Història

Us trobeu en un petit poble a la falda del Pirineu. Som 260 habitants que us volem fer conèixer el nostre paisatge, la nostra història i la de la revolució minera, que va tenir lloc al nostre municipi i que va marcar el nostre passat com a motor d'un moviment industrial essencial per al creixement de Catalunya. La història d'Ogassa es perd en l'edat mitjana. Eren terres i cases que pertanyien a l'Església-L'abat Oliva, l'Abadessa Emma- i, a grans senyors-els d'Oriol, Guifré el Pelós.... Hi ha també el mite del comte Arnau, que expia les seves penes per les nostres muntanyes. Així era Ogassa fins que un pagès o un ferrer - hi ha dues versions de la història- van trobar unes pedres negres que tenien poder calòric i que es començaven a conèixer a tot arreu com a font d'energia: el carbó. Les grans companyies mineres comencen l'explotació de les mines l'any 1838 i, s'allarga fins que el 1967 es va tancar l'última mina, la Dolça ,i amb ella el ferrocarril que havia arribat a la comarca el 1880. Un tren que va donar molta empenta a la indústria catalana. El carbó d'aquesta conca minera existeix gràcies a processos biològics, químics, físics i orogènics, que van fer possible la formació d'un mar interior a Catalunya, fa millions d'anys. La descomposició de la vegetació tropical existent, la pressió produïda per l'assentament dels materials i, el pas del temps, van crear el carbó i fins i tot una mica de petroli. Els jaciments d'Ogassa són de carbó del tipus hulla, de gran poder calòric i molta qualitat. Es troba al mig de grans falles i encavalcaments, cosa que fa molt difícil i perillosa la seva extracció. L'ús principal del carbó de la conca minera d'Ogassa era per a la indústria manufacturera catalana, en plena expansió al començament del s. XX amb la revolució industrial com a marc del creixement del país. La forma d'extreure el carbó va ser a Pic i Pala, en galeries amb piles, capells i, enfustades, per intentar extreure les pedres de les entranyes de la muntanya. Recordem els oficis perduts de les mines: picadors, manobres, manyans, fusters, paletes, vagoners, freners (ofici difícil i arriscat) i les rentadores de carbó. Eines com punteroles, malls, pistolets, llums de carburo i, eines manuals que avui hem perdut quasi de la memoria. El principal problema de les mines era el transport del carbó. Per solucionar els grans desnivells de les muntanyes, els enginyers van crear els plans inclinats, que consitien en dues vies paral·leles, per on baixaven les vagonetes plenes i pel seu pes, feien pujar les buides . Hi havia diferents plans que s'intuexen prop de la plaça Dolça . Del ferrocarril que havia d'arribar al port de Barcelona per a poder comercialitzar el carbó, s'en va començar a parlar l'any 1838, i el 1880, es va fer realitat l'ultim tram fins a Granollers. Diferents indústries van sortir de les mines: una acereria, un forn de vidre, fàbriques de cal, de ciment refractari, de pans de carbó.... Arribem a la fàbrica de pans de carbó, conseqüència directa, juntament amb les cimenteres, de la presencia de carbó a la zona. Aquest edifici eixemple de l'arquitectura industrial de principis del s XX, serà el futur centre d'interpretació de la industria minera. Havia estat un lloc on es feien conglomerats de pols de carbó amb brea i a molta temperatura; s'hi feien uns pans de carbó de 40x20cm, que anaven als forns de vaixells o de fargues. Temps després als anys 40, sembla que va acollir l'edifici de la turbina. Queden restes de totes dues activitats. Cal reconeixer que abans en sabien de fer edificis, ara podem gaudir de les arcades de pedra tallada tan treballades, del que era simplement una fàbrica. Enfilem cap a l'estació de cable aeri de