Palma Literària

Palma, ciutat literària Els referents literaris d’una ciutat configuren un escenari de creativitat, de cultura, d’humanisme que exploren una dimensió mítica, entranyable, més enllà de l’arquitectura i de l’urbanisme. El lligam entre geografia urbana i creació literària és patent a la vella ciutat de Mallorca. Palma ens convida a passejar pels seus carrers de la mà dels escriptors. La descripció, el misteri, l'encís o l'expressió sentida que comuniquen els poemes i els narradors poden ser recreats en els indrets que els han vist néixer, en els marcs que els han inspirat. Segueix a continuació, per ordre cronològic i no com a itinerari geogràfic, una selecció de textos literaris que tenen la ciutat de Palma com a objecte de creació o de reflexió. A partir de l’any 902, amb la conquesta islàmica d’Isam al Jawlani, les restes de l’antiga urbs romana de Palma recuperen l’esplendor i la ciutat esconverteix en la Madina Mayurqa. El Liber Maiolichinus, una crònica de l’expedició pisano-catalana de l’any 1115 ens rememora aquella ciutat: “Hi havia hagut tres ciutats que tenien el mateix nom però podràs designar-les amb un nom diferent. La primera s’anomena Arabatalgidit. … Està cenyida per cinquanta torres fins a Bebelgidit: així s’anomena la segona. Un alt mur que comença a la mateixa Arabatalgidit, envolta el cos de la ciutat i, tocant lleugerament les ones del mar, s’estén per la vorera fins allà on la ciutat Almudaina mostra torres excelses. … El nom comú que es dóna a les tres és Mallorca. Entre elles passa un torrent molt tranquil. Per cinc ponts poden travessar-se les entranyes del torrent quan la força de l’aigua és més gran. Li diuen Ezequin. El riu que flueix més ple s’anomena Enelamir, el qual, conduint les aigües amb canals, donava aigua dolça per beure a tota la població”. El poeta musulmano-mallorquí Ibn al-Labbana escrivia, devers l’any 1110, poc abans de l’esmentada expedició de 1115, uns preciosos versos, que poden constituir un dels primers elogis de Mallorca i també dels patis de la seva ciutat: “És una terra a qui el colom ha deixat el collar i el paó l’ha habillada amb el seu vestit de plomes. Hom diria que els rius hi són de vi i els patis de les cases, en són les copes” Quan el rei Jaume I el Conqueridor, devers el 10 de setembre de 1229, en plena expedició de conquesta, albirà la Madina Mayurqa des dels costers de na Burguesa, quedà bocabadat i pronuncià unes paraules de gran lloança per a la ciutat: “E vérem Mallorques, e semblà'ns la plus bella vila que mai haguéssem vista, jo ni aquells qui ab nós eren”. El cronista Ramon Muntaner, a principi del segle XIV, també aporta el seu enaltiment de la ciutat, i diu “que és de les fortes ciutats del món e la millor murada”. De la ciutat renaixentista només apuntam un detall de la crònica que el notari Joanot Gomis féu amb motiu de la visita de l’emperador Carles V a Palma, l’any 1541: “El Born estava tan ple de gent i hornat, per les finestres, de tantes dames i senyores, que sa majestat no pogué estar de no lloar-lo. I segons se diu oiren d’ell estes formals paraules: Oh que buenas calles y paredes como parecen bien! ¿Son tan buenas dentro como defuera? I dient-li que millors, digué: Será tan grande como Barcelona”. Passam els segles del barroc i ens situam a principi de segle XIX. Gaspar M. de Jovellanos (Gijón, 1744-Vega, 1811), tancat al castell de Bellver de maig de 1802 a abril de 1808, signà l’obra titulada Descripción topográfica de la escena o Vista de la isla de Mallorca observada desde el castillo de Bellver el 5 de maig de 1805. Al començament de l’obra, retrata amb pinzellades generals la situació de la Ciutat de Mallorca: “De cualquiera parte que se mire la escena, en que fue colocada la ciudad de Palma, aparecerá muy bella y agradable; pero observada desde aquí se presenta sobremanera