Resum dels punts d'interès

Edifici d'una sola nau capçada a llevant per un absis poligonal i amb dues capelles laterals per banda. Tots els arcs es recolzen als murs laterals de la nau mitjançant mènsules decorades amb àngels i personatges amb cartel·les. Les claus de volta també estan decorades. L'absis està cobert amb una volta de creueria i a la clau hi figura la imatge de Sant Sadurní. Les mènsules que sostenen els arcs presenten imatges dels evangelistes a les dues capelles més pròximes a l'altar. Als peus del temple hi ha el cor. Sota el cor, i oberta al mur de tramuntana, hi ha una petita capella utilitzada anteriorment com a baptisteri. La façana presenta un portal gòtic d'arc apuntat format per una successió d'arquivoltes en gradació, sostingudes per fines columnetes i decorades amb capitells figurats. L'arquivolta exterior està profusament decorada amb motius florals i vegetals. El timpà és apetxinat i presenta una imatge de sant Sadurní. La llinda del portal presenta l'escut de Barcelona, en clara referència al carreratge. A l'extrem sud-oest del temple destaca el campanar, de planta quadrada i rematat per una espadanya. El coronament és emmerletat. A l'altre extrem de l'edifici hi ha un campanar de torre amb rellotge. Tant la nau com l'absis estan reforçats amb contraforts de suport coronats amb gàrgoles. Pel que fa als elements artístics destacables del temple destaca el retaule de l'altar major, de l'any 1620 i obra d'Antoni Comas, la pintura dels sants Donat i Fausta, del 1771 i situada a l'altar de Nostra Senyora de Gràcia, que està inclòs dins del retaule de la primera capella lateral del mur de migdia del temple. Una altra de les peces destacables és la pica baptismal del segle XVI profusament decorada i un carreu de pedra gravat, procedent del castell. La imatge de sant Sadurní de la portalada és obra de l'artista vigatà Jordi Pallàs. L'església la va fundar l'abadessa Emma de sant Joan de les Abadesses l'any 932. Sembla ser que del primitiu edifici romànic només se'n conserva un pany de parament integrat al mur de tramuntana interior del temple. El temple ha patit diverses i continues renovacions i  reconstruccions, fins a tenir l’aparença actual. Durant la guerra de Successió, el temple serví com a caserna de les tropes de Felip V.

Jaciment inèdit situat a la paret dreta de la tanca de l'església de Sant Sadurní de la Roca i de la rectoria, a la part posterior, on s'observaven fragments de tègula i de picadís de cronologia romana. Les restes, reaprofitades per a la construcció i reformes del temple, podrien haver estat relacionades amb un lloc d'habitació, tot i que actualment no hi ha estructures visibles. Tot i això, actualment no s'observa cap dada relacionada amb el picadís romà, donat que no s'observa cap tanca de protecció del temple. El jaciment fou localitzat per Josep Estrada l'any 1968. Segons sembla, sota el temple actual, existeixen els fonaments de la primitiva església del segle X. L'any 1983, en motiu d'unes obres efectuades al subsòl de l'església, van aparèixer restes d'esquelets humans i monedes. (Font: Diputació de Barcelona)

Can Sora és una masia aïllada datada del segle XV. “Sora” ja apareix al fogatge de La Roca de l’any 1497 i la “Casa d’en Sora” al del 1553. Tot i que l’edifici està en un estat bastant dolent, es tracta d’una construcció rural i popular típica i encara s’hi poden observar alguns d’aquests elements: teula de dos vessants, portals amb arcs de mig punt adovellats, carreus de pedra, escopidors o balcó corregut.

1.     Glorieta d’en Puntes, el bosc dels Quaranta Pins i jaciment romà 2.     Can Sora 3.     Can Roc 4.     Jaciment de Sant Sadurní de La Roca 5.     Església de Sant Sadurní de La Roca 6.     Nucli antic de la roca 7.     Monument a Josep Anselm Clavé 8.     Ajuntament de La Roca – Can Sol 9.     Can Torrents 10.  Can Planes i l’entorn 11.  Dolmen de Can Planes 12.  Pedra de l’Escorpí 13.  Pedra foradada 14.  Font de la Mansa 15.  Pla de Can Cabanyes i Sant Bartomeu de Cabanyes   Cal destacar que fora del recorregut hi trobem El Castell de la Roca, que podem veure des de qualsevol punt del municipi. Els punts del text estan ordenats en el mapa a mesura que es van trobant, to seguint el recorregut des de Granollers cap a Òrrius.

