, espitjar,  gírgola,  granot,  mèl·lera,  nedar,  renyar, tudar, treure, titina... Els trests morfològics més vistosos es conserven a Tàrbena, amb l'article "salat" i les formes demostratives arcaitzants aquest, aqueix, l'article personal en... També els trets fonètics són nombrosos.  L'herència mallorquina és també visible en la toponimia, amb noms com la bassa de Sineu a la marjal de Pego-Oliva, en les tradicions i en les festes. Així doncs, durant cents d'anys, aquests valencians d'orígen mallorquí han conservat la seva llengua, cultura i alguns costums. Però també patiren la befa i rialles dels autòctons que s'estranyaven davant el seu accent salat. Pot ser per això, tot i l'endogàmia entre aquests immigrans a l'hora de casar-se, mostraren una clara tendència de triar noms valencians per als seus fills, per a intentar esborrar el rastre del seu passat i procedència mallorquina.  Aquesta situació, gràcies a diferents investigacions i a un procés de recuperació de la memòria iniciat els anys vuitanta sembla haver canviat, i ara aquests valencians mallorquins n'estan orgullosos, saben d'on vénen i lluiten per mantenir la seva cultura.  De tot això parla el documental Valencians de Mallorca, elaborat per Info TV (www.infotelevisio.com) amb la col·laboració del Consell de Mallorca.

Trobem documentat per primer cop el nom d’aquesta població i parròquia l’any 839 en l’acta de consagració de la catedral de la Seu d’Urgell. Des d’aleshores, han quedat registrats tota mena de fets que d’una manera o una altra han incidit en la vida dels seus habitants. En citem alguns dels més rellevants.    Entre 1562 i 1598, el regne de França va viure una guerra en què es van enfrontar catòlics contra calvinistes (hugonots); les idees d’aquest darrer bàndol van tenir molta influència en alguns punts del Llenguadoc i les seves tropes van entrar a Andorra i en van saquejar algunes esglésies, com és el cas de la de Sant Serni de Canillo. Durant el s. xix aquest territori va tornar a estar esquitxat per un conflicte entre dos bàndols. Aleshores la societat andorrana estava dividida entre els partidaris de França i els partidaris de la Mitra, més oberts al progrés els uns i més reticents als canvis els altres. Les tensions entre els dos bàndols va desembocar en un conflicte armat que va tenir com a excusa les eleccions celebrades a Canillo l’any 1885; els partidaris de França van resultar-ne els vencedors. Per a més informació: Nova aproximació a la història d’Andorra, Jordi Guillamet Anton Va ser a fins a final d’aquest s. xix, quan van deixar de ser explotats, que els meners de la coma de Ransol, situats a uns 2.800 m d’altitud i dins la parròquia de Canillo, van desenvolupar un paper clau per a l’economia d’aquest país, ja que proveïen de ferro les antigues fargues andorranes. Una d’aquestes fargues estava ubicada a l’Aldosa de Canillo i era propietat de Miquel Adellach.  L’espanyol Francisco de Zamora va ser un dels primers viatgers que va escriure impressions sobre Andorra; concretament va ser l’any 1788, data en què va pujar al pic de Casamanya i als estanys de Juclar. Un testimoni posterior però igualment rellevant va ser el de mossèn Jacint Verdaguer, qui el 5 de setembre de 1883 va travessar la ribera d’Incles per fer el pic de la coma de Varilles i es va acomiadar d’Andorra a Fontargent. “A les set del matí partírem de Soldeu amb lo senyor vicari, Francisco Albós, de Bescaran. Baixàrem fins a trobar la riera d'Incles, que des del Valira va en línia recta al port de Fontargent. És verament hermosa. Com la vall és ampleta, la cinta d'argent de les aigües té un verd i ample prat a cada banda, de cap a cap de la ribera. L'atravessàrem a biaix, anant a enfilarnos a l'altra banda pel bosc d'Entor. Guanyàrem la serra i anàrem seguint-la fins al Puig de la Cometa, que és de gairebé tanta altura com Casamanya i de molta més vista.”

