Morfologia: El mallorquí es caracteritza, com tot el baleàric, per usar l'article salat es, sa; es (pronunciat ets davant vocal), ses, en lloc de: el, la, els, les amb la majoria de noms en els registres informals. Hi ha, però, l'excepció de la vila de Pollença, on els articles masculins són u, davant consonant (u nin), l davant vocal (l'ase), en el singular; u davant consonant (u nins) i us davant vocal (us ases), en el plural; i els femenins, la (amb la forma elidida l'), les. Després de la preposició amb s'usa la forma so en el singular davant consonant, i sos en el plural; i a Pollença, lo i u en la mateixa posició, i los. En la morfologia nominal, són característics els pronoms forts noltros, voltros (naltrus a Sóller, com a Eivissa; noltrus a Artà, Capdepera i Son Servera, com a Menorca). El mallorquí també es caracteritza per la conservació de formes verbals arcaiques, desaparegudes a la resta de territoris de parla catalana. Així, a la primera persona del singular del present d'indicatiu no hi ha cap desinència, sinó que s'hi utilitza un morfema zero (jo don en comptes de jo dono), com al català clàssic. Es conserva la vocal temàtica a de la primera conjugació en temps en què s'ha convertit en e en els altres dialectes (cantam, cantau per cantem, canteu; cantàs..., per cantés). En la segona conjugació, en alguns verbs irregulars, es difonen les terminacions -eim, -eis en les persones primera i segona del plural del present d'indicatiu (reim, reis; feim, feis, però no en alguna població com Andratx). També en la segona conjugació, alguns verbs mantenen les arrels velaritzades, mentre que a Eivissa i el continent presenten una palatal, a la primera persona del present d'indicatiu, al present i a l'imperfet de subjuntiu (empenc, empengui, empengués). En la tercera conjugació, en el present d'indicatiu dels verbs incoatius, es conserven les formes amb velar, com a Menorca (partesqui, com partesc). I a tots els verbs de la tercera conjugació, en les persones primera i segona del plural del present de subjuntiu existeixen les desinències iguem, igueu (dormiguem, dormigueu), desconegudes a Eivissa. El mallorquí es caracteritza, a més, dins el baleàric respecte a l'eivissenc, per alguns plurals: ases en lloc o d'àsens; -sts, -scs (trists, boscs). Es perd a la major part de l'illa la vocal neutra de les terminacions femenines ia, ie, ies (gàbia, espècie, gàbies), en són l'excepció els parlars d'Artà, Capdepera i Felanitx. El pronom feble enclític (rere el verb) rep l'accent del verb. Vocalisme: El dialecte mallorquí es caracteritza per: * Gran fidelitat al so neutre, el qual apareix en formes tòniques, a diferència del català continental. Per exemple, "tres" es pronuncia ['tɾəs], i no pas ['tɾɛs]. * Gran obertura de les vocals "e" i "o". Especial atenció al cas de la O: a diferència del català central, a Mallorca no es tanca en posició àtona. Així doncs, davant el mot "colom", el mallorquí no pronuncia [ku'lɔm], sinó [ko'lom]. Aquesta característica la comparteix amb el català nord-occidental i el valencià. Si passem a exemples més concrets, veiem com es manté la vocal neutra tònica del mot ceba, que és tancada en català occidental i oberta en el central. Hi ha l'excepció, però, dels pobles d'Alaró, Lloseta, i Binissalem, on s'ha obert com en el dialecte central. La o àtona es pronuncia sense tancar-se, excepte a Sóller en qualsevol posició i, sols entre els vells, en posició final de paraula a Capdepera, on es neutralitza en [u] com es fa a la resta de dialectes del català oriental. En algunes paraules, però, la o àtona es tanca pertot (cobert, tronyella, rembombori...). Precedint una síl·laba amb i o u, a part de Mallorca la o es tanca (molí, comú); mentre que, a la resta de l'illa, es produeix el fenomen invers: la u s'obre en o (fugir, pronunciat fogir, com a part del català valencià). El mallorquí és diferent, doncs, del menorquí i de l'eivissenc en la pronúncia de la o àtona. Pel que fa a la vocal neutra tònica, representada gràficament per e i è, la pronúncia d'Alaró, Lloseta i Binissalem és com la de la zona de Maó, en el menorquí, i la de Sant Antoni de Portmany, en l'eivissenc. Consonantisem: En una part de Mallorca, a les consonants oclusives velars en contacte amb un so palatal els corresponen una sèrie de palatals davant les vocals a, i, i les diferents e (tancada, oberta, neutra) (ca, qui, pec, guerra). Aquesta palatalització pot convertir la a en e oberta (gall), i arriba a les màximes conseqüències als parlars sineuer, felanitxer i mariando. La sibilant sonora s de vegades s'emmudeix entre vocals (camisa, rosella, rosegar). En la sèrie de laterals, l'alveolar l en alguns contexts es deslateralitza en u (alba, palpar, alfals). Pel que fa a la palatal, com a la resta de les Balears, es manté ferm el fenomen de la iodització etimològica (ui, paia), encara que n'hi ha excepcions. La semiconsonant i intervocàlica, procedent o no de la iodització, s'emmudeix comarcalment, com al menorquí. En els aplecs consonàntics a interior de paraula, es manté el grup nr sense epèntesi de d (genre, cenra). Els aplecs consonàntics finals nt, lt, mp, nc, ng es mantenen (sant, camp, alt, trenc, sang) sense elidir el darrer element, com en el menorquí i la major part del català valencià. Tant a l'interior de la paraula com en fonètica sintàctica, una consonànt oclusiva davant una de fricativa produeix l'africació d'aquesta («acció», «bec suc», «sap jugar», pronunciats [ətsi'o], ['bət 'suc], ['sat ju'ga]). En els aplecs consonàntics formats entre paraules diferents, es produeixen dissimilacions entre una sibilant alveolar (s, z) i una altra sibilant (ses sabates, es gelat, pronunciat ['sət sə'batəs], ['ət gə'lat]). Les consonants oclusives finals s'assimilen al punt d'articulació d'una consonant següent, amb el resultat d'una geminació de la segona («set carros», «poc peix», «sop tard», pronunciat ['sɛk 'karos], ['pɔp 'peʃ], ['sot 'tard]). Sintaxi: Es conserva, en retrocés, en la combinació de pronoms febles, l'ordre de complement directe + complement indirecte (el te duc). Lèxic: El mallorquí es distingeix per l'existència d'una sèrie de geosinònims i pel significat distint d'alguns mots, respecte d'altres zones del català, tant insulars com continentals, encara que també hi ha diferències locals dins Mallorca. L'origen principal d'aquestes diferències, que caracteritzen el mallorquí per l'arcaisme, és l' aïllament lingüístic -i per tant, major conservació del lèxic- provocat per la insularitat geogràfica. Encara que hi ha alguns caràcters comuns a quasi tot arreu de les Illes Balears, no té una uniformitat total, tal i com passa en comparació amb la resta de parlars balears.
