Resum dels punts d'interès

Us trobeu en un petit poble a la falda del Pirineu. Som 260 habitants que us volem fer conèixer el nostre paisatge, la nostra història i la de la revolució minera, que va tenir lloc al nostre municipi i que va marcar el nostre passat com a motor d'un moviment industrial essencial per al creixement de Catalunya. La història d'Ogassa es perd en l'edat mitjana. Eren terres i cases que pertanyien a l'Església-L'abat Oliva, l'Abadessa Emma- i, a grans senyors-els d'Oriol, Guifré el Pelós.... Hi ha també el mite del comte Arnau, que expia les seves penes per les nostres muntanyes. Així era Ogassa fins que un pagès o un ferrer - hi ha dues versions de la història- van trobar unes pedres negres que tenien poder calòric i que es començaven a conèixer a tot arreu com a font d'energia: el carbó. Les grans companyies mineres comencen l'explotació de les mines l'any 1838 i, s'allarga fins que el 1967 es va tancar l'última mina, la Dolça ,i amb ella el ferrocarril que havia arribat a la comarca el 1880. Un tren que va donar molta empenta a la indústria catalana. El carbó d'aquesta conca minera existeix gràcies a processos biològics, químics, físics i orogènics, que van fer possible la formació d'un mar interior a Catalunya, fa millions d'anys. La descomposició de la vegetació tropical existent, la pressió produïda per l'assentament dels materials i, el pas del temps, van crear el carbó i fins i tot una mica de petroli. Els jaciments d'Ogassa són de carbó del tipus hulla, de gran poder calòric i molta qualitat. Es troba al mig de grans falles i encavalcaments, cosa que fa molt difícil i perillosa la seva extracció. L'ús principal del carbó de la conca minera d'Ogassa era per a la indústria manufacturera catalana, en plena expansió al començament del s. XX amb la revolució industrial com a marc del creixement del país. La forma d'extreure el carbó va ser a Pic i Pala, en galeries amb piles, capells i, enfustades, per intentar extreure les pedres de les entranyes de la muntanya. Recordem els oficis perduts de les mines: picadors, manobres, manyans, fusters, paletes, vagoners, freners (ofici difícil i arriscat) i les rentadores de carbó. Eines com punteroles, malls, pistolets, llums de carburo i, eines manuals que avui hem perdut quasi de la memoria. El principal problema de les mines era el transport del carbó. Per solucionar els grans desnivells de les muntanyes, els enginyers van crear els plans inclinats, que consitien en dues vies paral·leles, per on baixaven les vagonetes plenes i pel seu pes, feien pujar les buides . Hi havia diferents plans que s'intuexen prop de la plaça Dolça . Del ferrocarril que havia d'arribar al port de Barcelona per a poder comercialitzar el carbó, s'en va començar a parlar l'any 1838, i el 1880, es va fer realitat l'ultim tram fins a Granollers. Diferents indústries van sortir de les mines: una acereria, un forn de vidre, fàbriques de cal, de ciment refractari, de pans de carbó.... Arribem a la fàbrica de pans de carbó, conseqüència directa, juntament amb les cimenteres, de la presencia de carbó a la zona. Aquest edifici eixemple de l'arquitectura industrial de principis del s XX, serà el futur centre d'interpretació de la industria minera. Havia estat un lloc on es feien conglomerats de pols de carbó amb brea i a molta temperatura; s'hi feien uns pans de carbó de 40x20cm, que anaven als forns de vaixells o de fargues. Temps després als anys 40, sembla que va acollir l'edifici de la turbina. Queden restes de totes dues activitats. Cal reconeixer que abans en sabien de fer edificis, ara podem gaudir de les arcades de pedra tallada tan treballades, del que era simplement una fàbrica. Enfilem cap a l'estació de cable aeri de ca l'Armengol. Aquest edifici es va inaugurar el 1940 com a nova solució per al gran problema del transport del carbó. Venia del tall obert de Can Camps, aquí es repartia cap a la fàbrica i als tallers, on es rentava o es preparava per a la comercialització. Als tallers hi havia també l'economat, on es venien productes de fora, tan necessaris com ara l'arros, l'oli, vi... Pujant pel torrent, arribem a la font gran, on es va crear la primera turbina que donava llum a les cases