Durant la Segona Guerra Mundial, la vall d’Incles va ser un punt important de les xarxes d’evasió de refugiats que, majoritàriament, entraven a la península Ibèrica procedents de la resta d’Europa. A Soldeu els acollien, els oferien refugi i escalfor i els feien una calderada perquè es poguessin refer. Es diu que molts paracaigudistes anglesos s’escapaven dels alemanys travessant aquesta vall per refugiar-se a Andorra. Com a apunt curiós, el primer cotxe que hi va haver a Soldeu va arribar-hi l’any 1912.

Tot i formar part del territori andorrà des del 1304, el Pas de la Casa és una vila que encara no té cent anys d’història, ja que es va fundar als anys seixanta. A final del segle xix només hi havia una casa, la barraca del pastor Valentí, que era feta de pedra. El pastor hi era durant l’època d’estiu, quan els pagesos hi portaven a pasturar els ramats, i a l’hivern l’indret quedava totalment abandonat. Als anys trenta, amb la construcció de la carretera d’Andorra la Vella al Pas de la Casa, els obrers s’hi van instal·lar en barraques de fusta, i no va ser fins als anys quaranta que s’hi van construir més cabanes de pedra. Normalment eren de dues plantes: a la planta baixa hi havia els animals i a la primera planta hi vivien les persones. L’actual carrer Major va ser el primer lloc on la gent es va anar instal·lant. Els terrenys sobre els quals està edificat el Pas de la Casa pertanyen al Comú d’Encamp i els que s’hi van establir paguen el cens emfitèutic per un període de cent anys. Des d’aleshores la població s’ha anat proveint de subministraments a poc a poc, no hi ha cap cementiri al poble i els habitants fundadors encara recorden com feien llum a unes poques cases a partir d’una turbina i una dinamo. Passats uns mesos de les eleccions de la Nova Reforma del 1866, el Consell General va aprovar una concessió de balnearis i casinos per la qual, en contrapartida, l’empresa concessionària es comprometia a construir carreteres, que havien de dur molts beneficis al territori andorrà. No obstant això, per dificultats tècniques i poca rendibilitat, la societat que les havia d’emprendre va variar el projecte inicial amb la proposta de construir només un casino als terrenys de la Solana. Aquest canvi d’esdeveniments va generar l’anomenada crisi de les cases de joc del 1868, que va dividir la classe política i la població entre partidaris i detractors del joc; els uns qualificats de més progressistes i els altres, de més conservadors.  Durant la Guerra Civil Espanyola, refugiats catalans i espanyols van travessar la frontera per anar cap a França. Un recorregut que també es va seguir a la inversa durant la Primera i la Segona Guerra Mundial, quan el sol fet de creuar el rierol que surt de l’estany de les Abelletes, l’Arieja, cap a terres andorranes era símbol de felicitat i llibertat. L’any 1942 els soldats nazis van arribar fins al Pas de la Casa. Amb referència a això, popularment es diu que aquesta va ser una de les fronteres que els alemanys van tenir més controlades atès el gran nombre de refugiats que hi passaven, i que els soldats van col·locar un filat de punxes al voltant del riu per dificultar el pas cap a terres no ocupades; un filat que expliquen que encara hi és, tot i que enterrat. També es diu que durant aquesta època el tràfic irregular de mercaderies tenia un pes importanti que la principal ruta era la que anava cap a l’Hospitalet; conten que, com que s’efectuava durant tot l’any, els que sortien del Pas de la Casa havien d’utilitzar, mentre hi havia neu, esquís i pells de foca. Els intercanvis comercials es van veure perjudicatsen períodes com el comprès entre el setembre del 1953 i el juliol del 1954, durant el qual la frontera va experimentar restriccions importants com a conseqüència de les relacions difícils que es vivien amb les autoritats franceses i que s’havien agreujat, d’una banda, amb els problemes comercials relacionats amb les taxes i, de l’altra, amb la neutralitat que va mantenir Ràdio Andorra (fundada per francesos) durant el conflicte bèl·lic que va enfrontar França i Alemanya.  