Alcora

LA CERÀMICA DE L'ALCORA L'1 de maig de 1727 entra en funcionament la Real Fàbrica de Pisa i Porcellana fundada a l'Alcora per D.Buenaventura Abarca de Bolea i Ximénez de Urrea, IX comte d'Aranda. Aquesta singular instal•lació fabril, original i pionera en molts aspectes, va basar el seu èxit i pervivència en multitud d'aspectes nous que irrompen panorama pre-industrial espanyol: la contractació de prestigiosos tècnics i artistes estrangers, la redacció d'unes detallades ordenances que regulaven tots els aspectes del funcionament de la Fàbrica, la creació d'una Escola d'Aprenentes, l'establiment de fluids canals de comercialització del producte, etc… No és casualitat que el comte d'Aranda fixés la seu de la seva empresa a l'Alcora, capital del senyoriu de l’Alcalatén, la titularitat del qual ostentava. Tenia la nostra vila una arrelada tradició terrissera i en aquest moment existien una vintena de forns dedicats a la producció de càntirs, olles i altres atuells d'ús corrent, a més de jaciments d'argila de bona qualitat. La producció de la Real Fàbrica va ser àmplia i molt variada; tradicionalment s'ha vingut dividint en nombrosos estils en funció dels motius ornamentals aplicats. Entre ells podem destacar els següents. La decoració Berain Els mestres francesos encarregats d'engegar la fàbrica portaran, dels seus centres d'origen, els primers models decoratius aplicats a l'Alcora. Entre ells està el gènere Berain, caracteritzat per les puntes i brodats combinats amb busts, cariàtides, mascarons, estendards, cistelles, esfinxs, putti o personatges grotescs. Majoritàriament es decora en clarobscur blau, encara que no falten els exemples en altres colors o en suau policromia. El gènere Olerys Joseph Olerys, primer director de la fàbrica, va crear a l'Alcora un motiu decoratiu policrom de gran bellesa compost per garlandes i ramillets de petites flors (de gessamí o de patata, segons diferents interpretacions) i, en ocasions, escenes centrals procedents dels gravats de l'època. A la seva volta a França, Joseph Olerys incorporarà aquest nou estil a la producció de Moustiers, on es popularitzarà fins a finals del segle XVIII. Xineries i decoració grotesca Decoració d'origen oriental, arribada a Europa a través de les importacions de porcellana de la Companyia Holandesa de les Índies Orientals. En el nostre continent es reinterpretarà, dotant-la d'un caràcter propi, allunyat dels originals xinesos. Probablement la decoració oriental i grotesca sigui el gènere de major èxit entre les manufactures de pisa del segle XVIII. L'Alcora no va quedar al marge d'aquesta moda, i va elaborar multitud de variants en les quals es representen figures d'allò més divers, com a aus camallargues, animals fantàstics, micos, estruços, personatges reals o extravagants, éssers deformis…etc. La rocalla A principis del segle XVIII la profusió ornamental del Barroc arriba al seu cim amb l'aparició del Rococó, en el qual triomfen les formes corbes i retallades i el amuntegament decoratiu. La ceràmica també s'impregnarà d'aquest canvi de gustos, que en l'ornamentació es defineix per l'aparició de la rocalla. El terme prové del francès rocaille, que s'usava per designar les acumulacions de pedres i petxines amb que s'adornaven els jardins i les fonts. En la decoració de la pisa, la rocalla s'expressa mitjançant corbes, contracorbes, formes flamígeres i motius derivats de les petxines marines. El Rococó no solament afectarà a la decoració pintada, sinó també a les formes. Es retallen els perfils, les plaques ornamentals s'envolten del complexos marcs en relleu, les soperes presenten complexes formes i peus en forma de voluta i poms amb fruites i fulles… El “fanfarre” Estil, com altres de mitjan el segle XVIII, d'origen francès. S'ha vingut apuntant que va sorgir per commemorar la victòria gal•la en la batalla de Fontenoy (1745), passant ràpidament a l'Alcora, on es dataria cap a la dècada de 1760. El tema principal d'aquesta sèrie són els estendards, armes, trofeus militars i instruments musicals, primorosament combinats amb motius de rocalla. El gènere Álvaro Sens dubte és un dels estils més representatius de l'Alcora, dels més reproduïts i dels quals més variants ofereix. Pren el seu nom de Vicente Álvaro Ferrando, artista local enviat pel comte d'Aranda a París per instruir-se en l'art de la fabricació de la porcellana. L'Álvaro va haver de sorgir cap a 1760 i es manté de moda almenys fins a principis del segle següent, si ben donada la seva popularitat ha estat reproduït fins als nostres dies. Encara que té nombroses variants, el motiu bàsic sol ser un edifici més o menys complex sobre rocallas i flanquejat per arbres i grups florals. La diversitat dels conjunts arquitectònics és enorme i inclou ponts, portals, rius, cascades, fonts, torres, sortidors, estendards i, com a element molt característic, un sol radiant que culmina aquests idealitzats paisatges. Les sèries populars: Ramet i “Cacharrero” La esquematització dels conjunts florals donarà com resultat el naixement de la sèrie més abundant en la producció alcoreña: el Ramet. L'element que ho defineix és una senzilla flor en general amb pètals blaus, corol•la groga i nucli ocre. Sol completar-se la decoració amb fulles bicromes, dues petites fruites rodones i sanefes vegetals reduïdes a la mínima expressió. Al costat del Ramet, i participant de moltes de les seves característiques formals, apareix la sèrie del “Cacharrero”, que als elements abans descrits incorpora fruites en forma de pera o carabassa que, freqüentment, destaquen per la seva major grandària. Aquesta ornamentació pren el seu nom d'un llenç de Goya en el qual es mostra una escena en què uns venedors ambulants ofereixen la seva mercaderia (pisa de l'Alcora pertanyent a aquesta sèrie) als ocupants d'una carrossa. Els plats d'engany Responen a una moda refinada i d'ascendència francesa, com a tants estils de l'Alcora. El trompe l’oeil (o il•lusió òptica) té com a objectiu produir en l'espectador la sorpresa, la broma, molt en la línia del gust de la societat aristocràtica del segle XVIII. Figues, pomes, fruites, olives, hortalisses, formatges o animals modelats en embalum rodó adornen plats en l'ala dels quals s'estampen, generalment, motius de la sèrie del Ramet o del “Cacharrero”. Fauna de l'Alcora El gust per crear objectes zoomorfes amb diferents usos (salseras, soperes, mancerinas, petjapapers, vinagreres, especiers, capsetes o, simplement, objectes ornamentals) no és invenció de l'Alcora, sinó francesa. En la manufactura comtal s'atribueix a Clemente Aicart i Cristóbal Mas (cap a la dècada de 1770 o 1780) la introducció d'aquest gènere, tan emparentat amb el trompe l’oeil. Gossos, llangardaixos, carners, colomes, galls, ànecs, cignes, lleons, perdius… presten la seva forma a les més diverses utilitats. Entre els animals reproduïts, la perdiu adquirirà una notorietat inusual, i encara avui són una dels principals senyals d'identitat de la ceràmica de l'Alcora. Escultura Tant en pisa com en porcellana tendra i terra de pipa es van elaborar infinitat de petites figuretes d'ús ornamental, grans grups escultòrics de temàtica mitològica (el Bou Farnesi és un dels més famosos), parelles de busts (ancians, joves o negres), canelobres sostinguts per negres i micos… També es van modelar busts d'emperadors de l'antiguitat, de monarques contemporanis i, sobretot, dels propietaris de la fàbrica (D.Pedro Pablo i el duc de Híjar). Els retrats del X comte d'Aranda es realitzen durant la dècada de 1790 per festejar la seva visita a l'Alcora; es van elaborar en dues grandàries (40 i 90 cm. d'altura aproximadament). Els motlles amb que es van confeccionar aquestes figures van ser objecte d'un ús continuat fins al final de la Real Fàbrica i posteriorment van ser heretats pels obradors apareguts en la dècada de 1940. Les flors alemanyes Decoració delicada i exquisida, les flors alemanyes són introduïdes a l'Alcora per Vicente Álvaro Ferrando i Cristóbal Pastor a la seva volta de París (1789), on van ser enviats pel comte a instruir-se en l'art de la porcellana. Aquesta sèrie, elaborada a la Real Fàbrica fonamentalment sobre porcellana tendra, té com a element més característic un ram de flors naturalistes de les quals sobresurt una rosa. El conjunt està decorat en suau policroma, amb tons morats, verds, grocs i, sobretot, un peculiar vermell encarnat amb el qual es perfilen les vores i peus de les peces. La denominació d'aquest gènere indica la seva procedència: es va aplicar per primera vegada en Meissen, cap a 1740 i d'allí va passar a Estrasburg, on es va popularitzar de tal manera que també es coneix com a “rosa d'Estrasburg”. Les formes sobre les quals apareixen les flors alemanyes anuncien el canvi de gust al que es vas agafar durant les últimes dècades del segle XVIII: a les formes rebuscades i l'ornamentació excessiva de mitjan segle els succeeixen ara decoracions discretes però elegants i formes senzilles i llises. La producció de la segona meitat del segle XIX Amb el pas de la fàbrica a la família Girona, que primer l'arrenden (1851) i després la compren (1858), es vas agafar a un nou intent per invertir la línia de declivi que la manufactura venia observant des de les dècades anteriors, materialitzat en la contractació d'operaris de Staffordshire que donen un nou gir a la producció, segons es desprèn de les paraules del cronista Mundina (1874), per qui la fàbrica ha millorat “amb la introducció de la pisa estampada, com es fa a Sevilla”. D'altra banda, la producció segueix sent abundant. Madoz, en 1845, indica que s'elaboraven 15.000 peces de porcellana, 500.000 de pedernal i 1.000.000 de pisa comuna, però és una època poc estudiada, allunyada de l'esplendor de la centúria anterior. Se sap que es produïen vaixelles blanques o amb fins filetejats en les vores, ales i peus, i acabat poc detallista. Perviu també la decoració en reflex daurat, sòbria i senzilla. Aprofitant motlles antics es fabriquen figuretesde la “fauna de l'Alcora” i plaques ornamentals amb pesats marcs i tosc dibuix. El segle XX. Del final de la Real Fàbrica a la Molt Noble i Artística Ceràmica de l'Alcora En 1895 la fàbrica que fundés l'IX comte d'Aranda passa a les mans de Cristóbal Aicart, advocat d'ascendència alcorina que va arribar a ocupar el càrrec de president de la Diputació Provincial de Castelló. El canvi de propietari no significarà ruptura quant a la producció, doncs se segueixen utilitzant els motlles del segle XVIII. Aquesta situació es mantindrà fins a poc abans de la Guerra de 1936-39, quan la Fàbrica Gran, tanca les seves portes. El testimoni de la ceràmica artística alcorina va quedar en mans d'altres fàbriques menors (les de José Cotanda, Severino Ramos, Letancio Moliner i Federico Michavila, entre altres), que es mantindran productives fins a finals de la dècada dels 40. Finalment el ressorgiment actual de la ceràmica artística alcorina es deu a José Cotanda Aguilella, doncs va ser sota la seva direcció artística quan va començar a funcionar, en 1976, "La Noble y Artística Cerámica de l'Alcora".