ca l'Armengol. Aquest edifici es va inaugurar el 1940 com a nova solució per al gran problema del transport del carbó. Venia del tall obert de Can Camps, aquí es repartia cap a la fàbrica i als tallers, on es rentava o es preparava per a la comercialització. Als tallers hi havia també l'economat, on es venien productes de fora, tan necessaris com ara l'arros, l'oli, vi... Pujant pel torrent, arribem a la font gran, on es va crear la primera turbina que donava llum a les cases mineres i a la indústria. Ogassa va ser el segon poble d'Espanya en tenir llum elèctrica, l'any 1900, aproximadament. L'últim tram de la visita és el barri del prat de Pinter, amb l'església parroquial de Sta. Bàrbara, feta pels miners en honor a la seva patrona. En aquest indret hi havia l'ajuntament antic, les dues escoles, per a nens i per a nenes. Començant a baixar trobarem la casa dels enginyers “la torre” i les oficines. Podem veure runes del plan inclinat 5 al costat de la torre i, anirem a la plaça dolça que era on paraven les vagonetes. Poden continuar fins a St. Joan de les Abadesses tirant per la ruta de les vagonetes; passem pels tunels fets a mà, per on anaven les càrregues de carbó fins a l'estació de Toralles, camí de Barcelona. Resta a dir que durant aquells anys la vida social era molt viva i complicada. Hi havia tres sales de ball, una cooperativa on s'intercanviaven productes de pagès, on es feien timbes i s'hi jugaven cases, fins i tot dones. Els miners tenien molts fills i, quan tenien 4 o 5 anys anaven a guardar les vaques dels pagesos a canvi de menjar. Als 14 anys baixaven de la muntanya a la mina. Cap als anys 50-60, l'educació va agafar importància, amb les monges dominiques i els capellans. Les mines van tancar, i va canviar la vida d'aquest poble miner de les faldes de Serra Cavallera al Pirineu Català. Us estem molt agraïts per la vostra visita i ens agradaria que també visitéssiu altres espais que considerem molt especial: Ermites romàniques del s X-XII, St .Martí de Surroca i St Martí d'Ogassa Itineraris a peu a Serra Cavallera, el Taga, St. Amand, Vidabona, Collada del Vent, Coll de Pal, refugis Montserrat i del Roser. Vistes espectaculars. Itineraris a peu i en BTT, St. Joan de les Abadesses, Ripoll i a Olot per la collada de Sentigosa. Via verda. Itineraris en cotxe de Ribes de Freser a Camprodon. Aquí, a Ogassa us rebrem com a casa.

FETS HISTÒRICS RELLEVANTS El terme municipal de l'Alcora conté nombrosos testimonis del pas de les civilitzacions pretèrites per les nostres terres, però és a partir de la Cultura Ibèrica quan l'Alcora presenta una relativa abundància de jaciments, destacant d'entre ells els poblats de Montmirà i el Tossal dels Foies. La dominació romana va deixar també la seva petjada en el nostre terme municipal, en les partides de Montmirà, Mas d’en Plana, El Saltador, la Perereta i, sobretot, Santa, on existeixen vestigis d'un gran assentament rural d'època imperial, al costat del Camí dels Bandejats, que unia la zona prelitoral amb les terres altes de l'interior, i l'origen del qual pre-romà sembla més que provat. Durant 2004 la construcció de la nova carretera de Sant Joan de Moró a l'Alcora, deixà a vistes en Santa la planta sencera d’unes Termes romanes, que en l’actualitat son visitables. En la partida de Santa també han estat trobades diverses làpides sepulcrals amb epígraf llatí, fins a un total de 8, algunes d'elles ja citades pel príncep Pío de Savoia al segle XVIII. Els vestigis de la presència musulmana en el terme municipal de l'Alcora són relativament abundants, destacant per la seva singularitat i importància el castell de l'Alcalatén, que dóna nom a la comarca. Igualment musulmà és l'origen del topònim i del