magnífica. (...) Sólo de este punto, que abraza la varia muchedumbre y armonía de sus partes, se puede gozar el admirable efecto que produce el todo. Al mediodía se extiende el mar, en cuya inmensa llanura, perdida la vista, busca un término, que sólo encuentra en las faldas del cielo. Al norte la detienen los montes, que levantándose unos tras otros, en forma de anfiteatro corren de oeste a este degradando sus cordilleras por una y otra parte hasta tocar las aguas. Entre los brazos de éstos yace y se dilata la deliciosísima campiña; y la insigne ciutad de Palma, asentada a su orilla y en el centro de tan grandes objetos, se alza orgullosa para dominarlos, y para completar y ennoblecer el magnífico cuadro, que reune cuanto hay de más bello en la naturaleza hermoseada por el arte.” Avançat el segle XIX, els viatgers romàntics s’enamoren de l’illa i de la ciutat. L’escriptora George Sand (París 1804-Nohant, França 1876) i el compositor polonès Frederic Chopin sojornaren a Mallorca del novembre de 1838 al 13 de febrer de 1839. El llibre de George Sand que narra les seves vivències mallorquines, Un hivern a Mallorca, publicat a París el 1841, és el paradigma de la valoració paisatgística romàntica de Mallorca. George Sand ens regalà un dels primers eslògans turístics: "Mallorca és la verda Helvècia, sota el cel de Calàbria, amb la solemnitat i el silenci de l'Orient". En un moment de l’obra fa referència als carrers de Palma:”A primera vista, la capital mallorquina no revela tot el caràcter que té. És en recórrer-la per dintre, en endinsar-vos pels carrers profunds i misteriorsos a la nit, quan us impressionen l’elegant estil i l’original disposició fins i tot de les construccions més insignificants. És sobretot a la banda nord, però, venint de l’interior de les terres, on es mostra amb tota la seva presència africana. Un grup de belles palmeres coronen la fàbrica, l’últim vestigi d’una fortalesa dels templers, primer pla, admirable per la tristesa i la nuesa, del magnífic panorama que s’estén a sota la muralla, la plana riallera i fèrtil, que al lluny acaben les muntanyes blaves de Valldemossa. Cap al vespre, el color del paisatge varia a cada hora, harmonitzant-se cada vegada més; en pondre’s el sol, el veiérem d’un rosa resplendent, després d’un violeta esplèndid, després d’un lila argentat i, finalment, d’un blau pur i transparent a entrada de fosc”. Pau Piferrer, un altre representant del romanticisme literari escriu, el 1842: “¿Cómo no admirar aquella espléndida bahía, en cuyo seno adormida Palma levanta al cielo sus torres, su catedral o su lonja, o se mira en el espejo de las aguas, mientras en la vecina cumbre vela el antiguo Bellver, ceñido de espesos muros?” Joan Cortada (Barcelona, 1805-1868) viatjà a Mallorca l’estiu de l’any 1845. D’aquesta visita, en deixà testimoni al seu llibre Viaje a la isla de Mallorca en el estío de 1845: “L'estretor i tortuositat dels carrers de Palma són un autèntic conhort per a l'artista i l'antiquari, que hi veuen la fesomia de segles passats, i hi llegeixen gairebé el caràcter dels pobles que aixecaren ciutats d'aquesta mena. (...) En recórrer els carrers de Palma, on gairebé formen sotilada les volades de les cases, per la qual cosa resten frescos i ombrívols; en veure'ls amarats per un silenci i una solitud profunds; ... es desperten records adormits i acudeixen a la memòria llegendes antigues, i difícilment hom es convenç que es troba a Espanya i a mitjans segle XIX. (...) Palma és una ciutat d'Europa, però no una ciutat europea del nostre segle. (...) Tota la ciutat és un document històric, però ses pàgines acaben en el segle XVI. Si els nostres avis tornassin al món gairebé en cap ciutat d'Europa trobarien els llocs on visqueren; però, si ressuscitassin els honorables i valents mallorquins del segle XVI, tots trobarien la seva