Artesania ceràmica a l'Alcora Parlar de l'Alcora és parlar de ceràmica. Amb més de 500 anys de tradició terrissera, la nostra localitat és coneguda internacionalment per la ceràmica que al segle XVIII va sorgir dels forns de la Real Fàbrica de Pisa i Porcellana del Comte d'Aranda. Avui aquesta ceràmica forma part de destacades col•leccions privades i museus de tot el món, i en les subhastes d'art sol aconseguir les més elevades cotitzacions, com a mostra evident del seu gran valor artístic. Els artesans ceramistes de la localitat han sabut conservar la seva essència, en ocasions en la forma d'un atuell de terrisser i en les més com la ceràmica artística de l'Alcora o les ceràmiques més avantguardistes. Com a fidel i destacada hereva de la qual anés considerada la millor pisa d'Europa del segle XVIII, l'Alcora és sens dubte el lloc idoni per adquirir la millor artesania ceràmica de la Comunitat Valenciana. Quatre tallers artesanals ens permeten a més contemplar en directe els processos tradicionals de l'elaboració dels seus productes, amb una extensa varietat de peces a la venda. Tots els tallers son visitables i donen l’oportunitat de veure el treball d’elaboracions de peces en directe.

Rutes a peu per l'Alcora- tot un ventall de modalitats El municipi de l'Alcora està enclavat en el centre de la província de Castelló, a escassos 20 km de la costa. Limita amb Costur, Figueroles, Llucena, Fanzara, Onda, Ribesalbes, Castelló, Borriol i Sant Joan de Moró. El seu extens terme municipal i variada orografia han convertit a l'Alcora en un enclavament idoni per a la pràctica del senderisme, sent una dels més bells accessos cap al massís del Penyagolosa, sostre provincial amb els seus 1.813 metres d'altitud. Per tot això, l'Alcora ofereix excel•lents condicions per a la pràctica del senderisme, oferint una variada oferta de modalitats; rutes senyalitzades, rutes guiades, itineraris específics per a grups organitzats i, també, la Mitja Marató de Muntanya. Rutes senyalitzades Ruta de les ermites (PR-CV 120): Distància total: 29.8 km. El dissabte posterior al Diumenge de Pasqua es realitza una peregrinació que recorre aquesta ruta. Ruta del Patrimoni (PR-CV-357): Distància total: 14,18 km. Sender local (SL-CV 90): Distància total: 6, 967 km Mitja Marató de Muntanya de l'Alcora: Desnivell acumulat: 1.700 metres. Data de la carrera: 29 de setembre de 2012 Itineraris guiats: Ruta de les Mines: Itinerari per muntanya amb guia a través d'antigues explotacions mineres i forns de transformació de minerals. Recorregut total: 5 km. Ruta del Patrimoni: variant més curta del PR-CV-357; visita comentada amb guia a diferents llocs d'interès històric. Recorregut total: 8.1 km. Ruta de la Ceràmica. Ruta urbana. Itinerari guiat Ruta dels Murals. Ruta urbana. Itinerari guiat Rutes programades pel Centre Excursionista de l'Alcora. Agenda per 2012 L'Alcora-Llucena: 10 de març (marxa nocturna) Sant Joan de Penyalosa- l'Alcora: 6 d'abril L'Alcora-Xodos: juny (coincidint amb la Mostra Cultural de l'Alcalatén que se celebrarà a Xodos) L'Alcora-Penyagolosa: 14 de juliol Volta al terme municipal de l'Alcora: 17 de novembre

CREA, APRÉN, DIVERTEIX-TE Oferta lúdica i educativa del Taller de Ceràmica del Museu Teresa Artero Gonell Responsable del Taller del Museu de Ceràmica de l’Alcora Amb la garantia d’una dilatada experiència (des del curs 2003-2004) i amb vora 10.000 usuaris atesos, les activitats didàctiques del Museu de Ceràmica de l’Acora adopten a partir d’ara un nou format. Desprès d’un any de parèntesi (2010-2011), en què tot l’equip humà del Museu ha centrat el seu treball en el trasllat i muntatge de les noves sales, el Taller Ceràmic presenta a partir de setembre de 2011 una variada oferta al voltant de la conformació i decoració de la ceràmica, per tal d’apropar a tot el públic, escolars i adults, alguns dels secrets del treball amb fang, torn, esmalts, motlles i les més diverses eines de modelat. Amb la renovació de les nostres instal•lacions, El nou Taller Ceràmic està totalment equipat i obert de forma continuada durant tot l'any, oferint als grups escolars, d'adults i també a la resta de visitants, la possibilitat participar en totes aquestes activitats. El Taller Ceràmic vol convertir-se en l’ànima del Museu, el lloc on descobrir (i practicar) els processos i materials amb què es van elaborar les peces exposades a les seues sales. Per això comptarà amb una ampla gamma de propostes, que poden ser adaptades en temps, format i continguts al gust de cada grup. No ho dubteu, vingueu al Taller Ceràmic del Museu a descobrir el fascinant món de la ceràmica! Llistat de tallers que s’oferten 1.- INTRODUCCIÓ A LA CERÀMICA Activitat dirigida especialment als més petits de la casa. Descobrirem qué és la ceràmica i les seues propietats, quins ingredients composen la pasta i com aconseguim endurir-la amb l'assecat i transformar-la amb el foc. El pas d'un estat a un altre i els diferents comportaments i característiques del material ceràmic, insistint en els nous adjectius que apliquem al material Introducció al taller On és la ceràmica? Recorregut pel museu a la recerca d’objectes ceràmics, més enllà de les peces exposades: mobiliari expositiu, llums, ordinadors, la façana, sòls, parets, banys, etc. Taller Els components de la pasta ceràmica: manipulació de l’argila, de l'aigua i preparació de fang. Característiques de la pasta ceràmica humida: comprovar individualment les propietats de la pasta, aprendre el concepte de plasticitat. Característiques de la ceràmica: Comprovar les noves propietats físiques de la ceràmica després de la cocció: duresa i fragilitat. Modelat d'una peça ceràmica amb tècnica lliure 2.- AVUI SEREM ELS PRIMERS CERAMISTES DE LA HISTÒRIA Introducció: audiovisual “Avui serem els primers ceramistes de la història” La ceràmica és un dels primers productes elaborats de la Història de la humanitat i les seues característiques la convertiran al llarg de la història en material imprescindible per a l'ésser humà. Fa uns 7000 anys els éssers humans van passar en la Península d'una societat nòmada de caçadors-recol•lectors a una societat sedentària d'agricultors i ramaders. La ceràmica contribuí a aquest canvi i avui dia segueix formant part important de les nostres vides, essent protagonista fins i tot de la més recent revolució tecnològica. Taller Breu explicació-demostració del procés de modelatge amb xurros Treball individual: • Elaboració d'una peça amb la tècnica de modelatge a xurros • Decoració de la peça: decoració cardial, incisa i col•locació d'aplics • Introducció a la tècnica del brunyit de superfícies ceràmiques amb una peça prèviament assecada. 3.- DE L’ARGILA A LA CERÀMICA Visita guiada: col•lecció de Terrissa L'ofici de terrisser. El taller de terrisseria. Les mines, les argiles, la preparació de l'argila, el torn de peu i el seu ús, l'assecat, l'esmaltat, el forn morú i la cocció. Els sistemes de comercialització. Les peces de terrisseria i els seus usos tradicionals. L'ús del plàstic i el final de la terrisseria. Inclou demostració al torn de peu Introducció al taller Veurem com és l'argila acabada d’extreure de la mina, com es transforma, com es barreja i perquè, com es pasta i finalment com es modela al torn. Taller Demostració del procés de modelatge a torn Treball individual: • Elaboració d'una peça amb la tècnica a torn • Decoració de la peça: col•locació de nanses, aplics, perforacions, decoració incisa... 4.- EL MURAL CERÀMIC Visita guiada: Ruta dels Murals Ceràmics Visita al conjunt de murals ceràmics col•locats en diversos indrets del casc urbà de l’Alcora: 5 murals de grans dimensions obra de prestigiosos ceramistes contemporanis, un mural de 20 m2 realitzat pels nens del CEIP Grangel Mascarós l'any 2010, i 4 murals de petit format del CEIP Comte d’Aranda. Observarem la diversitat de propostes i tècniques utilitzades en cadascuna de les obres amb la finalitat d'estimular la creativitat en el taller que realitzarem a continuació. Introducció al taller Tècniques d'elaboració d'un mural de grans dimensions. Divisió del treball per grups. Repartiment de plantilles. Taller Demostració sobre la utilització de les plantilles. Aplicació de relleus, textures i engalbes. Aquest taller està especialment pensat perquè els grups elaboren el seu propi disseny de mural. Es treballa amb porcelànic extrussionat de diverses tonalitats, per això el mural resultant és per a ser col•locat en interiors o exteriors. L'esmaltat és opcional i el realitza una empresa aliena al Museu. 5.- TERRA SIGILLATA. LA VAIXELLA ROMANA Visita guiada: Termes romanes de Santa Visita al jaciment romà de les Termes de Santa, recentment posat en valor, on coneixerem l’organització d’un edifici termal i altres qüestions sobre la presència romana en les nostres terres. Introducció al taller Procés d'elaboració de la terra sigillata: la preparació del fang, els encunys per a la decoració, els motlles de fang, el sigillum, l'ompliment dels motlles, l'extracció, la col•locació del peu de la base, la preparació de l’engalba i la seua aplicació. Taller Treball individual: Elecció del motlle. Omplir el motlle amb una làmina plàstica. Modelat a l'interior del motlle. Extracció de la peça. Marcat amb el sigillium personal (nom, inicials, curs, etc). Acabat final amb l’aplicació de la pàtina de l’engalba. 