nucli de població de l'Alcora, en el centre històric de la qual es conserven alguns elements urbanístics i arquitectònics d'innegable arrel islàmica. El 24 de juliol de 1233 la fortalesa i territoris de l'Alcalatén són presos per les hosts de Ximén d'Urrea. En els anys següents s'erigeix als peus del castell una ermita d'estil de transició romànic-gòtic, típic de la reconquesta, sota advocació del Salvador. El 31 de desembre de 1305 s'atorga Carta de poblament a l'Alcora. Per ella, D. Juan Ximénez d'Urrea, cinquè descendent directe de Ximén d'Urrea, dóna a poblar la “pobla de l'Alcora de Alcalatén”, segons fur i costum d'Aragó, a 11 cavallers i membres de la noblesa amb la condició de portar 110 pobladors més, i reservant part de les terres per als moros que volguessin romandre en la vila. A partir de la concessió de la Carta de Població, l'Alcora va creixent en grandària i població en detriment de la Vila del Castell de l'Alcalatén. El 31 de desembre de 1336 Juan Ximénez d'Urrea concedeix manes per a la sustentació i construcció de l'església de l'Alcora. D'aquesta època conserva l'església parroquial alguns elements gòtics, emmascarats per les successives remodelacions i ampliacions que ha estat objecte. Data d'especial significació històrica per a la comarca de l'Alcalatén és 1418. Segons Concòrdia signada pels municipis de Llucena i l'Alcora, s'acorda entre tots dos el repartiment de les terres del poblat de l'Alcalatén, situat als peus del castell homònim, que havia entrat en una profunda crisi poblacional durant el segle XIV. El document es conserva en l'arxiu històric de Llucena. Entre les restes arquitectòniques d’ aquests segles cal destacar dos arcs apuntats localitzats a la plaça del Pati, al costat del traçat de la muralla medieval de l'Alcora, de la qual queden vestigis en nombrosos punts del casc antic de la ciutat. També mereix esment l'antic Ajuntament, avui rehabilitat com a Casa de la Música, que guarda en el seu soterrani quatre arcs gòtics apuntats, un arc rebaixat renaixentista i un petit llenç de tapial. El segle XVI està marcat per la figura del venerable cura Bertrán, nascut a Atzeneta del Maestrat en 1530, nomenat cura rector de l'Alcora en 1575, mort a la nostra ciutat en 1601 i impulsor de la primera ampliació de l'antic temple parroquial gòtic, donant-li el caràcter renaixentista que predomina en l'actualitat. Deixant al marge, pel seu particular significat en la història de l'Alcora, el naixement, desenvolupament, declivi i tancament de la Real Fàbrica de Pisa i Porcellana del Comte d'Aranda, que serà tractada en capítol aparti, el segle XVIII comporta l'origen de dues tradicions fortament arrelades a l'Alcora, exponent màxim de la religiositat tradicional i, en l'actualitat, dels cicles festius de primavera (Setmana Santa-Pasqua) i estiu (Festes del Crist). En 1701 està documentada la primera processó del Crist, arran de la troballa miraculosa de la seva talla en una casa de la “Costanera de l’Advocat”. D'altra banda, en 1756 es concreta l'origen del romiatge de el “*Rotllo” que des de llavors se celebra el dilluns de Pasqua. El segle XIX s'inicia a l'Alcora amb un alçament popular, el 25 de setembre de 1801, conegut com “Revolta dels Caragols” per ser convocades les reunions dels subversius a toc de cargol de mar. La causa de la revolta va ser la negativa de la pagesia a pagar el delme de garrofes al Duc de Híjar, no reconeixent com a senyor de la vila més que al rei. El seu capitost va ser Francisco Les Guerres Carlistes tindran a l'Alcora episodis destacats, com l'esdevingut el 21 de març de 1838 en Sant Cristóbal entre les tropes del general isabelí Borso di Carminati i del rebel carlista Cabrera, el Tigre del