Història

En època islàmica, les seves terres formaven part del districte de Yiynaw Bitra, i les alqueries més representatives de l'actual terme eren Lanzell i Albadellet. En el repartiment que seguí a la conquesta, correspongué al rei Jaume I, el qual cedí l'alqueria Lanzell, a Ramon Saclusa, situada dins terrenys de la parròquia de Petra. Cap a 1242, l'alqueria Lanzell passà a l'orde del Temple, i es denominà Sant Martí de Lanzell. El 1620 el senyor de Sant Martí, Pau Sureda i Campfullós, obtingué permís per poder establir part de la possessió fideïcomesa de Son Pere Jaume amb l'objectiu de fixar-hi població per treballar a les seves possessions. D'aquesta manera sorgí el nucli de població de Vilafranca que, com que feia part de la baronia dels Sureda de Sant Martí, era un nucli franc de tot tipus de contribucions i serveis respecte al Regne, però no en relació als senyors, que exercien la jurisdicció sobre els habitants i percebien drets dominicals. Així i tot, els pagesos tenien avantatges fiscals, com no haver de contribuir a les talles. El 1633 l'historiador Joan Dameto la denomina Vilafranca de Sant Martí. El nom de Bonany prové d'una llei de 1916 que marcava l'obligació d'afegir un apel.latiu als pobles d'Espanya que tenien el mateix nom. Atès que el nom complet de Vilafranca de Sant Martí no es mantingué complet, sinó que només en restà la primera part, el reial decret de 27 de juny de 1916 imposà l'afegitó 'de Bonany', tal com avui es coneix.   Font: Ajuntament de Vilafranca

El primer nucli de població es va iniciar entorn del Rafal àrab Alhamar, de quatre jovades, en el districte de Sineu, que en el Repartiment fou cedit a Pere de Palau. El 1235 el Rafal passà a ser possessió d’Arias Yánez, cavaller portuguès de Sant Joan de Verí (Coïmbra), que donà a la població naixent el nom del titular del seu poble d’origen, començant així a anomenar-se Sant Joan-Sineu. Pel pla d’ordenació de nous pobles del rei Jaume II, adquirí l’estatut de la vila l’any 1300. De 1322 a 1343 estigué sota la Baronia i senyoria jurisdiccional del noble Arias Ferradis, per un canvi que el rei Sanç li féu amb la de Bunyola. Un nombre considerable de santjoaners participaren a la revolta de la Germania; sofriren danys les possessions de Sa Bastida, Solanda i Horta; dos santjoaners foren penjats i es veren sotmesos a informació 95 sospitosos, dels quals molts foren multats. A principi del present segle sorgí un moviment de renovació de l’agricultura, impulsat per l’amo Antoni Oliver d’Els Calderers que després de viatges d’informació i coneixement directe per Itàlia, Suïssa, Holanda i França, introduí noves tècniques de conreu, que feren dels santjoaners els capdavanters de l’agricultura illenca; es fundà la Caixa Rural de Sant Joan (1903), que implantà el crèdit agrícola; i el Sindicat Agrícola Catòlic (1919).   Font: Ajuntament de Sany Joan

Maria de la Salut té restes arqueològiques que es remunten a l’època  pretalaiòtica. S’hi ha trobat també restes dels segles II i I AC que fan pensar que hi va haver una vil.la romana. En el període de l’Islam se sap que el terme de Maria, juntament amb el de Muro, Llubí, i Santa Margalida formava el districte de Muruh, i que per aquella època   la població vivia dispersa en les alqueries i rafals amb una organització tipus clànic. La societat musulmana no oferí resistència a l’expedició catalana de Jaume I amb la conquesta, la societat islàmica restà desestructurada. L’any 1230 tota la geografia illenca depenia dels catalans. En el repartiment (1232), Maria, com tot el districte de Muruh, fou concedit a Ponç Hug, comte d’Empúries i la divisió administrativa de l’llla (1240) l’integrà dins la parròquia de Santa Margalida. Al llarg dels segles el terme de Maria va passar en mans de diferents possessions,  depenent sempre de Santa Margalida. No va ser fins l´any 1796 que els diputats electes Miquel Gual i Joan Torelló iniciaren un llarg procès per aconseguir que Maria pogués formar municipi separat de Santa Margalida. Hagueren de passar anys fins que, amb l’arribada dels governs liberals, al principi de segle XIX, s’autoritzaren les segregacions municipals. El va-i-ve legislatiu existent entre 1813 i 1836, va provocar que Maria fos municipi independent i annexat, un altre cop, al de Santa Margalida, segons els torns del Govern. Arram de les disposicions de la Constitució de Cadis es podien constituir en ajuntament tots els nuclis de població de més de mil habitants. Mariainicià un llarg procès per aconseguir ajuntament propi. No fou fins a 1836 quan assolí, aquest cop de manera definitiva, la constitució en municipi. Durant e segle XIX, Maria va sofrir un augment molt important d ela població fent així necessari ampliar i construir noves cases. El 1931 es gueren a terme les alineacions i l´enllumenat, l´acondicionament de dos pous públics a la plaç de Baix i diversos projectes urbanístics sinònim del creixement. Font: Ajuntament de Maria de la Salut