6.- ART EN CERÀMICA Visita guiada: Col•lecció de Ceràmica Contemporània Visita guiada a les sales de Ceràmica Contemporània, per observar i analitzar les diferents tècniques decoratives, de modelat i de cocció de la ceràmica actual. Les propietats de l’argila i les seues múltiples combinacions permeten als artistes contemporanis desenvolupar tota la seua expressivitat i creativitat sobre suport ceràmic. Introducció al taller: audiovisual “Art en Ceràmica” A partir d'una peça tornejada en forma de cilindre i en el seu punt just de duresa, una ceramista ens descobreix la infinitat de formes i creacions que podem elaborar. Davant de nosaltres aniran apareixent paisatges, pallassos, animals, edificis, textures, calats, etc. També aprendrem l’ús de diverses eines que ens ajudaran a crear les formes desitjades. Taller Treball individual. Creativitat: aplics, reserves, pigments, engalbes. Hi ha nombroses eines a disposició dels participants per ajudar-los en la seua tasca, però també poden aportar teles, papers o altres objectes que ajuden a personalitzar les decoracions. 7.- DECORAR CERÀMICA A LA MANERA DE L’ALCORA Visita guiada Visita a la col•lecció de Pisa i Porcellana de la Real Fàbrica de l'Alcora. L’Alcora elaborà al segle XVIII una de les més prestigioses produccions ceràmiques d’Europa, l’èxit de la qual es fonamenta en la qualitat de les matèries primeres i en els coneixements tècnics i artístics dels mestres i operaris. Al Museu es conserva i exhibeix una completa col•lecció de peces que ofereixen una ampla visió dels distints models decoratius que triomfaren al llarg de l’esmentada centúria. Introducció al taller Audiovisual: “Decorar ceràmica a la manera de l'Alcora” Des de l'esbós o dibuix original, seguirem tots els passos necessaris per decorar una ceràmica amb òxids metàl•lics a l’aigua sobre coberta sense coure. La tècniques utilitzades són les mateixes que al segle XVIII; per això s’insisteix en el coneixement del vocabulari específic dels utensilis: estrergit, estergidor, punxó, perfilador, pinzell, etc Es realitza una primera aproximació als pigments ceràmics i la seva composició Taller Demostració pràctica i assaig individual amb els pinzells. Treball individual: Elecció de motiu a estergir. Creació de l’estergit sobre un taulell de 20x 20 cm amb la coberta sense coure. Pintat i ombrejat del motiu. 8.- ELS MOTLLES I LA FABRICACIÓ CERÀMICA Visita guiada Visita a les col•leccions de Pisa i Porcellana de la Real Fàbrica de l'Alcora i Ceràmica Contemporània. En l’actualitat, bona part dels objectes que ens envolten estan fabricats amb motlles, facilitant la producció en sèrie. L’ús de qualsevol tipus de motlle en la fabricació d'una peça sol deixar pistes inequívoques. Observant les col•leccions de ceràmica del Museu descobrirem entre tots quines peces han estat elaborades mitjançant aquesta tècnica. Introducció al taller Audiovisual: “L’escultura a la Reial Fàbrica de l'Alcora” Procés de fabricació amb motlles d'escaiola per el mètode de conformat per apretó. Des de l'escultura original, passant per l'estudi, la creació de la primera “cascarilla”, la conformació de l'original d’escaiola, motlles, matrius i finalment la reproducció seriada de l'objecte. Taller Exemple d'utilització d'un motlle. Treball individual: fabricació d'una peça amb motlles Personalització de la peça: aplics, reserves, pigments, engalbes 9.- DE LA RAJOLA AL TAULELL Visita guiada Visita a una indústria ceràmica de la localitat. Tècnics especialitzats explicaran la planta de producció les diferents fases del procés de fabricació d'un taulell: recepció de matèries primeres, conformació de la peça per premsat, assecat, esmaltat i decoració, cocció i embalatge. Introducció al taller Visita a les sales del Museu: zones de taulelleria del segle XVIII, làpides sepulcrals del segle XIX, fabricació de rajoles manuals (sala de Terrissa). Debat en grup sobre les diferències de producció actuals amb les tècniques ancestrals; graus d'humitat, tècniques de conformació, grau de tecnificació, manufactura/indústria. Taller Fabricació d’una rajola amb motlle. Extracció i personalització de la peça: aplics, reserves, pigments, engalbes, etc.

RUTA DE LES MINES DE L’ALCORA A LA FOIA ITINERARI: Creu de Sant Vicent (forn de calç) - Molí de Matraca – Assut - Molí de Palomet (mina d’algeps i forns) – Montmirà - Mina de Cabres (mina i forns de ciment) - la Foia - Mina del Coixo (mines de d’algeps i forns) - la Ferrissa (Mina de ferro, mina d’algeps i forn d’algeps) – Pantà - l’Alcora. DESCRIPCIÓ: FORN DEL LLIMERO Forn: Construït cap a la dècada de 1950, estarà en funcionament fins a 1956 en mans de Cristobal Tomàs i Pasqual Safont. Aquest forn es un dels pocs de calç que es conserven al nostre terme municipal. Ús: S’utilitzà per a la fabricació de “calç viva” (CaO) (òxid de calci), que s’obté per la calcinació de roques calcàries (CaCo³, carbonat de calci, + calor). El que restarà de la calcinació es un gas (anhídrid carbònic) La “calç viva” es transforma en “calç apagada” (hidròxid de carboni) amb l’absorció d’aigua i es utilitzada per a l’elaboració d’argamassa per a la construcció (de vegades mesclada amb ciment, per als tradicionals “emblaquinats” de les cases, molt habituals en les poblacions de les nostres comarques i per a blanquejar el paper en les papereres. MOLÍ DE PALOMET Mina: Mina on podem observar entre altres: pirites de ferro, quars, guix, anhidrita, talc i argiles. Molí de Palomet: Antic molí hidràulic, actualment enderrocat i que se’l suposa anterior al molí de Matraca (1782), serà en principi un molí fariner i durant l’época d’explotació de la mina s’utilitzarà per a moldre el guix. Ús: Junt a la mina estan les restes del Molí de Palomet, on encara són visibles 2 forns d’algeps (observar la diferenciació entre la planta superior i la cambra de combustió). Aquestos es degueren utilitzar per a la calcinació de (CaSO 2H² O) (sulfat de calci hidratat) per a aconseguir CaSO +H²O (sulfat de calci) a través del procediment de deshidratació. L’algeps o guix s’utilitzarà per a “lluir” (revestir les parets) i per a fabricar motles, buidats. L’algeps més pur s’utilitzà a l’Alcora per a la fabricació de motles per a la fabricació de pisa fina a la Reial Fàbrica i altres tallers. MINA DE CABRES Mina: Vàries mines en la muntanya on hi ha abundància de margues. (composades per carbonat de calci , sílice i productes argilosos). Aquestes mines foren explotades des d’antic per la familia Nomdedéu i després per Vicente Ferrer que a principis de segle va construir els forns. La marca amb la que es comercialitzava el ciment va ser “Moltfort” Forns: De grans dimensions estan situats a l’entrada del camí de les mines, allí a temperatures de mes de 1000 graus es transforma la matèria primera (calcària i argila) en ciment. El ciment s’utilitza per a la preparació d’argamassa mesclada amb aigua i sorra, per a la construcció. MINA DEL COIXO Mina: Mina a l’aire lliure de grans dimensions, va pertànyer a la família Vives (Es va dir algepsar de Marrau) i s’utilitzà per a l’extracció d’algeps. Forns: Situats a l’entrada de la Mina es conserven almenys dos forns de grans dimensions per a la fosa dels minerals i la preparació de l’algeps (observar la diferenciació entre la planta superior i la cambra de combustió). Aquestos es degueren utilitzar per a la calcinació de (CaSO 2H²O) (sulfat de calci hidratat) per a aconseguir CaSO +H²O (sulfat de calci) a través del procediment de deshidratació. MINA DE LA FERRISSA Mina: Antiga mina de ferro, utilitzada des del temps dels fenicis, segle VII abans de Crist, que hi instal•laren un forn per a la fosa del mineral. Posteriorment, cap als anys 40, Antonio Andrés (calito) extragué algeps. Forns: a l’entrada de la mina trobem un antic forn d’algeps. ALTRES EXPLOTACIONS MINERES DEL TERME DE L’ALCORA Mines d’argila: Camí de la Serra: Muntanyes de darrere de l’ermita de Sant Vicent Sant Vicent: Encara es visible a l’arribada al passeig que dona accés a l’ermita de Sant Vicent Terrer del Poll: Eixint de l’Alcora per la partida dels Vinyals, direcció Ribesalbes. Foies Ferrades: Actualment es un terreny ocupat per la indústria taulellera Mas Vell: Actualment encara en explotació, a prop del pantà del Sitjar. Mina de les Foies: Cap a Ribesalbes Mines d’Araia. Mas del Retor i Campiello: A prop de la Rambla i recentment posades en explotació Altres: La Cantera del Xufero: Ubicada en un tossal ocupat antigament per un poblat del Bronze, està destinada a l’extracció d’una calcària molt especifica anomenada al món de la mineria com “Alcora”. Amb aquesta pedra està realitzat l’altar major de l’Església parroquial de l’Alcora. Mina del Corral de Ramos: Situada a la Partida de la Font d’Aixart, s’extreia terra rica en sílice i quars, utilitzada per a la elaboració de esmalts. Mina de plom: “A dos leguas de la población.”. La documentació del segle XVIII de la Reial Fàbrica situa una mina de plom, actualment no localitzada.