El Parc Etnològic de Caimari (inaugurat l'any 2002) és un espai de tres mil metres quadrats on s’hi poden visitar els antics oficis que varen  caracteritzar, fins entrat el segle XX, l’activitat econòmica i cultural de la serra de Tramuntana. En aquest parc s’hi exposen una barraca i un forn de carboner, una sitja bastida sobre el rotlo, un forn de calç, una casa de neu, un tancat de bardissa, un coll de tords i un parany de lloses. Una de les activitats més característiques i tradicionals que es desenvoluparen als boscos de la Serra va ser la de l’obtenció de carbó Vegetal, provinent de la cocció de llenya d’alzina, que constituïa la principal font energètica d’aleshores.  La barraca del carboner: El carboner es construïa una barraca que li serviria com a habitatge durant els mesos que de manera permanent faria la cocció de la llenya a la sitja. La seva estructura era molt senzilla, de forma cònica, i feta de parets baixes de pedra i coberta amb troncs i branques sense finestres ni elements arquitectònics. La Sitja: El carboner aprofitava el “descans” dels diumenges per anar construint el rotllo on hi bastiria la sitja. Amb aquesta es designa el munt de troncs de llenya ben col·locada per coure-la i fer-ne carbó. Es troba situada sobre el rotllo, cercle a manera d’era petita, delimitat per la filada, un perímetre de pedres, i empedrat de tal forma que deixa uns canals per on circula un poc d’aire, suficient per coure el carbó, però sense cremar-lo. Damunt les pedres es posa reble (pedreny petit) i dos dits de call vermell (terra roja, molt seca i argilosa, que fa grums i no es filtra per dins les pedres embossant els forats i tapant el pas de l’aire) per afavorir la cocció. La cocció que el carboner vetllava per les nits, durava uns 8 dies. Els paranys de lloses: Entre les diverses arts de caça que tradicionalment s’han emprat a la serra de Tramuntana, i de les més característiques és la de les lloses o lleves. La llosa està formada per una pedra grossa, plana i mòbil anomenada llosa o tiba, i tres pedres més, llargueres, baixes i fixes que envolten la primera formant un petit tancat.  La captura de tords i altres ocells de bec fluix mitjançant aquest sistema va esdevenir un ofici tradicional: el de lloser o parador de lloses. La feina d’aquests homes se situava majoritàriament als olivars i garrigues de les possessions de la serra de Tramuntana durant els mesos d’hivern, en concordança amb el cicle migratori d’aquestes aus. Els colls de tords:  La temporada de la caça de tords a coll o amb filats sol començar per Sant Francesc (5 d’octubre) i acabar a principis de març. El costum d’aquestes aus migratòries de pernoctar als boscos i sortir d’ells, a l’alba, a la recerca d’aliment, amb un vol baix que voreja les branques més altes dels arbres i enfilant les clarianes del bosc és la que permet als caçadors la captura, interceptant-ne el pas. Un coll de tords és el freu o espai estret entre dos arbres per on solen passar els tords a l’albada o a entrada de fosc, i on els caçadors paren els filats per agafar-los. Les cases de neu i els nevaters: Una de les activitats econòmiques tradicionals que es practicaven a terres de muntanya era la lligada a l’ofici de nevater que, fins a la segona dècada, era corrent a Caimari i als pobles propers. Treballaven a les nombroses cases de neu situades a les muntanyes pròximes de la Serra, i especialment del puig de Massanella, on durant un parell de setmanes recollien i omplien els pous amb la neu que, en arribar l’estiu, serviria per fer gelat a Ciutat i als pobles, però que també era emprada amb finalitats terapèutiques. Les condicions climàtiques a la Serra de Tramuntana, amb altituds superiors als mil metres, feren posible l’explotació de la neu al llarg dels segles. La calç i els calciners:  La calç era emprada per la construcció, com a conglomerat dels materials, però també per emblanquinar i sanejar les cases. També té propietats medicinals per enfortir els ossos, o com a desinfectant. L’obtenció de la calç per cocció de la pedra calcària era la tècnica emprada més comú  i que es remunta a cultura d’Anatòlia (6000aC) i la civilització mesopotàmica (2500aC). La millor època per a realitzar la cocció era l’estiu, ja que la humitat és el principal enemic d’una bona fornada.