pàtria i la seva casa de la mateixa manera que la deixaren”. A la plaça de Cort, seu de l’Ajuntament, ressona cada 31 de desembre el to enyorós de “La Colcada”, de Pere d’Alcàntara Penya, signada l’any 1862: “… s'aplegaven davant Cort els cavallers i a cavall molts de carrers en processó transitaven, a la moda antiga armats, de cap a peus brufats d'or, amb rics mantells adornats de lama o tissú del bo”. L'Arxiduc Lluís Salvador d’Habsburg-Lorena (1847-1915), va descobrir les Illes Balears, les va admirar i hi va fer llargues estades. El seu esperit observador i el seu afany de recerca el dugueren a descriure la realitat i els costums de les Illes Balears i de la Palma de l’època, entre 1870 i 1880. Al Die Balearen, un compendi etnològic imprescindible, escrit amb exhaustivitat, amenitat i rigor, conta l’arribada en vaixell a Palma: “Quan s’arriba navegant, des d’alta mar, a l’àmplia badia de Palma, sobretot si es ve de l’oest, sorgeixen lentament a la llunyania, encisadores i immòbils, les terres, després les murades daurades i, finalment, les cases assentades a la ribera de la capital de les Balears. A l’esquerra, orlen la planura verda dues sèries de molins de vent les quals, vistes des de la mar, semblen les ales esteses blanques, enlluernadores, d’una au gegantina fantàstica. Hi ha molt poques ciutats en el món que ofereixin, al foraster que hi arriba, una fesomia tan amable, ja que a molt poques s’hi combinen, com aquí, la forma i el color per produir un efecte tan harmoniós.” Al mateix Die Balearen, analitza la ciutat i lloa el paisatge que es destria des d’un punt del fora porta, concretament de les cases de Son Dureta: “s’hi contempla un panorama bellíssim format per la ciutat i la badia. Per ventura sigui la vista més bella que hom pugui gaudir des dels voltants de Palma, sobre tot cap al tard, quan les ombres es fan més pregones, llambreja a la mar l’or de la tarda i la murada i la Seu mostren un daurat encès que ressalta quan és comparat amb la maragda de l’horta”. L’enginyer de camins i Cap d’Obres Públiques de la Província de Balears, Eusebi Estada Sureda (Palma, 1843-1917), fou el promotor del ferrocarril i de la millora de la xarxa de carreteres. En el seu llibre La ciudad de Palma. Su industria, sus fortificaciones, sus condiciones sanitarias y su ensanche (1885) proposa modernitzar la ciutat enderrocant-ne les murades que segons ell l’ofegaven i bastint l’Eixample. En un fragment d’aquesta obra, Eusebi Estada descriu el caos arquitectònic i la mala qualitat de vida d’una Palma que es troba tancada dins el clos d’una fortificació obsoleta: “Si pasamos á considerar las construcciones que se llevan á cabo por particulares, observaremos, con contadas y honrosas excepciones, la falta de sentido artístico que las ha inspirado, y el afán de acumular pisos sobre pisos, dándoles escasísima altura, con habitaciones sumamente exíguas, que en manera alguna pueden ser higiénicas, mucho más, si se considera, que la altura total de los edificios es excesiva con relación á la latitud de las calles, dando todo por resultado la falta de luz, sol y ventilación suficientes. Si este crecimiento de la población hacia arriba (…) tuviese lugar en calles de 30 ó 40 metros de ancho, como en el ensanche de Barcelona, y se dispusiese, como en éste, de espaciosos patios ó jardines en el interior de las manzanas, la falta sería menos grave, y no podría influir tanto en la higiene pública.” S’inaugura el segle XX amb el pla de l’Eixample i d’enderrocament de les murades. En aquell moment, el progressisme social i polític i el liberalisme econòmic, en nom de l’higienisme modern i de la salut pública, demanaven l’eliminació del recinte murari, que consideraven un corsé atenallador. I això des de feia dècades. Ja ho deia la glosa popular Quan vaig néixer vaig sentir: - Han de tomar ses murades. Tenc