Més endavant, però, les bones relacions es van restablir, tal com prova la visita que el general Charles de Gaulle va fer al Pas de la Casa com a copríncep d’Andorra l’any 1967. Tal com s’ha anat veient, la història del Pas de la Casa està íntimament lligada a la història de les pistes d’esquí. Concretament, a les de l’estació Pas de la Casa-Grau Roig, que l’any 2007 va celebrar el cinquantè aniversari. Segons el saber popular, l’any 1952 Francesc Viladomat i Jaume Brugat van muntar una telecorda (similar al teleesquí infantil) que no va funcionar però que va ser el precedent del primer teleesquí que hi va haver a Andorra i que va construir Viladomat el 1957; anava del Pas de la Casa a coll Blanc i de seguida va implicar l’obertura de la primera estació d’esquí andorrana. Va costar prop d’un milió de pessetes d’aleshores i no va resultar ser una construcció gens fàcil, com tampoc el seu funcionament: després de desestimar un motor de camió, van aconseguir fer-lo anar amb un camió que Viladomat utilitzava als hiverns per al teleesquí i als estius per pujar materials i sorra per construir l’hotel Pic Blanc. A causa de la proximitat entre el Pas de la Casa i l’Estat francès, un dels altres intercanvis que hi ha hagut entre tots dos sentits és el de la mà d’obra, un fet que va augmentar amb la construcció de carreteres, tant en territori andorrà com en francès. Des de temps antics el port d’Envalira, de 7 km de llargada, ha estat una via de comunicació molt freqüentada. Hi passa la carretera general que travessa Andorra des de la Seu d’Urgell i durant força temps va representar l’única opció de pas per entrar i sortir del Principat. L’any 2002, però, es va construir l’alternativa al port amb l’obertura del túnel d’Envalira al trànsit de turismes. Aquest túnel uneix el Pas de la Casa i grau Roig passant per sota el port.

La cova de l’Aragó és al Rosselló, en el terme municipal de Talteüll, 19 quilòmetres al nord-oest de Perpinyà. La cova és al sud del massís de les Corberes, en una abrupta cornisa a 100 metres sobre el llit del riu Verdoble. Es tracta d’una gran cavitat, de 35 metres de llargària i 10 metres d’amplària màxima. La fauna és excepcionalment abundant i ben conservada en tots els diversos sòls d’hàbitat de la Cova de l’Aragó. Els carnívors són representats pel llop, la guineu, l’os, el gat salvatge, el linx, la pantera i el lleó. Els herbívors que hi trobem són el ren, la daina, el bisó de les estepes, l’ur, el bou mesquer , el tar –mena de cabra salvatge–, l’isard, el cavall de Mosbach, el rinoceront del prat, el conill, la llebre xiuladora i el castor… A part dels nombrosos mamífers, s’hi han trobat restes d’ocells i de rosegadors. Finalment, respecte de l’hàbitat, aquests caçadors col·locaven en el sòl un empedrat que els devia servir d’eficaç aïllament contra la humitat i que impedia alhora que s’enfonsessin a la sorra. En alguns casos, portaven grans blocs de l’exterior i els col·locaven sobre els sols de l’hàbitat. Un d’aquests blocs que va servir d’enclusa, justament amb percussors i ossos trencats, assenyala l’existència d’un emplaçament on devien trencar els ossos per extreure’n la medul·la. Els homes que vivien en aquesta cova eren uns temibles caçadors que podien matar bisons o rinoceronts però que de tant en tant consumien restes humans'. Ho sabem per les troballes d’eines i de restes que s’hi han fet. 'Aragó 119' és el nom que s'ha donat al fòssil humà més conegut de la cova perquè és el 119è resta humà que s’ha trobat en el jaciment de Talteüll. El 1971 també s’hi va descobrir el crani de l'Home de Talteüll, un homo erectus de 450.000 anys, que és una de les restes d’homínids més importants a Europa.