mineres i a la indústria. Ogassa va ser el segon poble d'Espanya en tenir llum elèctrica, l'any 1900, aproximadament. L'últim tram de la visita és el barri del prat de Pinter, amb l'església parroquial de Sta. Bàrbara, feta pels miners en honor a la seva patrona. En aquest indret hi havia l'ajuntament antic, les dues escoles, per a nens i per a nenes. Començant a baixar trobarem la casa dels enginyers “la torre” i les oficines. Podem veure runes del plan inclinat 5 al costat de la torre i, anirem a la plaça dolça que era on paraven les vagonetes. Poden continuar fins a St. Joan de les Abadesses tirant per la ruta de les vagonetes; passem pels tunels fets a mà, per on anaven les càrregues de carbó fins a l'estació de Toralles, camí de Barcelona. Resta a dir que durant aquells anys la vida social era molt viva i complicada. Hi havia tres sales de ball, una cooperativa on s'intercanviaven productes de pagès, on es feien timbes i s'hi jugaven cases, fins i tot dones. Els miners tenien molts fills i, quan tenien 4 o 5 anys anaven a guardar les vaques dels pagesos a canvi de menjar. Als 14 anys baixaven de la muntanya a la mina. Cap als anys 50-60, l'educació va agafar importància, amb les monges dominiques i els capellans. Les mines van tancar, i va canviar la vida d'aquest poble miner de les faldes de Serra Cavallera al Pirineu Català. Us estem molt agraïts per la vostra visita i ens agradaria que també visitéssiu altres espais que considerem molt especial: Ermites romàniques del s X-XII, St .Martí de Surroca i St Martí d'Ogassa Itineraris a peu a Serra Cavallera, el Taga, St. Amand, Vidabona, Collada del Vent, Coll de Pal, refugis Montserrat i del Roser. Vistes espectaculars. Itineraris a peu i en BTT, St. Joan de les Abadesses, Ripoll i a Olot per la collada de Sentigosa. Via verda. Itineraris en cotxe de Ribes de Freser a Camprodon. Aquí, a Ogassa us rebrem com a casa.

Museu de Ceràmica de l'Alcora El Museu de Ceràmica de l’Alcora consta de 2 cossos intercomunicats, amb 2 altures destinades de manera exclusiva a l’exposició permanent de les seues col•leccions. El mòdul fundacional fou bastit en 1907; pertanyia a una família de terratinents i posseeix pati central al voltant del qual s’articulen els distints espais. Posseeix un interessant conjunt de taulelleria del primer terç del segle XX disposada en distintes dependències (entrada, escala, pati, galeria...), amb una rica policromia i motius historicistes i neoàrabs. Exposicions permanents: Ceràmica de la Reial Fàbrica del Comte d'Aranda. Ceràmica Contemporànea, Terrissa de l'Alcora. Taller de Ceràmica amb activitats permanents Visites guiades Araia Ubicació: a 7 km de l'Alcora, per les carreteres CV-191 i 192 Descripció: Araia és un conjunt disseminat de masies situades a l'Oest del terme municipal de l'Alcora, en un preciós entorn natural. El nucli principal és l'Ermita, i en ell es troba el temple dedicat a Sant Joaquín i Santa Ana, construïda en 1873. Per la seva singular ubicació, en Araia conflueixen nombroses rutes naturals que discorren pel terme de l'Alcora, altres poblacions de l'Alcalatén i fins i tot per les comarques veïnes de la Plana Alta i l'Alt Millars, i que connecten amb llocs com Torremundo (el sostre del terme municipal de l'Alcora), la Cova de l’Ocre, el Salt del Cavall o el Mas de Marco. A destacar: els sediments argilencs de la conca del barranc de Araia són rics en jaciments paleontològics, destacant la recent troballa de fòssils de marsupials de 16 milions d'anys d'antiguitat. Ermitorio del Calvari Ubicació: petit monticle coronant el casc urbà Accés: Plaça Venerable Bertran- carrer Calvari Descripció: Focus espiritual local i centre de veneració d'una miraculosa imatge en talla del S. XVII, atribuïda per M. Benlliure a l'escola sevillana de Muntanyès. L'edifici actual és de l'última cambra del segle XVIII. En la restauració de 1975 es va afegir una girola després de l'antic camarí. Llenços de José Cotanda (1974) i de Vicente Gallén(1980). Pintures de José Ferrer en l'absis i petxines amb Els Evangelistes. Façana mixtilínia amb mural de taulells representant la Crucifixió, obra de J. Cotanda i V. Gallén (1974) . Excel•lents vistes del casc urbà de l'Alcora