Tírig

Tírig és un poble de cases senzilles que va créixer a partir de tres carrers: el Major, el d’Enmig i el del Forn. A l’extrem nord-est s’afegeixen dos ravals, el de Santa Bàrbara i el de Vinaròs, i al sudest es formen els carrerons. A banda, dins del poble destaca l’ església parroquial de la Mare de Déu del Pilar de finals del segle XVII, que presenta un curiós rellotge amb els signes del zodíac al campanar. Als afores del poble hi ha l'lermita de Santa Bàrbara que rep tots  els anys la petició devota de protecció de les collites la primera setmana de desembre. També prop del poble trobem el pou de la Vila, construït per tropes franceses a principis del segle XIX, i el pou de la Cadena.                           

Les valls de Tírig i la Valltorta estan poblades des del mesolític i l’eneolític (8000-2000 aC) per clans de caçadors que amb el temps van esdevindre sedentaris; les pintures rupestres d’aquests períodes en deixen constància. El Tírig actual arranca de la carta de poblament atorgada el 1245 a Joan Brusca, que va ser confirmadapel mestre de l’Orde de Montesa el 1375, de manera que el poble va quedar sota la jurisdicció de Montesa durant tota l’edat mitjana. En l’època baixmedieval i moderna Tírig és un poblet que practica una economia de subsistència sense grans diferenciacions socials, la qual cosa explica l’absència de cases senyorials. Al segle XIX la  població va augmentar moltíssim, però a partir d’aquesta data va començar el declivi a causa de l’emigració, fonamentalment cap a Catalunya. Actualment, la nova immigració està fent que el nombre d’habitants s’estabilitze

Hi ha diverses teories. Joan Coromines assegura que el nom Tírig és d’origen iber, tesi compartida pel professor Andreu Beltran. Estudiosos del segle XVIII i XIX, com Cavanilles, el relacionen amb un hipotètic poblament romà anomenat la Tireche i d’altres parlen de Tyrichae fenícia, tot i que no queda clar que es trobés al mateix indret que el poble actual.

ACTIVITAT ECONÒMICA Fins fa poc es basava en l’agricultura de secà i la ramaderia estabulada (porcs i aviram), tot i que els darrers desajustos econòmics han obligat en alguns casos a abandonar aquestes fonts d’ingressos. El cicle agrari se centra en dos conreus: l’ametla i l’oliva. Darrerament moltes inversions s’han orientat cap a altres sectors com el turisme que suposa una ajuda econòmica, encara que de moment poc important.

Hi destaquen elconill en llanda al forn, l’olla amb cigrons i cardets, el coc amb tomata, el conill amb caragols… i en definitiva tot allò relacionat amb l’aprofitament dels productes tradicionals de laterra. Pel que fa als dolços, cal parlar del coc amb mel i de les coquetes de Santa Quitèria. Podem tastar els ametlats, les  ametlles ronyoses, la coca celestial i altres dolços que tenen com aprincipal ingredient l’ametla, i que també trobem als pobles veïns.        

La història de l’àliga i la perdiu. Estàvem fent el Camí , haviem passat el corral del Pellero i anàvem a entrar en el barranc de Patxol quan un home que ens va veure passar ens va contar aquesta història: Fa unes setmanes estava pasturant les ovelles prop del mas Blanc i vaig veure en el cel com una àliga perseguia una perdiu, la perdiu es veia perduda ja que la rapaç li guanyava en la carrera, no s’ho va pensar dues vegades i s’enfilà en picat per l’estreta escletxa que deixa la construcció de pedra en sec que amaga el pouet del mas Blanc, l’àliga es llança en picat i  a tota velocitat queia darrera la perdiu, i les dues van desapareixer per l’escletxa del pou. Em vaig quedar encuriosit per saber com havia acabat la hitòria i promte em van contar que havien tret una àliga ofegada en l’aigua del pou i en efecte varen morir les dues ofegades, no van poder fenar en la seua carrera vetiginosa i després no van poder sortir del pou.

El gegant del mas Blanc.Era un masover que fa més de 100 anys va nàixer gegant: es diu que tenia uns dits com a canells, i encara es conserva l’esclopet que utilitzava per segar, on cabia una mesura de blat (1,5 kg); i també que cada dia posava i llevava com si res una pedra que feia de llinda del corral, que pesa 260 kg. Però el tio  Pep del mas Blanc era de caràcter tranquil i bonàs, i mai  s’aprofitava de la força; més aviat l’emprava en benefici de tothom, com la vegada que va ser requerit per ajudar a traure un burro quehavia caigut al pou de Barrulles i ho va fer tot sol.  

    La raboseta.Aquest conte és el responsable del nom no oficial de Tírig,el poble de la raboseta, i dels seus habitants, rabosetes. Això va passar al barranc de la Valltorta, barranc que separa els termes d'Albocàsser i Tírig. Diu   que la rabosa que  era de Tírig i baixava al barranc per la part del seu terme es va trobar amb un llop, que era d'Albocàsser i baixava cap al barranc per la part del seu terme i  portava un bon tros de formatge a la boca i, així tots dos es van trobar a la llera del barranc, ben llesta,la rabosa  li va preguntar al llop d’on era. En pronunciar el nom del seu poble, Albocàsser, va obrir tant la boca per fer la a que el formatge li va caure i la rabosa el va agafar ràpidament. El llop va decidir utilitzar la mateixa tècnica que la rabosa per a recuperar el bocí. Però el resultat final va ser molt diferent: com que la rabosa era de Tírig, no va haver d’obrir gaire la boca per respondre, i se’n va anar ben ufana amb el formatge.

Per Pasqua arriba la Festa dels Quintos. El dissabte passada la mitjanit es disparen coets a la plaça de l’Església i al carrer Nou. En acabar es fan músiques a totes les fadrines i a cadascuna se li canta   una jota i una despedida. La gent va acompanyant els músics i  cantants, i per fer passar el fred els quintos conviden a  barreja. El Diumenge de Pasqua els quintos, acompanyats per la Rondalla Tirijana, passen per les cases i recapten diners per a la festa.S’acaba amb un dinar i, a la nit, un ball de quintos.             

Per Sant Antoni els diables encenen les fogueres i els jóvens representen fragments de la vida del sant i les temptacions que li van fer patir els diables, com la Diablera (coneguda en altres  indrets com la Temptadora, per ser ella qui  l’incita a abandonar     la  vida d’austeritat i devoció). A continuació es llegeix la Publicata,versets punyents creats per la gent del poble a propòsit de les coses ocorregudes al llarg de l’any. Acaba la festa amb la benedicció dels animals, el repartiment de coquetes i un sopar popular.