Salses és esmentat ja en l'antiguitat. El topònim sembla derivar de les aigües salades, riques de magnesi, que brollen de les diverses fonts del terme. El nom de Salses reapareix el 943 amb ocasió de la donació al monestir de la Grassa d'un alou, el 951 una butlla del papa Agapit II confirmà tots aquests béns a la Grassa, a més del dret de pesca. Des de mitjan segle XI apareix una família senyorial que duu el nom de Salses i que formava part de la cort del comte Ramon de Cerdanya. Al s. XI, l'abadia de la Grassa adquirí noves possessions dins el terme de Salses, però, Alfons I de Catalunya-Aragó, havent heretat el comtat de Rosselló i per tant el castell de Salses, va comprar a l'abadia de la Grassa la major part de les seves propietats (1192) i es va preocupar de fundar una població a l'indret de l'antiga vila de Salses i d'atreure-hi nou poblament amb la concessió d'uns privilegis i franqueses (no se n'han conservat els documents). El rei Pere I, fill i successor d'Alfons, va augmentar les franqueses de Salses amb una carta de privilegis (1213) que abolia el dret d'eixorquia, l'impost sobre la venda del vi i d'altres productes, com els grans i la sal. Aleshores la població era administrada per un consell de prohoms, que tenia com a caps tres rectors, sota l'autoritat d'un batlle, representant del rei. Els salsairots tenien a perpetuïtat el dret de péixer els ramats a les pastures reials de les garrigues de Salses, dret que va ser objecte de diverses reglamentacions al llarg del segle XIII. Salses va ser sempre vila reial fins a la fi de l'antic règim. Les restes del castell vell de Salses es poden veure a l'angle nord-est de l'actual fortalesa, en un petit turó a 200 metres de distància. Documentat per primera vegada el 1074, la seva posició estratègica guardava el Pas de Salses. Els fonaments agafats directament a la roca permeten endevinar-ne la planta. El fortí era més o menys quadrat (de 30 a 40 m. de costat) amb torres quadrades. Al centre del recinte es veu una cisterna circular excavada a la roca. Es considera que és un dels castells del Rosselló que té els seus orígens en època romana, malgrat que va ser utilitzat durant tota l'edat mitjana. Aquesta fortificació, que ja havia resistit un setge el 1438, fou arrasada el 1496, després d'un nou setge francès. L'actual Castell de Salses, avui museu d'història de Salses, es troba situat al nord de la vila rossellonesa del mateix nom, al peu de les Corberes. Domina el camí que comunica Catalunya amb Occitània. Construït entre 1497 i 1503, el Fort de Salses és un dels més importants d’Europa. El seu constructor s’inspirà alhora de la tradició dels castells de Castella i de la modernitat de l’artilleria. La tradició s’expressa en el pla quadrangular de 110m x 84m de costat, repartit en tres espais concèntrics. El primer, és un vast pati comú, el segon és un reducte i el tercer és la torre mestra. La modernitat arquitectònica es tradueix per l’enfonsament en el sòl i l’ús dels baluards capaços de contestar a la tecnologia de l’artilleria en 1500. La construcció del nou castell fou ordenada per Ferran el Catòlic per tal de reforçar la frontera de Catalunya amb França. La nova construcció representà la destrucció de la vila medieval i de l'antiga església de Sant Esteve de Salses. Les obres s'acabaren el 1505, però durant el regnat de Carles V, que esdevingué un dels punts claus en els constants enfrontaments militars amb França, fou dotat de noves i importants defenses. Durant la guerra dels Trenta Anys, el 1639 la guarnició castellana es rendí a l'exèrcit de Lluís XIII. L'any següent el lloctinent de Catalunya, comte de Santa Coloma, aconseguí la rendició de la guarnició francesa que comandava el governador Espenan. Els francesos assetjaren novament el castell i el 1642 aconseguiren, amb la capitulació de les forces castellanes, de retenir definitivament sota llur control aquesta fortalesa. Amb el tractat dels Pirineus, que n'allunyà la frontera francoespanyola 50 km, perdé gran part de la seva importància militar. Tanmateix, el mariscal Vauban, que inicialment el volia destruir per la seva posició al peu de la muntanya, el conservà i millorà. Serví de presó, en particular de dues còmplices de la famosa marquesa de Brinvilliers. Posteriorment, esdevingué polvorí i, durant la guerra civil espanyola de 1936-39, fou utilitzat com a refugi.