Ruta del patrimoni: Un itinerari educatiu ITINERARI: Recorregut total: 8,1 km L’Alcora- Termes romanes de Santa- Carapito- Illeta de la Moratella- Corrals- Molí d’en Garcés- Camí dels Bandejats- Sitja medieval Punts d’interès del recorregut: Termes romanes Descobertes en el curs d’unes excavacions arqueològiques com a conseqüència de la construcció de la nova carretera entre l’Alcora i Sant Joan de Moró, es tracta de l’únic edifici termal de la província de Castelló que conserva la seua planta íntegra: praefurnium, caldarium, tepidarium, apodyterium, frigidarium, vestíbul i altres dependències annexes. Carapito Forns de cocció ceràmica musulmans i testar d’època annexos a una mina d’argila. Illeta de la Moratella Poblat datat en època Ibero-romana Corrals de la Partida del Campillo Corral de Villalonga Corral de la Cova Es tracta de corrals situats en l’antiga ruta de transhumància que arribava des de Costur. Aquestos corrals eren utilitzats durant l’hivern per ramats d’ovelles i cabres procedents dels pobles d’interior com ara Vistabella o Xodos. Molí d’en Garcés Un dels antics molins fariners hidràulics que hi havia al riu de l’Alcora, a la vora del camí dels Bandejats i al costat del llit del riu, en un lloc de gran bellesa paisatgística. Durant l’excursió s’explicaran les diverses parts del molí, així com el sistema de sèquies i bassa que desviava l’aigua del riu per al seu aprofitament com a força motriu del molí. Camí dels Bandejats Antiga ruta pre-romana que comunicava la Via Augusta i les terres de la Plana amb l’interior muntanyenc, a travès de la vall del riu de Llucena. En alguns trams la seua conservació és prou bona (fins i tot, amb lloses clavades a un dels laterals) però altres trams han estat eliminats per les transformacions paisatgístiques dels polígons industrials i la millora de les infrastructures viàries. El tram que farem serà el que va del jaciment romà de Santa fins els peus del castell de l’Alcalatén. Sitja medieval Molt aprop del molí d’en Garcés i als peus del Camí dels Bandejats es conserva una espectacular sitja d’emmagatzematge de gra de grans dimensions que testimonia el passat agrícola de l’Alcora i la importància dels conreus de cereals i dels sistemes d’emmagatzematge com a principal font alimentícia a l’Edad Mitja.

MUSEU DE CERÀMICA DE L’ALCORA L’edifici El Museu de Ceràmica de l’Alcora consta de 2 cossos intercomunicats, amb 2 altures destinades de manera exclusiva a l’exposició permanent de les seues col•leccions. El mòdul fundacional fou bastit en 1907; pertanyia a una família de terratinents i posseeix pati central al voltant del qual s’articulen els distints espais. Posseeix un interessant conjunt de taulelleria del primer terç del segle XX disposada en distintes dependències (entrada, escala, pati, galeria...), amb una rica policromia i motius historicistes i neoàrabs. Aquest edifici albergà el Museu entre 1994 i 2007. En juliol d’aquest últim any s’iniciaren les obres d’ampliació i remodelació, afegint un nou cos, ampli i funcional, seguint el projecte dels arquitectes Rafael Culla i Ignacio Carbó. Amb aquesta ampliació, es destinen un total de 650 m2 a l’exposició permanent de les col•leccions de terrissa popular, ceràmica artística contemporània i l’excepcional pisa elaborada des de 1727 a la Reial Fàbrica del Comte d’Aranda. A banda, el Museu disposa de sales d’exposició temporal, taller ceràmic, sala d’actes, biblioteca-sala de consulta, i alberga també la Tourist Info local. Unes instal•lacions modernes des d’on donar el millor servei per a divulgació del nostre patrimoni ceràmic. Col•lecció de Cerámica de la Reial Fàbrica de l’Alcora Ceràmica l’Alcora. Xineries i Berain En els primers anys de funcionament, la Reial Fàbrica del Comte d’Aranda elaborà peces seguint els models del Sud de França (Moustiers i Marsella fonamentalment), d’on provenen els primers directors artístics. Formes i decoracions s’ajusten així als gustos de l’aristocràcia i la burgesia europees, principal mercat al què anava adreçada la producció de l’Alcora. Estils com Berain (amb randes, arabescs, busts, esfinxs..., generalment en clarobscur blau, però també amb suaus tocs de policromia) o les Xineries (amb prolífica vegetació i figures orientals o grotesques) mostren l’exquisida delicadesa i perfecció que els pintors de la Reial Fàbrica assoliren ja des del principi. Mostrem en aquesta mateixa pàgina dues excepcionals obres de la col•lecció del nostre Museu: la tapadora d’un aiguamans amb decoració Berain, signada per Francisco Grangel, i una plata circular amb decoració xinesca de reflex metàl•lic, tècnica decorativa poc emprada a l’Alcora, que dóna una lluentor de color coure de gran bellesa. Ceràmica l’Alcora. Plaques ornamentals Si hi ha un apartat de la producció que defineix l’excel•lent qualitat artística de la Reial Fàbrica, aquest és sense dubte el de les plaques ornamentals. De diferents formes i formats (ovalades, rectangulars, aixamfranades, lobulades...; envoltades de rocalles, mascarons o peinetes, o sense cap tipus d’ornamentació externa), les làmines (com s’anomenen també en la documentació de l’època) són veritables joies pictòriques sobre ceràmica, a l’alçada dels llenços o les taules de temàtica religiosa coetanis. Al Museu, a banda d’algunes petites plaques ornamentals, tenim la sort d’exposar les úniques 4 estacions del Via Crucis original del Calvari de l’Alcora que es conserven en l’actualitat, datat cap a 1775 i propietat de la Parròquia de l’Assumpció. Dibuixos basats en els gravats de F. Dubercelle realitzats en París durant la primera meitat del segle XVIII, als què els pintors de la Reial Fàbrica afegeixen una apropiada policromia i el toc personal de la pinzellada mestra. Ceràmica l’Alcora. Fauna-engany Els anomenats plats d’engany o de “chasco” són peces decoratives destinades a produir la sorpresa i la il•lusió òptica, estratègicament col•locats als aparadors o les taules i resseguint la moda francesa del trompe d’oeil. Sobre el plat es reprodueixen amb gran precisió fruits, hortalisses, altres aliments i animals en tres dimensions, donant una sensació de realisme prodigiós. Hom atribueix a Julián López (un dels millors escultors de la història de la Reial Fàbrica) la creació de bona part dels models dels plats d’engany. Emparentada en certa manera amb els plats d’engany està la sèrie de l’anomenada “fauna de l’Alcora”: tot un seguit de petites figures d’animals amb els més diversos usos. Així, trobem soperes, salseres, petjapapers, mancerines, joiers, setrilleres... que adquireixen forma de gos, granota, llargandaix, pollastre i gallina, cigne, colom, moltó, perdiu, etc. És especialment significatiu el cas de les salseres en forma de perdiu, que gaudiren d’una gran popularitat elaborant-se fins a principis del segle XX i convertint-se en una de les peces més significatives de la producció de la Reial Fàbrica. Ceràmica l’Alcora. La rocalla i els estils coetanis Desprès de les primeres dècades de funcionament de la Reial Fàbrica, molt centrades en els estils decoratius d’influència francesa, a partir de 1750-1755 es va produint una major diversificació ornamental i la creació d’estils propis, en part degut a l’accés als càrrecs de responsabilitat artística del personal format en l’Acadèmia d’Aprenents. Els llistats de producció d’aquests anys així ho demostren. Apareixen nombrosos dissenys de decoracions florals (unes més naturalistes, altres estilitzades), composicions amb motius disposats per la superfície de les peces de manera harmònica com ara busts femenins (madamita), vaixells (navíos), arbres fruiters amb una font brollant al seu costat (chaparro), gossos, gàbies, trofeus militars i instruments musicals (fanfarre), etc. També és aquesta l’època de la proliferació de les rocalles, símbol per excel•lència del Rococó: motius asimètrics generalment pintats en clarobscur groc, que de vegades acompanyen als elements citats abans, però que sobre tot van associats a arquitectures més o menys complexes amb torres, ponts, banderes, motius aquàtics i, de vegades, un sol radiant amb trets facials humans. És l’estil anomenat popularment “Álvaro” (per un dels seus principals impulsors, Vicente Álvaro Ferrando) i citat a la documentació de la Reial Fàbrica com Andrómica fina, con adornos de talla [rocalla] con sus casalicios y surtimientos de fuentes con algunas flores y árboles. Ceràmica l’Alcora. Sèries populars L’esquematització de la decoració floral donarà lloc a una de les sèries més prolífiques de l’Alcora, també molt imitada a altres centres com Onda, Ribesalbes, Manises, etc, anomenada “Ramet” i caracteritzada per una petita flor policroma que generalment combina els colors blau, groc i ocre. En les peces més senzilles, aquesta floreta apareix aïllada, però també és habitual que es complemente amb fulles d’un sol traç, amb rams més complexos formats per fulles bicromes o amb petits fruits molt senzills que s’assemblen a pomes o peres. El Ramet també donà magnífics exemplars com l’aiguamans de gran format de la nostra col•lecció, decorat en clarobscur blau, amb un gran motiu central al cos del recipient, reproduït de manera rítmica al seu voltant i també a la tapadora i al peu. Les peces pertanyents a aquest estil eren comercialitzades pels traginers en mercats ambulants, i han estat immortalitzades en un llenç de Goya titulat “El Cacharrero”, on es veu un