Maestrazgo, que va mantenir la posició explicant tan sol amb una peça d'artilleria. En 1874 i 1875, durant la Tercera Guerra Carlista, la muntanya de Sant Cristóbal també serà escenari de notables fets d'armes. L'Alcora és fonamentalment agrícola fins a 1960, i gairebé exclusivament industrial a partir d'aquesta data. Per això els principals fets de la primera meitat del segle giren entorn del sector primari: creació de la Comunitat de Regants de l'Horta Major i el Sindicat de Regs (1905), construcció d'un nou pou per a regs en el Assut del riu (1907), fundació de la Caixa Rural i el Sindicat Agrícola de San José (1925), canalització de l'aigua de la font d’Aixart a la població (1927), inauguració del pantà de l'Alcora (1954), amb capacitat per 2'2 hm3... El desenvolupament industrial, centrat en les tantes vegades esmentat “monocultiu del taulell”, té el seu origen històric a la Real Fàbrica de Pisa i Porcellana del Comte d'Aranda, fundada en 1727. Però serà en el primer terç del segle XX quan comenci el desenvolupament del taulell amb caràcter purament industrial. En 1930, l'Alcora comptava amb 9 fàbriques de taulells. La Gran Crisi de 1931 actuarà de forma implacable sobre el sector ceràmic: en 1936 només quedaven 3 de les 9 fàbriques inventariades pocs anys enrere. Després de la Guerra Civil es reprèn lentament l'activitat fabril, i només a partir dels anys 60 es produirà la veritable eclosió industrial i al seu torn demogràfica, passant l'Alcora de 5.274 habitants en 1960 a 7.036 en 1970, i sobrepassant-se per primera vegada la barrera dels 10.000 habitants en 2003. III mil•lenni: restes arqueològiques en les terrasses del barranc del Salt del Cavall II Mil•lenni a. de C. S'estableixen assentaments en llocs com la pedrera del Xufero i el “*Racó del *Corb”. Pertanyents a la cultura del Bronze. Segle VII a.C Es creen poblats ibèrics en llocs com el Tossal de la Foia, Montmirà, La Illeta i uns altres. Segle I d. de C. Els romans s'estableixen en poblats com a “Santa”, “La Perereta” o el “El Saltador” Segle IX-XII. Presència de restes musulmanes en llocs com “El Carapito”(taller de fabricació ceràmica). Segle X. Construcció del Castell de l'Alcalatén i el poblat de l'Alcalatén. 24 juliol de 1233. Presa de la fortalesa i territoris de l'Alcalatén per les hosts de Ximén D’Urrea. Segle XIV. Construcció de l'ermita de San Salvador 31 desembre de 1305- S'atorga Carta de poblament a l'Alcora. Per ella D. Juan Ximénez d’Urrea, dóna ha poblar la “Pobla de l'Alcora de *Alcalatén” S.XIV: Construcció de la muralla de l'Alcora. Portals de Marco i *Verdera. Torre del Repès. 1306. Jaume II, concedeix el dret a celebrar mercat setmanal els dimecres 31 de desembre de 1336. Juan *Ximénez d’Urrea concedeix manes per a la sustentació i construcció de l'Església de l'Alcora 1418. Signatura de la Concòrdia entre els municipis de l'Alcora i Llucena per al repartiment del terme de l'Alcalatén. Abandó del Poblat del Castillo. 1546. Primer terrisser documentat en la localitat. El terrisser Baltasar Llidó 1575.el Venerable guareix Bertrán és nomenat rector de l'Alcora. 1578. Primeres notícies del terrisseria de la família Redolat, documentat fins a 1940. 1588. Ampliació de l'església Parroquial. Construcció de la portada renaixentista 1598. Ermita de Sant Vicent 1600. 7 terrisseries documentades (*Runa, Redolat, Bonet, Sancho, Asensi, Porcar i Mascarós) 1621. Construcció de l'església de la Sang. 1629. Construcció de l'ermita de San Miguel (La *Foia) 4 de juny 1632. Construcció del convent i església de Sant Francisco. 1701. Primera Processó del Crist documentada 1712-1735: l'Alcora explica almenys amb 17 terrisseries. 