Campanet va ser fundada pel rei Jaume I, d'aquí la corona i les quatre barres del seu escut. Segons el llibre de repartiment del monarca, Campanet fou assignat als homes de Barcelona, juntament amb Ullaró, Sa Pobla i Búger que formaven una sola parròquia. L'església de Sant Miquel, construïda el 1248, just després de la conquesta catalana, era el nucli del municipi. Fins a l'any 1300 Campanet estava integrada en el Batlia d'Inca, aquell any, arran de la política de fundació de viles de Jaume II de Mallorca, passà a formar part del de Sa Pobla, municipi des de 1315. El 1366, per concessió de Pere el Cerimoniós, Campanet obté la independència, juntament amb Búger i Ullaró. La darrera modificació del terme es produí el 1823, amb la independència de Búger. Font: Viquipèdia Campanet

A mitjans del segle passat (s. XX), el carboneig va ser l’activitat amb major repercussió social, econòmica i natural de la Comuna de Bunyola. Al passejar per la zona d’alzinars es veuen de 10 a 12 sitges consecutives associades a un forn de calç, les quals estaven destinades a produir el carbó vegetal. Aquest era el combustible que s’emprava perquè el petroli i els sistemes energètics derivats com l’electricitat, encara no s’havien posat en marxa. El rotlle de sitja es tracta d’una superfície planera de planta circular empedrat a la seva perifèria. Al centre de la base s’hi posaven els troncs més gruixuts i regulars fins que s’obtenia una forma cònica. Al final s’hi posaven branques primes recobertes de sorra, amb un forat a la part superior que anava de dalt a baix, anomenat ull de sitja. La cocció de la sitja es feia entre 9 i 10 dies, per donar lloc a la selecció de carbó. El carboner llogava a l’amo o propietari de la possessió una part del bosc –anomenada ranxo- i allà s’hi construïa la barraca on havia de viure el carboner uns mesos. La feina d’un carboner es desenvolupava des de Sant Josep (19 de març) a Sant Mateu (21 de setembre) perquè així podia aprofitar els mesos de major bonança, i evitar les dures condicions de vida de viure el fred en contacte amb la natura. Durant els mesos de feina, el carboner, per produir el carbó vegetal de màxima qualitat, havia de dedicar-se permanentment a la sitja per la combustió controlada perquè aquesta fos de la màxima qualitat. Dels beneficis obtinguts de la venta del carbó al propietari del ranxo, s’havia de descomptar el camí d’accés a la sitja, la fabricació de la barraca i la feina de recollir la llenya. Des d’un punt de vista natural, la feina del carboner permetia  mantenir un ecosistema actiu, ja que només es talaven els arbres malformats, vells o parasitats, i els arbres més petits podien desenvolupar-se. A més, el ranxo s’alternaven amb períodes de set anys, que permetia la regeneració forestal. Un altra avantatge del carboneig era que es netejava el bosc evitant que el combustible vegetal s’acumulés. Font: "La Comuna de Bunyola", Ajuntament de Bunyola Font: "Sitges i carboners" Escola Pius XX  