grup de venedors oferint als ocupants d’una carrossa plats i altres objectes de l’Alcora decorats amb aquest popular motiu. Se sòl denominar així (“Cacharrero”) la decoració que combina el ramejat estilitzat i els petits fruits abans descrits. Ceràmica l’Alcora. Porcellana Una de les obsessions dels comtes d’Aranda (el IXè, D.Buenaventura, fundador de la manufactura, i el Xè, D.Pedro Pablo, propietari entre 1742 i 1798) fou aconseguir elaborar porcellana en la seua fàbrica. És per això que contractaren diversos mestres estrangers, com ara François Haly (1751), Johann Knipffer (1761), François Martin (1774) o Pierre Cloostermans (1787). Poc abans (1786) també foren enviats a París 2 operaris alcorins, Cristóbal Pastor i Vicente Álvaro, per tal d’instruir-se en la fabricació de la porcellana. Tots aquests esforços donaren resultat, i des de darreries del segle XVIII l’Alcora fabricà porcellana de gran qualitat, que es decorà amb nous estils representatius del neoclassicisme imperant en aquest temps. D’entre ells cal destacar el reflex daurat (amb un color groc molt viu), l’estil Sèvres (que combina decoració pintada, òxids metàl•lics i petites escenes estampades), i les flors alemanyes, petit ramet policrom del què destaca una gran rosa púrpura. Amb aquestes ornamentacions es decoraren plats i altres peces de petit format, com ara jocs de cafè o té, begudes que a finals de la centúria desplaçaren a la xocolata com a beguda de moda entre l’aristocràcia i la burgesia. Ceràmica l’Alcora. Escultura La Reial Fàbrica elaborà al llarg de la seua història un ampli repertori de petites figures i grups escultòrics de temàtica molt variada: religiosos, mitològics, històrics, al•legòrics, costrumbristes... S’elaboraren també busts d’alguns propietaris de la manufactura (el Xè Comte d’Aranda i el Duc d’Híjar), animals i altres objectes de per a decoració de jardins i interiors, com ara centres de taula en forma de piràmide, gerros ornamentals, canelobres sostinguts per lacais negres, etc. Tot i ser menys coneguda que la producció de vaixella o les plaques pintades, l’escultura sempre tingué una gran importància a la Reial Fàbrica, i per això la responsabilitat d’aquest departament estigué en mans d’artistes tan destacats com Josep Ochando (des de 1727), Julián López (des de 1745), Joaquín Ferrer Miñana (finals del segle XVIII) i el seu fill José Ferrer Pardo (principis del segle XIX). D’entre tota aquesta producció escultòrica destaquen les sèries constituïdes per 4 peces, com els quatre elements, les quatre parts del món o les quatre estacions. També són molt representatius de l’Alcora els grups escultòrics del Toro Farnesio o Neptú. Un conjunt realment excepcional el constitueixen les figuretes d’actors i ballarins de la Commedia dell’Arte, policromades i de petites dimensions (20 cm d’alt), de les què es conserven alguns exemplars en una col•lecció privada de l’Alcora, al Museu Nacional de Ceràmica de València i al Museu de Porcellana de Limoges. Ceràmica de l’Alcora: segles XIX i XX El segle XIX s’inicia a l’Alcora amb el pas de la Reial Fàbrica a mans dels ducs d’Híjar, familiars i hereus del darrer comte d’Aranda, D.Pedro Pablo. Desprès d’unes dècades de certa continuïtat en la producció i nombroses convulsions socials (Revolta dels Caragols en 1801, Guerra de la Independència en 1808-1814, Trienni Liberal en 1820-1823), la fàbrica entra en certa decadència fins que és arrendada (1851) i desprès comprada (1858) pels germans Maties i Ramón Girona, que generalitzaran l’estampació calcogràfica, una tècnica de decoració ceràmica de caràcter industrial, que permet l’abaratiment dels costos. L’estampació ocupà la segona meitat del segle XIX a l’Alcora, compartint espai amb la producció de vaixelles blanques o discretament perfilades i amb sèries ornamentals heretades de l’esplendorós passat. En 1895 la Fàbrica Gran (com era coneguda aleshores) passa a mans de Cristóbal Aicart, el seu darrer propietari. Peces com les canterelles en forma de petxina o les botelles globulars amb coll de tulipa són les aportacions d’aquesta etapa a la història d’una manufactura que es mantingué en actiu més de 2 segles. Cerámica de l'Alcora: siglos XIX y XX El siglo XIX se inicia en l'Alcora con el paso de la Real Fábrica a manos de los duques de Híjar, familiares y herederos del último conde de Aranda, D.Pedro Pablo. Después de unas décadas de cierta continuidad en la producción y numerosas convulsiones sociales (Revolta dels Caragols en 1801, Guerra de la Independencia en 1808-1814, Trienio Liberal en 1820-1823), la fábrica entra en cierta decadencia hasta que es arrendada (1851) y posteriormente comprada (1858) por los hermanos Matías y Ramón Girona, que generalizarán la estampación calcográfica, una técnica de decoración cerámica de carácter industrial, que permite el abaratamiento de los costes. La estampación ocupó la segunda mitad del siglo XIX en l'Alcora, compartiendo espacio con la producción de vajillas blancas o discretamente perfiladas y con series ornamentales heredadas del esplendoroso pasado. En 1895 la Fàbrica Gran (como era conocida entonces) pasa a manos de Cristóbal Aicart, su último propietario. Piezas como los botijos en forma de concha o las botellas globulares con cuello de tulipán son las aportaciones de esta etapa a la historia de una manufactura que se mantuvo en activo más de 2 siglos. Ceràmica Contemporània. La col•lecció La col•lecció de ceràmica contemporània s’ha format a partir de la convocatòria d’un concurs de ceràmica organitzat per l’Ajuntament de l’Alcora des de 1981. Aquest certamen, inicialment de caràcter nacional, es convoca des de 2000 com a Concurs Internacional de Ceràmica de l’Alcora (CICA). Des d’aleshores, ha crescut en prestigi i en participació, essent en l’actualitat un dels més importants del continent europeu. Superades ja les tres primeres dècades d’història, cada estiu l’exposició de les obres finalistes ofereix al visitant una ampla visió d’algunes de les tendències creatives més actuals en el camp de la ceràmica d’autor. El Museu acull el fruit del Concurs, en forma de premis i donacions. Ceramistes de la talla dels espanyols Claudi Casanovas, Rafael Pérez, Alberto Hernández, Barbaformosa, Rafaela Pareja, Juan Ortí, i també Ken Eastman (Regne Unit), Pekka Paikkari (Finlàndia), Graciela Olio (Argentina), Roland Summer (Àustria), Luigi Gismondo (Itàlia) o Lu Bin (Xina) formen part de la nostra col•lecció, oferint un contrapunt i alhora un complement a la resta de les exposicions permanents del Museu. La terrisseria a l’Alcora Quan el comte d’Aranda instal•là la Reial Fàbrica de Pisa i Porcellana a l’Alcora, es fixà en diversos avantatges que li oferia aquesta població dels seus dominis senyorials, com ara la proximitat a la mar (per afavorir l’exportació dels productes), però sobre tot l’existència d’un important sector terrisser, la qual cosa significava abundància de matèries primeres (argila, llenya, aigua) i també mà d’obra especialitzada capaç de fer-se càrrec d’alguns departaments de la seua manufactura (torns, forns, preparació de l’argila...). Efectivament, el segle XVIII és potser el període àlgid de la terrisseria a l’Alcora. És possible que al llarg d’aquesta centúria hi hagueren sempre més de 20 cantereries, teuleries i rajolars treballant al mateix temps i convivint amb la Reial Fàbrica. Però l’origen d’aquest sector és molt anterior: a finals del segle XVI hi ha documentats 8 terrissers, essent la cita més antiga fins ara la que es refereix a Baltasar Llidó (1546). D’entre aquestes nissagues de terrissers, 2 criden especialment l’atenció: els Redolat, amb 12 generacions de canterers i rajolers (des de 1578 fins la dècada de 1950), i els Nomdedéu, últims terrissers de l’Alcora, que tancaren la seua cantereria en 2002 desprès de 7 generacions i més de 200 anys de professió. La col•lecció de Terrissa La dilatada tradició terrissera de l’Alcora està representada al Museu amb una col•lecció completa de la producció del taller de la família Nomdedéu, més d’un centenar de peces il•lustratives dels diversos usos de la terrissa popular: càntirs i marraixes per l’aigua, gerres d’oli i per conservar aliments, gibrells per la matança del porc, menjadores i bevedores per als animals de corral, cossis per la bugada, etc. A més d’aquestes peces de producció recent (dècada de 1990), hi ha també extraordinàries peces antigues, com ara dues grans gerres d’oli del segle XVIII, amb prop de 1.000 litres de capacitat, dues enormes gerres de vi també del segle XVIII, recuperades de la volta de l’església de la Sang, una gerra d’oli signada per Pere Joan Nomdedéu i datada en 1925, i algunes teules del taller de Josep Montañés, de la segona meitat del segle XVIII i recuperades també de l’església de la Sang. La col•lecció es completa amb l’utillatge del taller dels germans Nomdedéu Medina, tancat en 2002, amb totes les eines emprades en el procés de treball a la cantereria (forques i pales per al forn, canyes, bastonets i agulles per treballar el fang, els cossis d’esmaltar, carrilets i falquetes per a carregar el forn, rodells per a tornejar les peces...). Destaca, per sobre de tot, un torn de peu procedent de la Reial Fàbrica, adquirit per Pere Joan Nomdedéu en 1944 i datat cap a mitjans del segle XIX, atenent al desgast produït per la pressió del peu en ambdues cares de la roda inferior o falda.

