La comarca es divideix en dues zones: la Noguera Alta, que contrasta amb la plana de la Noguera Baixa, la qual ocupa una àmplia extensió de terres molt suaus, regades per sèquies i canals. El paisatge d’aquestes vastes planures és ple del verd dels farratges, els cereals i els arbres fruiters. En canvi, la zona nord destaca per la majestuositat de la serralada del Montsec, que dividida pels rius Noguera Pallaresa i Ribagorçana forma el Montsec d’Ares i el Montsec de Rúbies. Seguint la mateixa orientació trobem les valls d’Àger i la Coma de Meià amb un seguit de serres intermèdies com Montclús, Sant Mamet, Sant Miquel, Mont-roig, Carbonera..., que acullen coves, avencs i indrets d’impressionant bellesa.
Espais d’un gran atractiu natural s’apleguen al voltant dels embassaments de Camarasa, Canelles, Santa Anna, Sant Llorenç de Montgai i Rialb, que configuren l’espai més gran d’aigües tranquil·les de Catalunya. Entre el verd del paisatge boscós i el blau de les làmines d’aigua trobem espais envoltats d’una rica i variada fauna i flora, com la que podem apreciar a la reserva natural de Sant Llorenç de Montgai i a l’aiguabarreig del Segre amb la Noguera Pallaresa. El riu Segre travessa bona part d’aquest ampli territori entre espadats i racons com el congost de Salgar i el cel de Rubió fins a arribar, aigües avall, a Alós de Balaguer, on el riu queda encaixonat formant el congost de Mu, un dels paratges més impressionants del seu curs. En el seu recorregut crea extensions riberals amb frondoses bultres plenes de verns, pollancres, salzes, oms, heures... i hi aboquen les seves aigües rius com el Rialb, el Llobregós, el Bois, el Sió, el Farfanya i la Noguera Ribagorçana.
CLIMA
El clima de la Noguera es pot definir com a mediterrani continental, amb hiverns llargs i freds i estius llargs i calorosos, i amb una inversió tèrmica molt acusada. Per aquest motiu, les estacions intermèdies són curtes: es passa del fred a la calor –i a l’inrevés– en pocs dies; als cims, hi trobem clima subalpí. Durant els mesos d’hivern, a la Noguera Baixa, són freqüents les intenses boires que persisteixen unes quantes jornades.
FLORA
A la Noguera Alta la vegetació és eurosiberiana, en què la humitat és un element imprescindible, l’obaga típica està dominada per comunitats de roures, pi roig, pi pinassa i petits nuclis de fagedes i teixos –aquests com a reductes d’èpoques passades més humides. A l’ombra del sotabosc hi ha boixerola, ginebró, cirerer de guineu, marxívol, fetgera i viola. Sobre el substrat rocós dels penya-segats creixen comunitats rupícoles de te de roca, aladern, orella d’ós, falgueres, gatolins i endemismens, com el petrocoptis, el saüc, etc. Pel que fa a la flora de ribera i el fons dels barrancs humits trobem arbres com el xop, el lledoner, l’om, el noguer, l’avellaner i el salze, entre d’altres. La vegetació mediterrània de tipus xeròfit, com a conseqüència de zones amb un ambient sec i la carstificació que incrementa la sequedat del sòl i minimitza l’aprofitament de l’aigua per les arrels, està dominada per abundosos boscos d’alzines carrasques, acompanyades de garric, boix ginebró, noguerola, gessamí groc i matolls escleròfils, com ara el timó, la savina, la farigola l’heura santa, el romaní i l’espígol.
Al vessant nord de les serralades hi predomina el faig i el boix, a partir dels 1.300 metres d’altitud, trobem els prats poblats de festuca i d’altres herbes similars. A la vora dels rius abunda el bosc de ribera (bultra) amb xops, salzes, oms, verns i àlbers, així com heures, canyes i bova.
FAUNA
A la Noguera Alta, la serra del Montsec representa tant el límit meridional com septentrional per a moltes espècies. Als ambients forestals, agrícoles i de transició entre aquests dos hi trobem, entre d’altres: la fagina, la marta, la llebre, el conill, l’eriçó, el teixó, la guineu, el gat fer, la geneta, el porc senglar i l’esquirol, pel que fa als mamífers. La perdiu, el picot verd, l’esparver, el mussol, el voltor comú, el trencalòs, l’aufrany, el gamarús, el duc, la gralla de bec groc, com a aus representatives, a més d’una incomptable presència de frigíl·lids i passeriformes: pit-roigs, verdums, cornelles, etc. Dues espècies d’escurçó, la colobra de ferradura i els llangardaixos verd i ocel·lat són els representants més importants del grup dels rèptils.
Omplen els ambients aquàtics: la llúdriga, el tritó pirinenc, diverses espècies de granotes i gripaus, peixos, com el barb comú, la carpa, la truita comuna i el lluci; als embassaments, hi trobem el black-blass (perca americana) com a espècie introduïda. A l’embassament i reserva natural de Sant Llorenç de Montgai, on hi abunda el bosc de ribera, hi són freqüents els ànecs de coll verd, la polla d’aigua, el cabussó i el bernat pescaire, entre les aus. En els hàbitats rupícoles, els ratpenats i diversos insectes i aràcnids, alguns d’ells endèmics, completen la fauna.
A la Noguera Baixa, als indrets de la plana i conreus, hi trobem perdius, guatlles i xoriguers, entre les aus més corrents. Als rius on hi abunda el bosc de ribera són freqüents els ànecs de coll verd, la polla d’aigua, el cabussó i el bernat pescaire, entre les aus; entre els peixos destaquen la carpa i el barb com a espècies autòctones.