1 de maig 1727. Fundació de la Real Fàbrica de Pisa i Porcellana del Comte d'Aranda 1740. Construcció de la capella de Marc 1740-1760. Es documenten 30 famílies terrisseres 1756. Es concreta la festa de el “*Rotllo” el dilluns de Pasqua 1756. Construcció del portal de Piquera 17 de juliol de 1774. Construcció de l'ermita del Calvari, sobre una anterior de 1698 25 de setembre de 1801. “*Revolta *dels *caragols” (La pagesia de la localitat es nega a pagar el delme de garrofes al duc de Híjar). 1786. Sorgeixen 4 “fabriquetes” de pisa en competència amb la Real Fàbrica 21 de març de 1838. Batalla en Sant Cristóbal dins de la Primera Guerra Carlista. 1845: L'Alcora compta amb 7 fàbriques de pisa i 12 tallers de terrisseria 1855-1856. Reconstrucció de l'ermita de Sant Cristóbal 1873. Construcció de l'ermita de Sant Joaquín i Santa Ana (Araia). 1874-1875. Fortí carlista de Sant Cristóbal 1901. Ampliació de l'església parroquial. Construcció de l'actual façana principal. 1905. Creació del Sindicat de regs. 1925. Fundació de la Caixa Rural San José de l'Alcora 1927. Canalització de la Font d’Aixart. Arribada de l'aigua potable a l'Alcora 1930. L'Alcora compta amb 9 fàbriques de taulells 1942. Reconstrucció dels ponts de “La Font *Nova” i “*Bassó” 1944. Fundació de la fàbrica de pisa Ramos i Cia., hereva de la Real Fàbrica 1954. Construcció del Pantà de l'Alcora 1975. 55 de taulell i 2 d’esmalts 1976. Inauguració de “La Molt Noble i Artística Ceràmica de l'Alcora” 1983. Inauguració del nou Ajuntament 1994. Inauguració del Museu de Ceràmica 2002. Tancament de l'última terrisseria en actiu: germans Nomdedéu 2005. Inauguració de l'Escola Superior de Ceràmica

El soterrament de Joan de Brusca. A l’ermita dels Sants Joans, que  fou la primera església del poble, es pot veure el sepulcre de pedrarobust i bast del fundador de la vila. Però la inscripció que s’hillegeix és molt posterior a l’època de la fundació de la vila, i la veupopular no recorda haver vist mai aquest sepulcre amb ossos. Es conta que el noble no va voler ser soterrat en un sepulcre de pedra, per no compartir la mateixa honra de Jesucrist.    

Entre les primeres restes que trobem al terme municipal d’Albocàsser cal destacar el conjunt d’abrics pintats, testimonis de l’epipaleolític i del neolític que deixen constància de la vida i la cultura a través del que ara anomenem art rupestre llevantí, iniciat  fa més de 8000 anys. De la mateixa època tenim restes d’assentaments i nombrosos estris de pedra. També són nombrosos els turons i les planures sobre els quals s’alçaven fortificacions i poblats en l’edat del bronze. Durant l’època ibèricahi havia assentaments disseminats pel terme, i de l’època romana es conserven restes aïllades d’una vila i d’una necròpolis. La cultura islàmica també hi va deixar empremtes, especialment en la toponímia. La conquesta cristiana va tenir lloc cap al 1233 i la carta de població es va atorgar el 25 de gener* de 1239 al noble català Joan de Brusca.  Els primers pobladors van ser 30 famílies que, pels cognoms, semblen vingudes de la zona nord-occidental del Principat. De mans senyorials va passar a mans reials i tot seguit eclesiàstiques. De manera que a començament del segle  XIV depenia de l’Orde de Santa Maria de Montesa i formava part de l’Encomana de les Coves. La població va augmentar ràpidament i prompte va superar la de la capital. En la història posterior, Albocàsser es caracteritza per haver pres part decidida en algun dels bàndols de les guerres que mai no han estalviat aquest terme. En la guerra de la Unió va ser el darrer poble en caure (1349) i un dels qui més va patir la repressió. El mestre de Montesa, aliat del rei Pere el del Punyalet, va entrar a degolla en la vila, matà vint-i-nou unionistes i va imposar