i la zona baixa del terme municipal i Plana de Castelló. Capella de Marco Ubicació: confluència calli Major / carrer Venerable Bertran Descripció: el Oratori dels Dolors és conegut popularment com a Capella de Marco, en referència a la família Marco (terratinents de l'Alcora amb propietats en tota la província de Castelló), que la van construir en 1740. L'interior posseeix paviment i sòcols de taulelleria del segle XVIII. És de petites dimensions, com correspon a les capelles particulars, i posseeix cúpula i façana lateral amb frontó partit rematat per espadanya . Actualment pertany a les Germanes Carmelites de San José, que regenten una Residència de la Tercera Edat. La capella està comunicada amb la Residència. El cor de la capella està sobre el Portal de Marco, un dels accessos al primitiu recinte medieval emmurallat. Casa de la Música – Saló Gòtic Ubicació: carrer Venerable Bertran Descripció: l'actual Casa de la Música va ser seu de l'Ajuntament de l'Alcora des del segle XIV fins a 1982, any en què les dependències municipals es traslladen a un nou edifici. Del seu origen medieval l'edifici conserva, en la planta soterrani, tres amplis arcs apuntats de cadirat, restes d'un mur de tapial i una porta amb arc de mig punt. Aquest últim va formar part, en origen, del camí de ronda que recorria la part posterior dels habitatges del carrer Venerable Bertrán, i del que avui queda com a mostra la denominada Reixa de la Vila, al costat de la Casa de la Música. Al segle XVI, a la planta soterrani es va afegir un arc diafragmàtic, recolzat sobre dues pilastres rematades en cornisa. Castell de l'Alcalatén Ubicació: a 3 km del casc urbà. Accés: carretera CV-190 adreça Llucena. Descripció: Fortalesa medieval d'origen àrab (s. X-XIII) situada estratègicament sobre un penyal calcari a 370 m. d'altitud, dominant la via natural de comunicació del riu de l'Alcora. De petites dimensions i planta triangular, s'ha restaurat parcialment, posant al descobert el avantmur defensiu de la alcassaba. Jaime I va atorgar el castell i el títol de baró al cavaller aragonès Ximén d'Urrea, en 1233, després de la conquesta de la plaça de Borriana Des del castell es pot gaudir d'excel•lents vistes del casc urbà de l'Alcora i de la vega del riu. Ermita de Sant Cristóbal Ubicació: a la part alta de la Muntanya de Sant Cristóbal Accés: vehicles: des del carrer Peníscola i camí de Sant Cristóbal. Ruta a peu: des de l'ermita del Calvari Descripció: ermita construïda al segle XVII i reformada al segle XIX. Consta d'una nau rectangular dividida en cinc trams, cor alt als peus, òcul d'il•luminació en la façana i torre quadrada. Envoltant a l'ermita es conserven restes d'un fortí erigit en 1876 durant la Tercera Guerra Carlista per les tropes liberals. A destacar: Sant Cristóbal és el lloc de destinació del Romiatge de Rotllo, el Dilluns de Pasqua, i d'altres celebracions al llarg de l'any. La seva privilegiada situació orogràfica permet esplèndides vistes del casc urbà, vega del riu de l'Alcora i Plana de Castelló. Ermita de Sant Vicent Ubicació: 1 km del casc urbà Accés: Av. País Valencià – Camí Sant Vicent Descripció: ermita construïda entre 1598 i 1609. Consta de planta rectangular amb nau de creuer, coberta per volta de canó i cúpula barroca. En el presbiteri trobem sòcols amb taulelleria barroca del segle XVII, i a l'interior amb decoració del segle XVIII, esgrafiats i puttis en escaiola. Pel costat de l'epístola està adossada una espaiosa albergueria, després convertida en habitatge de l'ermità. A destacar: el paratge de l'ermita de Sant Vicent és un dels més benvolguts i freqüentats pels alcorinos i visitants. En els últims anys s'ha condicionat l'entorn, i les seves frondoses pinedes alberguen una àmplia zona de jocs infantils i zona de picnic. El curt trajecte entre el casc urbà i l'ermita s'ha transformat en una agradable i concorreguda zona de passeig. Sant Vicent és el veritable pulmó verd de l'Alcora; un recés d'assossec i pau. Ermita del Salvador Ubicació: als peus del castell de l'Alcalatén, a 3 km del casc urbà Accés: carretera CV-190, adreça Llucena Descripció: ermita fortificada o "temple de reconquesta", construïda al segle XIII. És dels escassos exemples