L'ALCORA I ELS MURALS CERÀMICS L'Alcora és una població amb una reconeguda tradició ceràmica. La Reial Fàbrica del Comte d'Aranda, fundada en 1727, constituïx un dels màxims exponents de la història de la ceràmica espanyola. Les seves obres formen part de les col•leccions dels més destacats museus d'arts decoratives del món (París, Nova Iork, Madrid, Barcelona, València...), inclòs el Museu de Ceràmica de l'Alcora, que alberga un important repertori d'objectes ornamentals i exquisides peces de pisa i porcellana sorgides de la manufactura comtal. Però la ceràmica, a l'Alcora, és molt més. És indústria, és artesania, és història, és ensenyament, és present i futur. I en els últims anys s'ha anat generant un nou vincle entre l'Alcora i la ceràmica: la Ruta dels Murals Ceràmics, que embelleixen diversos espais del nucli urbà de la localitat i s'han convertit en una extensió a l'aire lliure del Museu de Ceràmica. Un conjunt de 5 murals de grans dimensions, obra de prestigiosos ceramistes contemporanis, que conviden a passejar pels carrers de l'Alcora i a aprofitar aquest recorregut per a conèixer altres punts d'interès ceràmic que converteixen la nostra localitat en un espai ideal per al desenvolupament d'iniciatives artístiques en ceràmica. (1995) En 1995 es va convocar un concurs d'idees per a decorar mitjançant un mural ceràmic el cos ixent de la façana posterior de l'antic ajuntament, restaurat com Casa de la Música. El projecte guanyador fou “Bloc de Notes”, Joan Antoni Rebés, que ve proposar un treball que resol amb originalitat el volum prominent d'aquest espai i que avui es pot admirar, majestuós, des del Passeig Baix la Vila, perfectament integrat en la façana urbana sobre el penya-segat natural de la vall del riu de l'Alcora. La simulació tridimensional d'una gran llibreta d'apunts musicals no solament harmonitza l'entorn, sinó que projecta cap a l'exterior l'activitat quotidiana que es desenvolupa en l'edifici, en el qual imparteix les seves classes l'Escola de Música de l'Agrupació Musical l’Alcalatén de l'Alcora. (2005) En 2005 es va convocar el 1r Premi Undefasa de Ceràmica Mural, gràcies a un acord entre l'Ajuntament de l'Alcora i aquesta empresa ceràmica local, amb l'objectiu de ornamentar alguns llocs del nucli urbà amb treballs artístics en ceràmica. La continuïtat fins al present d'aquest Premi ha estat el revulsiu definitiu per a la creació d'aquesta Ruta dels Murals Ceràmics. Sofia Beça (Porto, 1972), va guanyar aquesta convocatòria amb l'obra “Muro dentro do muro”, ubicat en un petit espai pròxim a la portada renaixentista de l'església parroquial i d'un dels portals de les muralles medievals del segle XIV. Una obra d'aire arquitectònic que, a través d'una finestra interior, vol ampliar les dimensions de la placeta, mostrant què hi ha més enllà del mur. Una espècie d'exercici d'arqueologia murària. (2006) “Cruce de caminos”, de Carlos Martínez Esteban (Madrid, 1955) va ser el vencedor del 2n Premi Undefasa per un treball pictòric, en el qual el suport ceràmic és la base sobre la qual es representen lliurement traços i línies que semblen moure's amb el vent, al mateix temps que les branques dels arbres que l’envolten. Les tonalitats suaus s'integren perfectament en un entorn arquitectònic amb diversos elements d'interès patrimonial, a les portes del nucli antic de l'Alcora. (2007) En 2007 el tercer Premi Undefasa es va dedicar a la tradició alfarera de l'Alcora, documentada des del segle XVI. En aquesta ocasió, el ceramista guardonat fou Diego Écija (Màlaga, 1979), amb el seu projecte “Árbol y tierra”: un arbre enfonsa les seves arrels en la terra; de les seves primeres branques sorgeixen mans estilitzades que van donant forma al mural. Són mans de terrisser que treballen el fang al torn i decoren les obres amb el pinzell. Diego Écija ha utilitzat l’estilització, l'abstracció i cert cubisme per a homenatjar aquesta tradició. El joc de colors i formes del mural, així com l'execució en relleu dels elements principals, donen dinamisme i energia al conjunt. (2009) El 4t Premi Undefasa ha estat per a José A. Miralles (Crevillent, Alacant, 1974). El seu monumental mural és un homenatge a la indústria ceràmica, o per a ser més exactes, als seus anònims protagonistes: figures humanes de perfil, homes, dones i nens, a peu o sobre dues rodes, sols o en grup, anant i venint, metàfora i síntesi dels milers de passejos realitzats, de petits trajectes anònims i quotidians de casa al treball i del treball a casa; de tot el que ha estat testimoni permanent i silenciós aquest mur que ara adquireix una nova dimensió, per a convertir-se en un referent històric d'un temps i un espai perduts o, si més no, inevitablement transformats.

1 de maig de 1727. Eixa és la data en què, segons els documents, va començar a funcionar la Reial Fàbrica de Pisa i Porcellana que manà construir a l’Alcora el IXè Comte d’Aranda, D.Buenaventura Pedro de Alcántara Abarca de Bolea y Ximénez de Urrea. Aquesta data és una de les més transcendents en la història del nostre poble (a l’alçada, segurament, de la data d’atorgament de la Carta Pobla el 31 de desembre de 1305) perquè sense dubte aquell fet canvià el rumb de l’Alcora per sempre, fins els nostres dies. Pensem que, en un poble de base agrícola (com quasi tots en eixe temps), amb una notable presència de canterers (més de 20 tallers aleshores) que venien els seus productes als pobles de les rodalies, de cop i volta s’inicien les obres d’un gran edifici on prompte comencen a arribar forasters ben vestits i fins i tot estrangers que parlen estranyes llengües! L’impacte degué ser extraordinari i es mantingué durant molt de temps, perquè a les Ordenances de 1749 encara es diu que “se prohiben los sobrenombres impuestos, y aun quando hubiesse Estrangeros, deberán llamarse por sus nombres y apellidos, y no Francés, Holandés, Genovés, Alemán, &ª” (article 19). Aquesta seria pràctica habitual perquè a una de les teules recuperades a l’església de la Sang en la reforma de la coberta (any 2004), es va trobar una inscripció que deia “Estas texas las ha echo Joseph Montañés en el texar del gavacho”, en referència a Juan Deusoles (llegiu el cognom amb pronúncia i accent francès), i els seus fills Agustín i Antonio, tots teulers, sogre i cunyats de Josep Montañés respectivament. La teuleria dels Deusoles (d’on prové l’actual cognom Usoles) estigué en actiu la segona meitat del segle XVIII. Però tornem a la Reial Fàbrica, de la què es coneix molt i s’ha escrit molt. O per ser exactes, caldria dir que s’ha escrit molt de la ceràmica que es va fabricar en ella. No tant de la gent que hi va treballar ni del lloc on es va treballar, dels espais. Precisament aquest darrer aspecte és l’objectiu del present escrit: l’evolució arquitectònica de la Reial Fàbrica i, sobre tot, la valoració de les restes constructives que encara hi queden en l’actualitat. Evolució de l’edifici En 2006 Ximo Todolí va publicar un estudi sobre les successives fases d’ampliació de la fàbrica dins la seua obra “Análisis crítico de la Historia sucinta de la Fábrica de Loza fina en Alcora desde su fundación, año 1727, hasta últimos del año 1805. Por Dn Josef Delgado, Intendente de la misma” (editada pel Museu Nacional de Ceràmica de València). En aquesta publicació ordena les informacions incloses en la documentació de l’època i les contrasta amb el plànol de principis del segle XIX, signat pel propi Delgado, conservat en l’Arxiu Històric Provincial de Saragossa. És un treball de referència per conèixer la història de l’edifici, el seu creixement fins assolir les seues dimensions majors, cap a 1805, quan ocupava l’espai on actualment es troben la Tilesa, la BIC i els popularment coneguts com pisos de les Tovalles. Les recreacions virtuals que Ximo Todolí aporta al seu estudi són una guia magnífica per poder-nos fer una idea del creixement de la Reial Fàbrica al llarg dels seus primers 80 anys d’història (figures 1 i 2). En relació amb el que figura al plànol de Josef Delgado, durant el segle XIX els canvis degueren ser mínims. La Reial Fàbrica ja no creix i no sembla tenir massa reformes internes. No era temps d’ampliacions (de fet, les instal•lacions ja ocupaven més de 10.000 m2) sinó d’adaptacions en la producció, com la introducció de procediments decoratius industrials (la decoració estampada, en la què l’Alcora, també, fou pionera a Espanya) o la generalització de la vaixella blanca, d’escàs cost productiu i amplis mercats potencials. Podem dir que de 1805 a 1940 la fàbrica es va mantenir més o menys igual. Per fer-nos una idea aproximada de l’aspecte de la Reial Fàbrica en aquest temps, disposem d’alguns documents gràfics, fotografies datades aproximadament entre 1920 i 1942 que ens il•lustren sobre les últimes dècades de la Reial Fàbrica en actiu. Per tant, les dimensions que la Reial Fàbrica assolí a principis del segle XIX foren les que mantingué fins poc desprès de la Guerra de 1936-39, quan fou parcialment enderrocada, sobre tot per vendre la fusta dels cabirons de les naus. Al solar, ara trossejat, s’instal•laren terrissers i fabricants de pisa i taulell que aprofitaren la magnífica infrastructura existent (naus, forns, séquies, basses, patis per l’assecat, magatzems...). I poc desprès, les empreses que encara tenen els rètols a la façana de l’Avinguda de Castelló, Tilesa i BIC. Queda al marge d’aquest article la fàbrica de les Tovalles, fundada per Severino Ramos Nebot, en actiu entre les dècades de 1940 i 1960, i instal•lada dins el solar de la