En els darrers temps de domini musulmà va formar part del districte de Yiynau-Bitra, en el Repartiment, després de la conquesta de Mallorca per Jaume I, Petra. Va quedar integrada dins la part reial, la qual el rei repartí entre els seus cavallers, sent-ne el gran beneficiari Pere de Portugal. Petra fou propietat dels cavallers de les famílies Burgues, Sant Joan, Sant Martí, Desbach i Sureda. El 1248 segons la butlla d'Innocenci IV existia una església dedicada a Sant Pere. El 1300 es crea una pobla reial segons les ordinacions de Jaume II de Mallorca. Durant els segles XVI i XVII, Petra era una localitat de les més puixants de Mallorca quant a nombre d'habitants i a producció agrícola, principalment cerealista. És en aquest període que es duen a terme les obres dels dos edificis més rellevants del poble, l'Església de Sant Pere d'estil gòtic i el Convent de Sant Bernadí d'estil renaixentista. A partir del segle XVIII Petra hagué de suportar llargues temporades d'epidèmies i de sequeres que minvaven la població i les collites. Fins a 1982 va incloure el poble d'Ariany. Petra hi és a altres països, no només existeix a Mallorca. La població de Petra de Mallorca ha augmentat molt aquests derrers anys, ara som 3100 habitants(el 2013). Font: Viquipèdia Petra

Durant la dominació musulmana el territori disposava d'un gran llegat hidràulic. La major part de les modernes possessions del terme foren alqueries que, després de la conquesta de 1229 passaren a mans catalanes. D'aquesta manera, al municipi hi tenim exemples prou significatius com Albussani (actualment Son Cortei), Biniorrac (Son Nadal de Superna), Arratxa (es Ratxo), Tabúger (Son Roca), Benijafar (Son Balaguer del Racó) etc. Pel que fa a l'empremta física, podem quasi assegurar que les xarxes hidràuliques majors (síquies, molins i safarejos), tenen un origen àrab. El sistema de Superna captava l'aigua a partir de rescloses i fonts de mina per moure els molins i irrigar les planes fèrtils de l'alqueria Biniarxac (avui Son Vic). Fora d'aquests tramats majors queden importants mostres dels primitius qanats musulmans, com són la font d'Hortalutx, la font de sa Coma, font des Molí Paperer, el pou de Conques, la font des Ratxo, etc que irrigaven un territori basat en petites hortes i en terrasses de cultiu. En el Repartiment de Mallorca (1232) es va concedir a Berenguer de Palou la porció de terres que corresponia al terme actual de Puigpunyent. El 1236 ja existia la parròquia de Santa Maria de Puigpunyent, tot i que l'església no fou acabada fins al segle XIV. Demogràficament, durant la primera meitat del segle XIV es produí una forta minva poblacional, la qual passà fins a uns 145 habitants. Un dels motius d'aquesta reducció fou l'arribada de la pesta negra en 1348. A finals del segle XIV, Puigpunyent estava entre les viles menys poblades de Mallorca. Pel setembre de 1396 neix el poble de Galilea arran de la cessió de 100 quarterades per part dels propietaris de les alqueries Son Cortei i Son Martí per tal de crear petits establiments al lloc conegut actualment com sa Moleta. S'hi establiren pobladors oriünds d'Andratx, Calvià i del mateix Puigpunyent. L'inici del segle XV ve marcat pel terrible esdeveniment del desbordament de sa Riera el 1403, el qual provoca la mort de cinc mil persones i l'enderrocament d'edificis i de part de la murada de Ciutat. La demografia de principis del XIX marca un fort creixement. Posteriorment es va produir la segregació del terme municipal d'Estellencs. L'aristocràcia terratinent representada, entre altres, pels senyors de Son Nét i de Son Fortesa va controlar la política municipal almenys fins a la dècada de 1920. Durant la Segona República Espanyola es dugueren a terme les dues grans parcel·lacions que han consolidat la fisonomia actual del municipi: la de Son Nét i la de Conques. Durant aquesta etapa, hi destacà la dotació del municipi d'electricitat, l'obertura de carrers i l'impuls de l'escolaritat. L'abril de 1936, es constituí la Falange local que amb l'inici de la Guerra Civil espanyola, dugué a terme una forta repressió. Amb la restauració de la democràcia, l'Agrupació Independent de Puigpunyent fou la candidatura més votada fins al 1999.   Font: Viquipèdia Puigpunyent