cent i pico d'anys i encara no les han tomades Miquel Costa i Llobera dedicà a l’arquitecte Gaudí, qui, entre 1904 i 1914, dirigia les obres de reforma de la Seu, el poema “La Seu de Mallorca”: “Alta, gran, ardida, heroica, canta l’himne triomfal,/dreçant a Déu cent braços d’ossatura colossal/sobre el mar que humil li besa l’escambell del setial”. Miquel dels Sants Oliver i Tolrà (Campanet 1864-Barcelona 1920) fou escriptor i periodista. A més del recull Poesies(1910), publicà el llibre en prosa La Ciutat de Mallorques, aparegut el 1906, on refereix diverses imatges de Palma: “Admiràvem lo que quedava dels carrers levítics i senyorials, plens de fondes quietuds; lo que quedava dels casals antics, amb llurs superbes entrades ombrívoles, amb llurs colls de cisterna i llurs ferros artístics, amb llurs passamans com a randes de pedra, amb llurs columnes ventrudes i llurs galeries italianesques i les portes esculturades dels estudis, sobre elegants gradinates, vertaders nius de juristes i teòlegs del segle XVII. Un fanal o campana de vidre verdós, entre fullatges metàl•lics, feia, de nit, més tèrbols aquells patis decoratius, de comèdia de capa y espada, plens del record de velles intrigues mortes i de tràgiques rivalitats entre Armadams i Espanyols, com entre Capuletti i Monteschi. Tot ho comentàvem: finestres de les darreries gòtiques, finestres conopials, finestres del Renaixement, records de les fastuositats venecianes i florentines, sòtils enteixinats, superbes volades que ombrejaven el carrer, capitells i medallons, paganismes reviscuts que anava introduint aquell patriciat fet a les pompes de Nàpols i a les magnificències de N’Alfons V. Sospiràvem sota dels balconatges massissos, loggie de nit d’amor, vertaders balcons de Julieta, que es tenyiren d’aubes ja foses en crepúscol i en nit eterna, i on esperaren l’himne matinal de les aloses, senya de despedida, les Onisses i Elisabets... I els restes de palaus més antics i purs, les finestres coronelles mig partides pel jonc ideal de la pilastra intermitja, on abans havien guaitat les Dolces i les Saurines; quasi tot decadent, mig tapiat, incrustat entre construccions novelles d’un prosaisme i una sequedat avorribles, d’obertures esquifides, de persianes verdes, de balcons rectilinis, d’hiverneros burgesos, pobres, rònecs, sobre mènsules i volutes de gerreria”. Miquel dels Sants Oliver evoca novament el tema dels patis de Palma en un dels seus poemes, el titulat "Les cases senyorials": Entrades, famoses entrades gegants, totes harmonioses, totes ressonants, totes habitades d'ecos vigilants. … Patis de misteri plens d'amagatalls, ombres que recorden vespres de difunts, argolles dispostes per fermar cavalls i reixes que parlen d'unes fellonies i unes banderies, i de Canamunts i de Canavalls; Alguns anys abans, el mateix Miquel dels Sant Oliver, a la narració titulada l’Hostal de la Bolla, conserva el record d’una ciutat de menestrals, un urbanisme ancestral com sa Gerreria, que lluita per sobreviure: “El tiralínies i el bec de grua han passat una i altra vegada per aquells voltants, però no han pogut esborrar la fesomia del paratge... És com una d’aquelles escriptures primitives que per molt que hi grati el raspador, surten damunt lo que s’hi ha volgut escriure de bell nou. Tal era la brinada que duien, des de l’antiguea, aquells carrers coberts amb doble filera de voltes i soportals, entrecreuats de carreronets per on podria passar de través una persona de mitges carns; aquelles botigues amb soterrani i reixats de ferro…”. Afirma el crític Gabriel Cortès que Miquel dels Sants Oliver “va endevinar la desaparició de l’esperit autèntic de la Ciutat de Mallorca i fou a temps a veure el començament de la seva destrucció implacable, dia a dia, pedra a pedra”. José Martínez Ruiz, Azorín, a Verano en Mallorca recorda el seu viatge