Reial Fàbrica, a l’espai que avui ocupa el bloc d’habitatges conegut amb el nom d’aquella fàbrica tèxtil (figura 3). En resum, entre 1944 i 1980, grosso modo, les instal•lacions de la Fàbrica Gran (com ja era coneguda aleshores l’antiga manufactura del Comte d’Aranda) foren utilitzades per a diverses iniciatives productives relacionades amb la ceràmica (terrissa, pisa, taulell), totes elles guiades per una màxima: aprofitar tot allò que es puga (com els forns) i no eliminar més que el que fos estrictament necessari. Les activitats humanes sempre s’han mogut per les premisses d’economia, rendibilitat i estalvi: escollir l’opció menys onerosa, treure el màxim profit a les inversions i no gastar més del que siga raonablement necessari. L’ús de la Reial Fàbrica a partir de la dècada de 1940 també seguí aquests paràmetres, com és fàcil deduir, en una època de penúries i dificultats. La Reial Fàbrica en l’actualitat Així, la pregunta està servida: què queda avui de la Reial Fàbrica del Comte d’Aranda? Doncs, més del que sembla i, probablement, més del que els més optimistes puguem imaginar. Per a respondre a la pregunta, analitzarem el plànol de principis del segle XIX, les imatges de principis del segle XX, i l’estat actual dels immobles que ara ocupen la parcel•la. La façana principal. El plànol de Josef Delgado aporta, a més de la distribució interna de l’edifici en la seua planta baixa, l’alçat de la façana principal (figures 1 i 4). A la meitat esquerra podem veure naus baixes, amb finestres a dues alçades, a més del que al plànol es descriu com a “Puerta principal”. Destaca, a prop d’ella, una espadanya per a la campana que cridava a treballar als operaris i marcava el ritme de les jornades laborals. A la meitat dreta, dos cossos més elevats (amb teulada a quatre aigües) i un altre cos intermedi una mica més baix que aquestes dues “torres”. I dues portes més, una quasi al mig (“Puerta de carros”) i l’altra a l’extrem dret de la façana (“Puerta de la Habitación antigua”, en referència a les dependències per a l’allotjament dels propietaris). També en aquesta zona, a mitja alçada, una successió de 9 balcons, a més de moltes finestres. Comparant aquest plànol i alçat amb les imatges de principis del segle XX (figures 5 i 7) veiem que les coincidències són moltes, però s’aprecien algunes diferències significatives. Començant per l’espadanya, que al plànol apareix a la part interna de les naus (es veu per darrere de la teulada) i a la fotografia es veu a la mateixa línia de façana. Potser per un error del dibuixant o per una modificació posterior de la ubicació de la campana, circumstància que sembla poc creïble. Per altra banda, a la imatge de la figura 5 veiem que des de l’espadanya cap a la dreta (cap al fons) hi ha un tram més alt que el que hi ha en primer terme, però més baix que les “torres” de darrere. Aquest tram no està indicat a l’alçat del plànol de c.1805 on si hi és, en canvi, el fumeral contigu a l’espadanya. Un altre error del dibuixant o una reforma posterior?. Un altre element a tenir en compte: tant al plànol com a la fotografia que estem analitzant, es poden veure els 9 balcons, però a la imatge estan més espaiats que al plànol: en aquest darrer estan baix de les dues “torres” i l’espai intermedi entre elles, mentre que a la fotografia arriben fins gairebé l’espadanya. En definitiva, una sèrie d’imprecisions (hi ha més) que entenem que es poden deure a una certa “idealització” de l’alçat de la façana, on es retoca puntualment la realitat buscant donar sensació de monumentalitat i racionalisme a la façana principal de la Reial Fàbrica. Confirma aquesta hipòtesi el fet de representar tota la façana a la mateixa cota, quan és ben evident que el carrer està i estava en costera (vegeu figura 5). Ara confrontem aquests elements en les imatges actuals (figures 6 i 8). La façana va des del límit entre Vives i Tilesa (la sèquia que les separa, més antiga que la Reial Fàbrica, és una referència extraordinària) fins el cantó del carrer la Fàbrica, passats els pisos de les Tovalles. El que queda avui es concentra a la meitat Est de la façana, des de la sèquia fins la “Puerta de carros”: • veient la fotografia aèria que adjuntem (figura 3) es pot veure en primer terme (3A) unes naus amb teulada a dues aigües fent angle recte (la façana de Tilesa i el primer tram paral•lel a la sèquia); a continuació, cap a la dreta de la imatge, un tram on es perd la continuïtat de la façana i només hi ha una tàpia (on ara està la parada de l’autobús i una porta gran): ací estarien originalment la “Puerta principal” i la Porteria, sobre la qual estava l’espadanya segons el plànol de 1805 (3B). En algun moment recent es degué enderrocar aquest tram de façana per facilitar l’entrada de vehicles voluminosos a la fàbrica de taulells. • Desprès veiem un edifici més alt (3C) del qual sobresurt, en segon terme un volum encara més elevat (3D); a la imatge de principis del segle XX el primer edifici es correspondria amb el tram de façana d’alçada mitja, entre les naus baixes del principi i la “torre” més elevada del fons. Encara avui es conserven dos balcons, que nosaltres identifiquem com els dos més propers a l’espadanya i la porta principal en la fotografia antiga (3E i figura 9). • Tres últims detalls ens confirmen la pertinença d’aquesta part de l’immoble a l’antiga Reial Fàbrica: per una banda el remat de cornisa (figura 10) que es pot veure tot just per baix del ràfec de la teulada al cantó entre la sèquia i la façana principal; en segon lloc la tipologia de la reixa de la 4ª finestra de la façana que dóna a la sèquia, pròpia del segles XVIII ó XIX; i per últim, la grossària dels murs exteriors, que es pot apreciar a simple vista, a les portes i finestres de Tilesa. A tot açò, caldria afegir que a l’interior d’aquestes naus es conserven arcades i pilars de grans dimensions, i sostres de bigues de cabirons amb voltes entre ells, tot propi de construccions antigues i no de fàbriques taulelleres del segle XX. És a dir, re-aprofitar de les estructures existents i minimitzar de les inversions per posar en marxa la producció. Les estructures del darrere, vora la sèquia. La sèquia que separa Vives i Tilesa descriu, a la part de darrere, una ampla revolta que segons el plànol de c.1805 estava ocupat per dependències de les “quadres” o departaments de pipa i porcellana, la “Noria” i les “Balsas nuebas” (veure figura 1). D’aquest lloc no hi ha fotografies antigues, per la qual cosa només podem comparar les restes actuals amb el plànol antic. Vist des de l’exterior (figura 12) ací s’aprecia una façana antiga, amb evidents reformes modernes i amb una sèrie d’interessants elements que ara per ara no podem identificar, però que de ben segur estan relacionats amb els usos descrits a l’esmentat plànol de Josef Delgado. Veiem: • A la dreta de la imatge (en detall a la figura 13), un cos baix amb 3 finestres rematades en arc fet amb rajola plana massissa (en realitat, 4, perquè encara es conserva l’inici d’un quart arc) i altres elements moderns, com un mur de rajola industrial i una torreta per a un transformador elèctric. El que ens interessa és el cos inferior, amb les finestres descrites, perquè coincideix amb la sènia i les basses de decantació. És per això que aquest tram és més baix que el de l’esquerra: eren dependències descobertes (així s’indica al plànol de Delgado). La pedra cantonera que es conserva a un extrem, tot just coincidint amb la canonada del gas, ho confirma. Amb la sènia, l’aigua es pujava des de la sèquia fins les basses de decantació, molt grans (més de 350 m2), situades en sentit longitudinal entre dues naus de dues altures amb coberta de teula. Desconeixem com i on estaria instal•lada realment la sènia, però és evident que, atés al gran desnivell d’aquesta part de la fàbrica, les basses estarien situades al subsòl, per baix del nivell actual de les naus abandonades de la Tilesa. • En l’extrem d’aquesta façana (figura 14), un altre tram molt interessant, de dues altures, amb grans finestres a la part superior i uns elements molt curiosos a baix: 3 finestrals molt alts i estrets, amb 4 forats a la part inferior, situats als extrems i entre els finestrals, i 4 cabirons reeixits en la vertical dels 4 forats inferiors. Aquests finestrals estan a la mateixa alçada que les finestres de la zona de la sènia, és a dir, pertanyen a la planta baixa de la Reial Fàbrica. No sabem la seua funcionalitat, però sembla lògic pensar que estan relacionats amb la sèquia i amb l’ús de l’aigua dins la fàbrica. Des dels forats inferiors fins la base de la sèquia hi ha més d’1’5 metres de desnivell, per la qual cosa cal suposar que en aquestes naus (i en els descoberts de la sènia i les basses) es va aportar molt de material per anivellar el sòl de l’interior de la Fàbrica. • Rematant la façana, una cantonera de carreus de pedra calcària donen estabilitat a l’edifici i indiquen el començament de la façana posterior. Resseguint-la, arribem a un altre dels edificis d’interès que encara es conserven, probablement el de major interès, que analitzarem a continuació. La joia de la Reial Fàbrica: els forns. Seguint amunt pel camí que separa la antiga fàbrica i la Sanchis, quan arribem al carrer privat dels pisos de les Tovalles ens trobem un altre edifici amb coberta a dues aigües (figura 15) i altres construccions amb parets de maçoneria i coberta de teula, on segons el plànol de Delgado hi estaven les “taonas y Rublones de Barnices” (molins i moles per als vernissos) i els “Ornos