L'Escolania de Blauets de lluc és una escolania dedicada al culte de la Mare de Déu del monestir de Lluc a Escorca, a Mallorca. S'anomenen així pel color de la seva sotana. L'Escolania de Lluc, coneguda popularment com els "Blauets", pel color de la sotana blava que duen en les celebracions, és una de les institucions més antigues d'Europa. En l'Arxiu del Santuari de Lluc hi data del 1531, quan el Prior Vaquer la constituí com a cor permanent dedicat al servei litúrgic, sobretot a la Mare de Déu de Lluc, patrona de tots els mallorquins. El 1892 s'incorporà l'ensenyament secundari i el centre es convertí en Seminari menor dels Missioners dels Sagrats Cors. Edita un butlletí intern des del 1940 anomenat Estels (Estrellas entre 1959 i 1975). Antigament era només oberta a nens i només es permetia l'estança en règim intern, però des de 2006 són al voltant de quaranta nens i nenesque estudien de 1r de Primària a 2n d'ESO al santuari, en règim intern o extern. Fou una escola pionera en l'ensenyament en català a Mallorca, ja que des del 1973 s'impartien íntegrament les classes d'EGB  en aquesta llengua. Així mateix, el 1984 participà en la creació de les Trobades d'Escoles Mallorquines. A causa d'aquesta activitat a favor del català ha rebut els premis Emili Darder (1987) i Francesc de Borja Moll (1988) dels Premis 31-D de l'Obra Cultural Balear. Des del 1939, existeix l'Associació d'antics Blauets, que agrupa els excantaires del cor. Canten de dilluns a divendres durant les misses de les 11.45 h i de les 16.45 h. Font: Viquipèdia Escolania de Blauets Font: Escolania de Lluc  

L'encant paisatgístic d'Alaró convida a l'excursionisme. Destaquen per la seva tradició, les excursions al Castell d'Alaró, al qual es pot accedir a peu des d'Alaró i en el seu cim s'hi troben restes de la fortificació cristiana d'aquest lloc clau i també restes d'aljubs musulmans: i a Orient (que pertany a Bunyola) per l'anomenat pas de S'Escaleta. Altres excursions interessants són la del Puig de S'Alcadena i del Clot d'Almedrà que, pròxim a Lloseta, és un dels llocs més bonics del municipi. Les possessions més importants d'Alaró són: Sollerich, Son Fortesa, Son Curt, Es Verger, Banyols, Ses Artiques, Can Cladera, Son Bergues, Sa Teulera, Son Grau: i el Clot d'Almadrà: Can Xalet, Casa d'Amunt, Cas Senyors i Son Cocó. Alaró va ésser el primer municipi de Mallorca que va disposar d'electricitat. La Central fou inaugurada dia 15 d'agost de 1901 i els promotors foren els Germans Gaspar i Josep Perelló Pol. De la fàbrica elèctrica que constitueix l'únic monument civil d'Alaró, en quedaven alguns vestigis. Actualment s'ha restaurat dit monument i la inauguració fou el 15 d'agost de 2001. L'any 2001, es va commemorà el centenari de l'electricitat amb un programa extens que va començar per gener de 2001 i es va acabar per juny de 2002.

1. Església Parroquial de Nostra Senyora d’Atocha: L’església parroquial es va construir l'any 1737 com a obsequi del marquès d’Ariany, que habitualment residia a Madrid. Era una rèplica de la imatge madrilenya de la Verge d’Atocha, que suplantà el títol de la parròquia anterior anomenada de les Neus, edificada l’any 1570. Posteriorment, l’església va ser objecte de diferents reformes, i entre el 1908 i 1913 si li afegí el creuer i el campanar 2. Creus de Terme: A la vila d’Ariany es troben tres creus, i d’elles, la més vistosa antiga és sa Creu, enllestida l’any 1856 en pedra de marès i d’estil neoclàssic. El dia de Pasqua, al peu d‘aquesta creu s’hi celebra l’Encontre, i el dia del Ram s’hi fa la benedicció dels rams d’olivera. Entrant a Ariany per la carretera de Maria, hi ha la Creu de les Voltes de Son Bonany, molt més moderna que l‘anterior ja que fou aixecada l’any 1969 a la memòria del rector Martí Truyols, que exercí a la vila al llarg de 37 anys. La creu no gaudeix d’interès artístic. Finalment, la Creu de la Plaça de l’Església, és encara més moderna ja que fou donada per Gabriel Mateu l’any 1970. 3. Molins de vent: Set torres de molí encara s’alcen més o menys altives dins el paisatge arianyer. D’elles, la que té més caràcter és la del Molí d’en Marinero, torre de molí amb cintell, de final del segle XVIII. El Molí d’en Rigo , un dels més antics de la contrada i que deixà de funcionar l’any 1920. Com a data interessant, conté una fornícula amb un Sant Antoni. El Molí d’en Guillem Gener, que fou el darrer que s’aixecà a Ariany. El  Molí d’en Bernat Gener, torre de molí amb base edificada l’any 1910 i que funcionà fins al 1934. El Molí de Ses Comunes o d’en Xarop, que deixà de funcionar  l’any 1920. El Molí d’en Piuló, que  fou abandonat l’any 1919 ja que era un lloc on hi bufava poc vent. I finalment el  Molí de sa Cabaneta, petit molí molt interessant. 4. Pous Bo i Jurà: Aquests dos pous els trobem al Camí de Son Gibert o Camí de Petra, molt a prop un de l’altre. El primer que localitzem, sortint d’Ariany, és el Pou Bo, que fins no fa gaire encara conservava les piques per abeurar el bestiar. El nom li ve de la qualitat de la seva aigua. Seguint cap a Petra localitzarem el Pou Jurà, on a més de les piques també hi trobarem uns rentadors. El conjunt és cobert per una teulada i l’aigua és de qualitat inferior. Per aquest motiu la seva aigua s’emprava majoritàriament per al bestiar i per rentar la roba. 5. S’auberg i el Camí de Sa Marquesa: És la casa que originà el nucli d’Ariany. Està situada vora l’església, al carrer de s’Auberg, i destaca per damunt de tot el seu magnífic portal de mig punt amb dovelles de pedra. Ben al davant de les cases parteix un camí empedrat que comunica amb el camí de Son Gibert. És el Camí de sa Marquesa, antic camí que segons la tradició ajuntava les cases de S’Auberg amb Son Sureda de Manacor. La resta del camí s’ha perdut o presenta un seguiment molt complicat. 6. S'Aljub: És una construcció de final del segle passat, localitzat a Sa Plaça i que recollia l’aigua de bona part dels carrers del poble. Està construït amb marès i cobert per una gran volta. Fins a mitjan segle XX conservava les piques per abeurar el bestiar i un coll per on s’extreia aigua per al consum humà.  