de romànic tardà de la província de Castelló. Façana en el costat de l'epístola, amb portada romànica i coberta amb volta de canó. En 1634 a la portada se li va afegir un porxo, format per dos arcs d'estil gòtic de mig punt que sostenen coberta a un vessant i bancs de pedra. Presenta espadanya senzilla amb una sola campana. En 1969 va ser reconstruïda, ampliant-se l'esplanada porticada cap als peus del temple. Església Parroquial de l'Assumpció Ubicació: plaça de l'Església. Descripció: el seu origen es remunta 1336, quan Jaime II concedeix manes per a la sustentació i construcció de l'església parroquial de l'Alcora. De llavors conserva alguns elements gòtics, emmascarats per les successives ampliacions de finals del segle XVI (renaixentista) i segle XVIII (barroca). L'última ampliació va concloure en 1901. Del seu aspecte actual destaquen la portada lateral i les claus policromes renaixentistes, i els esgrafiats barrocs de la volta, en blava i blanc. A destacar: recentment s'ha instal•lat un òrgan de tubs que aprofita l'excel•lent sonoritat de la nau central. Al llarg de l'any se celebren nombrosos concerts i cicles de música molt recomanables per als melòmans i aficionats en general. La Foia de l'Alcalatén Ubicació: a 5 km de l'Alcora en adreça Llucena Descripció: Petit nucli situat en la bifurcació de les carreteres de Llucena i Costur, i per tant porta d'entrada als espectaculars paisatges del massís del Penyagolosa. En les seves proximitats es troben el pantà de l'Alcora i el Vaig moldre del Conde, i també importants jaciments arqueològics com Montmirà, el Tossal de la *Ferrissa o el castell i despoblat de l'Alcalatén. A destacar: l'ermita de San Miguel conserva un interessant paviment ceràmic amb la representació del Hortus Conclussus, del segle XVIII, procedent de la Real Fàbrica de Pisa i Porcellana del Comte d'Aranda. Portals medievals Ubicació: Plaza la Sang / calli del Carmen Descripció: l'origen medieval de l'Alcora és visible en alguns racons del seu casc urbà, especialment als dos portals del primitiu recinte emmurallat del segle XIV que es conserven en l'actualitat. El Portal de Marco (antic Portal de la Sang) s'obre a la plaça de la Sang, i va anar l'accés al primer barri extramurs de l'Alcora, entre els carrers Teixidors, Aigua i Sant Vicent. Sobre el mateix es troba el Oratori dels Dolors o Capella de Marco. El Portal de Verdera es va denominar segles enrere “Portalico”, per la seva reduïda amplària respecte a la resta de portals. Donava accés directe a l'horta situada als peus de les muralles de l'Alcora. Almenys des del segle XVIII es va construir sobre aquest portal, que avui es troba enmig d'un llarg passatge escalonat. Termes romanes de Santa (S. I-III d. de C.) Ubicació: partida de Santa Accés: carretera CV-190 (l'Alcora-Sant Joan de Moró), ajunto rotonda Descripció: el terme municipal de l'Alcora és ric en jaciments arqueològics d'època romana. El més destacat és Santa, situat al costat del camí dels Bandejats, que unia la Via Augusta amb les terres altes de l'interior. Recentment s'han localitzat i restaurat unes termes romanes en les quals es poden observar els diferents recintes que componien aquest tipus d'instal•lacions: caldarium per als banys de vapor calent, tepidarium o sala temperada, el frigidarium o zona de banys freds, el forn, l'aljub i molts altres elements. Torre del Repès Ubicació: Plaza del Pati Descripció: com a vestigi més destacat de les muralles de l'Alcora (a més dels portals de Verdera i Marco), la coneguda com a Torre del Repès s'alça poderosa i robusta en ple casc urbà de l'Alcora. A l'origen, defensava l'entrada principal a la població. Mimetitzada entre els edificis que s'han anat annexant, en la seva façana s'aprecien els òculs d'il•luminació, cantonera de cadirat i rematada de merlets i merlons. El seu actual nom prové de l'ús que va tenir durant l'època medieval: controlar el pes de les mercaderies que obstaculitzen o sortien del recinte fortificat. A destacar: la Torre del Repès va ser presó des de finals del segle XIX a mitjan segle XX. D'aquesta època conserva nombrosos grafitis amb dibuixos i missatges escrits. Pendent d'una restauració que li retorni el seu aspecte original.