de l’any 1906: “La ciudad de Palma es una vetusta ciudad; hay en ella callejuelas retorcidas, llenas de silencio profundo, y caserones venerables, con patios centrales vastos, que huelen a humedad, en que no se oye nada ni se ve a nadie y en que un farolón viejo de vidrios blancos pende del techo. Recorremos algunas callejuelas y entramos en algunos zaguanes; se respira en esta Palma venerable un sosiego, una calma sedante, una paz que en un punto apacigua nuestros enardecidos nervios de cortesanos; un extranjero cansado, fatigado de los tráfagos y andanzas mundanales ha de encontrar aquí, en estas callejuelas, en este mar azul y quieto, en estos pinares aromosos, unas horas lentas y sosegadas que vuelvan a reconciliarle con la vida”. Al carrer de Sant Alonso Rodríguez, es troba Can Alcover, casal del poeta Joan Alcover, qui féu de l'elegia un dels seus temes poètics. “La Relíquia”, publicada el 1909 al recull Cap al tard, és una trista poesia que podem evocar al jardí de la casa: “Faune mutilat brollador eixut, jardí desolat de ma joventut… Beneïda l'hora que m'ha duit aquí. La font qui no vessa, la font qui no plora, me fa plorar a mi”. Amb motiu de la destrucció de la porta de Santa Margalida, la venerable porta de la Conquesta, l’any 1912 Miquel Ferrà Joan, a l’article titulat “La ciutat qui se’n va”, posava el crit al cel: “Fa angoixa pensar lo que serà Ciutat el dia que sien efectuades totes aquestes alineaciones que Déu sap lo que tallen i lo que xapen, fetes damunt un paper blanc amb tiralínies, símbol i instrument del rectilini progrés municipal i administratiu. Aquest dia veurem Ciutat de Mallorca convertida en la paròdia més cursi i més grotesca d’una capital moderna. (...) Lo que la nostra Ciutat té d’interessant per als forasters, lo que ells hi troben de sorprenent i admirable és justament tot allò que aquí es desprecia per sistema, tot allò de lo qual hem emprès a escarada la destrucció completa. Si els turistes no s’aturen de venir, és perquè els indígenes som impotents per desfigurar Mallorca, per més que facem tots els esforços per lograr-ho, avui espanyant un document o una bella construcció característica, demà talant un bosc centenari, passat demà buidant el Gorg Blau”. Però, en Miquel Ferrà també proposava solucions: “S’imposa treballar per la formació d’una consciència artística col.lectiva; interessar la gent per tots els medis en favor de les belleses autèntiques de la ciutat, fer conèixer bé als mateixos propietaris particulars el valor de lo que tenen i el respecte que li deuen. Obrir ulls, obrir ulls, aclucats per l’estúpida son d’un materialisme orfe de tota idealitat i de tota fantasia”. El poeta nicaragüenc Rubén Darío a l’obra “El oro de Mallorca”, de 1913, esmenta la ciutat: “Recordaba el espectáculo único de la bahía llena de cielo diluido, de la ciudad como inundada de oro por el maravilloso poniente, pues es el padre Sol el que vierte su áureo prestigio en la isla de encantamiento, el donador del oro de Mallorca”. També de Rubén Darío, podem recordar el poema “Epístola a la señora de Leopoldo Lugones”: “¿Porqué mi vida errante no me trajo a estas sanas costas antes que las prematuras canas de alma y de cabeza hicieran de mi la mescolanza formada de tristeza, de vida y esperanza? ¡Oh, qué buen mallorquín me sentiría ahora! ¡Oh, cómo gustaría sal de mar, miel de aurora al sentir como en un caracol en mi cráneo el divino y eterno rumor mediterráneo!”