de loza y pipa”. En efecte, Ximo Todolí, que ha estudiat i publicat bona part de la documentació de la Reial Fàbrica, diu que entre 1764 i 1775 es construeixen “4 hornos de gran tamaño para cocer vajillas” (pàg.47 de l’obra abans esmentada), i més tard, “un Molino con 18 muelas para triturar los Barnices, Cubiertas, Arena y Pedernal, y tres tahonas con 4 Muelas y dos Rublones para el mismo fin” (id., pàg.49). En aquesta zona les reformes també han estat importants (s’aprecien a la figura 15), i dels molins i taones pot quedar més bé poc, però en canvi el que es conserva és espectacular: l’estructura completa de dos dels quatre forns moruns i probablement la part inferior d’un tercer forn. Del quart, citat en la documentació i reflectit al plànol, no en sabem res, però no podem descartar que es conserve parcialment per baix de la superfície de l’antiga fàbrica BIC, prou elevada respecte al vial (ara tancat amb porta metàl•lica) que hi ha entre aquesta fàbrica i la Tilesa i que es correspon amb el carrer dels forns, on s’obrien a banda i banda molts dels forns que es van anar construint al llarg del segle XVIII (figura 16). La cambra d’un dels forns va ser utilitzada els darrers anys de funcionament de la BIC com a vestidor dels treballadors. La paret rodona està xapada amb taulell blanc, però el capel•lo, la cúpula de maons de refractari, es manté a vistes, majestuós, amb la lluna circular d’eixida de fums rematant-lo. Les dimensions d’aquesta cambra (més de 4 m de diàmetre y més de 3 m de alçada màxima) són extraordinàries, sobre tot tenint en compte que fou construïda fa uns 250 anys. Però, per fer-nos una idea de l’excepcionalitat no sols d’aquests forns, sinó del conjunt de la Reial Fàbrica, transcrivim a continuació un fragment d’una taxació de la fàbrica, encarregada en 1942 a l’arquitecte Ricardo Macarrón pel Servicio de Defensa del Patrimonio Artístico Nacional (Zona de Levante) del Ministerio de Educación Nacional, i conservat a l’Arxiu Històric Nacional de Madrid: “Al costado opuesto del conjunto están los hornos formados en dos series: la primera la constituyen tres de grandes dimensiones, dos de ellos en ruina y a su inmediación se observa el hundimiento de las naves en una regular extensión y el tercero muy necesitado de arreglo; la segunda serie la forman cuatro hornos de dimensiones más reducidas, unos 35 m3 cada uno, y se encuentran en buen estado de conservación”. Els primers forns als què es refereix el document són els què al plànol de Josef Delgado estan al centre de la fàbrica, destacats sobre fons negre, en terreny actual de la Tilesa. Els altres quatre (“de dimensiones más reducidas” ) són els que hi ha en front d’aquests (figura 3-F), al fons del carrer dels forns (“todos los hornos se hallan dispuestos a ambos lados de una calle que en el fondo tiene una leñera”, diu en la seua tassació l’arquitecte Macarrón), en terrenys que ara pertanyen a BIC, en una zona que conserva els elements patrimonials més destacats de la Reial Fàbrica. Restes de la “Habitación bieja”? Continuem ara pel carrer privat dels pisos de les Tovalles i tornem a la façana principal, a l’avinguda de Castelló. En el cantó trobem un mur alt (figura 17) que queda com a únic testimoni del passat, entre el carrer privat i les oficines de la BIC, completament noves. Si ubiquem aquest mur en el plànol de Josef Delgado ens coincideix amb les dependències de la “Habitación bieja”, antic allotjament dels propietaris segons Ximo Todolí. Fins i tot l’empremta de les escales que hi ha a l’alçada del segon pis, i una porta tapiada a peu de carrer, coincideixen amb elements similars inclosos en aquell plànol. Aquest tros de la Fàbrica Gran, però, es desvinculà prompte de la resta del solar (cap a 1942-1944) amb la construcció de la Fábrica de les tovalles de la família Ramos perdent-se, a més dels espais descoberts del “Tejar y Ladrillar” i “Eras de tierra” del plànol del segle XIX, part de la “Habitación bieja” que ocupava el cos en forma de torre que apareix a l’alçat de la façana de Josef Delgado i a la fotografia de principis del segle XX. Les altres restes És d’imaginar que, a més del que es pot veure, es conserven més restes de la Reial Fàbrica al subsòl del solar. Pensem que moltes de les eines i construccions necessàries en una fàbrica com aquesta estaven soterrades o per baix del nivell del sòl: la sènia, molins, séquies, basses de decantació, cambres de combustió (dau) dels forns, el famós pou (el brocal del qual es troba actualment al pati de la Beneficència de Castelló)... Tots aquests elements romanen encara al subsòl, perquè les fàbriques que s’hi han instal•lat desprès han necessitat de grans espais horitzontals (eliminant per tant murs i divisions internes) però sense a penes intervenir del terra cap avall. Ans al contrari, la runa procedent de l’enderroc de sostres i murs ha servit per reomplir les naus i pujar el nivell del pis, protegint indirectament totes les estructures infrajacents abans mencionades. Fins i tot, el material amb què es va reomplir el terreny per anivellar-lo en les successives ampliacions que la Reial Fàbrica va experimentar al llarg del segle XVIII pot ser interessant perquè, entre altres coses, ens falta conéixer encara la ubicació dels testars (abocadors de material de rebuig) de les primeres dècades de funcionament de la Fàbrica. Amb l’avantatge de comptar amb un document excepcional, el plànol de Josef Delgado, referència impagable a l’hora de plantejar qualsevol investigació arqueològica en el solar de la manufactura del Comte d’Aranda. Conclusió A la vista del que hem comentat en aquest article, el primer que hem de tenir clar és que la Reial Fàbrica no és un patrimoni desaparegut de l’Alcora. La Reial Fàbrica existeix, està on sempre ha estat; només cal proposar-se el seu redescobriment. Hi ha restes visibles i identificats als 4 cantons del solar: part de la façana principal i naus adjacents; sèquia i estructures relacionades amb la sènia i les basses de decantació; forns en bon estat de conservació, i restes d’un mur de la “Habitación bieja”. Hi ha també sospites raonables de l’existència de més restes en el subsòl del solar. Cal, per tant, una planificació d’actuacions a llarg termini, ambiciosa, intel•ligent i consensuada, que definisca el full de ruta de la recuperació d’aquest magnífic espai per posar-lo al servei dels alcorins. El seu potencial cultural, educatiu, turístic, lúdic, social, econòmic, etc, és molt gran i no ens podem permetre el luxe de desaprofitar-lo. 2027, el tercer centenari de la fundació de la Reial Fàbrica, podria ser un bon horitzó..

Especialitats gastronòmiques Per la seva especial ubicació a mig camí entre la costa i l'interior muntanyenc, la gastronomia de l'Alcora gaudeix d'una gran varietat i singularitat, i s'enriqueix d'elements procedents d'aquests dos grans dominis geogràfics. Així, s'elaboren les típiques paelles i arrossos, carns i peixos, plats de cullera típics de l'interior com les patates a la alcorina, ajoarriero, conill o llebre amb caragols, o tombet, elaborat a força de carn. Sense oblidar-nos de la deliciosa “carn a la brasa” especialment de be criats a les nostres muntanyes i acompanyada del popular all i oli. Des de sempre i a tot arreu, la gastronomia està vinculada al calendari festiu, ja que des de temps remots és costum trobar-se entorn d'una taula amb amics, familiars o veïns, per a qualsevol celebració. L'Alcora també posseeix alguns plats i postres específiques de determinades dates, com l'arròs amb pilotes de Nadal, o la olleta de dejuni i la olleta de cardets de Quaresma, que respecten l'abstinència pròpia d'aquest període del calendari. També les festes més assenyalades tenen el seu propi producte gastronòmic, com el prim de Sant Antonio (característica coca a força de farina, sucre, oli i aiguardent), el rotllo del Dilluns de Pasqua (del que es reparteixen 7.000 unitats i que dóna nom a aquesta festa local: el Dia del Rotllo), la mico de Pasqua (a l'Alcora és típic menjar-la el Dia de la Doblega) o els panaes de Sant Vicent (amb carn magra, llonganissa, ou dur i pinyons). Altres productes relacionats amb determinades temporades són els figues albardaes (hivern, i molt especialment a les festes nadalenques) el mostillo, que s'elabora i consumeix a la tardor, en record dels temps en què l'Alcora produïa vi. I què dir de la coca fullà, una de les principals especialitats de la rebosteria alcorina, de senzilla recepta (aigua, farina, oli, sucre i llimona) que s'elabora doblegant múltiples vegades la massa sobre si mateixa, de manera que en partir la coca s'aprecien tantes capes com a vegades s'ha realitzat aquest procediment. El caragol, l'estel de les Festes del Crist Si una especialitat destaca per sobre de totes a l'Alcora, aquesta és sens dubte el caragol, tapa per antonomàsia de les Festes del Crist, dates en les quals gairebé tots els bars i restaurants de la localitat ho inclouen en la seva carta. En les seves dues variants (de muntanya i d'horta), el caragol és tot un símbol de l'aperitiu, el tapeo i el berenar de les Festes, i és molt practicada el sa costum de realitzar “rutes” per degustar les diferents variants que cada establiment ofereix a la clientela. A partir d'una base molt similar (salsa amb all, julivert i pebrera coenta), cada xef aporta el seu punt personal, afegint llonganissa, pernil, cansalada, tomàquet, ametlla, romaní o altres herbes aromàtiques…. Convidem a tots els lectors a descobrir les particularitats d'aquest ric receptari.