El Rivet.Un paratge natural que constitueix una bona mostra de roure valencià, amb dos exemplars considerats arbres monumentals. També hi trobem algunes carrasques i una microreserva amb plantes endèmiques com la Succisa pratensis i la Listera ovata. Hi ha un itinerari marcat i un centre d’interpretació.  Castell de Corbó. S’ubica en un penyal a 1060 m d’altitud, a lnord-oest de la població, just a la dreta del km 10 de la carretera de Vilafranca. Fou declarat Bé d’Interès Cultural el 2002. Es té constància de l’existència del castell des del segle XII ; se sap que esva aixecar sobre un assentament de l’edat del bronze, i va ser ocupat posteriorment per ibers i romans. Al peus del castell va existir un poblat musulmà. Es tracta d’un castell de tipus roquer, amb un sol recinte emmurallat de torres barbacanes bessones de planta quadrada i torre major amb aljub. S’hi pot accedir des del sud a través d’una pendent molt pronunciada, però l’entrada més adient es troba al nord. Segons la llegenda popular, el castell es comunica per sota terra amb la cova situada als peus de la muntanya, on brolla una font.    Escola del Canto. És l’antiga escola de la partida, construïda en la Segona República espanyola, fruit del projecte educatiu del bienni reformista. La mestra o el mestre vivia tota la setmana al costat de l’aula, i li arribaven xiquets i xiquetes dels voltants. S’hi pot arribar seguint un sender local senyalitzat. Rambla amunt trobarem el Batanet, estructura d’una  antiga fàbrica d’adobar. Dalt encara hi ha una mostra de pintura rupestre llevantina, el Racó de Nando.                                                                

Balneari de la Font d’en Segures.És un petit nucli urbà que cobra vida quan aplega l’estiu. Té una gran infraestructura d’apartaments i hotels. El punt central és la font d’on brolla la deu, a 950 m d’altitud: una construcció feta amb blocs de pedra picada i culminada amb una cúpula triangular. La va realitzar l’arquitecte castellonenc Vicent Traver tot just acabar la Guerra Civil espanyola. L'aigua de Benassal és un dels símbols del poble. És un aigua  mineromedicinal lleugera, sense gas, a la qual se li atribueix un gran valor terapèutic, especialment per als problemes de ronyó. Va ser declarada d’utilitat pública el 1928, però les seues propietats medicinals es coneixien des del segle XVIII.                 

UN TERME DE FONTS I BARRANCS La xarxa hidrogràfica es caracteritza per la manca de recursos d’aigua permanents, i està formada per una sèrie de rambles,torrenteres i barrancs com la rambla Carbonera, el riu de Montlleó,el riu Sec, el riu dels Arbres, el barranc de la Font i el de la Vila, que recullen les aigües de la pluja i les recondueixen cap a les rambles.El terme està ple de fonts comunes i bassis d’obra –abans fets detroncs de ginebre o de xop– destinats a abeurar cavalleries i raberes. Molt a prop de la font d’en Segures, que dóna renom alpoble, es troba la font del Rivet, al costat de la piscina municipal. La font d’Orseta està a la partida de la Torre Monfort, i la font dels Hortassos als afores del poble, carretera de Vilafranca. Encara n’hi ha d’altres: la font del Mas de Monterde, la font de Sant Roc, la font del Bassi de l’Algar, la font medicinal de l’Ombria que naix al Tosserol de Foies de Dalt, i els Pous als mateix indret. Més a l’est trobem la font comuna de les Llometes i del Canto.