. Hem de pouar també en l’obra de Santiago Rusiñol, L’illa de la calma, especialment quan s’emociona del mirador de la Seu estant: “Sortint d'aquests carrers, prepara't a rebre una impressió de les més belles i solemnials que hagis pogut gaudir en la vida. … després d'una mitja fosca, et porten a una terrassa, et posen el mar al davant, te l'estenen fins a l'infinit, … et fan seure damunt d'un mur, rovellat pel temps i la salabror; t'abriguen amb la catedral més besada pels ponents, i més roent de foc del cel, i més colrada per les centúries, i et diuen: seu i admira". El mestre d’obres, arqueòleg i escriptor Bartomeu Ferrà Perelló (Palma, 1843-1924), que va intervenir en nombroses reformes arquitectòniques de la ciutat del seu temps, fou un precursor de l’apreci envers el patrimoni cultural de la seva ciutat. Al seu llibre de memòries, Ciutat ha seixanta anys, de 1918, Bartomeu Ferrà es dol de la pèrdua d’elements valuosos en les reformes de molts casals palmesans: “la quasi absoluta falta d’estimació als nostres monuments, l’egoisme d’alguns senyors particulars i el bon gust de molts d’ignorants il•lustrats, s’imposa a tot, i sols se n’han conservat vestigis. (…) Quan feia aquesta descripció, tenia presents les cases que he vist desaparèixer, del tot capgirades, refuses, bàrbarament explotades o arrassades.” Pels carrerons a l’ombra de la Seu, podem recordar un poema de Miquel Ferrà Juan, fill de l’anterior escriptor esmentat, titulat “Vells carrers de l'Almudaina”, datat l’any 1905: “Aixoplugant dels vells casals les quietuds endormiscades, guaiten les gòtiques volades com a corones marquesals”. Miquel Ferrà ens deixa també un altre poema, "Matí plujós", que ens recorda un dia d’hivern i pluja al carrer de Sant Miquel, vora la seva casa de la costa d’en Muntaner: Matí de pluja, temps crudel. Núvols fumants que el mestral porta fan una llum plorosa i morta. La gent es lleva tard. El cel, entre ruixat de plom i gel mostra una faç qui desconhorta. Es sent el fred de fora-porta dins el carrer de Sant Miquel. L’escriptor argentí Jorge Luis Borges, des del març del 1920 fins al gener de 1921 residí a Mallorca. Publicà, entre d’altres, el poema “Catedral”: “La catedral es un avión de piedra que puja por romper las mil amarras que lo encarcelan la catedral sonora como un aplauso o como un beso”. Josep Pla a Les Illes (1921), descriu la ciutat: “Palma té l’aspecte d’una ciutat neta i de molt bon aire. El Born és una delícia urbana, un saló acabat. És un carrer per a estar. La majoria de carrers són per a passar. El Born és un carrer per a estar. M’imagino que la persona dotada per a la xafarderia no pot pas demanar res més eficaç. El pla de la ciutat té mobilitat i fa unes pujades i baixades que tenen molta gràcia. Els carrerons són civils, no tenen res de dramàtic. Divagant pels voltants del Born em topo amb tres o quatre grans palaus, de gran estampa, d’un ruralisme sòlid, senyorial. Els patis són memorables. Les cases són senyorials perquè els signes de riquesa hi són discrets, molt poc visibles, desproveïts de petulància. La gent camina a poc a poc, sense empentes, va i ve pels seus quefers plàcidament”. Una passejada lletraferida ens permet anar pel barri de la Seu de la mà de dona Obdúlia, de “Mort de dama” de Llorenç Villalonga, publicada l’any 1931: “El barri és venerable, noble i silenciós, amb carrers estrets i cases amples, que semblen deshabitades. Entre les volades dels casals, el cel fa vibrar el seu blau lluminós com una llançada. L'herba creix entre les juntes de les pedres, amples com lloses. Rompen el silenci, de tard en tard, remors de campanes. (...) A l’altre cap de la ciutat, als afores, pel Terreno, per Gènova, es belluga un món colonial, compost de pintors, turistes i senyores que fumen. Són gents estranyes, que es banyen a l’hivern i viuen d’esquena a la religió. Fabriquen cocktails endiablats. Donen balls i tes. El barri antic fingeix ignorar-ho. Sense valor ni desigs per a declarar-los batalla, opta per declarar-los inexistents.” L’any 1934, el mestre de la literatura universal, Albert Camus, consirós, amarat d’existencialisme, es passejava –i badava- pel claustre gòtic de Sant Francesc i digué, rotundament: “Allà es trobava tot el meu amor a la