Vilafranca

                    El nom actual de Vilafranca apareix per primera vegada l’any 1274, més de tres dècades després de la fundació del poble per part de Blasc o Balasc d’Alagó. El topònim respon a la necessitat d’indicar dues de les característiques que tindria la població a partir d’aquell moment: en primer lloc, passava a ser vila, és a dir, no una aldea  subordinada a un altre lloc; i d’altra banda,franca o lliure, ja que  només depenia del rei i gaudia d’alguns privilegis.                                 vila,                                  

Més d’un poble envejaria el grau de salut del català a Vilafranca, ja que gairebé el 100 % dels habitants el parlen o, almenys, l’entenenperfectament, tot i la proximitat de pobles castellanoparlants com l’Anglesola, Mosquerola o Cantavella. Un dels trets característicsdel parlar vilafranquí és l’apitxament o ensordiment del so[ ] corresponent a les grafies g/j. Així, els joves de Vilafrancapuxen putfen quan van costa amunt.  

Alguns tresors de Vilafranca.   Passejant pel poble, algunes cases senyorials ens parlen també de la història vilafranquina. Entre elles hi ha la casa dels Penyarroja i   les d’estil modernista, com ara la de Julio Monfort o la del farmacèutic Enric Segura. Cal apropar-se també al Portal de Sant Roc o Portalet, del segle XIV, única resta de les murades medievals de la vila, i fer una ullada a l’edifici gòtic de l’ajuntament. El saló de sessions alberga un dels retaules més lloats del segle XV valencià,obra de Valentí Montoliu. No molt lluny   ,   els arcs ogivals i les sales de la  llotja, on està previst de fer un centre de visitants. A la planta   de dalt trobem el Museu de la Pedra en Sec, i davant el pilleric, una pedra redona que s’utilitzava per exposar els criminals. Si encara ens queden forces i volem remuntar-nos a l’origen de Vilafranca, haurem de veure el forn medieval, una de les construccions més antigues del primer nucli urbà.                                                                                                                                                                                                                  

L’església de Santa Magdalena és un exemple clar de l’estil   renaixentista. Construïda en tan sols cinc anys, es va acabar l’any 1572. Formen part del mateix conjunt el campanar i la Torre de  Conjurar, que dóna al conjunt un aire de fortalesa. La primera  construcció d’aquesta torre fou immediatament posterior a la del temple, tot i que la que podem admirar avui dia és de principi del segleXX, com el campanar. Acaba de ser restaurada i prompte s’hi ubicarà la col·lecció d’art religiós i un centre que arreplegarà la història de la localitat.                                              

El santuari de la Mare de Déu del Llosar es troba a uns 2 km del poble. Davant  de l’ermita hi trobarem una mena de claustre o plaça porticada coneguda com els arcs del pare Plàcid, testimoni d’algunes de les tradicions més importants per als vilafranquins. Val la pena atansarse, a més de la bellesa del lloc, per la tranquil·litat que s’hi respira.   La llegenda: El Llosar.A Vilafranca, fins i tot el nom de la Mare de Déu té a  veure amb la pedra. Diu que un llaurador treballava la terra amb els seus animals quan va trobar la imatge de la Verge, baix d’una llosa  de color blanquinós.                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                

Si volem endinsar-nos una mica més en la història de Vilafranca i el seu patrimoni, hem d’anar fins a la Pobla i veure l’ermita de Sant  Miquel  situada a l’indret on va nàixer Vilafranca. Hi trobarem, a  més, una de les joies de Vilafranca: el  pont gòtic del segle XIII, per on va passar el rei Jaume I.                                   

CICLE FESTIU    Tot i que les festes patronals en honor de sant Roc se celebren durant la segona o la tercera setmana d’agost, Vilafranca segueix un calendari festiu al llarg de tot l’any, que comença amb la Publicata de Sant Antoni el cap de setmana més proper al 17 de gener. Els actes més destacables d’aquests dies dedicats al foc, al sant i als animals són l’escenificació de la vida de sant Antoni, la crema d’una barraca força especial construïda a base de barres (troncs de pi) i l’acte de l’Alto a la malea, on els veïns del poble    representen el quadre de l’autoritat detenint la comitiva a l’entrada del poble i la resolució amb la raó per als portadors de la malea, pel   poder reial que se’ls ha atorgat. També Sant Blai, encara que menys multitudinari que la   Publicata, suposa una data assenyalada per als vilafranquins, que es retroben amb els seus costums a través de les joies i la rondalla. Entre les celebracions més populars hi ha també la Fira de la   Magdalena,recuperada els anys noranta, que pretén  tornar a ser    un punt de referència per a la gent del camp. És obligatori tastar-hi els bunyols. La peculiaritat d’aquesta fira és que se celebra a finals   de juliol, una data poc habitual per a les fires agrícoles; el més freqüent era fer-les per a negociar la compra dels matxos i dels estris, i no per a tractar sobre la darrera collita. Si anem per setembre a Vilafranca hauríem de fer coincidir la visita amb les Festes de la Mare de Déu del Llosar, la celebraci religiosa més arrelada, centrada en la romeria del dia 8. Allà, sota la protecció dels arcs, els majorals conviden a pastissos.                                                                                                                                               

Joan Baptista Penyarroja(1665-1733). En una façana lateral del casalici de la família Penyarroya, a la plaça de l’Església, podem veure’n l’escut d’armes, mentre que en l’altra façana un panell de ceràmica recorda que aquest personatge va aconseguir del rei Carles II la independència de Vilafranca i de les aldees morellanes(1691), que així es van convertir en viles reials.              

Celestino Aznar Tena.Que poc pensaria Celestino l’any 1907, quan va deixar la faena de tota la vida (tractant de matxos) per a muntar una empresa tèxtil, l’imperi que esdevindria a finals del segle XX.Impulsat per la seua dona, que volia “ser fabricanta”, va començar a confeccionar calces. Amb quinze operaris, era la fàbrica més gran de Vilafranca que va anar innovant fins que va arribar a la producció en cadena. Celestino va morir l’any 1933; havia complit el somni de la senyora Francisca i deixava una fàbrica en ple rendiment que ni la guerra va poder aturar.              

Carles Pons.Per a Carles Pons el teatre era “una força dolça, neta i emotiva, capaç de revolucionar l’individu i la societat, capaç de generar esperances i alternatives”, i així ho va voler transmetre en primer lloc, als més jóvens: va fer teatre a l’escola, va dirigir campanyes de teatre escolar i va escriure obres de teatre juvenil. La seua vida va estar completament dedicada a l’espectacle com a autor, director de muntatges i de companyies teatrals, actor de teatre, cinema i televisió, guionista, presentador, poeta… En reconeixement de l’obra d’aquest vilafranquí, les aules de teatre de la Universitat Jaume I de Castelló i de la Casa de Cultura de Vilafranca porten el seu nom.