Destaca l’Església de Sant Joan Baptista, contruïda el segle XVII,  la qual emprava  com a campanar una antiga torre defensiva del segle XVI, que juntament amb la Torre d’en Tem Alemany , del segle  s. XVI,  tenien  per finalitat vigilar i protegir el poble els pirates. Estellencs té un grapat de possessions típiques de muntanya com ara Son Fortuny, Es Collet, Son Serralta, Es Putxet, Es Grau, Cas Xocolater. Hi ha un grapat de entitats que podem destacar, com la Comunitat de Regants de S'Ull de S'Aigua, que és una comunitat de regants d'una font que surt de la finca Son Fortuny, anomenada S'Ull de S'Aigua, i aquesta aigua està repartida, per hores, a diverses finques fins a arribar a la finca Es Collet. Es pot anar al mirador de s'Atalaia, actualment mirador d'Es Collet, magnífic per les vistes de la costa que s’hi poden trobar.  

Església Parroquial de Puigpunyent: Documentada per primer cop l'any 1236, les obres definitives del temple daten del s. XVIII. Consagrada a l'Assumpció de Nostra Senyora, se situa al barri de la Vila. Ajuntament: Antigament, l'Ajuntament Vell era situat al barri de la Vila però amb els anys l'espai va resultar insuficient. Per aquest motiu, l'any 1986 es va construir el nou Ajuntament amb una estructura típica de casa mallorquina, amb dues plantes d'alçat i dos aiguavessos. Pou Nou: Se situa dins el territori conegut històricament com es Camp Franc. Es troba cobert amb una capelleta o cúpula de secció circular, amb un paretó amb una filada de pedra viva a la part frontal per treure aigua. Comellar Romeguers: Des d'aquest punt es poden observar les magnífiques vistes de la vall de Son Puig, on es posa de manifest l'alt interès natural del terme. Ca ses Monges: Les monges agustines s'establiren a fitxa_ruta l'any 1875. L'edifici va ser cedit pels Villalonga de Son Fortesa a la congregació de religioses mentre es trobassin a la localitat. Garrover de ses Sabates: Aquest arbre catalogat rep aquest nom ja que «Es de Superna, com anaven a fitxa_ruta, se posaven ses sabates en ésser en aquest garrover i, en tornar, se les llevaven de bell nou per no espanyar-les» ("Un altre tresor en es Puig de na Fàtima", rondalla d'Antoni Maria Alcover, tom XXIV). Barriada de Son Bru: Primer nucli urbà organitzat de la part alta de fitxa_ruta, nascut arran de les parcel·lacions de la possessió de Son Bru (1784-1818). Carrer des Serral: Únic carrer empedrat de la vila. Rep aquest nom per la serralada on és ubicat. Presenta empedrat en dues parts del seu recorregut, especialment destacable és el tram inicial que és el que presenta més pujada, des del Carrer Major. Ca ses Rotgeres: Casa urbana del s.XIX amb la façana lleugerament convexa. Té dues plantes, amb aparell rústic irregular, excepte les arestes laterals, que són de pedra vista. El terme municipal de Puigpunyent està format per dues poblacions més, Galilea i Son Serralta.  Galilea: Hi destaquem l'Església Parroquial de Galilea, d'estil neoclàssic, les marjades i el molí de Can Soler. Son Serralta: Hi destaquem el Talaiot de Son Serralta, que és un jaciment arqueològic de l'edat de ferro.