Albocàsser

Entre les primeres restes que trobem al terme municipal d’Albocàsser cal destacar el conjunt d’abrics pintats, testimonis de l’epipaleolític i del neolític que deixen constància de la vida i la cultura a través del que ara anomenem art rupestre llevantí, iniciat  fa més de 8000 anys. De la mateixa època tenim restes d’assentaments i nombrosos estris de pedra. També són nombrosos els turons i les planures sobre els quals s’alçaven fortificacions i poblats en l’edat del bronze. Durant l’època ibèricahi havia assentaments disseminats pel terme, i de l’època romana es conserven restes aïllades d’una vila i d’una necròpolis. La cultura islàmica també hi va deixar empremtes, especialment en la toponímia. La conquesta cristiana va tenir lloc cap al 1233 i la carta de població es va atorgar el 25 de gener* de 1239 al noble català Joan de Brusca.  Els primers pobladors van ser 30 famílies que, pels cognoms, semblen vingudes de la zona nord-occidental del Principat. De mans senyorials va passar a mans reials i tot seguit eclesiàstiques. De manera que a començament del segle  XIV depenia de l’Orde de Santa Maria de Montesa i formava part de l’Encomana de les Coves. La població va augmentar ràpidament i prompte va superar la de la capital. En la història posterior, Albocàsser es caracteritza per haver pres part decidida en algun dels bàndols de les guerres que mai no han estalviat aquest terme. En la guerra de la Unió va ser el darrer poble en caure (1349) i un dels qui més va patir la repressió. El mestre de Montesa, aliat del rei Pere el del Punyalet, va entrar a degolla en la vila, matà vint-i-nou unionistes i va imposar multes terribles. Potser per aquesta experiència poc més de mig segle després la vila es va unir al rei en contra dels agermanats, per notornar a desafiar el poder reial. En la guerra de Successió Albocàsser va formar part activa del bàndol austriacista o maulet*, un altre cop els perdedors. En les carlinades els bocassins, com la major part del Maestrat, es van unir en massa als tradicionalistes mentre que una minoria local i els delegats del govern de Madrid professaven marcadament el liberalisme. Durant la Guerra Civil espanyola el front va estar aturat ací durant 18 mesos. A la muntanya de Muntogordo va tindre lloc una batalla on van morir vora de 4000 persones, la majoria regulars magribins de l’exèrcit franquista. Acabada la guerra, la resistència del maquis es va mantindre viva en aquestes contrades durant molt de temps.Eclesiàsticament, Albocàsser ha format part de la diòcesi de Tortosa des  que es va fundar fins fa mig segle, quan va ser incorporada a la diòcesi de Sogorb-Castelló.      

ACTIVITAT ECONÒMICA Les fonts econòmiques tradicionals eren l’agricultura i sobretot la ramaderia, la qual va afavorir l’esplendor econòmica i cultural durant els segles XIV i XV per l’exportació de llana cap a la Toscana. Tot i que a la vora del poble o dels casalicis dels masos sempre hi ha hagut horts, l’agricultura tradicional ha estat la tríada mediterrània: cereal, vinya i olivera. En l’actualitat continua l’agricultura, sobretot ametlers i oliveres, i alguns hortets d’autoconsum. A més, hi trobem petites indústries tèxtils, alimentàries, de mobles, tallers metàl·lics i de vidre i serveis turístics.

 ETIMOLOGIA DEL NOM   Ens és desconeguda l’etimologia exacta del topònim Albocasser,  malgrat que la filiació àrab sembla indiscutible. Segons Coromines vindria d’  Abulqasr, mentre que altres lingüistes donen opcions diferents com  abul-kāsī, ‘pare de Kasi’, sempre seguint la línia  aràbiga. Popularment a la resta del Maestrat es denomina lo/el     Bocasser,  com a confusió a l’hora de posar o no posar l’article davant del topònim:On vas? Al Bocasser! D’ací el gentilici.

JOAN DE BRUSCA   La conquesta cristiana va tenir lloc cap al 1233 i la carta de    població es va atorgar el 25 de gener de 1239 al noble català  Joan de Brusca.    Diuen que Joan de Brusca va fer construir una  ermita a la vora del seu mas (mas de Brusca)  perquè la seua filla Miquela pogués oir  missa sense haver de desplaçar-se, i d’ací  l’advocació.       El soterrament de Joan de Brusca.  A l’ermita dels Sants Joans,   que fou la primera església del poble, es pot veure el sepulcre de pedra  robust i bast del fundador de la vila. Però la inscripció que s’hi  llegeix és molt posterior a l’època de la fundació de la vila, i la veu  popular no recorda haver vist mai aquest sepulcre amb ossos. Es  conta que el noble no va voler ser soterrat en un sepulcre de pedra,  per no compartir la mateixa honra de Jesucrist.