La parròquia de Sant Bartomeu de Sóller. La primitiva església de Sant Bartomeu ja existia en el segle XIII. El papa Innocenci IV, a la bul·la que posa els béns de la diòcesi i de les esglésies de Mallorca sota la protecció de la Santa Seu (14 d’abril de 1248) ja l’esmenta amb el títol de Sant Bartomeu. Aquesta església ha passat per diverses fases constructives, segons les necessitats de cada moment, s’ha anat ampliant, ha servit de refugi i defensa de la població amb les murades construïdes entre 1565 i 1575; ha servit per atendre les necessitats espirituals de la vila de Sóller i per enterrar els seus morts. Va esser el rector Sebastià Maimó el que es proposà donar al temple l’aspecte actual. El dia 24 d’agost de 1904 es posà la primera pedra de les obres d’engrandiment de la parròquia que també representaven la construcció d’una façana nova. Ara tenim en la nostra església no només un monument històrico-artístic o un BIC (Bé d’ Interès Cultural), sinó també un dels símbols d’identitat de la nostra ciutat de Sóller. La remodelació urbana de Sóller (1904-1914). A principi del segle XX l’Ajuntament de Sóller va promoure la reforma de la plaça de la Constitució. Es tractava d’ampliar-la i remodelar-la amb el cobriment del torrent que hi transcorria per aixecar, en aquell lloc, la nova Casa Consistorial. En aquest mateix moment, i per iniciativa de l’Església, es va abordar la resolució del problema de la façana del temple parroquial i, a la vegada, la nova ordinació de l’espai que la rodejava. Els arquitectes mallorquins Joan Rubió, Francesc Roca i Guillem Reynés, varen participar en diferents moments en la consecució d’aquest pla que presentem aquí per la importància que va tenir per la fesomia definitiva del nucli urbà de la ciutat. També es justificava la necessitat de realitzar la reforma per a modernitzar la població amb arguments de caràcter higiènic i circulatori, molt de moda en aquella època. A Sóller, igual que a Palma, es concentra el nombre més gran d'edificis marcats per l'empremta del modernisme. Al llarg d’aquest passeig el viatger tindrà l'oportunitat de descobrir la nova estètica que va envair façanes i interiors introduint la nota colorista a la ciutat. Un art total articulat sota una vocació ornamental, la font d'inspiració de la qual n’és la natura en totes les seves formes, que va afectar no sols l'arquitectura sinó també l'escultura, la pintura i les arts aplicades. El passeig que a continuació us proposem us traslladarà a una època en què Sóller respirava nous aires arribats d'ultramar, plasmats en la nova arquitectura urbana, la indústria o la moda: Estació del Ferrocarril Can Penya Can Isabel Cas Fideuer Can Ledesma Sa Bleda Can Bell Esguard Can Baltasar Ca S’Americà Can Cambuix Can Prunera Can Massana Ca la Nena Església parroquial de Sant Bartomeu – Banc de Sóller Can Moratal Can Llinás Gran Hotel Can Querol Can Canals Can Cremat Can Mateu Frontera La Parròquia de Sant Ramon de Penyafort del Port de Sóller. Quan s’establí al Port de Sóller la base naval de l’Armada espanyola (Sa Base), l’antiga església de Sant Ramon de Penyafort i el monestir de Santa Caterina d’Alexandria varen quedar dins la zona militaritzada. Per aquest motiu es va fer necessària la construcció d’una nova església. Donya Antònia Castelló Siquier, viuda de Josep Montis Allende-Salazar, va fer donació d’un terreny de la possessió d’Es Port al lloc conegut com s’Arenal del Port o el Pla del Port, situat darrera de la finca de Cas Siquier. Aquest solar feia 26 metres d’ample per 33 metres de llarg, i va ser el lloc on es va construir la nova església del Port que avui coneixem.  