Després de la conquesta de Mallorca per les tropes musulmanes d'Issam al-Khawlaní als bizantins es va produir l'any 290 de l'Hègira (902/903 de l'era cristiana), i els rum durant vuit anys i cinc mesos foren assetjats al Castell d'Alaró. La vila té l'origen en l'alqueria musulmana d'Oloron, entorn del seu castell. Durant la conquesta de Mallorca, els seus habitants musulmans van resistir al Castell d'Alaró, sent, amb Pollença un dels últims llocs en caure, el 1231. Durant la Croada contra la Corona d'Aragó, Pere el Gran va ocupar Mallorca el 25 de novembre de 1285, mentre Jaume II de Mallorca està a Perpinyà, sent el castell d'Alaró l'únic que s'hi resisteix. Finalment fou assaltat el 30 de desembre morint la seva guarnició, formada entre altres, per Ramon Ballester, Guillem Capello (Cabrit) i Guillem Bassa. Durant l'ocupació catalana del Regne de Mallorca, resistiren al Castell d'Alaró. Cabrit i Bassa, que després de ser capturats, foren condemnats pel Rei Alfons a morir rostits damunt brases, tal com indicava el cognom d'un dels defensors del Castell, que durant la resistència no havia reconegut com a rei l'invasor Alfons del Regne de Mallorca. El ferrocarril d'Alaró, creat per la Sociedad del Ferrocarril de Alaró unia aquest poble amb l'estació de Consell-Alaró de la línia Palma-Inca, amb la qual coordinava els horaris. El trajecte recorria 3,4 km i superava un desnivell de 50 m. sobre una via de 914 mm. La línia va estar activa entre el març de 1881 i 1941. Alaró va ser el primer municipi de Mallorca a comptar amb una xarxa urbana de distribució d'electricitat. La inauguració de la xarxa elèctrica al poble va tenir lloc el 15 d'agost de 1901, coincidint amb les primeres festes patronals del municipi en el segle XX. Segons expliquen les cròniques, el poble es va vestir de gala i va haver una gran afluència de visitants vinguts de tota l'illa. El 8 de maig de 2000, el Consell Insular de Mallorca, ha declarat bé d'interès cultural, amb categoria de monument, la torre de l'antiga fàbrica d'electricitat d'Alaró, i fou ser restaurada per l'ajuntament en 2001 en el marc de la celebració dels cent anys d'electricitat a l'Alaró i a Mallorca. Font: Viquipèdia Alaró Font: Ajuntament d'Alaró

A Binissalem, és fàcil trobar restes de l´època talaiòtica, romana i islàmica. De la primera època, trobam restes de l' era de Can Cabrit, Can Macià i el Claper dels Moros; i de la tercera queda la zona de Robines, antic centre de poder local.   El nom del poble, Binissalem, que, segons els lingüístes, pot derivar bé de Banu Ssálam (fills de la pau) , o bé de Banu Ssálim (fills de Ssálim) . També, són testimonis d´aquesta època els seus pous i canals (reflexats a la toponímia local). D´una època més avançada parlam de finals del segle XVIII i principis del XIX, hi ha a Binissalem, edificis que han consolidat el poble com a conjunt històric-artístic (1983) . Són el reflexe d'una època de prosperitat econòmica que va permetre la construcció d´edificis molt importants (Can Marc, Can Beltran, Can Garover, Ca n´Antic, Can Novell, Can Corneta, Can Tiró de ses bolles- façana d´estil manierista-, Can Ferrer, Can Gelabert-que té sales decorades amb frescos d´estil pompeià, Can Sabater, Can n' Enric Sureda ,...); tots aquests edificis conviuen amb altres més moderns que rompen, en certa manera, l´estil arquitectònic del poble, encara que siguin reflexe d´una altra època de prosperitat econòmica . Sense cap dubte, l´edifici que destaca sobre tota la resta per la seva alçada i bellesa, és la Església de Ntra Sra de Robines, construïda amb pedra del poble. Pel que fa a la literatura, Binissalem té dos escriptors molt reconeguts: Llorenç Villalonga i Llorenç Moyà que van reflexar a les seves obres, la vida i la gent de Binissalem. Finalment, s´ha de destacar un tret lingüístic característic del poble de Binissalem (que comparteix amb altres pobles com Lloseta i Alaró) la e oberta en lloc de la e neutra tònica i que dona als seus habitants una manera de xerrar molt particular.

Les terres d’Ariany foren poblades des dels temps pre-talaiòtics, segons els indicis dels jaciments trobats a la contrada. Ja en temps del rei En Jaume I, l’alqueria s’anomenava Arian i segles després (XVI) passa a mans de la família Cotoner. El poble sorgí a partir de les cases de s’Auberg, on els pagesos pagaven censals. Durant la Guerra de Successió, el suport donat pels Cotoner a Felip V fou recompensat amb el títol del Marquesat d’Ariany. Fou un llogaret de Petra fins que aconseguí la independència municipal l’any 1982. Abans, però, ja havien intentat separar-se en dues ocasions, els anys 1925 i 1949.