Escrit de l'Assemblea de Toluges convocada pel bisbe Oliba, en nom del bisbe d’Elna, absent per pelegrinatge, en què declara la Pau i Treva de Déu (1027). Es posa en plaça una llei per protegir al poble i en contra de la barbàrie: "L’any de l’encarnació del Senyor XXVII després de mil, el XVII de les calendes 5 de juny, Oliba, bisbe de Vic, substituïnt6 Berenguer, bisbe d’Elna, (...) s’ha reunit amb els sacerdots i amb la multitud dels fidels, homes i dones, al comtat de Rosselló, al Prat de Toluges. Aquest bisbe ha declarat, conjuntament amb tot el clergat i el poble fidel, que cap habitant dins tot el comtat de Rosselló o el bisbat d’Elna, no havia d’atacar cap enemic seu, de la novena8 hora del dissabte fins a l’hora prima9 del dilluns (...); ni que ningú gosaria atacar una església o les cases situades a l’entorn dins un espai de trenta passes (...). Que si algú ha fet això, o si ho fa d’ara endavant i no demana perdó (...), serà excomunicat i fora de la santa Església catòlica i de tota la comunitat de fidels." Adaptat segons un extracte traduït del llatí per Pere Ponsich (Catalunya Romànica, volum XIV).

El camp de refugiats d'Argelers fou obert el 3 de febrer de 1939 al nord de la platja d'Argelers (Rosselló). Destinat a les tropes de la Segona República Espanyola que arribaven al territori de l'estat francès durant l'evacuació de Catalunya els darrers mesos de la guerra civil espanyola. El camp va concentrar, en unes condicions molt dures –fred, fam, polls, sarna, prostitució–, els republicans espanyols que fugien d'una guerra perduda. 80.000 persones van arribar-hi en menys de 7 dies. El camp va ser construït per a 15 dies i va durar 2 anys. S'hi van construir 300 barraques i s'estima que hi van passar unes 465.000 persones. El gener de 1939 la ciutat de Barcelona va caure en mans franquistes i la victòria militar de la Guerra Civil queia definitivament de la banda dels militars feixistes colpistes. Mig milió de Republicans espanyols, per salvar la vida, van prendre el camí de l'exili cap a França. Aquest èxode s'anomenà La Retirada. El camp d'Argelers va ser el primer dels camps de concentració construïts al Rosselló. No s'havia previst res per a l'acolliment dels exiliats i al principi, només la sorra i la roba que portaven els abrigava. Poc després es van obrir altres camps com els del Voló, Sant Cebrià, El Barcarès, Bram i del Vernet. Això permeté disminuir la pressió demogràfica del Camp d'Argelers traslladant part dels refugiats a Barcarès. Era una superfície sorrenca voltada de filat on foren construïts uns escassos barracons. S'hi van arribar a amuntegar fins a 65.000 refugiats en unes dures condicions a causa de la manca d'infraestructures del camp. De fet els refugiats reberen el tracte de presoners de guerra. El camp era vigilat per senegalesos (a partir del desembre del 1939, del 24è. regiment de tiradors senegalesos, de guarnició a Perpinyà) i espahís a cavall que es caracteritzaven per la seva duresa. Al camp d'Argelers les nenes i les noies joves portaven una espècie de xiulet fet amb canyes lligat al coll que feien servir en cas d'intentar ser violades pels seus guardians.