ELS CASALS D'ÈPOCA BARROCA Cal General Morante Aquesta casa va ser l’antiga posada de Bellveure, perquè en el segle XVII els Gelabert, propietaris de la possessió, la compraren als Palou que l’havien feta bastir abans del 1673. Posteriorment, l’edifici fou de distintes famílies fins que en el segle XX va ser de Mateu Morante i Frau (t1934), conegut militar pel qual es manté el topònim actual. Can Morante, tant per la seva situació com pel seu bon estat és, sens dubte, un dels millors casals de Binissalem. El seu buc s’alça com un bloc compacte de pedra alineat de forma esbiaixada amb el carrer, un dels més importante del poble, conegut històricament amb noms diversos: de la Socorrada, Major o cami de Bellveure. La façana presenta un joc simètric d’obertures format per quatre finestres i el portal rodó rematat per un balcó al mig. Un detall singular, que l’emparenta amb les cases senyorials de Palma, és el porxo amb columnes octogonals i la volada de fusta. A l’interior destaca l’entrada amb l’arc rebaixat sobre pilastres i un curiós portal al fons, rematat per un frontó triangular amb plints i boles de pedra tot d’un estil manierista popular. Tampoc no podem deslliurar aquí l’interés de l’entrespolat amb dibuixos geomètrics formats per còdols i macs que llambregen polits pel pas del temps. Abans de seguir carrer amunt, val la pena que contempleu la façana lateral de Can Enric Sureda. Fixau-vos en l’harmonia que tenen les tres finestres obertes en disposició triangular tot remarcant un ritme visual ascendent que troba resposta en la quarta finestra oberta al porxo. Can Garriga També coneguda per Can Torró, és un casal singular que destaca per la llargària de la seva façana i pel pati barroc que s’alça tot seguit al pas d’entrada. Aquest edifici, ja el 1728, era la casa més valuosa del poble, reconstruïda sobre propietats anteriors des del segle XVII. Les reformes s’han d’ atribuir als Garriga, una família de notaris, i als seus successors, els Costurer, dels quals en fou un il·lustre descendent el jesuïta Jaume Costurer i Garriga (1657—1715). La façana manté el bon portal rodó de pedra viva, un balcó situat de forma asimètrica i una llarga filada de finestres d’ampit motllurat a la planta principal. Pe1 pas d’entrada s’arriba al pati que té pretensions ciutadanes, a l‘igual que el de Can Gelabert de la Portella. El conjunt, que només va restar principiat en el segle XVIII, destaca pels dos arcs carpanells que arrenquen sobre columnes de factura barroca. Ben a prop s’ hi troba el gran coll de font amb les ferramentes d’on penja la corriola. Malgrat trobar-nos en un espai arquitectònic inacabat, hem de dir que aquest lloc té un encís particular, perquè posseeix una romàntica perspectiva cap al jardí-hort on s’alça una típica pèrgola amb columnes i pedrissos. Can Marc Es tracta d’un altre bon exemple de casal de l‘època barroca que destaca per la façana de la primeria del segle XVIII, però reformada vers el 1770, amb tres balcons decorats amb ferros artístics d’estil Lluís XV. Això explica l’asimetria que s’observa entre el portal rodó i el balcó central. Casa principal de la família Salom de la Torre, l’edifici es conserva de forma esplèndida i manté tots els elements propis de com era una casa de la mà major binissalemera. Destaquen el celler, els dos cups, els estables, el corral i l’hort del darrere, a part dels interiors. Una de les millors parts de Can Marc és la planta baixa apareix l’entrada amb dos arcs que remarquen les tres crugies existents. A la del fons s’alça la caixa d’escala que dóna accés a la planta superior. Des de l’entrada hi ha un portal directe al celler i també es passa als estudis, al menjador i a la cuina. La presència d’alguns mobles típics ajuda a revifar l’ambient tradicional de la casa mallorquina. Per últim, volem remarcar l’existència de nombrosos casals situats al centre històric de Binissalem que s’adapten, en més o manco variants, a les tipologies comentades. Alguns d’ells resten un poc apartats com, per exemple, els que hi ha a Robines: Can Moià, Can Julianoi, CanGarrover, etc. Un bon complement de les cases són les dependències annexes on sobren belles portasses per als carros, i les tàpies que tanquen corrals i horts.   