vida: una passió silenciosa per tot el que potser s'escapava: una amargor sota una flama. Cada dia, deixava el claustre com arrabassat de mi mateix, inscrit per un curt instant dins la durada del món. (...) Admir que hom pugui trobar vora la Mediterrània certeses i regles de vida, que hom hi satisfà sa raó i que hom hi justifica un optimisme i un sentit social. Perquè, en definitiva, allò que em copsava aleshores no era un món fet a la mida de l'home (...) No eren accions de gràcies que em podien pujar als llavis, però sí aquest No-res que no ha pogut néixer més que davant paisatges aixafats de sol. No hi ha amor de viure sense desesperació de viure”. El 1934 Francis de Miomandre publicà el llibre Mallorca: “Estim Palma. Mai, quan torn a pensar-hi, no deix de recordar la primera arribada, aquell matí de pacífic agost, quan, després d’haver navegat vorejant una hora una costa irreal de penyes, penyes cada vegada més rosades, com un immens ram que s’hagués tret de l’aigua poc a poc…, súbitament comparegué, al fons de la badia d’encís, la Catedral, com il.lusió de núvols, i llavors, lentament, precisant-se, prenent ésser, cisellada en la mel sòlida, aquesta cosa admirable que és: una pura catedral gòtica a la vora de mar. L’única així.” Amb Bartomeu Rosselló-Pòrcel, al poema titulat “Auca”, de 1935, som herois d’una passejada surrealista, trencadora de motlles, per la ciutat: Retorno a les festes llunyanes quan la muralla de ponent plena d'estàtues blanques sobre el mar incendia la Catedral amb palmeres polsoses i pedres dins el xarol, diumenge de la Portella”. Albert Vigoleis Thelen (Alemanya 1903 – Suïssa 1989), entre 1934 i 1936 residí a Mallorca. Fruit d’aquesta estada a l’illa, el 1953 en publicà les memòries, que titulà Die Insel des zweiten Gesichts (L’illa de la segona cara). El fragment que descriu l’arribada del vaixell al port de Palma diu així: “Tothom s’apretava contra la borda per no perdre’s el menor detall de l’espectacle que sempre ofereix qualsevol moll d’arribada. Feia ja més d’una hora que la catedral de Palma dominava el fons del quadre, al principi sols com un bloc indefinit però majestuós, amb el seu color noguer daurat, il.luminat pel sol, però amb els detalls de la seva estructura encara ocults per un excés de llum que semblava igualar-ho tot. Però, a mesura que ens anàvem apropant, s’anaren fent més clars a la nostra mirada els detalls de l’obra i acabà per fer-se perceptible a l’ordenament matemàtic de la construcció. El vol gòtic cap al cel, me’n record perfectament d’aquesta primera impressió que s’anà apoderant de mi a mesura que m’apropava, quedava fix en la terra, un èxtasi conjurat sobre la pedra i en la pedra, incapaç d’alliberar-se’n de la mateixa manera que els versos d’un místic ibèric no aconsegueixen rompre els seus llaços amb la paraula. Fermat a l’extensió terrestre, aqueix esperit s’oferia al cel amb menys impediment que en les regions de sol escàs, on suren les boires i l’ull percep coses que el cor pressumeix estan més enllà dels límits del coneixement i de l’amor, allà on Déu no és visible.” Ja molt recentment, l’anomenada Generació dels Cinquanta ens ha deixat belles estampes literàries de la ciutat; n’aportam només una, "Arribada a Ciutat", de Jaume Vidal Alcover, publicada l’any 1965: “Joia de la ciutat bella! Les torres altes, el repicar feliç de les campanes! Joia de la ciutat vella! Quants segles fa que el mar besa la pedra?”. Carregats de paraules, de llocs, de sensacions i de sentiments, acabam aquesta aportació literària que té coma referent la ciutat de Palma, una dimensió que ha de tenir cabuda en la revisió del pla general d’ordenació urbana. Ha de ser una planificació que contempli una ciutat feta a mida humana, un espai viscut que pugui obrar el miracle de fer créixer una flor i un poema entre el ciment i els edificis.