multes terribles. Potser per aquesta experiència poc més de mig segle després la vila es va unir al rei en contra dels agermanats, per notornar a desafiar el poder reial. En la guerra de Successió Albocàsser va formar part activa del bàndol austriacista o maulet*, un altre cop els perdedors. En les carlinades els bocassins, com la major part del Maestrat, es van unir en massa als tradicionalistes mentre que una minoria local i els delegats del govern de Madrid professaven marcadament el liberalisme. Durant la Guerra Civil espanyola el front va estar aturat ací durant 18 mesos. A la muntanya de Muntogordo va tindre lloc una batalla on van morir vora de 4000 persones, la majoria regulars magribins de l’exèrcit franquista. Acabada la guerra, la resistència del maquis es va mantindre viva en aquestes contrades durant molt de temps.Eclesiàsticament, Albocàsser ha format part de la diòcesi de Tortosa des  que es va fundar fins fa mig segle, quan va ser incorporada a la diòcesi de Sogorb-Castelló.      

El Museu Arqueològic de l’Alt Maestrat, creat el 1987, exposa  una mostra significativa del passat de la zona mitjançant les troballes arqueològiques. Les restes més antigues que s’hi exhibeixen corresponen al període postpaelolític o epipaleolític (8000-5500 aC). Altres peces són del neolític, de l’edat del coure i del bronze, de l’edat de ferro i de l’època islàmica (segles IX al XIII).                                                                           

FETS HISTÒRICS RELLEVANTS   Hi trobem jaciments que van des del paleolític fins a l’època islàmica, com les pintures rupestres del Racó de Nando, les restes  ibèriques del Castell de Corbó, forns de fosa al Mas de Forés, alqueries islàmiques,etc. Amb la conquesta de Jaume I, Benassal va ser cedida a Balasc d’Alagó, el qual va atorgar carta de població a favor del cavaller Berenguer de Carratalà el 3 de gener de 1239. Aquest document es conserva a l’ajuntament. Setanta anys després els hereus de Balasc d’Alagó van vendre les possessions als templaris. Aquesta ocupació, però, va durar molt poc ja que l’ordre militar va ser dissolta per una butlla papal, i a partir de 1319 la Tinença de Culla, de la qual Benassal formava part, va passar a l’Ordre de Montesa i hi va romandre fins al 1560. Aquell any la vila, organitzada ja com a comanda separada de Culla, es va incorporar a la corona reial. A l’època moderna, Benassal va participar en la guerra de Successió al costat de Felip d’Anjou, i ja en l’època contemporània va prendre part en la primera guerra carlina (1837). Durant el segle XX  va patir els efectes de la Guerra Civil espanyola, especialment amb els  bombardejos de la legió Còndor  del 25 de maig de 1837.Després el fet més rellevant ha estat l’ èxode rural,  que es tradueixen menys habitants i una població envellida.    

Les valls de Tírig i la Valltorta estan poblades des del mesolític i l’eneolític (8000-2000 aC) per clans de caçadors que amb el temps van esdevindre sedentaris; les pintures rupestres d’aquests períodes en deixen constància. El Tírig actual arranca de la carta de poblament atorgada el 1245 a Joan Brusca, que va ser confirmadapel mestre de l’Orde de Montesa el 1375, de manera que el poble va quedar sota la jurisdicció de Montesa durant tota l’edat mitjana. En l’època baixmedieval i moderna Tírig és un poblet que practica una economia de subsistència sense grans diferenciacions socials, la qual cosa explica l’absència de cases senyorials. Al segle XIX la  població va augmentar moltíssim, però a partir d’aquesta data va començar el declivi a causa de l’emigració, fonamentalment cap a Catalunya. Actualment, la nova immigració està fent que el nombre d’habitants s’estabilitze