LES CASES DE POSSESSIÓ Morneta EL dos casals de possessió que ara descriurem pertanyen a una tipologia monumental del segle XVII que va trobar en la riquesa de le pedreres de la zona una àrea geogràfica ideal per a la seva construcció Aquests casals són particularment bells per les seves façanes que se cenyeixen a les pautes més pures del tradicionalisme illenc: paraments de gran alçat o longitud amb carreus de pedra vista, portals rodons i d’ arc pla, balcons i finestres de distintes tipologies, etc. Citem-ne algnns exemples: son Torrella de Santa Maria del Camí, Solleric i can Xalet d’Almadrà d’Alaró, Bellveure i Morneta de Binissalem. No podem deslliurar del conjunt s’Estorell Vell, una antiga possessió binissalemera, avui en el terme de Lloseta. El casal de Morneta -antic cap de la cavalleria- té dos bucs que formen la llarga façana principal. El de la dreta correspon a una zona de serveis, per la qual cosa el mur és ben massís i tan sols presenta els finestrons de les dependències, entre les quals hi trobam un gran estable amb columnes i voltes d’aresta. El portal d’arc rodo té les dovelles bicolors i dóna al pas d’entrada amb arcs que s’ obren cap a la clastra. A la planta noble destaca la filera de balcons que accentua alguns efectes de asimetria en les obertures de la façana. Tot això comporta un resultat feliç perquè ajuda a descarregar l’aparença monòtona del parament. Gràcies a la gran esplanada que hi ha al davant, des del camí del Raiguer podem gandir de tan imponent mostra d’arquitectura. Aquesta possessió, que fou la més gran de Binissalem, va ser establerta entre el 1913 le1 1950. Bellveure Aquest casal, construït a peu de muntanya dins un paisatge d’olivars, fa honor al seu topònim (bell veure). El conjunt destaca pel seu alçat i espais ben articulats: la clastra, la miranda i, al seu peu, l´hort d´esbarjo. La Clastra és la més monumental del terme, presidida al fons per una façana on hi ha una finestra d’arc conopial (s. XV). Aquí no podem deixar d’admirar el rost escalonat de l’empedregat i la curiosa canaleta d’aigües pluvials que el travessa de biaix. La façana construïda per la família Gelabert, que havia comprat la possessió als successors dels Descós el 1634, és tota de carreus de pedra i s’estén tot al llarg de la miranda. El portal rodó es troba centrat amb un balcó de peanya molt estreta. El portal de la capella sorprèn per la seva fidelitat a la tradicio medieval. És d’arc apuntat i te incís l’anagrama de JHS amh la data del 1640. A l’interior es conserva el mobiliari d’època i, sobre l’altar, un quadre de la Puríssima que es pot atribuir al pintor Miquel Bestard (Palma 1592-1633). Quan era propietat del marquès de la Bastida, s’arranjà l’hort de davant la casa, als voltants del 1816. Sa Torre: can Morante i can Cabrit. L’origen deIs casals actuals, situats en el camí del Raiguer, es troba en Son Manet de la Torre que ja fon dividida en el segle XV. Can Morante té un buc peraltat qne es corona amb el ràfec de teules pintades més espectacular de Mallorca. Segons J. Busquests i J. Mascaró Passarius: “presenten la particularitat singular de tenir pintats de vermell almangre els motius més heterogenis, així com diverses inscrpcions en caràcters aràbics, gòtics i llatins”. Certament, el reperto és molt variat: lloances a Al·lah, noms d´antics propietaris (Pere Morante), caps d´home amb diferents capells, decoracions vegetals i geomètriques, bestiari (aus, dragons, un bou, etc.), una calavera, una forca amb un penjat, creus diverses, el estels, l’escut de Mallorca, etc., i, a la fi, dues teules datades: una el 1541 1 l’altra el 1668. Tot això ens indica que aquest buc ha sofert distintes intervencions i, per exemple, la façana actual presenta dos elements molt típics del segle XVII: el portal allindanat i la finestra amb balustrada. Tanmateix és clar que el voladís ha estat refet i conserva teules de distinta època, per la qual cosa ens trobam davant un tresor de la nostra etnografia no exempt de certs detalls enigmàtics. Per exemple, hom pot pensar que les frases aràbigues foren pintades per algun esclau sarraí. Can Cabrit té un portal rodó amb rebranques fetes de pedra viva a l’igual que el cavalcador i el pedrís que hi ha als costats. A la clastra crida l’atenció l’arc rebaixat del pas d’entrada amb dovelles de pcdra de diferent color i l’escala que puja a la casa dels senyors.   Font: http://www.ajbinissalem.net/municipi/casals/index.ct.html