Aquí teniu l'artícle sobre els darrers carboners d'Esporles aportat per n'Antoni Bauçà i que es va publicar a la revista Sportulis a la tardor del 2008. DARRERS CARBONERS D'ESPORLES  (Clicau l'enllaç per descarregar l'article)

Dels primer homes que poblaren la terra, aquells que només tenien eines de pedra i vivien de la caça i de la recol·lecció de fruits espontanis, per ara, no en tenim cap testimoni a la vall de Vallgorguina ni als turons que l’envolten. La primera presència humana la detectem quan la civilització havia assolit ja el coneixement, mal que fos rudimentari de la metal·lúrgia, l’agricultura i la ramaderia. El jaciment del Rosar, la Pedra gravada del Pla de Forcs i especialment el dolmen de La Pedra Gentil donen testimoni fefaent que entre els anys 2000 i 1000 abans de Crist les parts altes de la vall, poc o molt, eren habitades. Segles després, cap a l’any 600, també abans de Crist, trobem un nucli de poblament al Puig Castell, és allò que se’n diu un poblat Ibèric, una gent que treballen la terra però, com l’excavació ha revelat, també explotaven el coure dels filons que es troben per les nostres muntanyes. Hi romangueren, tal vegada amb intermitències, fins el segle I abans de l’era. Dels set o vuit cents anys durant els quals a Catalunya es desenvolupa la cultura romana, la qual entre altres coses originà la nostra llengua, no en trobem ni el més petit vestigi, ni tampoc de l’ocupació àrab, si bé aquesta durà relativament pocs anys. Cal esperar que el país sigui reconquerit per trobar la primera notícia escrita sobre Vallgorguina i aleshores ens assabentem que l’any 878 pertanyia a la Catedral de Barcelona. A partir d’aquí la història del nostre poble és la història dels senyors que el dominaren. Pràcticament no coneixem altre cosa que els seus noms. Des de l’any 986, sabem que era propietat del Monestir de Sant Cugat del Vallès, situació que es perllongà almenys fins al 1023. Vint o vint-i-cinc anys després, la vall cau sota el poder de l’ordre dels Hospitalers, que feia poc que eren amos de Sant Celoni i tenien una de les cases més importants de Catalunya. Quasi immediatament, Vallgorguina junt amb altres terres és infeudada (en llenguatge actual: donada en arrendament) als barons de Montclús els quals la mantingueren sota el seu poder fins l’any 1277 en que vengueren els seus drets als vescomtes de Cabrera. Es pot dir que sempre més fins a l’actualitat Vallgorguina ha restat vinculada a aquesta casa. Per acabar-ho d’arrodonir, els Cabrera l’any 1403 compraren la propietat als Hospitalers i des d’aleshores foren amos de ple dret. Des de molts anys abans, la família dels Cabrera tenien una estreta relació amb els Blanes, als quals els venia de nou d’haver estat senyors de la vila del mateix nom. Cap a l’any 1600, gràcies a una herència per línia femenina, els Blanes esdevenen comptes de Centelles i durant el segle següent trobem que actuen com a senyors de Vallgorguina, probablement conseqüència d’una infeudació que no tenim gaire documentada. No hem pogut esbrinar quan de temps els comptes de Centelles feren de senyors del nostre poble, però sembla que el seu domini fou força llarg. Amb tot, els veritables propietaris sempre foren els Cabrera, o més ben dit els seus hereus perquè la família s’havia extingit. Ja al segle XVII, les heretats i el títol dels Carera pertanyen a un Montcada compte d’Aitona, després foren d’un noble castellà que es deia Fernàndez d’Heredia, que era compte de Fuentes, i per fi, al segle passat, tot plegat va anar a raure sota el poder del duc de Solferino. Ara bé, cal aclarir que el poble tal com el veiem avui, es força modern. Fins a finals del segle XVIII o començament del XIX, no va començar a formar-se el nou nucli al llarg de la carretera. La data més reculada pertany a una casa del carrer de Mataró nº 19, que va ser enderrocada per substituir-la per un habitatge modern; era coneguda com a can Rafalet i hi havia inscrit l’any 1767. A la carretera Vella, al nº 80 existeix cal Ferreret on hi ha l’any 1772 i en aquesta mateixa Carretera, al nº 38 es troba cal Torrat, on s’hi veu l’any 1792. També a l’actual carrer Montseny hi ha la casa que havia estat coneguda amb el nom de Cal Xic on hi ha l’any 1786. Abans, Vallgorguina es composava d’unes quantes cases de pagès disperses a certa altura, mai al fons de la vall que era plena d’estanys i gorgs i per tant intransitable. L’assecament natural o tal vegada ajudat per alguna obra de drenatge permeté la construcció de la carretera i el lloc on és ara el poble es convertí en un punt de parada. El fet que el segle passat hi haguessin tres hostals i dos ferrers demostren que homes i bèsties hi circulaven en gran nombre. Més ençà, l’explotació del bosc, la vinya i una mica d’agricultura donaren vida al nostre poble fins als temps actuals en que aquestes activitats han perdut pes per deixar pas a la complexa vida moderna.